14 d’abril 2022

Tres lliçons franceses








Els resultats de la primera volta de les eleccions presidencials a França ens han deixat unes quantes ensenyances, vàlides no només per entendre el vot dels francesos sinó perfectament aplicables a qualsevol sistema democràtic a Europa, i més enllà. De tot el que es pot dir sobre el que ha passat (i passa) a França, hi ha tres lliçons especialment destacables.

1. Canvi d’eixos

Cal entendre les eleccions d’aquest 2022 com la continuació de les que es van celebrar fa cinc anys. Aleshores es va produir una transformació en profunditat dels equilibris electorals, el PS es va esfondrar i a la segona volta no va aparèixer cap dels dos partits que tradicionalment havien dominat l’escena política en els últims trenta anys, ni socialistes ni neogaullistes. Certament era la segona vegada que l’extrema dreta arribava a la segona volta (la primera fou el 2002), però no era només això. El 2002, Jean Marie Le Pen s’havia enfrontat a Jacques Chirac a l’elecció definitiva. Aquest cop la seva filla, Marine, s’enfrontava a un candidat que no representava cap dels partits tradicionalment dominants. És més, un candidat (Macron) que es presentava sense partit.

2017 va representar, doncs, el primer acte d’un canvi de grans dimensions. Aquest 2022 n’és la continuació. Si el 2017 va suposar l’escombrada del PS (refermada ara), el 2022 suposa l’ensulsiada de l’altre actor principal del sistema clàssic, la dreta tradicional. En conjunt, els partits que havien dominat la política francesa de les últimes tres dècades han recollit menys del 10% dels vots. L’electorat francès ha girat l’esquena a la vella política i ha abraçat (ja ho havia fet fa cinc anys) la novetat, l’oferta que no se cenyeix a les regles que havien definit quin era l’espai d’allò possible. És un canvi que va molt més enllà dels partits i dels candidats i que enllaça amb una enorme onada de descrèdit de tot allò que s’associa amb el sistema tradicional.

S’ha produït un canvi en l’eix dominant de la confrontació política, que ha passat del tradicional esquerra-dreta a una pugna entre l’establishment i l’antiestablishment. En aquestes eleccions, les formacions que representaven l’establishment han quedat definitivament esborrades del mapa. L’electorat francès ha optat per la ruptura. Ja ho va fer el 2017, quan Macron es presentà com un transformador, crític amb el sistema i el seu funcionament, amb els partits, amb els poders, amb tot allò que feia que el país no funcionés, amb les inèrcies heretades del vell sistema que havia implosionat.

Tot el que té a veure amb el passat ha perdut completament la credibilitat. D’aquí que els representants d’aquest passat (socialistes i la dreta tradicional) hagin vist fugir els seus electors en massa cap a opcions (Macron el 2017, Le Pen, Mélenchon) que, des de diferents vessants, impugnaven l’estat de coses, bo i proposant una nova via, un renaixement democràtic, popular, nacionalista si es vol.

Quan es parla de Le Pen o de Mélenchon com a perills per a la democràcia caldria tenir al cap que per a molts dels seus votants (per no dir tots) l’autèntic perill per a la democràcia francesa són precisament els partits de l’antic sistema, que haurien capturat la democràcia per servir els interessos de l’elit i no els de la ciutadania. Aquest missatge ha calat a fons en una gran proporció de l’electorat francès (i no només del francès) i és el que constitueix ara mateix l’eix de confrontació política dominant. Només així pot entendre’s (si es que és vol entendre) el que està passant a França des de 2017.

En aquest sentit, el perill de Macron en aquesta elecció és que se l’assimili amb l’odiat sistema, que esdevingui a ulls de molts un representant de l’establishment, de l’elit, el president “dels rics”, com li diuen. Macron el 2017 va guanyar la presidència perquè va aconseguir que se l’associés amb el canvi, era un “rule breaker” que havia vingut a posar el vell sistema potes enlaire, un “outsider” (com Trump als Estats Units un any abans). Ara, cinc anys després, Macron és el sistema, és pur establishment, actua com l’establishment, parla com l’establishment, parla d’allò que parla l’establishment. Le Pen, en canvi, parla del que interessa “a la gent”. D’aquí que l’elecció no estigui decidida, i d’aquí que Macron hagi decidit abandonar els salons daurats del palau de l’Elisi per baixar al carrer a fer campanya.

2. Menys vot “útil”

El sistema electoral francès de doble volta es basa en el vot estratègic (el mal anomenat vot “útil”). Se suposa que l’elector vota segons la seva preferència a la primera volta, mentre que a la segona dona suport al candidat que menys li desagrada. Fa un vot estratègic, es a dir opta per un candidat que no és el seu perquè entén que hi ha un bé superior a protegir. És el que van fer els votants de l’esquerra el 2002, quan van votar massivament el conservador Chirac per evitar la victòria de Le Pen. Històricament, els votants dels candidats eliminats a la primera volta han optat per un vot “útil” a la segona i han escollit la papereta del que no era el seu preferit, però com a mínim era el millor dels dos que quedaven.

El que s’observa en aquesta elecció és un cert retraïment del vot estratègic. Si es miren les dades de les enquestes pel que fa a la intenció de vot a la segona volta per part dels votants de la primera, es veu una menor intenció de participar. Hi ha molt vot que no mostra intenció, que assenyala que possiblement no participarà a l’elecció definitiva.

Hi ha una part d’aquest moviment que podria explicar-se per la mala campanya de Macron, que ha fet ben poca cosa fins ara per atraure les simpaties dels votants d’altres candidatures (els de Mélenchon clarament). També es pot entendre per l’etiqueta de candidat de l’establishment que carrega el president, el que el fa poc atractiu per una part important del vot, principalment el de l’esquerra. Però hi hauria quelcom més i que s’explica per la creixent polarització dels electorats.

El vot estratègic comporta una certa obertura, una predisposició a votar (encara que sigui amb una pinça al nas) per un candidat que no és “el teu”. A l’elector se li requereix una certa flexibilitat en la tria. El problema ve quan l’ambient polític (i social) porta a la creació d’electorats tancats, fanàtics, molt endurits, el que els fa incapaços de la mal·leabilitat necessària per prestar el seu vot a un altre candidat que no és el seu. Té a veure amb la política d’identitat, amb la construcció de col·lectius tancats que no interactuen antre ells i que entenen la negociació com a claudicació. D’aquí que Mélenchon no pugui negociar el seu suport a Macron en la segona volta, perquè seria vist com una traïció als seus, a un bloc electoral que s’ha construït a la contra, contra tot, sobre unes bases ideològiques de granit, que no permeten el joc de la negociació. I el mateix passa amb molts altres candidats. La societat bombolla del nostre temps no permet la fluïdesa i l’intercanvi, l’entén com una traïció a la tribu, al grup, a la comunitat de creients reforçada a cop d’algoritme.

3. Perdre la por al risc

S’ha dit que aquestes eleccions han suposat la “normalització” de l’extrema dreta. En certa manera, aquestes eleccions suposen la normalització dels extrems, entesos com les propostes de fora del sistema. Cal entendre que el sistema no té credibilitat per una part molt important de l’electorat francès, que el veu com quelcom que no dóna resposta als seus problemes, com un àmbit tancat que només treballa per al seu propi benefici. Aquí hi entrarien no només els “polítics de tota la vida”, sinó també tot allò que s’associa amb l’elit: els bancs, les grans empreses transnacionals, els grans mitjans de comunicació. Tots ells conformen, a ulls de bona part de la societat francesa, l’enemic que cal desallotjar del poder.

No és una qüestió d’una sola posició ideològica. És un sentiment compartit que creua la societat de forma transversal. Ho creuen agricultors i obrers industrials, aturats i petits empresaris, joves i jubilats. No és un programa de govern, i de fet és un sentiment que no es vehicula cap a una sola opció. Ho recullen Zemmour i Le Pen, però també Mélenchon, els trotskistes, el primer Macron. És la pulsió que vol que les coses canviïn perquè l’actual estat de coses (des de fa deu anys com a mínim) es considera insuportable des del punt de vista d’un sistema democràtic que s’entén com a tal.

D’aquí que molts electors busquin sortides fora de les regles establertes, perquè consideren que seguir les normes no ha servit de res. Des de la crisi econòmica els grans poders han establert els límits del que és possible en política, han marcat els governs i han fet entendre la gent que calia cenyir-se als procediments que definia el sistema. Els resultats, per una part important de l’electorat, no han estat satisfactoris. Les perspectives econòmiques de la gent no han millorat en els darrers deu anys, sinó tot el contrari, i ara només faltava l’increment de preus.

Davant del descrèdit del sistema i les seves “solucions”, una part significativa de l’electorat ha perdut la por a arriscar-se, a provar coses noves, sobretot aquelles coses que els portaveus del sistema (banquers centrals, grans mitjans, partits tradicionals) identifiquen com un risc, com un “invent”, com quelcom que “no es pot fer”. Aquests discursos són els que augmenten l’atractiu de les propostes fora del sistema, les de Le Pen o Mélenchon. Si el sistema no funciona, per què no provar una cosa nova? Per què continuar acceptant els límits d’un sistema que no ens ha salvat de la pobresa? Un sistema que ja veiem a qui serveix, als de sempre.

Hi ha una part del vot Mélenchon que troba atractiva la proposta de Le Pen no tant perquè sigui d’extrema dreta (o precisament no perquè sigui d’extrema dreta) sinó per aquest component que comparteix amb el propi Mélenchon, el de sortir del camí, el d’intentar una cosa diferent, encara més perquè tota l’elit (Le Monde, el banc de França, la Unió Europea) diu que no es pot fer. Qui són ells per dir què es pot fer i què no? Són els mateixos que deien que el sistema financer funcionava, que la crisi no li costaria un euro al ciutadà corrent o que no es pot fer res per abaratir els preus de l’electricitat o del gasoil i que cal deixar que el mercat funcioni.


foto: franceinfo.fr

30 de març 2022

Pura política contemporània









Dissabte passat vaig fer un fil de twitter argumentant que en el canvi de posició de Junts respecte de la proposta de modificació de la llei de normalització lingüística la setmana passada podien observar-se alguns elements definitoris de la política contemporània, que no només eren aplicables a Junts i que anaven molt més enllà de l'episodi en concret. Veient les respostes al fil, vaig pensar que les idees que s'hi expressaven potser mereixien una ampliació. Aquí la teniu:


1. Posicions fluides

Un dels elements de la política contemporània és el canvi de posicions dels partits, de vegades (com és aquest cas de Junts) amb poques hores de diferència. Els partits (i els líders) diuen i es desdiuen amb extraordinària facilitat, malgrat que mai no ho acceptin com a tal. Per norma general, els canvis de posició no s’expressen d’aquesta manera, sinó que s’acostumen a argumentar en base a elements diversos. El fonament és que tot es justifica i tot és justificable, perquè en el fons se suposa que res no serà recordat massa temps. La velocitat de la vida comunicativa fa que la coherència sigui una virtut en evident retrocés, perquè el que s’ha dit avui tapa el que es va dir ahir i el càstig associat als canvis d’opinió cada cop és més limitat, tenint en compte que la memòria de l’audiència és cada cop més curta. Fins i tot el recurs a l’hemeroteca acaba sent engolit per aquesta màquina de triturar que anomenem actualitat. En un món fluid i volàtil, també la política apareix com un àmbit governat per la provisionalitat i el canvi permanent. I el més important: no té càstig, o cada dia menys.


2. Estructura fluida

Els partits polítics són entitats que s’adapten, que s’han anat adaptant a la transformació de l’entorn en el que actuen. Els partits d’avui responen a les característiques del món actual, fluid, volàtil, lleuger. Fa temps que les organitzacions opten per estructures aparentment menys fixes i jerarquitzades del que acostumaven a ser els partits tradicionals. És una evolució que s’observa arreu. Fins i tots els partits tradicionals s’han vist arrossegats per aquestes tendències. Certament, mantenen el disseny estructural de sempre (executives, congressos, comitès), però li han incorporat elements nous, com ara l’elecció directa del líder o la comunicació de tipus més horitzontal amb la base i el conjunt de l’electorat. Tots aquests elements han provocat una certa desestructuració en els processos de presa de decisió i una concentració del poder en la cúpula. Curiosament, les modificacions de les estructures en principi concebudes per fer partits més horitzontals, transparents i “democràtics”, en la realitat generen un tipus d’organitzacions fortament verticalitzades, sense una cadena de comandament clara i molt dependents de les instàncies superiors (sobretot, del lideratge, que ara està investit de la legitimitat directa dels afiliats). El cas de Junts és paradigmàtic, perquè en ser una organització de creació recent, conté tots els elements propis de la política nova: estructura fluida, lideratge difús (qui mana? Puigdemont? Sànchez?), ideari boirós (llevat d’un o dos punts), penetració d’elements que no formen part formalment de l’estructura ni de la cadena de comandament.


3.  Influència difusa

Precisament l’últim punt mencionat és ben visible en el cas que ens ocupa. Tot sembla apuntar que el canvi de posició de Junts ve en part de les crítiques rebudes per part d’organitzacions que no formen part del partit, però que hi tenen una influència important, fins al punt de forçar a desdir-se de l’acord amb la resta de forces. Aquesta mena de relació entre el dins i el fora del partit obeeix en part a l’afebliment de les pròpies organitzacions partidàries. Els partits avui són més febles que fa anys, malgrat la seva posició de pràctic monopoli de la representació política. Els nostres (tots, no només Junts) són partits en constant dubte existencial, pendents de l’opinió pública, entesa com a barem democràtic màxim. El “poble” no és dins dels partits, sinó “fora”, i des d’aquesta posició externa pressiona. Els anys del procés han estat un exemple claríssim d’aquesta relació entre un magma informe d’associacions que s’autotitulaven com a representació legítima de la voluntat popular i uns partits (i una classe política, en general) perpètuament posats en qüestió. Des del “president, poseu les urnes” fins al “ens heu traït”, els partits estan constantment sotmesos a l’escrutini d’una massa que hi desconfia i no s’hi adhereix, sinó que els tracta com els seus servidors. Aquesta idea de “massa” és, però, falsa, ja que aquest magma organitzat té les seves cúpules i direccions, que molt sovint tenen agendes pròpies que no dubten a utilitzar per dirigir el partit des de fora. Tot plegat, tanmateix, no és del tot nou. Sempre hi ha hagut espais que han pressionat els partits. La diferència, potser, és que la relació entre ambdós (el món de fora i els partits) mai no havia estat tan desequilibrada en contra dels partits.


