PP
Abans de
començar la campanya, els populars comptaven amb sis milions de votants fidels i, el
que és més important, amb un avantatge sobre el
PSOE entre un i dos milions de vots. Evidentment, sis milions de vot decidit per al PP signifiquen una pèrdua
tremenda de suport respecte de les eleccions de 2011, però són un coixí
suficient per plantejar una campanya al ralentí, que tingui com a objectiu
principal quedar primers. Simple. Per fer-ho, el PP s'ha dedicat a evitar riscos, esquivar perills i arribar al 20D sense sobresalts.
El disseny
de la campanya ha estat mil·limetrat, marca de la casa. Els arguments
principals han estat manllevats de la campanya portuguesa (“ens van deixar un
país destrossat i l’hem aconseguit arreglar”, "anem per bon camí, no ho espatllem"), en tot moment s’ha intentat
protegir un Rajoy que durant el seu mandat ha batut tots els rècords d’impopularitat,
i s’ha evitat parlar de la corrupció, la criptonita dels
populars, apartant dels focus a personatges nocius com Bárcenas o els de la Gürtel.
Les
enquestes mostren l’efectivitat del plantejament del PP: el seu vot no s’ha
mogut ni un mil·límetre, no ha crescut però no ha baixat, i la distància amb els
socialistes, que li posa a l'abast el seu objectiu de ser primera força, s’ha mantingut
inalterable (1,6 milions d’avantatge mitjà en les enquestes publicades
des d’octubre).
L’únic
moment de perill per al PP va tenir lloc al debat cara a cara amb Sánchez, l’únic
al que va accedir a anar Rajoy. El candidat socialista va utilitzar la criptonita a fons i Rajoy es va
equivocar enganxant-s’hi, el que va fer reflotar la corrupció com a argument de
campanya (cosa que fins el moment els populars havien controlat, fins i tot fent
dimitir l’ambaixador a l’Índia). Tanmateix, segons el tracking andorrà l’episodi no ha servit per retallar l’avantatge
del PP.
Una altra
cosa és l’escenari post 20D. En principi el PP serà el partit més votat i el que tindrà més
escons al Congrés, però li serà molt complicat configurar una majoria no ja estable
sinó una majoria per a la investidura. Els últims sondeigs, amb la baixada de C’s,
anuncien la necessitat d’un pacte a tres. Aquí s’obre la possibilitat certa que
el PP hagi de sacrificar Rajoy. Les travesses estan obertes entre els meninos i
el “club de la gaita” (no cal ser diputat per ser president del
govern).
PSOE
A diferència
dels populars, els socialistes no es podien permetre una campanya de
manteniment, ja que sortien clarament per darrere. El PSOE només manté quatre
dels sis milions de vots obtinguts el 2011. L’objectiu de la campanya era
créixer, sumar suports. El problema per al PSOE era que partia d’una situació a
la defensiva, ja que el seu espai estava amenaçat des de l’esquerra (Podemos) i
des del centre (C’s).
L’elecció
de Pedro Sánchez aparentment havia servit per assegurar l’espai que li havia quedat
al PSOE després de perdre suport els dos primers anys de la legislatura (el
període de pròrroga de Rubalcaba després de la derrota de 2011), però no havia
aconseguit créixer (i reduir l’avantatge del PP) més enllà de l’activació de
part del vot un cop començat el cicle electoral (sobretot a partir de les
andaluses).
El
problema de Sánchez aquesta campanya ha estat, d’una banda, l’estratègia del PP d'esquivar qualsevol cos a cos. Només el debat cara a cara amb Rajoy
li ha donat al líder socialista la possibilitat de presentar-se com alternativa
al PP. Està per veure si l’episodi només ha servit per revitalitzar els que ja
estaven convençuts o li ha permès guanyar suports entre els que dubten entre
votar PSOE o PP (1,3 milions segons el preelectoral del CIS).
De l’altra
banda, la pressió a la que l’han sotmès els partits nous (sobretot Podemos),
amb l’assimilació del PSOE amb el PP i el plantejament de les eleccions com un
duel entre els “vells” i els “nous” partits, ha impedit als socialistes de
convèncer una part important del seu vot tradicional de l’esquerra i el centreesquerra que ells són l’única alternativa real als populars. Sobre aquest front ha jugat
Podemos.
Sánchez necessita guanyar aquestes eleccions per afermar
la seva posició com a líder del PSOE. Si el 20D no guanya, li podrien moure la cadira. Si el resultat del PSOE és molt dolent podria
passar la mateixa nit de diumenge, si no ho és tant podrien esperar a la
negociació de pactes al nou Congrés.
C’s
El
perill per a C’s en aquesta campanya era l’assimilació amb el PP. Els de Rivera
han pivotat la seva estratègia sobre la distinció vell/nou evitant en tot
moment decantar-se entre PSOE i PP. D’aquí el rendiment que han tret al suport
a Susana Díaz a Andalusia, que mostraven cada cop que algú (des del PSOE
generalment) els volia presentar com el “nou PP”.
Aquest
equilibri entre dreta i esquerra s’ha trencat en algun moment de la campanya,
sobretot amb la polèmica sobre la violència masclista, que C’s no va saber
aturar i que els va situar a la dreta. No els ha ajudat tampoc l’oferta de
pacte estable feta per Rajoy ahir, ni que Catalunya no hagi estat un element
important en la campanya, que el PP no ha utilitzat precisament perquè afavoria C’s.
A C’s li
ha passat una mica el que va passar amb Podemos fa un any: han començat a rebre
atacs i s’ha esvaït part del seu atractiu com a força sense cap taca. El problema
per als de Rivera és que això ha succeït enmig de la campanya, sense
possibilitat de recuperació , i possiblement sigui això el que assenyalin les últimes
enquestes.
