13 de gener 2022

La llengua, altre cop

Vam acabar 2021 amb una nova polèmica sobre la llengua i el model d’escola, arran de dues sentències judicials. Un apunt: es constata que les decisions judicials són, hores d’ara, l’únic que pot mantenir viva la flama del procés, malgrat que la capacitat mobilitzadora de l’independentisme no sigui avui tan forta com fou (hem de tornar a la tardor de 2019 per veure l’última gran mobilització... arran d’una decisió judicial).

Aquesta polèmica es pot entendre com un dels molts episodis que han anat sovintejant al llarg del desplegament de les polítiques de normalització des de principis de la dècada dels vuitanta. Però no només. És cert que hi ha elements repetits: l’espanyolisme que denuncia el model d’escola en nom d’una suposada defensa del bilingüisme, quan les dades demostren (ho han demostrat sempre) que ha estat precisament el sistema d’immersió el que permet que els catalans i les catalanes de menys de cinquanta anys siguin avui completament bilingües. Aquí la prova:


Però és que la qüestió no va (no ha anat mai) d’aprenentatge i de domini de les llengües. Ha anat sempre de política. I l’espanyolisme s’ha valgut del “bilingüisme” per atacar el sistema que precisament garantia això al que ells deien aspirar. En el fons, no era això. En el fons aquest discurs sempre ha perseguit (des de Lerroux) recloure el català en la part de la societat que el té com a llengua materna, deixar que quedés reduït a una mena de patois familiar.

La diferència del que ha passat amb els episodis anteriors és que una part del nacionalisme ha seguit l’espanyolisme en aquest objectiu d’empetitir el català. Aquesta és la novetat. No havia passat mai abans, com a mínim no des que es va aprovar la llei de 1983.

Certament, no és la primera vegada que el nacionalisme català conservador utilitza la llengua políticament. La llei de política lingüística de 1998, que succeí la de normalització, promoguda pel govern Pujol en minoria, perseguia un objectiu polític, no lingüístic. CiU va utilitzar la llei per fer-se perdonar el pacte del Majestic que havia permès investir José María Aznar per primer cop (1996). Davant de les crítiques i de la puixança d’ERC, a Pujol no se li va acudir cap altra cosa que posar damunt la taula una proposta de llei que “superés” la de 1983. Tenia sentit des d’un punt de vista lingüístic? No gens. Però és que no era això el que es buscava. L’objectiu era un altre, i era completament polític, com ha escrit Jordi Argelaguet. No seria l’última vegada que CiU faria la mateixa jugada. Ho tornà a fer amb la reforma estatutària de 2005, altre cop amb el mateix objectiu: combatre ERC. El resultat ja el sabem.

Amb el procés, una una part del nacionalisme nostrat ha abandonat manifestament el suport al model lingüístic que es va pactar a finals dels setanta i principis dels vuitanta. Fa temps se succeeixen les declaracions i els manifestos que reclamen “superar” l’actual model per avançar cap a un de nou, on només el català sigui llengua oficial (manifest Koiné), tot deixant el castellà com una opció residual i estrictament familiar. Els sona?

Com ha deixat escrit Albert Branchadell, el model d’immersió no tenia com objectiu la substitució d’una llengua (el castellà) per una altra (el català). Els que defensen això no defensen la immersió, per més que vagin a concentracions on se suposa que es defensa el model català d’escola. El problema de fons és que aquesta nova lectura sobre la immersió que fa cert independentisme acaba afeblint el català, malgrat que l’objectiu que persegueix sigui eliminar el castellà de Catalunya.

El que ha fet aquest sector de l’independentisme és desaprendre el que van aprendre els nostres pares i mares, plasmat en la llei de 1983: el català només se salvarà si és acollit com a propi per la part castellanoparlant de la societat catalana. Només amb el bilingüisme efectiu, és a dir, fent que tots (catalanoparlants i castellanoparlants) sàpiguen parlar, llegir i escriure en català, el català podrà sobreviure com a llengua social i no com un residu sentimental.

La llarga nit del franquisme ens va ensenyar que intentar prohibir una llengua converteix els seus parlants en resistents. La supervivència del català a la dictadura hauria de fer entendre a alguns que quan tu ataques una llengua, quan la vols reduir, esborrar de l’àmbit social i recloure-la al domèstic, no estàs atacant una entelèquia, un concepte difús, sinó que ataques l’essència d’una comunitat, l’element constitutiu d’un poble.

Així mateix, quan ataques el castellà, com fan els que promouen la seva degradació a llengua no oficial, no ataques una llengua opressora i colonitzadora, franquista. Estàs atacant uns parlants. Estàs atacant la meitat dels catalans en allò que ells consideren no un mitjà de comunicació global, sinó la part més pregona de la seva identitat, la llengua en què parlen amb els seus pares, la llengua en la que van aprendre a parlar, t’agradi més o menys. Com pretens que aquestes persones, a les que els negues la seva llengua (els diràs que “parlin en cristià”?), abracin el català? A garrotades? O potser és que s’espera d’ells que s’entornin “al seu poble”, com a bons “colons”, com si fossin pied-noirs després de la independència d’Algèria?

Potser és això, perquè només fent fora la meitat dels catalans és possible una Catalunya monolingüe en català. Però abans que passi això és més probable la situació contrària, la d’una Catalunya on el català recula i on les polítiques de normalització troben cada cop més resistències, i no només d’uns jutges impresentables i salva pàtries, sinó dels propis catalans castellanoparlants.

La situació del català ja és prou complicada a nivell global, per efecte de les xarxes socials on la seva presència és testimonial, com per afeblir-la en l’arena domèstica fent-la aparèixer com una llengua imposada per la força (quina força?), antipàtica, per als catalans que tenen el castellà com a llengua pròpia. L’estratègia de la confrontació entre un petit i un gran sempre acaba amb la derrota estrepitosa del petit. I aquí ja sabem qui és el petit, per més que els pesi als milhomes. Acceptar la realitat no és ser covard, és ser intel·ligent.

El català només es pot salvar si s’actua en una doble via. A casa i a fora. En primer lloc, tornant als consensos, a les velles ensenyances del catalanisme històric: tots som catalans, parlem el que parlem, i el català és de tots. I en segon lloc, avançant en una nova direcció que fins ara no s’ha explorat i que la recent llei de l’audiovisual apunta. Fins ara el català, com les altres llengües cooficials de l’estat, ha estat monopoli del govern de la Generalitat, que l’ha preservat com un tresor, com el seu jardí privat. Ja va sent hora que el poder central també s’impliqui en la seva defensa i promoció, ja va sent hora que compleixi el que diu l’article 3.3 de la constitució (“la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”). El principal camp de batalla per a la supervivència del català se situa a l’àmbit global i allà no hi arriba el govern de la Generalitat, però sí el govern central i s’ha d’aconseguir que aquest assumeixi la defensa de la “riquesa lingüística” com un element constitutiu d’un estat plural (mal que pesi a alguns). En el fons, com va escriure Antoni Pugiverd, Espanya ha de decidir si el català i les demés llengües cooficials són també llengües espanyoles. I actuar en conseqüència.

17 de desembre 2021

"Maragall i el govern de la Generalitat: les polítiques del canvi"

* Aquest text és una aproximació a la meva intervenció a la presentació del llibre "Maragall i el Govern de la Generalitat: les polítiques del canvi", organitzada per la Fundació Catalunya Europa i RBA.


Aquest és un llibre prodigiós perquè, malgrat ser un balanç informat, extens i intens, d’una obra de govern, es llegeix amb passió. O com a mínim, aquesta ha estat la meva experiència. No és només un llistat de polítiques, de totes les accions, les vicissituds, els plans, les apostes (de vegades –massa vegades- no reeixides). Els diversos autors han aconseguit que el lector visqui un exercici immersiu en un episodi de la nostra història col·lectiva, el relat (disculpeu-me el mot) del primer govern d’esquerres i catalanista.

Un advertiment: aquest llibre no és una hagiografia del primer tripartit. No pretén ser-ho, i és d’agrair als autors que evitin la temptació. A les seves pàgines es desplega la història d’aquest govern amb llums i ombres, cruament de vegades, sense escatimar crítiques a la seva acció o a algunes de les iniciatives que va intentar dur a terme. Té molt mèrit, sent com és una iniciativa d’una entitat tan estretament vinculada a la figura del president Maragall, i veient el nivell de hooliganisme y goupisme que es gasta pel món, que s’hagi volgut afrontar la tasca d’explicar el govern Maragall des de la neutralitat. Neutralitat, tot s’ha de dir, no exempta d’estima, el que encara fa més remarcables les crítiques.

Per a mi, que em confesso membre d’aquella generació Maragall dels que ens vam fer grans entre els jocs i la seva presidència, la lectura d’aquest llibre ha estat un RETROBAMENT. Ha estat com si obrís una capsa i hi descobrís velles fotografies que no recordava haver guardat. M’he retrobat amb uns anys que em semblaven molt llunyans, malgrat no hagi passat tant de temps (avui precisament, 16 de desembre, fa divuit anys que el Parlament va investir Pasqual Maragall president de la Generalitat).

Sobre l’experiència dels governs d’esquerres i catalanistes s’ha estès un gran silenci. En part, certament, per l’acceleració que ha patit la política a casa nostra (i arreu) els últims anys. L’huracà en el que ens hem vist immersos al llarg de l’última dècada ha deixat en un passat nebulós els governs Maragall i Montilla. Però no només. Hi ha hagut un silenci interessat que ha caigut damunt del tripartit com una llosa, una voluntat d’esborrar el que podria considerar-se un error, o com assenyala Vallès al prefaci, “un parèntesi accidentat” o “una intrusió anòmala en la història de la Generalitat”.

Aquest llibre, doncs, vol ser un RESCAT, a parer meu. El rescat d’una experiència que ha quedat oblidada, o pitjor, que ha estat blasmada fins a convertir-la en una caricatura. En això el llibre és clar, i remarca unes claus que podrien explicar-nos el per què d’aquest voler silenciar i ridiculitzar l’obra del govern Maragall. Tres elements van apareixent al llarg del llibre: l’ambició, el canvi i la frustració.

AMBICIÓ. La paraula apareix en les primeres línies tant de la introducció com de l’epíleg. Una ambició forassenyada potser, com escriu algun autor. Una ambició que va més enllà, en qualsevol cas, del càlcul, i en aquest sentit com a mínim imprudent, si el que es busca per damunt de tot és mantenir-se en el govern. Una ambició, en qualsevol cas, que neix del convenciment de Maragall que Catalunya necessitava un canvi profund per encarar nous reptes.

CANVI. El govern Maragall no suposa un simple moment d’alternança després de vint-i-tres anys d’hegemonia dels governs de CiU. És un projecte de canvi i transformació profund de les polítiques i de la manera de fer política. En part, és un intent d’adequar la gestió del govern català a les noves coordenades mundials, com diu Ubasart. En part, és un intent de renovar accions polítiques gastades, anquilosades, després de més de vint anys d’inèrcia dels governs Pujol. Pràctiques clientelars, com diu Miralles de Imperial quan parla de les polítiques socials, que havien tocat fons a la legislatura 199-2003.

Però el canvi que planteja el govern Maragall va més enllà, molt més enllà, perquè pretén descompondre els fonaments del que ha estat la visió pujoliana de la Generalitat i del país. En aquest sentit, Maragall arriba a la presidència duent sota el braç un projecte de país nou i diferent, com assenyala Muñoz, responsable del capítol d’introducció.

Què proposa aquest nou projecte per a Catalunya? Dues qüestions essencials. D’una banda, deixar enrere la relació de convivència en la distància (la conllevancia d’Ortega, l’obligació de suportar-se) entre Catalunya i Espanya per establir una relació d’interdependència, que també inclogui Europa. Si el pujolisme consistia en preservar l’esfera catalana de la influència externa, per preservar així el poder incontestat de CiU a Catalunya, la visió de Maragall és la de la mútua influència, de la interpenetració: Catalunya vol influir a Espanya, Catalunya vol fer Espanya, i espera que Espanya influeixi a Catalunya, que en formi part, que s’hi comprometi. I el mateix a Europa.

Això suposa un gir de noranta graus respecte de l’etapa Pujol. Però no és una invenció de Maragall. És l’ideari canònic del catalanisme. És el “fil roig i daurat” que esmenta Vicente Rufí parlant del planejament territorial. Transformar Espanya, no donar-li l’esquena. D’aquí que la reforma estatutària s’entengui com un pas en la transformació necessària d’Espanya sencera, com assenyala Ubasart. Transformació que encara està pendent.

El segon element del projecte és la claredat, que s’esmenta arreu del llibre. Claredat com a pacte escrit, com a acord públic. Tot el contrari de la política de Pujol, que es desplegava millor entre bambolines, el que li permetia tenir més marge d’acció, a canvi de no afrontar els grans canvis, anar fent la viu-viu, el “peix al cove”. En aquesta lògica l’aposta de Maragall per la claredat, que s’expressa no només en la reforma de l’estatut sinó també en l’acord pel finançament (Rivera), i també en els plans d’ordenació territorial (Vicente), prioritza els interessos generals per damunt dels propis, quelcom que Pujol mai no hagués entès i que, possiblement, és en part a la base del final abrupte de la presidència Maragall.

FRUSTRACIÓ. El tercer concepte que sura al llarg del llibre és el de l’oportunitat perduda, l’oda inacabada, en totes les seves derivades. Una frustració que neix de la curta durada del mandat presidencial de Maragall, les polítiques del qual certament van continuar en els quatre anys del president Montilla. Tot plegat, però, sembla poc precisament per l’ambició i el canvi que els governs d’esquerres pretenien. Hi ha una certa sensació de fracàs que apareix al llarg del llibre, ja sigui per accions que no es van poder dur a terme o per l’estigma de la reforma estatutària que d’alguna manera taca (i obscureix) bona part de la gestió del govern.

Possiblement les altes expectatives del govern expliquen aquesta sensació de fracàs, però també hi ajuda la imatge que n’ha quedat, d’aquest govern i en general de tota l’experiència dels governs d’esquerres a la Generalitat.

Es aleshores quan aquest llibre apareix com el que és: una REPARACIÓ. La reparació de la caricatura en què s’ha convertit el tripartit, que ha esdevingut un sinònim de caos i desordre (el famosíssim “dragon khan” de Carretero, que òbviament hi apareix esmentat).

Al llarg del llibre descobrim que, ben al contrari de la imatge que n’ha quedat, l’acció del govern Maragall no fou el fruit d’un seguit d’intuïcions poc raonades (les famoses “maragallades”), ni es pot reduir a l’operació de reforma estatutària. Només des del desconeixement o la mala fe es pot sostenir aquesta afirmació. Contra la segona no hi ha res a fer, contra el primer hi ha aquest llibre. I és en aquest sentit que és una reparació.

L’acció del govern Maragall és qualsevol cosa menys improvisada. Com a mostra el llibre vermell sobre la situació econòmica que s’elabora sota la direcció d’Antoni Castells en la legislatura 1999-2003, que cita Rivera. O fins i tot els escrits del propi Maragall recollits en el magnífic volum “Pasqual Maragall. Pensament i acció” (2017).

La pervivència de la caricatura dels governs Maragall i Montilla, després de divuit anys, no diu tant del que van ser i fer aquests governs com del país que som. Si el tripartit és encara ara una mena de plaga bíblica de la que Catalunya per fortuna es va salvar i que no volem que torni per res del món, és precisament perquè Maragall (i Montilla després) va gosar confrontar una idea profundament arrelada en l’inconscient col·lectiu: que el govern de la Generalitat està reservat a una sola força política (o as una família de forces), que només des d’una posició determinada es pot parlar en nom de Catalunya.

Que aquesta idea pervisqui encara en l’actualitat, que estigui interioritzada en el debat col·lectiu, que formi part del discurs inconscient dels mitjans de comunicació, que encara determini les aliances dels partits polítics, diu molt de la profunditat dels fonaments del mur contra el que es van estavellar les propostes de canvi dels governs d’esquerres i catalanistes.

És per tot això que el llibre és la REIVINDICACIÓ d’un un grup de gent, d’homes i dones que van somiar un país nou i el van voler fer possible. És la reivindicació d’un temps i d’un projecte de país, d’un intent de transformar Catalunya, que va pecar de moltes coses, i que va acabar sucumbint a les resistències, als interessos particulars d’uns i d’altes (dels rivals i dels amics), a una xarxa teixida entre la política i els mitjans, a la pulsió conservadora de la societat catalana, al “ja ens va bé com estem” i a l’arrelament d’una idea de les institucions com a propietat exclusiva d’una part. A vint anys de construcció, en definitiva, d’una idea de “nosaltres” que no ens comptava a tots. Idea que, dissortadament per al país, avui encara continua vigent.

07 d’octubre 2021

El que ha passat a la UAB

 

El que va passar ahir a la plaça cívica de la Autònoma no és nou. Episodis similars fa temps que passen. Alguns, com el d’ahir, han arribat als mitjans, d’altres han quedat en l’àmbit de la universitat, sense transcendir. Després hi ha els happenings muntats per alguna figura política, que transcendeixen precisament perquè estan pensats per a això, instruments de propaganda. Fou el cas de la “conferència” de Cayetana Álvarez de Toledo, en plena campanya electoral.

Allò d’ahir no fou això, tot i que va ser ràpidament instrumentalitzat pels de sempre, delerosos de treure suc de qualsevol situació per confirmar el seu discurs. Val a dir que de vegades aquesta instrumentalització compta amb el consentiment (no sé si la col·laboració entusiasta) dels protagonistes de les accions, en aquest cas una associació d’estudiants.

També cal dir que la publicitat d’aquestes accions (i el benefici que se’n deriva de la seva retransmissió) no seria possible sense el concurs (entusiasta també) dels seus contraris, actors imprescindibles per a què la lògica de la provocació funcioni.

Tanmateix, més enllà de les accions de propaganda de figures i partits, des de fa temps que a la Autònoma es van succeint situacions d’una certa naturalesa, protagonitzades per associacions d’estudiants o per individus aïllats, algunes més tenses que d’altres, però totes amb certs denominadors comuns.

Al llarg dels últims anys he pogut parlar d’aquestes situacions, a l’aula i fora de l’aula (al bar de la cívica, principalment), amb estudiants d’una i altra banda. N’he discutit les raons, he escoltat els arguments, i n’he extret algunes idees, que van més enllà dels fenòmens concrets, perquè el que passa a l’Autònoma no és sinó un reflex de la societat. No és que aquí siguem especials ni que es doni una situació única, com si el campus fos un espai on passen coses que no tenen res a veure amb el que passa més enllà dels seus límits.

Aquesta és la primera idea, que em sembla important recalcar: l’Autònoma serveix de mirall d’una realitat general, que és tensa i a estones violenta. No tant físicament com verbal. El to de la conversa general des de fa uns anys té quelcom de violent, de tens, com si tot estigués sempre a un mil·límetre d’esclatar.

Una altra idea. El que passa a l’Autònoma no és fruit del procés, o no només. El propi procés és una expressió de la tensió general, no n’és la causa, tot i que acaba funcionant com a motor, com a dinamo de la violència soterrada. Atribuir el que ha passat exclusivament al procés forma part de la manipulació interessada dels fets, que tant agrada a polítics i mitjans. No hi ha res millor que la realitat s’adeqüi als teus interessos, i si no ho fa, sempre se la pot retorçar fins a fer-los coincidir.

En el fons del que va passar ahir, i això crec que és l’important, s’hi arrela l’esperit del nostre temps, una idea de com s’ha de governar la societat, de com s’espera que siguin les relacions en un món on la gestió de la pluralitat, de les diferències, ha canviat.

1. Davant de tot hi ha una idea de dificultat en la convivència, o fins i tot d’impossibilitat d’aquesta, en el sentit que cada cop és menys assumible l’acceptació de l’altre com a igual. Hem viscut (estem vivint?) un procés de creixent estranyament de l’altre, dels que no són com nosaltres, alhora que vivim una eclosió de la pròpia identitat com a patró de tot. Primer fou el jo i ara és el nosaltres, un nosaltres tancat i elevat a categoria, a regla de mesura. Front a això, a l’assumpció de la pròpia identitat com a norma, els que no són com nosaltres són anòmals, fora de norma, i per tant és difícil (o directament impossible, fins i tot indesitjable) conviure-hi.

A l’altre no se l’entén, se’l combat. Les relacions entre grups d’opinions diferents es plantegen en base a la competència, a la lluita. No hi ha intercanvi possible fora del propi grup. Hi ha confrontació. Perquè els altres són tan diferents del “nosaltres”, tan allunyats, que és impossible plantejar-se un acostament a risc de posar en risc la pròpia identitat.

D’aquí que en el debat públic (i en el privat, o en aquella frontera que ara és més difusa que mai entre l’esfera privada i la pública) sovintegin els adjectius grossos, com el tan utilitzat feixista per anomenar qualsevol grup (o individu) que s’interpreta que no comparteix el nostre pensament. Ahir vam tornar a tenir un festival de feixistes, els uns dient-ho dels altres i els altres dels uns, en una cadena infinita.

2. De la dificultat per a la convivència se’n desprèn un concepte singular de la democràcia, basada en l’enfrontament a mort i en el joc de suma zero, que fa que qui guanyi tingui la legitimitat d’imposar-se a l’altre, que ha d’acatar la seva derrota i acceptar el sotmetiment al guanyador. No hi ha pacte possible. Només hi pot haver victòria o derrota, i ambdues són totals.

D’aquí que es contempli com a legítima l’apropiació de tot allò associat a la conquesta del poder: els símbols, les institucions i el propi espai físic, que han de quedar "lliures" de tot símbol dels "altres". El que va passar ahir a l’Autònoma és un exemple d’això: la minoria no pot fer-se present, no pot ocupar un espai, precisament perquè es minoria i el que s’espera d’ella és que abandoni l’escena pública, que desaparegui.

Òbviament no es pretén que la minoria desaparegui físicament com en una dictadura. Senzillament s’espera que no es faci present, que no molesti, que acati el seu paper i deixi a la majoria governar en solitari, com a conseqüència (democràtica?) de la seva victòria, del seu rol com a majoria. I en el cas de l’Autònoma la majoria és molt majoria.

Hi ha quelcom d’això en l’eslògan de la vomitiva manifestació (minoritaríssima, però retransmesa abastament) de fa unes setmanes a Chueca: “fuera gays de nuestros barrios”. És exactament això. Els barris són nostres, per tant desaparegueu, feu-vos fonedissos, aneu allà on els vostres siguin majoria. És una mena d’apartheid identitari, que pretén reproduir en la realitat quotidiana el que ja és una realitat al món digital: jo i els meus.

Les paraules de Casado condemnant els fet de l’Autònoma són un exemple perfecte de cinisme. El PP fa el mateix allà on té (o aspira a tenir) una posició majoritària: eliminar la minoria, a la que es considera il·legítima pel sol fet de ser-ho. Per no parlar de l’apropiació de símbols, institucions i conceptes. Tot i que això no és exclusiu només del PP, o de Vox (en cas que algun dia pugui a arribar a ser majoritari).

3. Aquesta idea de la imposició (“democràtica”) de la majoria sobre una minoria il·legítima fa que normalitzi l’assetjament d’aquesta. La victòria de la majoria fa que la minoria derrotada es contempli com una “anormalitat” obligada a desaparèixer. No per sempre, es clar. La minoria podrà aspirar a convertir-se en majoria quan sigui el moment, però mentrestant haurà de guardar un respectuós silenci “democràtic”. Si no ho fa, se li haurà de recordar, fins i tot violentament, amb pressió “democràtica”.

D’aquesta idea es deriva que de vegades (ahir a l’Autònoma) s’entengui la presència pública de la minoria com una “provocació”. Més enllà dels episodis que busquen la reacció per tal de “vendre’ls” als mitjans (i que per tant, són provocacions), sovintegen les interpretacions d’aquest estil, que remeten a la idea de l’apropiació de l’espai per part de la majoria i a la consideració d’il·legítima de la minoria (per tant, no susceptible de fer-se present), fins i tot quan la presència d’aquesta és pacífica i testimonial.

En aquest cas, el bullying es pot arribar a considerar com una acció legítima, “defensiva”, que pretén preservar l’espai públic (o les institucions) d’aquells que no estan facultats per ocupar-lo, precisament per la seva posició minoritària o perquè se’ls considera antidemòcrates. És l’aplicació de l’axioma de ser “intolerants amb els intolerants”. Evidentment, la decisió de qui és intolerant és meva. I els intolerants (com l’infern) són sempre els altres.

Sempre m’ha resultat curiós que, quan en una conversa amb un alumne he utilitzat el típic argument de què diries si et fessin a tu el mateix que els fas a ells, la resposta ha estat la mateixa: ho acceptaria, perquè ells haurien guanyat i no em quedaria més remei que acatar-ho.

La resposta traspua aquesta idea de democràcia de suma zero, on el guanyador s’ho emporta tot i el perdedor, conseqüentment, és expulsat. Una democràcia de blanc o negre on és impossible compartir espais, on l’altre és considerat un estrany (un feixista, un antidemòcrata), mentre que un mateix es creu el súmmum de les virtuts, un defensor de la democràcia (un “antifeixista”), exactament el mateix que es creien els que van assaltar el Capitoli, exactament el mateix que es creuen Casado o Elisenda Paluzie.

No carregueu contra l’Autònoma. En el fons, no és més que un símbol del que passa, ni més ni menys. I és greu, sí, molt greu, però l’origen no el trobareu al campus. O no només. És a tot arreu. I això és molt més greu.

fotografia: uab.cat

21 de setembre 2021

Una taula és una taula és una taula








A Mariano Rajoy se’l recorda per algunes sentències memorables. D’aquestes en destaca “un vaso es un vaso y un plato es un plato” (23 de setembre de 2015), referida a la no contemplació en els tractats europeus d’una possible independència de Catalunya. Amb aquesta expressió que ha passat a la història, Rajoy volia dir que en política les coses son com son i no poden ser d’altra manera. Però precisament en política, “un vaso” pot ser “un plato” i “un plato” un avió, o el telèfon del comissari Villarejo.

Aquesta capacitat de la política de transformar el que és en allò que sembla i no és, fins i tot en el seu contrari, ha estat la norma a Catalunya al llarg de l’última dècada. La política catalana ha excel·lit en aquesta derivada del realisme màgic, en el que qualsevol cosa és susceptible de transformar-se en el que es vulgui, sempre que es compti amb els recursos necessaris per fer-ho creure. Ho ha explicat fantàsticament Guillem Martínez en els seus articles a CTXT.

L’exemple més recent d’aquesta transfiguració és la reunió de la taula de diàleg entre els governs central i català, que va tenir lloc (en versió reduïda) dimecres passat a palau. La taula és una taula, però també és (sobretot és?) moltes altres coses.

La taula és un tauler, on els que s’hi asseuen juguen una partida, o més aviat, diverses partides simultànies. No només juguen els que s’asseuen a la taula. També hi ha jugadors fantasma, tan presents com els que ocupen les cadires.

En aquesta taula que és un tauler es dirimeix la competició eterna entre ERC i Junts, però també la que disputen el PSOE i els grups de la dreta. Ambdues competicions estan entrellaçades i es retroalimenten. El que passa en una afecta l’altra. Amb la renúncia a participar-hi, Junts s’ha convertit en jugador fantasma, com ho són el PP i Vox (Cs, pels seus errors, ha passat a ser un simple espectador, quan no fa tant era jugador principal).

Una taula és també una oportunitat. Pel diàleg, per un possible acord, per trobar una solució a casi deu anys de conflicte. Sí, això també. Però sobretot és una oportunitat per continuar la batalla electoral. Junts ha trobat en la taula una oportunitat per assenyalar la feblesa d’ERC i denunciar la seva entrega al govern central, tot creient que això reforçarà les seves opcions entre el votant independentista. També ho creu així la CUP, un altre jugador que ronda la taula amb el cistell obert.

Per a la dreta espanyolista la taula és una oportunitat per seguir denunciant (com Junts, curiosa coincidència, o no tant) la traïdoria de Sánchez i la venda de la sobirania nacional a qualsevol preu, per tal de continuar a la Moncloa (ho van dir el mateix dimecres al matí Pablo Casado i Santiago Abascal al Congrés, i Inés Arrimadas a la tarda enmig de la plaça sant Jaume, en una photo op marca de la casa).

La taula és, doncs, un risc. Alhora que una oportunitat també. Tant ERC com el PSOE arrisquen asseient-s’hi, ja que si el diàleg fracassa es quedaran sense arguments davant dels qui, des de cada bàndol, reneguen de la taula i de les seves possibilitats. Tanmateix, i aquí rau bona part del problema, ERC i govern central no esperen el mateix de la reunió (o les reunions). És més, n’esperen exactament el contrari. O això diuen. Potser la taula també és una expectativa, o vàries, i és possible que també sigui un teatre.

La taula és un President. Tot el que va precedir la reunió posa de manifest de manera evident la centralitat de la figura presidencial en la nova legislatura catalana. Aquesta és una legislatura de President, de manera que bona part dels moviments dels actors s’expliquen per la seva intenció o bé de reforçar o bé d’afeblir Aragonès.

Tot el que ha fet ERC des de la nit electoral del 14 de febrer persegueix un objectiu únic: propulsar Aragonès, dotar-lo de l’aura i la porpra pròpia d’una figura presidencial a l’alçada d’un Pujol o un Maragall. D’aquí tota l’escenografia que l’acompanya, meticulosament preparada i pensada (amb alguna patinada, ningú no és perfecte, ni els spin doctors). La “nova Generalitat republicana” és un eufemisme per dotar a la presidència d’Aragonès de gruix històric. Veníem precisament del contrari. Torra havia sigut un president prescindible des del moment de la seva presa de possessió. Ni tan sols la seva inhabilitació (per la pancarta al balcó de palau) va aixecar les masses. El mateix Torra es queixa (amb entendridora sinceritat) a les seves memòries presidencials que ningú no li feia cas.

La centralitat d’Aragonès a l’escenari polític és la manera que busca ERC per guanyar la batalla interna a l’independentisme. L’“aragonessisme” hauria de poder ampliar l’espai d’ERC a costa de Junts i dels comuns, i també de la CUP. D’aquí que l’objectiu principal (únic?) dels exconvergents sigui afeblir la figura del president. Jordi Amat escrivia que el que havia fet Junts era una deslleialtat contra el president. Exactament. Però Junts la ven com la resposta legítima a un president que (segons ells) s’hauria mostrat massa contemporitzador (és a dir, poc reivindicatiu) front el govern central. Les acusacions de traïdoria o de tebior sempre han resultat efectives en la batalla interna de l’independentisme, ja sigui en una direcció o en una altra. Com a mostra, les famosíssimes 155 monedes de plata de Rufián.

Una taula és sobretot temps. Que ningú no s’esveri amb el que passa, i passarà, aquests dies. És propi de la política contemporània. Cal cridar l’atenció. Cal cridar, senzillament. Cal que sembli que tot se’n va a norris, generar un bon crescendo, per acabar salvant-ho en l’últim instant. Allò de la setmana passada no és el final del govern. Hi ha i hi haurà alguna esgarrinxada, esquinçades de vestit, declaracions ferides, enrenou tuitaire, però al capdavall res que no es pugui solucionar.

Perquè en el fons ni Junts es pot permetre deixar el govern ni ERC es pot permetre fer-lo fora, per molt que uns i altres ara cantin a pulmó el “no te ajunto”, seguits pels seus corifeus professionals (o amateurs) a teles, ràdios, diaris i xarxes vàries. Junts fora del govern no és res. O millor dit: sense pressupost no és res. Es dedicarà a emprenyar i a buscar-li les pessigolles al president (al qui són deslleials, simplement perquè no és dels seus, i per tant no creuen deure-li lleialtat). L’objectiu de Junts és impedir que Aragonès es consolidi.

ERC no els farà fora del govern perquè automàticament quedaria en minoria al Parlament. És cert que el model de moció de censura constructiva fa molt difícil substituir el president, però els republicans compten amb els mateixos escons que el PSC i no està molt clar que Junts corri al seu socors si Illa presenta candidatura.

El que ens espera, molt probablement, és una nova ronda del que hem tingut fins ara. Un govern dividit, gripat per la desconfiança mútua entre els socis, mirant-se de reüll i sempre a l’aguait d’una oportunitat per fer-se la traveta. Cap novetat, doncs. Falta un any i mig per a les eleccions municipals. Ningú no trencarà la vaixella abans. Després? Ja es veurà, perquè es tornaran a remenar les cartes i no sabem com quedarà l’escenari de cara a les generals, que s’han de celebrar a finals de 2023.

Una taula és en el fons un càlcul. I així anem passant els dies. Damunt la taula hi ha “vasos”, però és possible que no ho siguin, que siguin qualsevol altra cosa.

foto: beteve.cat

11 de juny 2021

Gestionar el desencís

Tres anys després de començat “l’hivern del nostre descontent”, tot sembla indicar que finalment iniciem un canvi de fase, deixant enrere el dol i encarant finalment les seqüeles que ha deixat el procés. D’aquestes, la més important per al futur del nostre país és la gestió de la frustració, o més aviat del desencís, que havia estat negligida, per no dir conscientment evitada, durant el llarg interregne del govern Torra.

Enfrontat a la disjuntiva entre seguir estirant del fil o assumir la culminació del procés i les seves conseqüències, l’independentisme va preferir el primer. Possiblement perquè la proximitat de la tardor de 2017 no deixava més marge (com tampoc no ho feia l’ofensiva judicial desencadenada a partir de 2018), possiblement perquè no tenien més horitzó que la reiteració dels discursos processistes, possiblement perquè ningú no volia assumir el cost d’encarar l'esgotament del projecte.

L’aparent stand by que inauguraren les eleccions d'aquell desembre i la investidura d’un president substitut que manifestament no tenia cap intenció de proposar un nou escenari als catalans (més enllà del record permanent dels fets d’octubre i les seves conseqüències), amagava un creixent afebliment de la capacitat de l’independentisme per mobilitzar la seva base. Només en moments puntuals (la reacció a la sentència) semblava que l’independentisme tornava a mostrar la força que havia exhibit al llarg del procés. Però sempre eren mobilitzacions referides al passat, mai al futur.

La manca de propostes a curt o mig termini per part dels partits ha anat corcant el bloc independentista al llarg d’aquests últims tres anys. Sense horitzó ni full de ruta, l’independentisme ha anat perdent tremp. La sèrie de sondeigs de l’ICPS fa molt evident aquesta evolució: els partidaris de la independència han deixat de creure en la possibilitat d’un horitzó independentista possible a curt o mig termini. El 2017, el 40% dels que els agradaria que el procés acabés amb la independència de Catalunya estaven convençuts que acabaria així; el 2020 aquests només eren el 24%.


La possibilitat certa de la independència s’allunyava a ulls dels mateixos independentistes, deixant un buit que ningú no entomava, un desencís profund, un descontent fons i en alguns casos una evident frustració, que cadascú es gestionava de la manera que podia, davant la inhibició de les forces independentistes.

L’exemple més pregó d’aquest desencís el vam tenir a les eleccions al Parlament del febrer, amb la pèrdua de set-cents mil sufragis per als partits independentistes, que feu estèril la consecució del 52% sobre el vot vàlid, una fita que en altres circumstàncies hagués suposat un canvi total d’escenari polític, però que no ha tingut cap mena de conseqüència (més enllà dels cartells que s’exhibeixen en les cada cop menys concorregudes concentracions de l’ANC).

Segons l’enquesta postelectoral del CIS, la majoria dels votants d’ERC i de JxCat el 2017 que al febrer es van abstenir, ho van fer perquè “votar no serveix per a res” o per “mostrar el meu descontent”. La desorientació havia portat al desencís i aquest estava a un pas de convertir-se en frustració, amb el perill de tornar-se un boomerang contra les mateixes forces independentistes, i principalment contra ERC, ja que Junts durant aquests anys ha anat cultivant la frustració dels seus millor que els republicans.

No assumir la gestió del desencís independentista ha comportat un cost enorme per al país al llarg d’aquests tres últims anys d’impàs, en els que una part important ha viscut mirant el retrovisor i llepant-se les ferides, covant íntimament el ressentiment, les cendres de la tardor de 2017, atiades en un exorcisme permanent per mantenir viva l’ombra d’aquells dies per part de dirigents, tertulians i programadors (i per jutges, dirigents i propagandistes de l’altre extrem).

Tres anys de gripatge i un de pandèmia s’han escolat fins que no ha aparegut el desllorigador. Un cop aconseguida la presidència, ERC ha entomat la gestió del descontent de part de les seves files, en part perquè és l’única possibilitat per afermar (i fer més sòlida) la seva majoria dins l’independentisme, i en part com a única via per tornar a posar el país en marxa.

És una operació necessària i no exempta de riscos. Intentar donar sortida al desencís, canalitzar-lo, vol dir enfrontar-se als que prefereixen rabejar-se en la frustració, cultivar el victimisme com a manera de tenir lligada ben curt la pròpia parròquia, tot recordant-li constantment els greuges i assenyalant traïdors a la recta via del calvari nacional.

Tanmateix, els disposats a la immolació civil són minoria, i ERC sembla haver-ho entès. El futur de l’independentisme (i del país sencer) passa per gestionar el desencís d’una part important de la seva base, d’aquells que no han renunciat als seus ideals, que van participar activament a les accions de la tardor del 2017, que s’hi senten (i s’hi sentiran) sentimentalment lligats, que en preservaran la memòria, però que no estan disposats a quedar-se perpètuament estancats en el passat.

Els indults actuen com a alliberadors d’aquest grup, li fan més senzill el girar full. Són la pista d’aterratge que necessitaven. Ara cal que algú els reculli i els proposi un nou projecte de país, una utopia assumible, propera i confortable on, si pot ser, hi capiguem tots.

27 de maig 2021

Explicar, explicar i explicar

1. El 67% dels electors espanyols es mostra contrari a la concessió de l’indult als condemnats pel procés, segons l’enquesta realitzada per DYM i publicada ahir a 20 Minutos. L’11% no té una opinió definida i només un 22% s’hi mostra favorable. Unes dades molt similars a les registrades per GAD3 en un sondeig de l’octubre passat (publicat a ABC).

Aquesta és la situació que afronta el govern central a l’hora d’encarar un dels temes més complicats que té damunt la taula. Possiblement el nus de la legislatura, la decisió que podria definir les possibilitats dels socialistes, més enllà de la repercussió que pugui tenir a Catalunya, on la majoria (65% segons DYM, 61% segons GAD3) és partidària de la concessió de la gràcia.

La partida no es jugarà en la opinió pública catalana sinó en el conjunt de l’espanyola. Les repercussions directes seran a Catalunya, però les polítiques les entomarà el govern central front una dreta que ha olorat sang des del resultat esclatant obtingut a Madrid.

La concessió de l’indult és política en majúscules, d’aquella que semblava que havia quedat relegada a una època passada, quan els polítics prenien decisions difícils que tenien conseqüències més enllà de l’estricte marc del càlcul de costos i beneficis electorals.

 

2. Fa temps que hem oblidat que la política consisteix a prendre decisions difícils, arriscades, valentes. Fa massa temps que la política oscil·la entre la covardia i la gestualitat buida. O bé es fia tota decisió a la tecnoestructura convertida en òrgan central de resolució (bancs centrals, organismes internacionals, “tècnics” de tota mena que s’escarrassen a fer-nos creure que no tenen ideologia), o bé la política s’ofega en un marasme de crits, proclames, estripades de vestits i cops al pit i happenings diversos que només persegueixen la pròpia supervivència dels seus protagonistes i la satisfacció de la parròquia pròpia.

La política de debò és la que apareix quan no hi ha certeses ni mapes ni sondeigs. La política de debò sorgeix al caire del precipici, quan cal decidir sense conèixer el camí, sense saber ni tan sols si hi ha camí, quan només se sap que no és possible fer marxa enrere. És en aquestes situacions quan apareixen els autèntics líders polítics i quan es fan fonedissos (amagats sota terra, arrecerats en un racó protegit) els venedors de fira que fins aleshores bramaven com un milhomes.

Enfrontats a una decisió d’aquest tipus no valen les troballes genials, les dreceres, l’eslògan buit. Hi pot haver fins a un cert punt un càlcul de possibilitats, una certa idea de guanys i beneficis i un balanç aproximat de les conseqüències, però en el fons s’haurà de prendre una decisió en el buit, una decisió que atengui solament a la convicció que s’està fent el que cal fer, que es persegueix un bé superior, que va més enllà del simple càlcul d’interessos, ja siguin personals o partidistes.

Seria més fàcil no prendre cap decisió, deixar passar, plegar-se al corrent, fer la viu-viu. N’hem tingut desenes d’exemples d’aquesta mena de (no) fer en els últims anys. Com també hem tingut exemples de fer grandiloqüents que en el fons també perseguien l’anar tirant, el qui dia passa any empeny i ja vindrà un altre a arreglar la destrossa.

S’ha de reconèixer en el gest de Sánchez l’audàcia del realista, que diria Jospin. Podria haver no fet, podria haver-ho deixat passar i segurament s’hauria garantit una segona meitat de la legislatura sense pena ni glòria (algú creu que ERC hauria donat suport a una moció de censura encapçalada per Casado?). Enlloc d’això se l’ha volgut jugar i ha decidit decidir, és a dir, fer política.

 

3. La política d’ara, però, no és la d’abans, principalment perquè la societat no és com era. Han canviat aspectes fonamentals que han modificat profundament la relació de la ciutadania amb la política. Abans la política actuava sobre un coixí d’assentiment desconfiat. A casa nostra (la d’aquí i la d’allà) sempre ha regnat un aire de desconfiança envers els polítics i els interessos que impulsen la seva acció.

El nostre és un país on, des de fa dècades, existeix un ample consens en la visió sobre els polítics: els polítics “són tots iguals”, “no tenen en compte el que pensa la gent com jo” i “només persegueixen els seus interessos personals”. Segons la sèrie històrica de l’ICPS, entre el 70 i el 80% coincideix amb aquestes idees, i no s’observen diferències segons les generacions. Vells i joves, nascuts a la postguerra o ja en democràcia mostren opinions iguals.

Tanmateix, hi ha diferències importants pel que fa a la relació amb la política i els polítics. Les generacions velles hi desconfien però n’accepten l’autoritat. Van créixer en una societat jerarquitzada i són conscients de les seves limitacions en la comprensió dels fenòmens (la política és “complicada” per al 75% d’aquests). En les generacions més joves la desconfiança segueix essent total, però ni accepten les jerarquies ni es consideren maldestres a l’hora d’entendre els viaranys de la política. Tot el contrari, consideren que la seva titulació acadèmica (superior a la dels seus pares i mares) els faculta per saber-ho tot i tenir una opinió (fonamentada, òbviament, i pròpia) sobre tot.

Així doncs, fa trenta anys el dirigent polític s’adreçava a una audiència que desconfiava d’ell però estava disposada a creure’l, perquè li pressuposava una autoritat provinent d’un coneixement superior al de la mitjana. Ara, el governant s’adreça a un públic que continua desconfiant de les seves paraules (i no diguem de les seves intencions), però que, a diferència d’abans, no li atorga l’autoritat (i l’ascendent) que dóna l’acceptació de la jerarquia. No hi ha coixí d’assentiment, no hi ha marge, sinó abisme pur i dur.

 

4. Dir que la comunicació de la política ha canviat és no dir res i dir-ho tot. Comunicar la política avui requereix barallar-se per l’atenció d’un públic sotmès a un bombardeig constant d’impulsos, imatges i missatges, provinents de diferents emissors i transmesos per diferents canals, llençats tots ells en un contenidor on es barreja tot, des d’un anunci de pantalons fins a l’informe de prospectiva de l’FMI per al proper any. Acceleració i desbordament, confusió i immediatesa. Enmig d’aquest marasme on tot val el mateix (és a dir quasi res), la política intenta fer arribar el seu missatge.

S’ha produït un procés de simplificació en els missatges de la política, de banalització i d’augment de decibels com a fórmula per intentar fer-se sentir. De fons, com denunciava Joe Klein, una idea infantilitzadora del ciutadà, que prioritza els instints bàsics, el hooliganisme, la distinció simple entre el blanc i el negre.

La gent no és necessàriament idiota, l’hem fet idiota a base de sotmetre’ls a aquesta dieta, de la qual participa la política com el peatge que ha de pagar per guanyar una porció d’atenció. El resultat és l’espiral de retroalimentació que fa que la pròpia política aparegui com un món idiotitzat a ulls d’uns ciutadans presos per idiotes per la política. Una política, al seu torn, que protagonitzen dirigents cada cop més porucs, més necessitats de consells, de sondeigs, d’assessors àulics que els diuen què han de dir, on han d’anar o com s’han de vestir.

 

5. Possiblement s’hagi arribat al límit d’aquesta mena de política. El que és segur és que se’ns presenta una oportunitat per recuperar el sentit de la política democràtica, que es basa en el respecte a la intel·ligència mútua i en l’ús de la paraula i la persuasió per a què els nostres governants ens expliquin les raons de les decisions que prenen, i intentin convèncer-nos que aquestes decisions són les millors per a tots.

Potser ha arribat el moment d’intentar una altra cosa, de gosar explicar-se, de deixar de parlar-se entre els polítics i que aquests comencin a parlar-nos a nosaltres, que ens prenguin per persones adultes amb capacitat de parar atenció un moment, escoltar les seves raons, fer-nos una idea del que volen i deixar-nos convèncer (o no).

No és una empresa fàcil. El món mediàtic s’ha bastit precisament en el contrari, en la cridòria permanent, el prejudici rampant, el negar-se a ser convençut, la confusió i la barreja d’informació i la simplicitat dels arguments. En la idiotització de l’audiència, és a dir, de tots nosaltres.

Ara bé, és l’única possibilitat. Ser valent en política avui no és només prendre una decisió, i esperar que la gent et segueixi. Ser valent vol dir ser capaç d’explicar per què prens la decisió que prens, quines raons la fonamenten i on vols anar a parar. Ser valent és prendre la gent per adults i no per criatures, assumir la responsabilitat dels teus actes i defensar-los amb arguments i no amb eslògans de tasses de cafè amb llet i argumentaris extrets de powerpoints.

La concessió de l’indult brinda a Pedro Sánchez l’oportunitat per a fer política de debò i, fent-ho, obligar els altres a fer el mateix, a deixar el còmode refugi del seguidisme, el càlid recer dels “teus”, per proposar quelcom per a tots, per arriscar i ser valent, a risc de decebre alguns, per guanyar-se en definitiva l’autoritat que ja no et cau al damunt automàticament amb el càrrec.

06 de maig 2021

Pengeu els discjòqueis!

Les eleccions del passat dimarts a Madrid han tornat a posar de manifest quelcom que sovint oblidem: cada cop més l’elector exigeix als partits que li donin raons per a votar-los. El vot automàtic, el d’aquells que opten per una formació perquè “ho fan sempre” o perquè la consideren “el seu partit”, és cada cop menor. Per contra, creix el vot d’aquells que només acudeixen al col·legi electoral si se senten cridats, si se’ls interpel·la des de les diferents candidatures. És com si l’elector li exigís al partit que respongui a una simple pregunta: per què t’he de votar?

