França 2017: et maintenant?

1. Le Pen i la carambola impossible

Les possibilitats de victòria per a Marine Le Pen en aquesta segona volta eren escasses, però existien. Al final aquesta possibilitat és la que ha acabat enfonsant la seva candidatura. Les enquestes prèvies havien determinat un escenari complicat per a la líder de l’extrema dreta. Macron semblava tenir assegurats 17 milions de vots, mentre que ella es movia entre els 10 i els 11. Entremig, 6 milions no decidits. Així doncs, era matemàticament possible que Le Pen pogués guanyar.

El problema per a ella és que la victòria havia de passar per una carambola molt complicada: d’una banda, havia d’atraure pràcticament tots els indecisos, i a més havia d’aconseguir que una part dels que volien votar Macron se’n desdiguessin i acabessin a l’abstenció. Només així Le Pen podia guanyar la presidència. Realment complicat.

2. Trump dóna l’última empenta a Macron

Els resultats finals posen en evidència que no es van donar cap de les dues condicions que requeria Le Pen per a la seva victòria. Ni va sumar els indecisos (de fet, no en va atraure cap ni un), ni els votants de Macron es van desmobilitzar. Tot el contrari. Els 20,7 milions de vots obtinguts per Macron al final demostren que es va produir un efecte contrari: en els últims dies és possible que es generés una espiral mobilitzadora a favor del candidat socioliberal, de ni més ni menys que 3 milions d’electors.

Darrera d’aquest moviment d’última hora (un element que comença a ser visible a moltes eleccions) és possible que hi hagués la por que Le Pen fos capaç de “fer un Trump”, és a dir que guanyés contra pronòstic. El record del que va passar als Estats Units al novembre hauria impulsat una part del vot indecís cap a Macron, com a estratègia per assegurar que Le Pen no podria assolir la presidència. D’aquí que les previsions d’un 60 a 40% es va passar al resultat final de 66 a 34%.

3. L'incògnita Macron

Tot i la seva ampla victòria, la presidència de Macron és un misteri. Ho és no tant perquè el programa que ha explicat durant la campanya sigui poc concret, sinó sobretot perquè no està clar amb quin marge podrà comptar el nou president. Per diversos motius.

En primer lloc, per la naturalesa dels seus suports. El vot a Macron, quantitativament robust, és plural i circumstancial. Si es desglossen els 20,7 milions de vots rebuts per Macron, s’observa que al voltant de 7 provenen de l’entorn socialista, una xifra similar de l’entorn de la dreta, uns 2 milions del centre i prop de 4 de l’esquerra radical. És una barreja sense perfil definit, que obligarà al nou president a fer equilibris si vol mantenir més o menys unit un grup tan dispar (com a mínim, fins que no disposi de força pròpia).

En segon lloc, una part important d’aquest vot no ha optat per Macron per convenciment sinó per necessitat. L’enquesta d’Ipsos assenyala que fins el 43% dels que van votar Macron ho van fer per aturar Le Pen (són casi 9 dels 20,7 milions de vots). Un cop passat el perill, és molt probable que aquest vot se senti alliberat del compromís adquirit diumenge.

En tercer lloc, i no és poc important, Macron no té partit i és complicat que en pugui bastir un abans de les legislatives del mes que ve. I fins i tot si n’aconseguís armar un (cosa extraordinàriament difícil tenint en compte que el sistema electoral francès es basa en 577 circumscripcions uninominals, de manera que cal disposar d’una xarxa territorial amb lideratges locals, i Macron només té fins el 19 de maig per inscriure candidatures), si aconseguís fer un partit, deia, el més probable és que no obtingui una majoria sòlida a l’Assemblea. De manera que el nou president Macron haurà de pactar la seva acció de govern amb altres partits, amb la conseqüent reducció del seu marge d’actuació política.