4. Xarxes omnipresents

En aquest joc desequilibrat de pressió sobre els polítics les xarxes socials juguen un paper destacat. En primer lloc, perquè s’han convertit en el medi ideal d’aquest món accelerat. La naturalesa principal de les xarxes és la immediatesa i això les fa molt poderoses. Reaccionen a l’instant i en massa. Les xarxes (twitter especialment) són perfectes per fer creure que existeix una opinió massiva a favor o en contra d’alguna cosa. Aquest és un element importantíssim: el miratge democràtic. Les xarxes s’entenen com el mirall de la societat, de manera que el que s’hi diu es pres moltes vegades com l’opinió del comú, com si a twitter hi fos tothom i hi opinés tothom en igualtat de condicions. Twitter, per alguns, sembla ser la democràcia en viu i en directe, d’aquí la seva força front uns partits que es qüestionen constantment la seva legitimitat i estan permanentment escrutant l’opinió. I l’opinió és twitter. Vam veure la seva força en un altre moment dramàtic (molt més dramàtic que l’actual), quan un sol tuit de Gabriel Rufián va ser suficient per engegar a dida la dissolució del Parlament que el president Puigdemont havia decidit com a via de sortida de l’atzucac creat per ell mateix en assumir i alhora congelar el “mandat” de l’1 d’octubre. Aleshores, la simple al·lusió a les “155 monedes de plata” va ser suficient per dinamitar-ho tot.


5. Por al pacte

Que el món sigui fluid i volàtil no vol dir que les posicions polítiques també ho siguin. És més aviat el contrari. La polarització és la manera com la política intenta sobreviure en un món volàtil, perquè les posicions fortes actuen com a ancores per als electors. D’aquí que la política contemporània es basi en la duresa dels plantejaments dels diferents partits i en el blindatge del propi espai com a mesura imprescindible per garantir-se la fidelitat dels propis votants, convertits en hooligans de la causa. És la futbolització. Jo tinc els meus colors que son els meus i que no puc canviar. Política d’identitat. Una trampa per a la democràcia, ja que fa molt difícils els acords, sobretot amb els partits amb els que no es comparteixen els elements essencials de la posició (exemple: el pacte de govern a la Generalitat). D’aquí que qualsevol partit (qualsevol, no només Junts) s’ho pensi una i cent vegades abans no aventurar-se al pacte amb els altres. Perquè els altres no només són rivals, són enemics, i ja se sap que a l’enemic se’l combat, no s’hi pacta. D’aquí que sigui tan important el pas que s’ha donat amb l’acord sobre la normalització, i d’aquí que s’entengui la baixada de Junts, que dels quatre partits és el que manté una posició més dura.


6. El joc electoral per damunt de tot

No es pot excloure el càlcul electoral en el moviment de Junts. Desdient-se del pacte deixa ERC sola amb PSC i els comuns (el tripartit!), a més d’afeblir la posició de la CUP, que havia quedat com l’únic partit independentista “de debò”, el que generava un problema per a Junts, perquè fa temps que comparteix amb els cupaires una frontera curiosament porosa. Sortint de l’acord, Junts pot reprendre el seu discurs que es basa en l’atac a ERC (el seu soci al govern) com a força sospitosa de ser poc independentista. Aquest argument ha estat central en el discurs de Junts des del 2015 i li ha proporcionat rèdits electorals importants. Això és molt propi de la política actual, que és electo-cèntrica, és a dir que acostuma a prendre les decisions (fins i tot les polítiques dels governs) exclusivament des del punt de vista de la competència electoral, tot buscant situacions d’avantatge que millorin la seva posició a les enquestes en vistes a les eleccions. Té quelcom de relació amb l’afebliment propi de la política i amb la seva derivada en una acció autoreferencial, que no existeix com a servei al comú sinó més aviat com un àmbit tancat en si mateix, que es retroalimenta i del qual els ciutadans en són simples espectadors, com si fos un producte de consum més. Tot plegat, mal negoci per a la democràcia entesa com a sistema de resolució de problemes reals.