Les dades de les enquestes són contundents. El vot automàtic, el que opta per un partit concret passi el que passi i presenti qui presenti, està en procés de desaparició. Cada cop són menys els que tenen el vot decidit des d’abans que es convoquin les eleccions, i més els que esperen a ser convençuts pels missatges que llencen els partits i vehiculen els mitjans. Cada cop són menys els electors que voten “els seus” i més els que es miren l’oferta i pregunten: i tu, què m’ofereixes a canvi del meu vot?

A Madrid aquesta necessitat de raons per dur l’elector davant l’urna s’ha fet patent, i explica bona part dels resultats de les diferents forces. D’una banda, l’elector de la dreta duia el sac ben ple de raons per participar. El seu vot servia per enviar un missatge a l’odiat govern central i concretament a Pedro Sánchez, la seva bèstia negra. Lligat a això, votar al PP li servia per defensar el “fet diferencial” madrileny front els qui el volen llimar, ja sigui amb el toc de queda o amb l’amenaça d’harmonització fiscal (“socialisme o llibertat”).

A l’altra banda, al votant de l’esquerra madrilenya se li demanava que anés a votar perquè sí, perquè tocava, i se li exigia que votés “els seus”. Les explicacions de Juan Carlos Monedero al Matí amb Josep Cuní de dimecres eren una prova escruixidora de la manera com alguna esquerra entén que han d’aconseguir el vot: o me’l dones a mi o és que ets gilipolles. Tal qual.

La diferència entre uns i altres en aquesta elecció ha estat abismal (com a mínim fins l’última setmana de campanya). A l’elector de la dreta se l’ha anat nodrint de raons des de fa tres anys, exactament des que el malèvol Sánchez va fer fora Rajoy de la Moncloa i hi va instaurar un govern “il·legítim”, gràcies al suport dels quatre genets de l’apocalipsi (radicals, terroristes, independentistes i chavistes). Des de l’estiu de 2018 l’elector de dreta de tota Espanya, però especialment el de Madrid, ha estat instruït de forma constant, coherent i coordinada, tant pel PP com pels mitjans afins, utilitzant qualsevol notícia (la pandèmia, el govern de coalició, la llei Celáa) per percudir sobre els mateixos punts. Amb l’esclat de la pandèmia el PP de Madrid va trobar l’argument definitiu: vota per la llibertat. Imbatible.

En canvi, durant aquest temps a l’elector madrileny d’esquerra se l’ha convençut que Ayuso és poc més que un accident, una pallassa estràbica que només diu tonteries i s’equivoca cada cop que té un micròfon davant, que munta hospitals sense llits, es deixa fotografiar com a “mater dolorosa” a la primera plana d’un diari (El Mundo) i dóna suport a les teories de la conspiració més inversemblants (com quan va dir que la D de Covid volia dir “desembre”). Un personatge amb l’únic mèrit d’haver gestionar el compte de twitter de Pecas, el gos d’Espranza Aguirre.

Un cop convocades les eleccions es van veure els efectes de tot plegat. El votant de dreta va sortir en massa, amb una ràbia i una convicció només comparables amb el vot independentista a Catalunya del 2015 i 2017. Les enquestes preelectorals assenyalaven que gairebé el 90% estava segur d’anar a votar, el 86% dels votants del PP declaraven que tornarien a votar-lo i Ayuso aconseguia mitjanes de 8 i 9 en valoració entre els que se situaven del centre a la dreta.

Els de l’esquerra mostraven molt menys convenciment i menys mobilització, menys suport als seus candidats i taxes de fidelitat inferiors al 60%. L’escenari recordava terriblement el de les presidencials americanes de 2016: un candidat menyspreat i ridiculitzat pels rivals que, amb tot, galvanitza el seu electorat amb un discurs radical i contundent, mentre els demòcrates queden presoners d’una estratègia nefasta.

L’última setmana de campanya, arran de les amenaces contra Iglesias, Marlaska i la directora general de la Guàrdia Civil, va semblar que l’esquerra es treia la son de les orelles, intentant donar al seu votant alguna raó per acudir davant l’urna, encara que fos poc sofisticada (“democràcia o feixisme”) i seguís fil per randa el marc polaritzador proposat pel PP (incomprensiblement ningú no va fer esment a la corrupció, malgrat que en aquell moment s’estigués celebrant el judici de la caixa b del PP a l’Audiència Nacional).

A la vista dels resultats finals sembla evident que el canvi va arribar tard per incentivar la participació del votant d’esquerres. Però no només. L’error fonamental de l’esquerra fou no haver entès no només que és imprescindible donar motius als electors per a fer que et donin el seu vot, sinó que aquests motius han d’apel·lar als interessos d’aquests electors, els han de parlar de la seva vida, de les seves necessitats i expectatives. Ayuso ho va entendre perfectament, per això parlava de bars, és a dir de feina i també de les ganes boges que mostrava part de la població de recuperar la vida pre-pandèmica.

Mentre ella li parlava a l’elector de la seva vida, l’esquerra el convocava a una pugna conceptual amb reminiscències de fa noranta anys, sense ser capaç d’”aterrar” el seu discurs al dia a dia de l’elector madrileny de 2021. Mentre Ayuso proposava baixar els impostos, l’esquerra demanava el vot per aturar el feixisme, però sense ser capaç d’explicar què suposava per a l’elector concret que guanyessin els “feixistes”.

El cas madrileny deixa una lliçó a aprendre: és imprescindible donar raons a l’elector si es vol que aquest s’aixequi del sofà. No cal que siguin raons molt elevades ni molt complexes. De fet acostumen a ser més efectives les raons més aviat elementals i simples, així com les reactives (voto aquest perquè no vull que guanyi l’altre). És el que ha fet Ayuso i li ha funcionat, i és el que no ha sabut fer l’esquerra, presonera d’un miratge en el que prems una tecla i el poble de l’esquerra es posa en marxa com un sol home.

Madrid ens mostra que s’ha acabat el temps del toc de corneta (o del més prosaic toc de pito). L’elector vol ser convençut (seduït, com diria Gutiérrez Rubí), vol entendre que és ell qui tria, qui escull, que porta la iniciativa i que no respon com un xai o com el gos de Pavlov. S’ha acabat el vot perquè sí, a Madrid i arreu. Els partits que no ho entenguin estan condemnats al fracàs o a l’extinció, com els dinosaures.

Fa trenta-cinc anys The Smiths, a la cançó “Panic”, convidaven la seva audiència a cremar les discoteques i penjar els discjòqueis, precisament perquè “la música que constantment punxen no em diu res sobre la meva vida”. Doncs això: hang the DJ!