Finalment, la capacitat de Macron per desplegar la seva acció presidencial dependrà del marge que l’imposi, per una banda, l’agenda europea, amb una Alemanya que ha d’afrontar unes eleccions crítiques al setembre, i l’agenda dels seus “padrins”, aquells que han llançat i finançat la seva cursa a l’Elisi, que molt probablement voldran rebre un retorn de la seva inversió.

4. Mélenchon es deixa créixer la cua

El líder La France Insoumise té un pla que passa per mantenir unit el bloc de suport obtingut a la primera volta de les presidencials (7 milions de vots) i projectar-lo a les legislatives per fer el “sorpasso” al noquejat partit socialista, i convertir-se en la principal referència de l’esquerra. Un llibret que ja s’ha experimentat a Grècia (amb èxit) i a Espanya.

És per això que Mélenchon no va demanar el vot per a Macron a la segona volta. En primer lloc, perquè el seu també és un electorat heterogeni(a la segona volta, la meitat ha votat Macron, un 10% Le Pen i un 40% en blanc o abstenció), que corria risc de fracturar-se si es decantava per un o altre candidat. Però en segon lloc, perquè Mélenchon volia tenir les mans lliures per erigir-se en l’oposició d’esquerres si finalment Macron desplega una política de dretes (com Mélenchon i els seus han advertit al llarg de la campanya).

L’escenari que dibuixa Mélenchon és el d’un grup d’esquerra radical fort a l’Assemblea (ara només compta amb 15 diputats), gràcies al vot aconseguit des de les files d’un PS disminuït i entregat a un Macron que desplega l’agenda neoliberal.

5. PS: entre l’oportunitat i l’escissió

Els socialistes surten d’aquestes presidencials sense haver fet els deures, matxucats i estabornits. Carreguen damunt seu el dilema irresolt que comparteixen amb tots els partits socialistes i socialdemòcrates europeus: no saben si volen ser la part progressista del sistema o la part moderada de l’antisistema. Aquest dilema ha fracturat el PS durant tot el quinquenat d’Hollande. D’una banda, els moderats de l’entorn presidencial (on es comptava Macron), amb Valls al capdavant. De l’altra, els rebels, que van aconseguir els favors de la militància per col·locar un dels seus com a presidenciable.

El fracàs d’Hamon a la primera volta (6% dels vots) no ha servit per fer reflexionar els dirigents socialistes sinó tot el contrari. S’han llançat a la baralla salvatge de tots contra tots, acusant-se mútuament de ser els responsables de la desfeta, els uns per fer el joc a l’esquerra, els altres per entregar el partit a la dreta (el fons i el to d'aquest debat no són exclusius dels socialistes francesos...).

El cas és que el PS té una oportunitat (l’última?) a les legislatives per recuperar forces i plantar-se amb un grup prou nombrós a l’Assembla per condicionar el nou govern. El problema és que per fer-ho hauria de consensuar una posició unànime, cosa complicada a la vista de la lluita enquistada a l’interior del partit. Al PS el ronda el perill de l’escissió, a la vista de la necessitat de Macron d’incorporar al seu projecte alguns caps locals que li garanteixin un grup prou sòlid a la nova Assemblea. Aquí el factor determinant poden ser les ambicions personals dels diferents caps de colla socialistes, delerosos per ocupar una butaca ministerial o qui sap si el palau de Matignon (ahir es va conèixer la decisió de Manuel Valls de passar-se a les files de Macron).

6. La nostàlgia aguanta els gaullistes

Tan dividits i enfrontats com els socialistes, la dreta francesa, però, aguanta magníficament i pot acabar sent la clau de la governabilitat. Com al PS, les legislatives poden ser la gran oportunitat dels conservadors, en part perquè són les eleccions que més convé a una força que no és sinó la suma de lideratges locals i senyors feudals. Però en segon lloc, els gaullistes parteixen d’una millor posició perquè a la primera volta van aconseguir mantenir el gruix del seu vot, malgrat els escàndols i els cops baixos entre els seus líders (marca de la casa).

