16 d’abril 2021

Guanyar Madrid, guanyar Espanya

Madrid, per a molts, s’ha convertit en l’encarnació d’Espanya, i el nacionalisme madrileny explota aquest paper de guardià de les essències no només madrilenyes sinó espanyoles. Les paraules d’Ayuso sobre l’excepcionalitat madrilenya poden fer riure (els embussos com a fet diferencial), com pot prendre’s per un error allò de “Madrid es España”, però l’un i l’altre responen a una idea de fons, compartida per molts ciutadans de Madrid: la capital és alhora especial i l’encarnació de l’espanyolitat.

A Madrid l’Estat no només és una presència física, palpable, també és domèstica. L’Estat forma part de la vida dels habitants de Madrid, n’és una porció, part del seu ADN. De la mateixa manera que hi ha sagues d’alts funcionaris (jutges, militars o advocats de l’Estat), hi ha tradicionals familiars de baixos funcionaris Qui més qui menys té un parent que treballa a tal o qual ministeri, un pare o una tieta, un avi, ja sigui d’uixer, d’administratiu o de cap d’oficina. Això no passa enlloc més de l’Estat, aquesta proximitat, aquesta sensació domèstica, aquesta vivència quotidiana de l’Estat. D’aquí a l’apropiació hi ha un pas.

A més, Madrid s’ha beneficiat de la desaparició en els últims temps dels territoris que li podrien disputar la posició de predomini. Primer fou Barcelona, en altre temps alternativa progressista d’una metròpoli madrilenya funcionarial i grisa. Barcelona era la moderna, l’avançada, l’europea, la capital industrial i cultural d’Espanya. Madrid era la cort, tradicional, conservadora, tancada en si mateixa. Fa temps que això ha canviat. Madrid ha guanyat la batalla de la modernitat a mesura que la concentració de poder econòmic comportava la transformació de la capital en un nòdul global, també culturalment. La melancolia entotsolada de Barcelona, la pèrdua de tremp i d’horitzó dels últims deu anys, l’ha fet retrocedir en la pugna. Fa temps que Barcelona no pot seguir el ritme de Madrid, en part perquè aquesta compta amb el suport incondicional del govern autonòmic (i del central), mentre que Barcelona fa temps que juga sola.

El procés independentista ha permès a Madrid fer-se amb l’exclusiva de la representació de la puixança econòmica d’Espanya. En aquest cas ha estat Catalunya la que s’ha esborrat voluntàriament de la competició, cedint el ceptre de l’economia a Madrid, renunciant a l’equilibri de forces que es produïa tradicionalment entre el centre del poder polític i el centre industrial (Bilbao a part).

Però el predomini de Madrid també s’explica per la desaparició d’Andalusia com a contrapoder (en el terreny simbòlic), d’ençà de la victòria del PP a la comunitat. Andalusia tradicionalment jugava el paper de referent de l’Espanya roja front un Madrid que era el símbol de l’Espanya conservadora, blau PP. En els últims anys aquest contrapès ha desaparegut, deixant Madrid com l’únic referent de l’espanyolitat, confrontat a un govern central “antiespanyol”. Ni tan sols l’ajuntament ha pogut seguir jugant el paper d’exemple de polítiques progressistes que havia desplegat durant el mandat de Carmena. Martínez-Almeida també s’ha plegat (com ho ha fet Moreno Bonilla) a la força de la metròpoli autonòmica, la major concentració de poder (econòmic i simbòlic) que ha existit en els últims quaranta anys.

D’aquí que Madrid s’erigeixi en l’encarnació d’Espanya. No ja de l’Espanya castellana, que sempre havia estat, amb la seva capacitat d’absorció de forces del seu hinterland, el que ara es coneix com l’Espanya “vacía”. Madrid és ja Espanya, tota sencera. L’Espanya vencedora d’una competició de dècades, fins i tot de segles, front a la perifèria industriosa i europeïtzada i el sud encarnació de l’Espanya d’esquerres. Madrid els ha derrotat ambdós i ara aspira a derrotar l’Espanya impia que representa el govern de coalició.

Això és el que glateix sota la proposta d’Ayuso en aquestes eleccions, aquestes són les forces que vol agrupar la seva estratègia polaritzadora i sentimental, nacionalista en definitiva, però d’un nacionalisme particular, que és alhora local i general, que pretén representar una realitat particular, la madrilenya, però elevada a símbol de tota Espanya. Una Espanya que s’enfronta, que repta el seu enemic secular, l’Espanya traïdora, l’antiEspanya.

És un error majúscul creure que aquesta estratègia respon a un deliri personal d’Ayuso o fins i tot a una mera tàctica per assegurar la frontera del PP amb l’extrema dreta. Va més enllà, molt més enllà. És la constatació d’un canvi profund en els equilibris territorials a Espanya, canvi que vol monopolitzar el PP. Madrid és Espanya i Espanya es resumeix en Madrid. No és una patinada d’Ayuso (una “maragallada”), és la nova realitat exposada de la manera més crua. La baixada de Pedro Sánchez a l’arena electoral madrilenya n’és la demostració més clara. Qui guanyi Madrid, guanya Espanya.

foto: rtve.es

11 de març 2021

L'antic votant pujolista agafa el trabuc

 

Churchill és un dels autors més prolífics en quant a cites, gairebé al nivell d’Oscar Wilde. Qui més qui menys té a mà una cita churchilliana per a qualsevol ocasió. Una de les més famoses és la que diu que si hom no és liberal quan és jove es que no té cor, i si no és conservador un cop és gran és que no té cervell. L’idea de fons de la frase és aquella que pressuposa que la radicalitat en els plantejaments polítics és cosa de joves, mentre que a mesura que la gent madura té una tendència (innata?) cap a posicions més conservadores.

Aquesta idea està incorporada al sentit col·lectiu, de manera que tendim a aplicar-la automàticament sempre que observem un episodi de revolta. Són els joves els primers sospitosos de protagonitzar revolucions i canvis profunds de les coordenades polítiques. Aquesta és l’idea comunament acceptada.

D’aquí que des dels seus inicis, el “procés” independentista es creu protagonitzat principalment per les generacions més noves. D’aquí també l’afirmació que s’ha fet que la independència arribarà sí o sí perquè va a cavall del relleu generacional. Però això últim no és del tot cert, ja que el moviment independentista no té una arrel generacional, sinó d’origen familiar i llengua. La divisòria del país no s’estableix entre vells i joves sinó en la cicatriu clàssica entre catalans amb orígens forans i catalans amb orígens nostrats, que té una derivada evident en la llengua materna d’uns i altres (per cert, molt més complexa del que ens faria pensar el maniqueisme tuitaire).

Un dels elements més sorprenents (bàsicament perquè contradiu la noció general) que ha produït el “procés” és l’evolució en el posicionament polític de les generacions més velles entre els catalans d’origen nostrat. Els resultats de les eleccions del 14 de febrer han fet créixer l’interès públic sobre el fenomen, però ja fa temps que les dades ens ho estaven assenyalant.

Fa temps que es ve observant un desplaçament gradual de l’espai ideològic dels electors catalans cap a posicions més extremes en l’eix esquerra-dreta i el sentiment de pertinença (aquest que diferencia entre els que se senten espanyols o catalans en diferents gradacions). Acompanyant el “procés” es percep un desplaçament del conjunt de l’electorat cap a l’esquerra i cap a posicions exclusives de catalanitat. Aquest desplaçament ha deixat desert el que era un dels espais de major concentració d’electors: el centre moderadament catalanista. Aquest havia estat l’espai d’assentament del vot a l’antiga CiU al llarg dels anys vuitanta, noranta i primes dos mil.

A partir de 2012 (no és casualitat) es produeix una migració constant, any rere any, d’electors des d’aquest espai cap a l’esquerra i el sentiment exclusiu català. Segons la sèrie de sondeigs anuals de l’ICPS, el 2010 gairebé el 20% dels electors catalans se situava al centre “tan català com espanyol” o “més català que espanyol”. Deu anys més tard, aquest espai només concentra el 10% dels electors. On ha anat el 10% restant? A l’esquerra de pertinença catalana.

La desertització del centre explicaria l’escàs èxit de les diferents propostes de reviscolar l’antic espai de CiU, ja sigui des de l’independentisme (el PDeCat de Mas i Chacón, que ha quedat fora del Parlament tot i haver aconseguit 76.000 vots) o des de posicions no explícitament independentistes (el PNC, presentat com un èmul del PNV, i que tan sols ha recollit 4.500 sufragis). Ni l’un ni l’altre han assolit els objectius, però no ha estat perquè no hagin aconseguit convèncer els electors als que s’adreçaven. El que els ha passat és, senzillament, que aquests electors ja no hi eren, s’havien evaporat, o millor, havien marxat.

Quan hom mira com s’ha desplaçat l’espai d’assentament de Junts respecte del de CiU, des de posicions de centrisme moderadament català fins a situar-se al costat de l’espai d’ERC a l’esquerra, i amb frontera amb l’espai d’assentament de la CUP, i es pregunta què deu haver passat, té dues possibles respostes. O bé Junts ha abandonat l’antic electorat de CiU i n’ha trobat un de nou, que se situa en posicions més extremes, o bé han estat capaços de “moure” el seu electorat des del centre (i centre dreta) fins a l’esquerra (i extrema esquerra).

Les dades són més que evidents: l’electorat de Junts no és molt diferent del vot històric de CiU. La base del vot la segueixen conformant els electors d’ascendència catalana (amb pares i mares nascuts al principat) nascuts abans de 1960. Així doncs, Junts no hauria atret un vot nou, situat més a l’esquerra, sinó que hauria aconseguit desplaçar cap a posicions més extremes el seu vot de tota la vida.

El grup d’electors que ha variat més la seva posició en els últims deu anys són els nascuts a Catalunya amb pares que també hi ha nascut i que van néixer abans de 1940. En els últims deu anys aquest grup ha passat de ser el que se situava més a la dreta de tots (3,6 de mitjana en una escala de 1 a 7) a ser dels que se situen més a l’esquerra. Un viatge espectacular, més si tenim en compte que es tracta d’un grup que ja tenia més de setanta anys el 2010.

Auto-ubicació dels electors, segons origen i generació









Aquest desplaçament és encara més sorprenent si tenim en compte que els seus pars generacionals nascuts a la resta d’Espanya, que tradicionalment se situaven en posicions més esquerranes (i que històricament ha conformat la base de vot del PSC), s’han mogut lleugeríssimament cap al centre, de manera que ara s’han vist superats per l’esquerra per part dels catalans amb orígens nostrats.

És més, la radicalització dels més grans contrasta vivament amb un desplaçament molt més moderat per part de la generació més jove (nascuts després de 1975) dels nascuts a Catalunya de pares que també hi ha nascut, que fa deu anys eren els que se situaven més a l’esquerra de tots els electors amb ascendents catalans i ara s’han vist atrapats pels seus avis radicalitzats.

El procés independentista ha trastocat molts dels equilibris del sistema polític català. Entre aquests el desplaçament dels catalans d’origen de més de setanta anys n’és un dels més sorprenents, precisament perquè trenca amb la idea que les persones es tornen conservadores amb l’edat i tendeixen a fixar una posició i no moure-se’n. Tot el contrari en el cas de la Catalunya contemporània: són els més vells els que han modificat de manera radical el seu posicionament ideològic, desplaçant-se des del centre fins a l’esquerra com una manera de mostrar la seva abraçada a les tesis independentistes i la seva pulsió antiestablishment. Pulsió que, d’altra banda, no sembla haver modificat les polítiques concretes a les que donen suport (Estat mínim, impostos baixos, defensa de l’escola concertada i la sanitat privada, cert rebrot xenòfob contra els catalans d’origen forà).

És un moviment purament lligat a la radicalització en termes independentistes, que en el cas català entronca amb posicions d’esquerra, com a resposta a l’assimilació entre la dreta i el nacionalisme espanyol. L’afebliment de l’antic centre pujolista i el creixement de les posicions més esquerranes es deu, doncs, al desplaçament dels antics votants convergents cap a posicions de radicalitat (més retòriques que fàctiques, tot s’ha de dir) a cavall del procés i de la pròpia radicalització dels plantejaments del seu partit de referència (abans CiU, ara Junts). L’autèntica force de frappe que manté la flama del procés no són tant els joves que incendien contenidors, com els vells que ho aproven.

foto: naciodigital.cat

08 de gener 2021

El Dow Jones no mira al Capitoli


Just en el moment en què la turba, incitada per l’encara president Trump, assaltava el Capitoli, a l’una del migdia del dia de reis (hora de la costa est nord-americana), l’índex Dow Jones assolia un rècord històric, amb 30.990,8 punts. La sessió d’aquell dia havia començat als 30.338,7 i acabaria als 30.829,4. Els diaris de l’endemà dirien que s’havia produït un creixement del 1,6% el dia mateix que la democràcia americana patia l’atac més greu de les darreres dècades.

És veritat, després de l’assalt el Dow Jones va recular. Va arribar a perdre un 0,77% en les hores posteriors, però va recuperar una tercera part d’aquestes pèrdues al tancament de la sessió. No res. Ni cataclisme, ni pànic borsari, ni inversors llençant-se de les finestres dels edificis de Wall street. El mercat ni es va immutar.

Mentre les ordes trumpistes es passejaven pel Capitoli i els representants eren evacuats a llocs segurs, mentre la ratificació del nou president del país quedava aturada i no se sabia què acabaria passant, els traders seguien venent i comprant accions i valors com si res. És un exemple de la desconnexió completa de l’elit econòmica envers la realitat. Més que desconnexió, impermeabilitat. L’economia va sola, ha aconseguit ser immune, viu en una realitat a la que no l’afecta el que passa en altres àmbits.

Hi havia un temps en el que la incertesa política provocava daltabaixos financers, pànic. El diner és poruc, deien, el diner vol estabilitat, vol seguretats. D’aquí que fos beneficiós per a tothom que els països s’abstinguessin de convulsions si volien atraure capital. Les guerres i les revolucions feien fugir el diner, els sistemes sòlids (democràtics o no, tant s’hi val) atreien les inversions. Ho havíem entès així des de sempre.

Doncs vet aquí que ja no. Les convulsions polítiques ja no afecten el diner. En vam tenir un tast el passat novembre també als Estats Units. Mentre el país vivia en la incertesa derivada del resultat de les eleccions presidencials, al caire del conflicte, el Dow Jones sumava 1.678 punts al seu compte, un increment del 6%, completament immune a la inquietud política.

És un signe del nostre temps, d’aquest temps que no és tan nou, però al que semblem incapaços d’acostumar-nos, nostàlgics del temps passat, l’antic sistema de causes i conseqüències, d’estabilitat i certeses, en el que encara (si ens despistem) creiem viure.

En aquest nou temps l’economia (l’economia dels grans) s’ha emancipat de la realitat mundana i viu en un món que és exclusivament seu, impenetrable per als pobres mortals. Entre aquests s’hi compta la política (i la petita economia). Que el Dow Jones segueixi creixent mentre la democràcia americana és en perill no explica tant la robustesa de l’economia sinó l’extrema feblesa de la política envers aquella. Tant és el que passi al Capitoli, tant és qui guanyi les eleccions, Wall street segueix el seu camí, perquè sap que el seu destí no depèn de qui ocupi la Casa Blanca, ni tan sols depèn de que una colla d’eixelebrats posin cap per avall el parlament.

Hi havia un temps en el que la política tenia capacitat d’influir en l’economia. Un temps on el que feien els governs tenia un efecte sobre els beneficis de la gran economia, de la banca, de les grans corporacions. Sobretot els governs de segons quins països (el d’Estats Units, per damunt de tots). Aquest temps s’ha acabat. I si s’ha acabat per als Estats Units, imagineu-vos què passa amb els governs d’altres països. La política s’ha quedat sense eines (i sense manual) per influir en les grans tendències de l’economia. Li pot demanar almoina (i ho fa, per finançar les campanyes electorals), però ja no té capacitat coercitiva, o ni tan sols d’influència. Per a la gran economia, el millor que pot fer la política és no molestar. I això intenta.

Però hi ha quelcom d’aquest episodi que va més enllà de les relacions de poder i que defineix perfectament aquest temps nostre. El poder econòmic marca el camí que, tard o d’hora, de grat o per força, haurem de seguir tots: l’acceptació de la incertesa. És més, l’adaptació a un món incert, volàtil, inestable. El diner ja no té por, el diner ha après a moure’s en aquest nou espai on res és sòlid. No només ha après a moure-s’hi, a après a treure’n benefici. El diner ja no busca la seguretat, sinó tot el contrari. Instiga la inseguretat, perquè sap que en pot treure més rendiment. I aquesta inseguretat és el medi on es desplega el nou temps, i el diner ho sap, ho ha vist i ha decidit que quan abans aprengui el nou ball millor per a ell.

Mentrestant els altres, la resta, seguim anhelant el món d’ahir, el de les coses certes i previsibles, aquell món on les sessions al Capitoli són avorrides i no les rebenten turbes d’homes blancs que possiblement també demanen certeses i un cert retorn a un món previsible, estable i senzill on tot és al seu lloc.

02 d’octubre 2020

El procés, la tragèdia i la farsa


Una de les sentències de Marx que més es citen és aquella del començament del “18 Brumari de Lluís Bonaparte”, que diu que la història es repeteix dos cops, “una vegada com a [gran] tragèdia, i l’altra, com a [lamentable] farsa”.

Aquesta idea encaixa perfectament amb l’evolució que ha tingut allò que hem vingut a anomenar el “procés” independentista, l’episodi històric iniciat el setembre de 2012 (tot i que les arrels són anteriors) i que molt probablement va acabar el 21 de desembre de 2017, encara que en seguim vivint les conseqüències, i potser les seguirem vivint uns quants anys més.

En la seva part àlgida, el “procés” ha estat una tragèdia. Tragèdia ha estat la divisió de la societat catalana, que encara dura i que no sembla remetre. Una societat en procés de “belgicanització”, tal i com la definí Mario Ríos el juliol de 2018, és a dir en procés de constituir-se en dues comunitats separades, dos blocs sòlids i impermeables, amb marcs referencials propis i completament diferenciats. Allò que precisament es va voler evitar (en condicions molt més difícils) als anys seixanta i setanta del segle passat.

Tragèdia fou l’actuació violenta i absolutament desproporcionada de la policia durant la consulta de l’1-O del 2017, ara fa tres anys, carregant contra concentracions pacífiques de ciutadans que només volien participar en una votació que ja aleshores havia estat declarada il·legal, i que no comportava de cap manera un risc per a l’ordre públic (però potser sí que comportava un risc per a l’autoestima d’algun ministre que mai no ho hauria hagut de ser).

Tragèdia ha estat el procés d’apropiació dels símbols i les institucions del país per part d’una part (nombrosa, però una part) que s’ha vingut a considerar a sí mateixa com la legítima i exclusiva representant de tot Catalunya. Una derivada tristíssima (i molt perjudicial) d’aquest procés d’apropiació està sent la rebentada del consens sobre la llengua, que ha fet que s’accepti amb tota normalitat que es titlli d’”inadaptats” (quan no “colons”) aquelles persones que no s’expressen en català.

Tragèdia és que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart hagin estat condemnats a nou anys de presó solament per liderar una protesta (o potser per pujar dalt d’un cotxe de la guàrdia civil?).

Tot això ha estat una autèntica tragèdia, perquè ha generat dolor, divisió, enfrontament, desconfiança. I tot per a res, que potser és el més tràgic. Per a res. Avui ningú no pot dir que les accions dels uns i dels altres, de tots, ens hagin dut, com a societat, a un estadi millor, ni (encara pitjor) que ens hagin situat en el camí d’un futur millor. Més aviat el contrari.

La gran tragèdia del procés ha donat pas a la lamentable farsa dels darrers tres anys. S’ha anat estirant del fil dels esdeveniments tràgics per mantenir una ficció, una il·lusió, sense altre objectiu que el d’anar tirant, anar passant dies i mesos, mentre el país quedava congelat, paralitzat, a la tardor del 2017.

El mandat de Quim Torra no es pot entendre sinó com una gran farsa, un vodevil, una astracanada, una opereta, del que la inhabilitació n’és el gran final. Un final ben digne de la comèdia allargassada que ha protagonitzat el 131è president de la Generalitat. A Torra se l’ha inhabilitat per un acte de desobediència, però una desobediència menor, gairebé de joguina: negar-se a acatar una ordre de la junta electoral. No hi ha res èpic en això. El procés reduït a una pancarta. El “golpismo” a un joc del gat i la rata. Una farsa. La sessió del Parlament n’és el millor exemple: declarar solemnement que es considera la inhabilitació del President com a “il·legítima” mentre el President intervé com a convidat, és a dir acatant i assumint la seva inhabilitació.

En aquests anys de repetició com a farsa, al procés només l’ha aguantat l’alè que li proporcionaven els jutges, convertits per la inhibició del govern Rajoy en l’últim baluard de la unitat d’Espanya (i ara en els guardaespatlles del rei). Han estat les actuacions judicials les que han mantingut la ficció que el procés continuava viu els últims tres anys, quan s’havia convertit en un zombi polític per la pròpia inoperància dels seus impulsors, incapaços d’assenyalar un nou horitzó per al seu projecte polític, entestats en la lluita caïnita i agafats al record dels fets de la tardor de 2017 i als presos. Només la respiració assistida proporcionada per uns jutges convertits en justiciers, que veien cops d’estat i terrorisme en missatges de whatsapp, ha mantingut en peu la carcassa buida en què s’havia convertit el procés.

El procés és mort. Fa tres anys que és mort, malgrat que uns i altres maldin per fer veure que segueix viu. Els seus promotors perquè no volen assumir l’esgotament, i els seus detractors perquè el procés els és útil políticament (què faria la dreta política i judicial sense el procés?). Però la realitat és que l’impuls generat el 2012, reforçat amb alts i baixos fins a l’esclat de la tardor del 2017, s’ha esgotat de fa temps i ha acabat derivant en un sainet sense sentit.

El temps nou que s’obre a partir de la inhabilitació de Torra podria servir per seguir estirant del fil, continuar rabejant-nos en les pròpies ferides (cadascú les seves), seguir cavant alegrement la rasa que ens divideix. Segurament és el camí més fàcil.

O podria servir per tancar aquest episodi lamentable (són paraules de Marx), ser capaços d’aprendre de tot el que ha passat, avaluar els danys -tots els danys-, assumir les responsabilitats de tots i a partir d’aquí traçar un nou camí.

Serem capaços de donar per acabada la farsa i dedicar-nos a curar els uns als altres les ferides que ens ha deixat la tragèdia?


foto: elperiodico.cat

14 de juliol 2020

La nova política continua ben viva



Els resultat de les eleccions a Galícia i Euskadi han dut a molts a donar per morta la nova política, nascuda l’estiu de 2014 amb l’aparició fulgurant de Podemos en la convocatòria europea.

Els resultats d’aquest diumenge, amb l’esfondrament del vot de Podemos tant a Galícia com al País Basc, haurien suposat el punt final d’un cicle de sis anys d’efervescència política, des de la irrupció dels “nous” en l’escenari electoral, el seu triomf i consolidació a les municipals i generals de 2015, i la seva decadència quatre anys més tard, que acabaria en els últims compassos del cicle, aquest diumenge.

Igual que les convocatòries de 2016 a Galícia i al País Basc van refermar la irrupció de Podemos a l’escenari electoral, aquestes del 12 de juliol n’han constatat el declivi, que ja venia anunciant-se en cadascuna de les conteses de l’any passat. En ambdós territoris les dades són més que explícites: el 2015 les candidatures de Podemos, sorgides aparentment del no-res, es van enfilar a les primeres posicions. A Euskadi van ser la llista més votada a les generals de 2015 i 2016. A Galícia van desplaçar els socialistes a les generals i autonòmiques.

Quatre anys més tard, la seva estrella declinava. Superats altre cop pels socialistes a les generals i esfondrats a les municipals i autonòmiques. La primavera de la nova política hauria durat cinc anys escassos.