El
problema de C’s és el mateix que va tenir Podemos a les andaluses: les
expectatives. Durant la primera part de la campanya als de Rivera se’ls vaticinava
que podrien arribar a desplaçar el PSOE del segon lloc. Si finalment acaben
tercers empatats amb Podemos o fins i tot quarts, tindran problemes de gestió del
resultat. Només els salvaria (i a mitges) ser la primera força a Catalunya.
L’autèntica
prova de foc per a C’s vindrà després de les eleccions, ja que totes les
enquestes l’assenyalen com la parella de ball ideal en qualsevol pacte de
legislatura. Els de Rivera poden trobar consol en la desgràcia, ja que l’aritmètica
pot obligar a un pacte a tres, on el paper de C’s quedaria més diluït.
Podemos
Van
començar la campanya a remolc perquè totes les enquestes els pronosticaven una
clara tendència a la baixa. De fet en un any Podemos havia passat de ser l’estrella
rutilant de la política espanyola a ser pràcticament uns empestats. Però han
sabut trobar una estratègia clara i coherent (els dos elements fonamentals en
una campanya electoral): ha apuntat directament a la bossa de vot més nombrosa
i més despistada, els exvotants socialistes.
La
campanya dels d'Iglesias s’ha basat en reforçar els dubtes dels electors que
havien votat PSOE abans de la desfeta de 2011. D’aquí els recordatoris
constants a les suposades incoherències dels socialistes i l’apel·lació a l’esperit
dels governs dels vuitanta, com si Podemos en fos hereu. Aquesta estratègia de
seducció (només alterada per alguna sortida de to, com la de Colau i els
socialistes “criminals”) té com a objectiu els dos milions de votants que
dubten entre Podemos, PSOE i IU.
El
principal risc per a Podemos era el mecanisme del “vot útil” que el PSOE ha
intentat durant la campanya, i que no sembla haver funcionat. En primer lloc, perquè no es percep la possibilitat que el PSOE pugui guanyar les eleccions, i en segon lloc perquè en una part important del vot d'esquerres ha prevalgut la distinció entre vells i nous, introduïda per
Podemos, que associa PSOE i PP (precisament el binomi que Sánchez va intentar trencar amb el seu atac a Rajoy en el cara a cara).
De tots
els partits, Podemos és potser el que té millor panorama postelectoral. En
primer lloc perquè no sembla ser que hagi de patir per la gestió de les
expectatives, sinó tot el contrari. I després, perquè no serà clau en cap dels escenaris d’entesa que prefiguren les enquestes (a no ser un
escenari en el que Pedro Sánchez intenti ser investit amb el suport de C’s i
Podemos). Fins i tot en el cas que s’iniciï un procés de reforma
constitucional, Podemos podria jugar a ser l’outsider (i
quedant a l’espera d’una patinada del PSOE que li posi en safata el centreesquerra).
IU i
UPyD
Les
ventafocs de la campanya, expulsades per l’aparició de Podemos i C’s. Actuen
sota radar, de manera que són difícilment detectables i el seu resultat és incert. Menys
incert el d’UPyD, l’espai de la qual ha estat conquerit per C’s completament (no només l’espai electoral sinó també bona part dels quadres). IU sembla que
ha aconseguit salvar un vot fidel que li permetrà tenir presència al Congrés i,
per tant, certa visibilitat, tot i que la seva aspiració de ser “la CUP” de la
propera legislatura sembla llunyana.
DiL
La pedra
a la sabata de la campanya de CDC ha estat la no consecució d’un acord amb les
CUP per a la investidura de Mas i la formació d’un nou govern independentista.
Així, la campanya formal de DiL ha tingut un perfil baix, amb el lligam amb el 27S
com a element predominant, que volia convèncer els que ja havien votat JxSí que
votessin DiL com la seva seqüela lògica. La campanya “de debò” ha estat la
permanent filtració sobre les negociacions amb la CUP i la proximitat d’un
acord per a la investidura de Mas i la formació de govern. L’objectiu d’aquesta
campanya paral·lela era el votant fidel de CDC que es podria veure desencoratjat
per l’evolució dels esdeveniments després del 27S.
ERC
L’objectiu
dels republicans en aquesta campanya ha estat la d’esdevenir la primera força
del bloc independentista. És per això que van forçar la presentació de llistes
separades amb CDC. El 20D havia de servir per dilucidar l’equilibri de forces
entre ambdós. Si ERC aconseguia superar DiL refermaria l’escenari de les
europees de fa un any, de manera que es cobraria el fet de ser la primera força
de l’independentisme en la configuració del nou govern de la Generalitat, no
tant en l’aspecte formal (hores d’ara les conselleries estan repartides), sinó
en l’informal, molt més determinant.
Per
assolir el seu objectiu, a ERC només li calia mantenir el seu vot del 27S i
atraure alguns descontents de CDC i alguns pragmàtics de la CUP. En un escenari
de forta fragmentació com el previst, es pot ser primera força amb només el 20%
dels vots, el que permet als partits adoptar una estratègia conservadora. Lluny
d’això, ERC ha escollit el risc i és possible que la cabriola de presentar un
cap de llista com Gabriel Rufián li passi comptes diumenge. L’elecció de Rufián
podria acabar despistant el vot proper a ERC sense aportar-li aquella porció de
vot a la que sembla apel·lar la candidatura (castellanoparlant, metropolità).
Si això acabés sent així, ERC haurà perdut una oportunitat d’or per superar CDC
i condicionar l’escenari post 20D a Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada