Pura política contemporània

Dissabte passat vaig fer un fil de twitter argumentant que en el canvi de posició de Junts respecte de la proposta de modificació de la llei de normalització lingüística la setmana passada podien observar-se alguns elements definitoris de la política contemporània, que no només eren aplicables a Junts i que anaven molt més enllà de l'episodi en concret. Veient les respostes al fil, vaig pensar que les idees que s'hi expressaven potser mereixien una ampliació. Aquí la teniu:

1. Posicions fluides

Un dels elements de la política contemporània és el canvi de posicions dels partits, de vegades (com és aquest cas de Junts) amb poques hores de diferència. Els partits (i els líders) diuen i es desdiuen amb extraordinària facilitat, malgrat que mai no ho acceptin com a tal. Per norma general, els canvis de posició no s’expressen d’aquesta manera, sinó que s’acostumen a argumentar en base a elements diversos. El fonament és que tot es justifica i tot és justificable, perquè en el fons se suposa que res no serà recordat massa temps. La velocitat de la vida comunicativa fa que la coherència sigui una virtut en evident retrocés, perquè el que s’ha dit avui tapa el que es va dir ahir i el càstig associat als canvis d’opinió cada cop és més limitat, tenint en compte que la memòria de l’audiència és cada cop més curta. Fins i tot el recurs a l’hemeroteca acaba sent engolit per aquesta màquina de triturar que anomenem actualitat. En un món fluid i volàtil, també la política apareix com un àmbit governat per la provisionalitat i el canvi permanent. I el més important: no té càstig, o cada dia menys.

2. Estructura fluida

Els partits polítics són entitats que s’adapten, que s’han anat adaptant a la transformació de l’entorn en el que actuen. Els partits d’avui responen a les característiques del món actual, fluid, volàtil, lleuger. Fa temps que les organitzacions opten per estructures aparentment menys fixes i jerarquitzades del que acostumaven a ser els partits tradicionals. És una evolució que s’observa arreu. Fins i tots els partits tradicionals s’han vist arrossegats per aquestes tendències. Certament, mantenen el disseny estructural de sempre (executives, congressos, comitès), però li han incorporat elements nous, com ara l’elecció directa del líder o la comunicació de tipus més horitzontal amb la base i el conjunt de l’electorat. Tots aquests elements han provocat una certa desestructuració en els processos de presa de decisió i una concentració del poder en la cúpula. Curiosament, les modificacions de les estructures en principi concebudes per fer partits més horitzontals, transparents i “democràtics”, en la realitat generen un tipus d’organitzacions fortament verticalitzades, sense una cadena de comandament clara i molt dependents de les instàncies superiors (sobretot, del lideratge, que ara està investit de la legitimitat directa dels afiliats). El cas de Junts és paradigmàtic, perquè en ser una organització de creació recent, conté tots els elements propis de la política nova: estructura fluida, lideratge difús (qui mana? Puigdemont? Sànchez?), ideari boirós (llevat d’un o dos punts), penetració d’elements que no formen part formalment de l’estructura ni de la cadena de comandament.

3.  Influència difusa

Precisament l’últim punt mencionat és ben visible en el cas que ens ocupa. Tot sembla apuntar que el canvi de posició de Junts ve en part de les crítiques rebudes per part d’organitzacions que no formen part del partit, però que hi tenen una influència important, fins al punt de forçar a desdir-se de l’acord amb la resta de forces. Aquesta mena de relació entre el dins i el fora del partit obeeix en part a l’afebliment de les pròpies organitzacions partidàries. Els partits avui són més febles que fa anys, malgrat la seva posició de pràctic monopoli de la representació política. Els nostres (tots, no només Junts) són partits en constant dubte existencial, pendents de l’opinió pública, entesa com a barem democràtic màxim. El “poble” no és dins dels partits, sinó “fora”, i des d’aquesta posició externa pressiona. Els anys del procés han estat un exemple claríssim d’aquesta relació entre un magma informe d’associacions que s’autotitulaven com a representació legítima de la voluntat popular i uns partits (i una classe política, en general) perpètuament posats en qüestió. Des del “president, poseu les urnes” fins al “ens heu traït”, els partits estan constantment sotmesos a l’escrutini d’una massa que hi desconfia i no s’hi adhereix, sinó que els tracta com els seus servidors. Aquesta idea de “massa” és, però, falsa, ja que aquest magma organitzat té les seves cúpules i direccions, que molt sovint tenen agendes pròpies que no dubten a utilitzar per dirigir el partit des de fora. Tot plegat, tanmateix, no és del tot nou. Sempre hi ha hagut espais que han pressionat els partits. La diferència, potser, és que la relació entre ambdós (el món de fora i els partits) mai no havia estat tan desequilibrada en contra dels partits.

4. Xarxes omnipresents

En aquest joc desequilibrat de pressió sobre els polítics les xarxes socials juguen un paper destacat. En primer lloc, perquè s’han convertit en el medi ideal d’aquest món accelerat. La naturalesa principal de les xarxes és la immediatesa i això les fa molt poderoses. Reaccionen a l’instant i en massa. Les xarxes (twitter especialment) són perfectes per fer creure que existeix una opinió massiva a favor o en contra d’alguna cosa. Aquest és un element importantíssim: el miratge democràtic. Les xarxes s’entenen com el mirall de la societat, de manera que el que s’hi diu es pres moltes vegades com l’opinió del comú, com si a twitter hi fos tothom i hi opinés tothom en igualtat de condicions. Twitter, per alguns, sembla ser la democràcia en viu i en directe, d’aquí la seva força front uns partits que es qüestionen constantment la seva legitimitat i estan permanentment escrutant l’opinió. I l’opinió és twitter. Vam veure la seva força en un altre moment dramàtic (molt més dramàtic que l’actual), quan un sol tuit de Gabriel Rufián va ser suficient per engegar a dida la dissolució del Parlament que el president Puigdemont havia decidit com a via de sortida de l’atzucac creat per ell mateix en assumir i alhora congelar el “mandat” de l’1 d’octubre. Aleshores, la simple al·lusió a les “155 monedes de plata” va ser suficient per dinamitar-ho tot.

5. Por al pacte

Que el món sigui fluid i volàtil no vol dir que les posicions polítiques també ho siguin. És més aviat el contrari. La polarització és la manera com la política intenta sobreviure en un món volàtil, perquè les posicions fortes actuen com a ancores per als electors. D’aquí que la política contemporània es basi en la duresa dels plantejaments dels diferents partits i en el blindatge del propi espai com a mesura imprescindible per garantir-se la fidelitat dels propis votants, convertits en hooligans de la causa. És la futbolització. Jo tinc els meus colors que son els meus i que no puc canviar. Política d’identitat. Una trampa per a la democràcia, ja que fa molt difícils els acords, sobretot amb els partits amb els que no es comparteixen els elements essencials de la posició (exemple: el pacte de govern a la Generalitat). D’aquí que qualsevol partit (qualsevol, no només Junts) s’ho pensi una i cent vegades abans no aventurar-se al pacte amb els altres. Perquè els altres no només són rivals, són enemics, i ja se sap que a l’enemic se’l combat, no s’hi pacta. D’aquí que sigui tan important el pas que s’ha donat amb l’acord sobre la normalització, i d’aquí que s’entengui la baixada de Junts, que dels quatre partits és el que manté una posició més dura.

6. El joc electoral per damunt de tot

No es pot excloure el càlcul electoral en el moviment de Junts. Desdient-se del pacte deixa ERC sola amb PSC i els comuns (el tripartit!), a més d’afeblir la posició de la CUP, que havia quedat com l’únic partit independentista “de debò”, el que generava un problema per a Junts, perquè fa temps que comparteix amb els cupaires una frontera curiosament porosa. Sortint de l’acord, Junts pot reprendre el seu discurs que es basa en l’atac a ERC (el seu soci al govern) com a força sospitosa de ser poc independentista. Aquest argument ha estat central en el discurs de Junts des del 2015 i li ha proporcionat rèdits electorals importants. Això és molt propi de la política actual, que és electo-cèntrica, és a dir que acostuma a prendre les decisions (fins i tot les polítiques dels governs) exclusivament des del punt de vista de la competència electoral, tot buscant situacions d’avantatge que millorin la seva posició a les enquestes en vistes a les eleccions. Té quelcom de relació amb l’afebliment propi de la política i amb la seva derivada en una acció autoreferencial, que no existeix com a servei al comú sinó més aviat com un àmbit tancat en si mateix, que es retroalimenta i del qual els ciutadans en són simples espectadors, com si fos un producte de consum més. Tot plegat, mal negoci per a la democràcia entesa com a sistema de resolució de problemes reals.

7. La política màgica

La polarització i aquesta naturalesa autàrquica de la política genera posicions i propostes polítiques que tenen poc a veure amb la realitat, més aviat responen a un món ideal, pur, sobre el que es construeixen les propostes i les posicions. Certament, la política sempre s’ha basat en aspiracions ideals, en futurs perfectes als que s’havia de caminar. La diferència amb la política actual és que aquests móns ja no s’entenen com a futurs als que arribar sinó com a presents a preservar, o com a passats (idealitzats) als que cal tornar. Pot ser la Rússia imperial, l’Espanya de la reconquesta, el Regne Unit independent, la França cristiana, els Estats Units blancs o la Catalunya monolingüe. No són realitats sinó posicions polítiques basades en idealitzacions que s’entenen com a possibles no en el futur sinó en el present. I a partir d’aquesta idea es plantegen les polítiques. La realitat no és central, és un element evitable, un alternative fact, sobretot si contradiu la pintura meravellosa a la que apel·la la nostra proposta. És la realitat virtual traspassada a la política. Una realitat paral·lela de la que s’alimenten els fidels, i que és l’ element imprescindible per mantenir-ne la fidelitat en aquest món de bombolles autoreferencials. El pitjor que li pot passar a la política actual és que es trenqui l’encanteri, que algú assenyali l’emperador i digui que va nu. Cal mantenir el “relat” a tota costa, encara que això suposi prendre decisions que van contra la realitat o fer polítiques (o no fer-ne) que tenen com a resultat exactament el contrari del que es defensa i es diu que es proposa. Ah, però en aquest cas sempre es pot trobar un boc expiatori a qui donar les culpes i procedir a cremar a la foguera (tuitera, evidentment).

foto: junts.cat