Ara bé, assimilar la nova política al vot a Podemos (i a Cs també) és una simplificació. La nova política va més enllà dels resultats d’un(s) partit(s) concret(s). És una manera de participar electoralment, diferent del vot convençut, persistent, quasi fidel, d’ona llarga, que havia dominat l’escena electoral fins, precisament, l’aparició dels nous partits.

La nova política és l’expressió d’un nou elector, que té una manera de captenir-se electoralment diferenciada dels electors antics. És un fenomen que va lligat al relleu generacional, és a dir a l’emergència de les noves generacions crescudes en democràcia, habituades a un ritme vital diferent, amb valors i actituds diferents.

És en aquest sentit que cal dir que el que va passar diumenge no enterra la nova política, sinó tot el contrari, n’és un exemple paradigmàtic. En el fons, no contradiu el que succeí el 2015, no l’anul·la, el confirma. Demostra que la nova política segueix entre nosaltres, que és ben viva.

L’ensulsiada de Podemos, la fugida massiva dels seus votants, forma part de la lògica de la nova política, no la contradiu. És un vot que actua mogut per la conjuntura, sense lligams de fidelitat a cap organització. És un vot lliure, quer tria entre les diferents opcions en funció de la capacitat d’aquestes per capturar la seva atenció, per il·lusionar-lo. Si això no es produeix, si el votant no se sent il·lusionat, seduït, per cap partit, recala a l’abstenció, a l’espera d’una nova il·lusió, d’un nou moment de comunió (de subidón).

Aquest és un vot de novetat, delerós per les coses noves, que trenquen la monotonia d’un escenari polític que es percep com a fossilitzat, que no pertany als fills de la democràcia sinó als seus pares. La cerca de noves coses, de propostes diferents, transgressores fins i tot, és un dels motors d’aquesta nova política. Però és una cerca constant, de tal manera que el que podia semblar nou i trencador fa quatre anys ara ja ha quedat obsolet i ja no provoca el hype, les ganes, la sensació d’estar fent quelcom important, de participar en una transformació radical. La nova política és la dels fanàtics efímers, votants extraordinàriament convençuts, entusiastes, però no fidels, no persistents.

D’aquí també la seva extraordinària volatilitat. És un vot que tendeix a decidir-se a l’últim minut i en funció d’elements inestables. Aquest cop a Galícia part del transvasament de vot de En Marea al BNG s’ha anat produint, decantant, durant la campanya, i especialment els últims dies.

La nova política no ha desaparegut perquè és el vot del nostre temps, un producte de la societat actual: ràpid, voluble, desencantat i alhora fascinat, acostumat a la tria constant, hooligan momentani, que busca l’autenticitat, la novetat i el trencament amb l’autoritat, més estètic que de fons. Un vot que demanda una recompensa immediata i que no entén el compromís més enllà de l’”aquí i ara”.

Les eleccions de diumenge no són el rèquiem de la nova política. Al contrari, són la constatació que està més viva que mai.

foto: elindependiente.com

04 de juny 2020

La política de zero



Els últims dies, a remolc de la tensió creixent a l’arena parlamentària espanyola, han aparegut uns quants articles sobre la polarització política (aquí i aquí). Sembla nou, com si l’amansiment de l’epidèmia de la Covid-19 hagi comportat automàticament un increment de la bronca a la política. Arriba l’hora de passar comptes, o millor, arriba l’hora d’inventar-se un joc nou ara que el que tenien ja no dona més de si. La política com a joc privat, amb regles particulars i amb dret d’admissió. Un joc que fa servir elements de la realitat però que respon a lògiques pròpies, massa sovint alienes als problemes dels “de fora”.

Són els mecanismes interns del joc polític els que empenyen a la polarització del actors: la immediatesa, l’aparició de nous actors amb discursos i plantejaments més radicals, que estiren dels partits més centrals, la competència descarnada per l’electorat en segments diferents i simultanis, la pressió de les xarxes socials i el seu gust per l’estridència. Tot fa que la política sigui cada cop més tensa i agressiva.

Però imputar aquest increment de la polarització exclusivament a la política és veure només una part de la història. Fa temps que la política ha deixat de guiar les societats, de definir-les. La política, la confrontació política, no és el vector principal de la Història (amb majúscules) sinó una força més, i potser no la més poderosa. D’aquí que la política més que dirigir, s’adapta als temps, s’acomoda a una realitat que és incapaç de definir, que li ve donada per l’acció d’altres forces més poderoses que queden fora del seu control.

Entès així, la tensió política seria una reacció de la creixent tensió social, i no a l’inrevés. Evidentment, ambdues no serien autònomes. L’increment de la tensió a la societat repercuteix sobre la política, i aquesta, polaritzant-se, ajuda a la polarització del conjunt de la societat. Un cercle, probablement viciós.

