Aquesta és la situació que afronta el govern central a l’hora d’encarar un
dels temes més complicats que té damunt la taula. Possiblement el nus de la
legislatura, la decisió que podria definir les possibilitats dels socialistes,
més enllà de la repercussió que pugui tenir a Catalunya, on la majoria (65%
segons DYM, 61% segons GAD3) és partidària de la concessió de la gràcia.
La partida no es jugarà en la opinió pública catalana sinó en el conjunt de
l’espanyola. Les repercussions directes seran a Catalunya, però les polítiques
les entomarà el govern central front una dreta que ha olorat sang des del
resultat esclatant obtingut a Madrid.
La concessió de l’indult és política en majúscules, d’aquella que semblava
que havia quedat relegada a una època passada, quan els polítics prenien
decisions difícils que tenien conseqüències més enllà de l’estricte marc del
càlcul de costos i beneficis electorals.
2. Fa temps que hem oblidat que la política consisteix a prendre decisions
difícils, arriscades, valentes. Fa massa temps que la política oscil·la entre
la covardia i la gestualitat buida. O bé es fia tota decisió a la
tecnoestructura convertida en òrgan central de resolució (bancs centrals,
organismes internacionals, “tècnics” de tota mena que s’escarrassen a fer-nos
creure que no tenen ideologia), o bé la política s’ofega en un marasme de
crits, proclames, estripades de vestits i cops al pit i happenings diversos que només persegueixen la pròpia supervivència
dels seus protagonistes i la satisfacció de la parròquia pròpia.
La política de debò és la que apareix quan no hi ha certeses ni mapes ni
sondeigs. La política de debò sorgeix al caire del precipici, quan cal decidir
sense conèixer el camí, sense saber ni tan sols si hi ha camí, quan només se
sap que no és possible fer marxa enrere. És en aquestes situacions quan
apareixen els autèntics líders polítics i quan es fan fonedissos (amagats sota
terra, arrecerats en un racó protegit) els venedors de fira que fins aleshores
bramaven com un milhomes.
Enfrontats a una decisió d’aquest tipus no valen les troballes genials, les
dreceres, l’eslògan buit. Hi pot haver fins a un cert punt un càlcul de
possibilitats, una certa idea de guanys i beneficis i un balanç aproximat de
les conseqüències, però en el fons s’haurà de prendre una decisió en el buit,
una decisió que atengui solament a la convicció que s’està fent el que cal fer,
que es persegueix un bé superior, que va més enllà del simple càlcul
d’interessos, ja siguin personals o partidistes.
Seria més fàcil no prendre cap decisió, deixar passar, plegar-se al
corrent, fer la viu-viu. N’hem tingut desenes d’exemples d’aquesta mena de (no)
fer en els últims anys. Com també hem tingut exemples de fer grandiloqüents que
en el fons també perseguien l’anar tirant, el qui dia passa any empeny i ja
vindrà un altre a arreglar la destrossa.
S’ha de reconèixer en el gest de Sánchez l’audàcia del realista, que diria Jospin. Podria haver no fet, podria haver-ho deixat
passar i segurament s’hauria garantit una segona meitat de la legislatura sense
pena ni glòria (algú creu que ERC hauria donat suport a una moció de censura
encapçalada per Casado?). Enlloc d’això se l’ha volgut jugar i ha decidit
decidir, és a dir, fer política.
3. La política d’ara, però, no és la d’abans, principalment perquè la
societat no és com era. Han canviat aspectes fonamentals que han modificat
profundament la relació de la ciutadania amb la política. Abans la política
actuava sobre un coixí d’assentiment desconfiat. A casa nostra (la d’aquí i la
d’allà) sempre ha regnat un aire de desconfiança envers els polítics i els
interessos que impulsen la seva acció.
El nostre és un país on, des de fa dècades, existeix un ample consens en la
visió sobre els polítics: els polítics “són tots iguals”, “no tenen en compte
el que pensa la gent com jo” i “només persegueixen els seus interessos
personals”. Segons la sèrie històrica de l’ICPS, entre el 70 i el 80% coincideix amb aquestes
idees, i no s’observen diferències segons les generacions. Vells i joves,
nascuts a la postguerra o ja en democràcia mostren opinions iguals.