Abans de fer un mutis memorable, Fillon va aconseguir aguantar 7 milions de vots a la primera volta, una base prou forta per encara amb optimisme les legislatives. Gent gran, jubilats, món rural, classes benestants, rendistes. El gruix del vot gaullista tradicional no va faltar a la cita, i tot i que a la segona volta s’han dividit (un 20% hauria votat Le Pen), seguiran fidels als seus diputats locals.

Amb una Assemblea fragmentada i un president sense majoria, el grup de la dreta pot acabar tenint a les seves mans la governabilitat de França els propers cinc anys. Escac i mat.

7. Le Pen és morta. Visca la dreta patriòtica!

Malgrat els més de 10 milions de vots aconseguits, és possible que Marine Le Pen no pugui mantenir-se com la líder de l’extrema dreta. Com ella mateixa va anunciar, el Front Nacional afronta la seva segona reencarnació. L’objectiu és acabar de netejar la cara a un partit que vol fidelitzar els vots aconseguits en aquesta segona volta. 2 milions dels gaullistes i 1 milió de la dreta tradicionalista de Dupont-Aignan.

Si es repeteix l’escenari de 2012, el FN mantindria a les legislatives més de la meitat dels vots de la primera volta presidencial. Això el projectaria a més de 4 milions de vots, casi 1 milió més que fa cinc anys. El problema per a l’extrema dreta és el sistema electoral, que els castiga perquè tenen el vot dispersat pel territori i perquè a la segona volta (quan hi arriben) han de fer front al bloc republicà. Aquest cop, però, podrien tenir més possibilitats i sumar uns quants escons a la magra parella de diputats aconseguida fa cinc anys. Una bona base per bastir la dreta patriòtica que va anunciar Le Pen la nit electoral.

8. Adéu a l’esquerra-dreta?

Els dos candidats a la segona volta van donar per liquidada la tradicional divisòria entre esquerra i dreta. Res de nou. Fa més de trenta anys que un candidat o altre proclama solemnement que la distinció entre esquerra i dreta s’ha acabat.

Doncs bé, l’anàlisi dels resultats sembla demostrar que la vella dama es resisteix a morir. Malgrat que tant Macron com Le Pen han dit i repetit que els seus projectes polítics superaven la divisió entre vermells i blaus, els seus suports electorals responen en bona mesura a l’eix tradicional. Segons les dades d’Ipsos, Macron ha superat Le Pen de forma contundent entre els electora que se situen a l’esquerra, al centreesquerra i al centre, mentre que Le Pen ha obtingut els seus millors resultats entre els que es diuen de dreta o molt de dreta.

Ara bé, que l’esquerra-dreta continuï present no vol dir que sigui l’únic patró determinant del vot. L’escenari que ens deixen les presidencials és un escenari nou, que en part trenca amb alguns mites que s’arrossegaven de fa temps.

Com passa a pràcticament totes les eleccions que se celebren en els últims anys, el dibuix resultant d’aquests comicis és complex, en bona part per l’aparició estel·lar d’un element nou: la pulsió pel canvi. No és un canvi retòric, publicitari. És una voluntat de transformar un sistema que es percep com incapaç, esgotat. És un mar de fons que esclata amb estrèpit. A la primera volta, el 65% dels votants es van decantar per candidatures que proposaven una transformació en profunditat dels elements fonamentals del sistema polític.

L'important de la irrupció del canvi és la seva transversalitat i la capacitat de trencar algunes de les idees que fonamentaven el sistema antic, sobretot pel que fa a la relació entre el perfil social i la tria electoral. Aquestes eleccions ens deixen un panorama nou, en el que les divisòries sociopolítiques no es corresponen amb les tradicionals. Així, la classe obrera envellida ha optat pel discurs proteccionista, xenòfob i nacionalista de Le Pen. Els joves del precariat, urbans i suburbans han optat per l’esquerra radical “anti-casta” de Mélenchon. I els urbanites, professionals i benestants han donat suport al reformisme europeista de Macron.

Definitivament, som en un món nou. I no només a França.


foto: L'Express