Fa temps que les enquestes mostren un increment de la crítica envers els actors polítics (no només els partits i els dirigents, també les institucions). Aquest augment de la crítica es concreta en l’empitjorament de les notes que els electors atorguen als governs, als líders i a les institucions. La tendència és ben visible des de l’esclat de la crisi financera global fa dotze anys, i no s’ha recuperat totalment. L’interessant d’aquest empitjorament de les valoracions i la confiança d’institucions, governs i polítics és l’element que el produeix: un increment desbocat de qualificacions de zero.

En la sèrie dels baròmetres del Centre d’Estudis d’Opinió, per exemple, s’observa un empitjorament de la valoració del govern de la Generalitat. A les últimes enquestes, la mitjana de valoració del govern en una escala de 0 a 10 no arriba al 3,5. Si s’observa l’evolució de les notes concretes que atorguen els entrevistes, es veu un increment dels que qualifiquen la gestió governamental amb un rotund zero. Al març gairebé un de cada quatre.

A les mateixes enquestes, un de cada cinc entrevistats contesten amb un contundent zero quan se’ls demana quin grau de confiança tenen en els “polítics catalans”, no en un de concret sinó a tots ells en grup. La tendència a atorgar zeros en aquesta pregunta ha crescut de manera pràcticament ininterrompuda des de l’inici de la sèrie, el 2006. Llavors els zeros representaven un esquifit 5,6%. La dada s’ha quadruplicat en els catorze anys de baròmetres.

A la sèrie de sondeigs anuals de l’Institut de CiènciesPolítiques i Socials, que abasta des de principis dels noranta, també s’hi observa el mateix fenomen. Els últims deu anys viuen una eclosió de les puntuacions més negatives quan es demana als enquestats que expressin la confiança envers les principals institucions o que valorin la tasca dels dirigents dels partits polítics.

El mateix pot veure’s a les sèries del Centro deInvestigaciones Sociológicas. A la pregunta de si votaria un determinat partit, cada cop són més els enquestats que declaren que no el votarien “mai” (és a dir, zero a l’escala de zero a deu). Certament, l’aparició d’alguns partits afavoreix el fenomen, ja que tant Unidas Podemos com Vox són formacions que conciten opinions molt extremes, però el fenomen és global i també afecta els partits tradicionals, PSOE i PP.

Hi ha una diferència qualitativa entre valorar pitjor partits, governs, institucions, lideratges i atorgar-los un zero. Posar un zero ens diu quelcom que va més enllà de la crítica o l’expressió de desgrat. Donar un zero és una abominació total, sense matís. És no reconèixer en l’avaluat cap mèrit, és mostrar-hi una desconfiança absoluta.

Són els polítics culpables d’aquesta situació? Són ells, amb la seva polarització, els que han creat aquest ambient? És l’aparició de partits situats en posicions més extremes els responsables d’aquest panorama tan tens? Les dades no ho semblen indicar, perquè l’increment dels zeros és anterior. Anterior al procés, anterior al canvi en el sistema de partits a Espanya.

La polarització política podria ser el producte d’una polarització social anterior en el temps, que vindria d’una opinióque només concep sentiments i expressions dicotòmiques, de sí o no, blanc o negre, uns i zeros, lovers i haters. Una societat de la que el terme mig, l’escala d’opcions, ha desaparegut. Una societat que només entén la condemna total o l’absolució angèlica. Estàs amb mi o contra mi. Una societat d’afirmacions rotundes, de judicis sumaríssims, d’invectives llençades a través de les xarxes socials.

En aquest sentit, la política no hauria fet altra cosa que adaptar-se a aquest escenari. I fent-ho, alimentar-lo. Així s’entendria la fal·lera pels referèndums i per les eleccions plebiscitàries, és a dir pels esquemes de blanc o negre, amb mi o contra mi. D’aquí també les adhesions militants i els odis fanàtics, l’ús quotidià de mots forts, com “feixista”, engegat a tort i a dret i en direccions diverses.
La polarització és la manera que té la política de respondre a una realitat que ha canviat. Cada cop el gruix dels moderats en la societat és menor, i cada cop són més els que s’ubiquen en una posició extrema (que, a més, ressona més fort en uns mitjans -i no només les xarxes socials- que també s’han anat adaptant a aquesta nova realitat).

L’augment dels zeros és un indicador d’aquesta polarització de fons, que no només fa que la política es radicalitzi (o millor, que la radicalització tingui més rèdits dels que tenia abans), sinó que provoca que aquesta visqui en un estrès permanent. Les dades de les enquestes de l’ICPS ho deixen clar: als anys noranta i primers dos mil els governs, els dirigents i les institucions es movien sobre un escenari on sovintejaven, a part de les notes favorables, els quatres, és a dir, un gruix que no era de suport, però tampoc no mostrava un antagonisme total.

