25 d’abril 2012

Artur Mas ensenya la poteta


El marc es va triar amb molta cura, de manera que realcés les paraules del President. Entrevista institucional pels matins de tv3 a les cotxeres de Palau en motiu de la diada de sant Jordi. L’anunci s’ho valia. El President volia fer-nos saber que avançarà les eleccions... si a Madrid algú pensa intervenir Catalunya. És a dir, que les avançarà, i punt. La raó és el de menys. O és que algú amb senderi creu que, en el cas que el govern central intervingui Catalunya, el més intel·ligent és convocar eleccions? Com? Amb l’autonomia intervinguda? Ja m’ho explicaran.

No, la raó no és l’important. CiU sempre va pensar en avançar les eleccions. Mai no se’ls ha passat pel cap esgotar l’actual legislatura. Té la seva lògica. Sobretot si es pensa en el factor econòmic. Ningú no aposta un euro que la situació a la tardor de 2014 sigui notablement millor que l’actual. Les previsions sobre el moment de sortida de la crisi s’allunyen més cada trimestre. Ara es parla d’una tímida recuperació per l’any vinent, però no hi posaria la mà al foc ni Christine Lagard. En qualsevol cas, el ciutadà trigarà a notar els efectes de la recuperació. L’atur ens acompanyarà encara un bon tros i les retallades que avui se’ns presenten com a circumstancials es faran estables. Per tant, res a esperar de la tardor de 2014 en el plànol econòmic.

Avançar les eleccions és una sortida. La qüestió és guanyar temps, guanyar quatre anys de coll per, ara sí, poder cridar a les urnes quan la recuperació estigui assentada i se’n puguin recollir els fruits (electorals), posem el 2016 o el 2017.

Així que tindrem eleccions a molt tardar la tardor de l’any que ve. I com que l’economia no podrà ser el centre del debat, cal enfocar en una altra direcció, aixecar un altre tema que capti l’atenció del respectable. CiU s’hi ha dedicat en cos i ànima des que va tornar al govern (i fins i tot des d’abans): l’enfrontament amb Espanya. Aquest serà l’argument del drama, l’únic argument.

Pels nacionalistes té tots els avantatges. Primer, posa CiU al centre de l’escena, com a força aglutinadora de tot el catalanisme. No trigarem a veure els cartells de Mas bramant “catalans, Catalunya!”. El segon avantatge és que senyala un enemic que és comú a la majoria dels electors: Espanya i el govern del PP. Tercer avantatge, és la culminació d’un crescendo que s’ha anat construint de fa més d’un any. I quart, permet incorporar al debat el tema econòmic sense cremar el govern: retallades? La culpa la té... Espanya.

En aquest escenari, CiU compta amb la col·laboració entusiasta del PP, que veurà recompensats els seus esforços de convertir-se en l’oposició real al govern de Mas. Ells seran els alter ego de CiU en la campanya, l’antiCatalunya, el que els permetrà explotar el victimisme del castellanoparlant perseguit, fulminarà Ciutadans del mapa i els donarà més entrada a àrees de suport tradicional al PSC.

Per CiU, convocar les eleccions ara els permet guanyar en dues direccions. D’una banda, dóna el cop de gràcia a un PSC que no acaba de trobar el camí, que haurà de triar entre balla-li l’aigua a Mas o fer-li el cor a Sánchez Camacho, en qualsevol cas sempre des d’una posició subalterna (i amb Iniciativa mossegant-li el flanc esquerre). De l’altra banda, CiU pot penetrar a plaer en l’espai independentista a costa d’una ERC que no aconsegueix restablir-hi el domini del que gaudí fins fa sis anys.