Tanmateix, hi ha diferències importants pel que fa a la relació amb la
política i els polítics. Les generacions velles hi desconfien però n’accepten
l’autoritat. Van créixer en una societat jerarquitzada i són conscients de les
seves limitacions en la comprensió dels fenòmens (la política és “complicada”
per al 75% d’aquests). En les generacions més joves la desconfiança segueix
essent total, però ni accepten les jerarquies ni es consideren maldestres a
l’hora d’entendre els viaranys de la política. Tot el contrari, consideren que
la seva titulació acadèmica (superior a la dels seus pares i mares) els faculta
per saber-ho tot i tenir una opinió (fonamentada, òbviament, i pròpia) sobre
tot.
Així doncs, fa trenta anys el dirigent polític s’adreçava a una audiència
que desconfiava d’ell però estava disposada a creure’l, perquè li pressuposava
una autoritat provinent d’un coneixement superior al de la mitjana. Ara, el
governant s’adreça a un públic que continua desconfiant de les seves paraules
(i no diguem de les seves intencions), però que, a diferència d’abans, no li
atorga l’autoritat (i l’ascendent) que dóna l’acceptació de la jerarquia. No hi
ha coixí d’assentiment, no hi ha marge, sinó abisme pur i dur.
4. Dir que la comunicació de la política ha canviat és no dir res i dir-ho
tot. Comunicar la política avui requereix barallar-se per l’atenció d’un públic
sotmès a un bombardeig constant d’impulsos, imatges i missatges, provinents de
diferents emissors i transmesos per diferents canals, llençats tots ells en un
contenidor on es barreja tot, des d’un anunci de pantalons fins a l’informe de
prospectiva de l’FMI per al proper any. Acceleració i desbordament, confusió i
immediatesa. Enmig d’aquest marasme on tot val el mateix (és a dir quasi res), la
política intenta fer arribar el seu missatge.
S’ha produït un procés de simplificació en els missatges de la política, de
banalització i d’augment de decibels com a fórmula per intentar fer-se sentir. De fons, com denunciava Joe Klein, una idea infantilitzadora del ciutadà, que prioritza
els instints bàsics, el hooliganisme,
la distinció simple entre el blanc i el negre.
La gent no és necessàriament idiota, l’hem fet idiota a base de sotmetre’ls
a aquesta dieta, de la qual participa la política com el peatge que ha de pagar
per guanyar una porció d’atenció. El resultat és l’espiral de retroalimentació
que fa que la pròpia política aparegui com un món idiotitzat a ulls d’uns
ciutadans presos per idiotes per la política. Una política, al seu torn, que
protagonitzen dirigents cada cop més porucs, més necessitats de consells, de
sondeigs, d’assessors àulics que els diuen què han de dir, on han d’anar o com
s’han de vestir.
5. Possiblement s’hagi arribat al límit d’aquesta mena de política. El que
és segur és que se’ns presenta una oportunitat per recuperar el sentit de la
política democràtica, que es basa en el respecte a la intel·ligència mútua i en
l’ús de la paraula i la persuasió per a què els nostres governants ens
expliquin les raons de les decisions que prenen, i intentin convèncer-nos que
aquestes decisions són les millors per a tots.
Potser ha arribat el moment d’intentar una altra cosa, de gosar
explicar-se, de deixar de parlar-se entre els polítics i que aquests comencin a
parlar-nos a nosaltres, que ens prenguin per persones adultes amb capacitat de
parar atenció un moment, escoltar les seves raons, fer-nos una idea del que
volen i deixar-nos convèncer (o no).
No és una empresa fàcil. El món mediàtic s’ha bastit precisament en el
contrari, en la cridòria permanent, el prejudici rampant, el negar-se a ser
convençut, la confusió i la barreja d’informació i la simplicitat dels
arguments. En la idiotització de l’audiència, és a dir, de tots nosaltres.
Ara bé, és l’única possibilitat. Ser valent en política avui no és només
prendre una decisió, i esperar que la gent et segueixi. Ser valent vol dir ser
capaç d’explicar per què prens la decisió que prens, quines raons la fonamenten
i on vols anar a parar. Ser valent és prendre la gent per adults i no per
criatures, assumir la responsabilitat dels teus actes i defensar-los amb
arguments i no amb eslògans de tasses de cafè amb llet i argumentaris extrets
de powerpoints.
La concessió de l’indult brinda a Pedro Sánchez l’oportunitat per a fer política de debò i, fent-ho, obligar els altres a fer el mateix, a deixar el còmode refugi del seguidisme, el càlid recer dels “teus”, per proposar quelcom per a tots, per arriscar i ser valent, a risc de decebre alguns, per guanyar-se en definitiva l’autoritat que ja no et cau al damunt automàticament amb el càrrec.