Ara, aquests cada cop són més, i els que donaven notes de quatre cada cop són menys. El marge d’error dels governs i dels polítics és mínim, com ho és el marge de confiança que s’atorga a les institucions. Polarització, desconfiança i pressa. D’aquí la fragilitat del nostre entramat democràtic, l’escàs marge per al acord entre direccions que es mouen sota l’estreta vigilància dels puritans, o que directament estan formades per puritans.

foto: eldia.es

07 de maig 2020

"Intent" de càntic en el temple


Ahir vaig fer un tuit dient que la reacció (o més aviat, la no reacció) davant la sentència del Suprem sobre el cas Palau, que confirmava la que havia emès el TSJC, deia molt dels estàndards morals de la societat catalana. Anava en la línia del que vaig escriure després de la confessió de Jordi Pujol. Ens les donem de civilitzats i europeus, però al final fem el mateix que a tot arreu, o pitjor que a tot arreu. Al capdavall, la sentència de la Gürtel va comportar la caiguda del govern Rajoy. La del Palau, que avala les sospites del 3%, ha passat de puntetes. Els convergents (reconvertits, refundats o emmascarats) segueixen al capdavant de la Generalitat. ERC no diu ni piu. L'oposició demana compareixences al Parlament. Però la societat, que és el que em preocupa, s’ho empassa tot sense moure una cella.

Aquí hi havia un esquema de desviació de fons públics. Aquí es concedien contractes d’obra pública a qui pagava diner negre al partit del govern a través d’un entramat. Aquí s’ha demostrat (en un sol cas) que Convergència va rebre 6,6 milions d’euros de manera il·legal durant com a mínim deu anys. I no passa res. I ningú no diu res. I tothom empassa. Sobretot els que després donen lliçons de superioritat moral (com ho deia Pujol? "D'ara endavant, d'ètica i moral en parlarem nosaltres. No ells"). Som una societat panxacontenta, auto-indulgent, sobretot amb els “nostres”, òbviament. Això és el que diu de nosaltres la sentència del Palau, o el que hem dit nosaltres després de confirmar-se la sentència.

Però a twitter la conversa (per dir-li d’alguna manera) arran d’aquella primera piulada no ha anat per aquí. En part és culpa meva, perquè al tuit contraposava el que ha passat a Catalunya (és a dir, res) amb el que va passar a Espanya amb la Gürtel. Així que jo mateix vaig obrir el camí a la comparació. Amb la Gürtel? No tant. Amb qualsevol altre episodi que encaixés per desautoritzar el meu tuit (el rei emèrit, els ERE, els GAL... fins i tot ha sortit Filesa!). Com si les desgràcies alienes poguessin rentar-nos la cara a nosaltres. També han sortit els presos polítics, es clar. D’altra banda, tot ha acabat anant als partits. Que si aquests han fet. Que si els altres encara més. Jo parlava de la societat, de tots nosaltres, del país! De com podem mirar-nos al mirall i estar contents de la imatge que hi projectem com a país.

Sí, segurament sóc un enze per intentar iniciar un debat en un lloc com twitter. Però és que el debat no s’ha produït. Enlloc. Una mica a la premsa, on se suposa que es produeixen aquesta mena de debats (deixeu de banda la televisió, no és el millor mitjà per aquesta mena de “converses” i en qualsevol cas l’única cadena en català no el farà mai aquest debat, ja que s’ha convertit -i no és l’única- en altaveu d’una posició política determinada). Enlloc. En part perquè hi ha l’epidèmia del Covid, en part perquè en aquests temps accelerats nostres la sentència del cas Palau ja estava enterrada de fa temps. Però això no pot ser excusa. Una societat sana debat, discuteix, s’interroga. I nosaltres no ho som. Tampoc és que siguem molt diferents dels altres.

Potser sí que tenia raó Thatcher i no existeix això de la societat (en part gràcies a ella i les seves polítiques, és possible que no estigués parlant de la realitat sinó del futur que ella albirava, i hem d'admetre que era una visionària excepcional). Hi ha faccions, bombolles, individus sords a les raons del altres. Potser sí que no es pot tenir el debat. A Catalunya, a Espanya i enlloc. Llavors haurem d’admetre que som com tothom, els catalanets. Ni més ni menys, ni millors ni pitjors. Tan miserables, estabornits, entotsolats, atabalats, presentistes, egoistes, desorientats com qualsevol habitant d’aquest planeta.

Bandejats per interessos que no sabem a qui afavoreixen, manipulats i portats d’aquí cap allà, enrolats en una mena de força de xoc de discursos que no admeten ni crítica ni alternativa, que ens arriben directament a la butxaca on guardem el mòbil. Individus tan necessitats d’arrelament, de protecció, d’aixopluc, de coordenades, en un món que no entenem, que ens depassa, que ens tritura i ens escup, en el que acabem sent militants furibunds dels ”nostres”, siguin els que siguin, però que sempre tenen la raó, que sempre són les víctimes de la injustícia, els injuriats, els innocents, els purs.

És possible, en un món com aquest, la conversa més enllà de la militància? És possible la mirada crítica i col·lectiva sobre nosaltres mateixos? És possible mirar-nos sense apriorismes? O ja només és possible la irreductible defensa de grup, dels “nostres” enfront els “altres”?