Hi haurà eleccions. Ja s’encarregarà el President de fer-ho. Estigueu atents al crescendo patriòtic entre CiU i PP (les declaracions d’Homs d’ahir en són una mostra). “Intervenció” serà la paraula de moda a partir d’ara. Malgrat els acords a Madrid, a la Ciutadella i a la plaça Sant Jaume (banda mar), malgrat que potser fins i tot arriben a votar-li els pressupostos a Rajoy (Duran li deu dos indults). Hi haurà eleccions, perquè hi ha una cosa més important que la crisi, les retallades, els pressupostos, el dèficit i l’inconcret pacte fiscal: es diu majoria absoluta.

13 d’abril 2012

It's not personal, it's just business

Espanya ha tornat a patir la ira dels mercats. Un nou episodi de nervis que no han aconseguit aplacar ni la presentació dels pressupostos “més restrictius de la democràcia”, ni la promesa d’una retallada addicional de deu mil milions (deu mil milions!), que aquest cop sí que tocarà la sanitat i l’educació, ni les contínues crides desesperades de De Guindos (al Frankfurter Allgemeine Zeitung i a l’agència Efe). Només la promesa de suport del BCE ha semblat rebaixar la tensió. Però el problema segueix. No hi ha confiança, diuen. Els mercats estan nerviosos, asseguren. Cal més carn per calmar la fera.

Realment estan nerviosos els mercats? No ho crec. Els mercats estan encantats. Les eleccions andaluses han demostrat que el flamant govern Rajoy té problemes i no hi ha res que agradi més als mercats que un govern amb problemes. Els mercats ensumen la sang, detecten debilitats amb el seu finíssim radar. No és res personal. És el seu negoci. No ho fan per manca de confiança o per mania persecutòria. Es dediquen a això. Vint-i-quatre hores al dia tots els dies de l’any. Escanegen les economies en busca d’oportunitats de negoci, i quan detecten una debilitat, una possible escletxa, s’hi llencen amb tot l’equip.

I en això Espanya ha ofert un flanc perfecte. La possibilitat d’un govern d’esquerres a una comunitat tan important (en pes demogràfic, és a dir econòmic) com l’andalusa, que no segueixi la doctrina estricta del govern Rajoy de retallada de la despesa, genera aquesta mena de debilitat que els mercats saben convertir en oportunitat. I s’hi llencen. Per malícia? No, per fer diners, que és al que es dediquen.

Què pot fer Rajoy? Intervenir Andalusia. Anul·lar el govern autònom, enviar l’exèrcit o la Guàrdia Civil, instal·lar un delegat i posar “sota control” els díscols. Els andalusos s’han equivocat i cal fer-los-ho veure. I si no, haver-hi pensat abans d’anar a votar. S’ha acabat l’autonomia, aquesta aberració que pretenia “integrar els nacionalistes” (Esperanza dixit).

Un cop intervinguda Andalusia, Rajoy ja no trobarà obstacles per desplegar el programa màxim: a per la part del lleó de la despesa pública, educació i sanitat. A posar en pràctica la “doctrina Homs”, alumne avantatjat del patró de Ryanair. Sanitat “low cost”, deu euros pel dinar, un euro per anar al lavabo i dos per la bata que et deixa el darrera a l’aire.

I? I quan ho haguem arrasat tot, què? Quan els “liberals” (els hereus sobrevinguts de “la Pepa”) s’hagin carregat el contracte social, l’herència bàsica dels liberals de veritat, quan no quedi Estat social (allò que està escrit a l’article primer de la “sacrosanta” Constitució del 1978), què? Tindran clemència els mercats? Es donaran per satisfets? Atacaran algú altre i ens deixaran en pau? Momentàniament pot ses que sí. Però el més probable és que, tard o d'hora, seguirem ballant-la a la corda fluixa. Perquè no és la confiança, no és el dèficit ni la sanitat ni l’educació. És el negoci, mestre. I el negoci mana. I mentre tinguin les mans lliures per poder especular amb qualsevol cosa (les monedes, el deute públic, les collites d’arròs de 2015), s’hi llençaran amb tot l’equip. Ja ho deien a “El Padrino”: no és res personal, són només negocis.