7. La política màgica

La polarització i aquesta naturalesa autàrquica de la política genera posicions i propostes polítiques que tenen poc a veure amb la realitat, més aviat responen a un món ideal, pur, sobre el que es construeixen les propostes i les posicions. Certament, la política sempre s’ha basat en aspiracions ideals, en futurs perfectes als que s’havia de caminar. La diferència amb la política actual és que aquests móns ja no s’entenen com a futurs als que arribar sinó com a presents a preservar, o com a passats (idealitzats) als que cal tornar. Pot ser la Rússia imperial, l’Espanya de la reconquesta, el Regne Unit independent, la França cristiana, els Estats Units blancs o la Catalunya monolingüe. No són realitats sinó posicions polítiques basades en idealitzacions que s’entenen com a possibles no en el futur sinó en el present. I a partir d’aquesta idea es plantegen les polítiques. La realitat no és central, és un element evitable, un alternative fact, sobretot si contradiu la pintura meravellosa a la que apel·la la nostra proposta. És la realitat virtual traspassada a la política. Una realitat paral·lela de la que s’alimenten els fidels, i que és l’ element imprescindible per mantenir-ne la fidelitat en aquest món de bombolles autoreferencials. El pitjor que li pot passar a la política actual és que es trenqui l’encanteri, que algú assenyali l’emperador i digui que va nu. Cal mantenir el “relat” a tota costa, encara que això suposi prendre decisions que van contra la realitat o fer polítiques (o no fer-ne) que tenen com a resultat exactament el contrari del que es defensa i es diu que es proposa. Ah, però en aquest cas sempre es pot trobar un boc expiatori a qui donar les culpes i procedir a cremar a la foguera (tuitera, evidentment).


foto: junts.cat

15 de març 2022

Elogi de la superficialitat

L’Ajuntament de Barcelona ha rebutjat fer un homenatge públic a Floquet de Neu, perquè és una expressió del “colonialisme”. Té raó. Floquet de Neu va aterrar a Barcelona perquè el van trobar a la Guinea Equatorial, aleshores colònia espanyola. És més, Floquet de Neu és l’encarnació del zoo, aquell espai que els animalistes consideren l’essència de l’especisme i de la supremacia de l’esser humà sobre la resta de les espècies. Això també és cert, sí. I també ho és que Floquet de Neu ha estat per a vàries generacions de barcelonines i barcelonins un símbol entranyable de la ciutat, que apareixia a les postals (que es venien als quioscos de les Rambles al costat dels barrets mexicans). L’Ajuntament, en la seva carta de rebuig a l’homenatge públic al goril·la també ho menciona això últim (allò dels barrets mexicans no).

El cas de Floquet de Neu no és nou. En els últims temps hi ha hagut diversos episodis similars, i no només a casa nostra. Hi ha un corrent, especialment visible en alguns sectors de l’esquerra nova, que s’especialitza en furgar en els temes a la recerca de zones d’ombra, de febleses, de punts foscos que invalidin qualsevol intent d’elevar a model, o ni tan sols de promocionar, qualsevol persona. Amb Floquet és cert que s’ha passat una frontera, i ara hem carregat les culpes del colonialisme en un mico. Suposo que hauríem de congraciar-nos d’aquest moment d’igualació de les espècies.

És quelcom que té a veure amb la política de cancel·lació i l’afany de redempció absoluta associat a un cert nou puritanisme, que només pot concebre com a vàlides les actuacions immaculades, pures, tant de persones com ara també de micos. No dic que estigui malament. El problema és que no trobarem enlloc un model que pugui passar pels filtres que disposa aquesta nova fe puritana, que exigeix una naturalesa pràcticament angèlica per poder ser considerat digne d’obtenir l’homenatge públic.

Si seguim les estrictes pautes marcades no només haurem d’enderrocar les estàtues que hi ha a carrers i places, sinó que no les podrem substituir per cap altra, puig no hi haurà cap persona (o animal) que pugui passar l’examen d’idoneïtat, ningú que pugui lluir un expedient immaculat com el que s’exigeix.

Que se m’entengui. No estic demanant la restitució de l’estàtua d’Antonio López al seu antic pedestal, ni que se li faci un homenatge popular a Joan Carles de Borbó. El que demano és una mica d’acceptació de la complexitat de la vida i fins i tot de la incoherència de les persones, perquè si només acceptem els purs haurem de deixar les estàtues i els homenatges només per als màrtirs, pels que han estat completament conseqüents fins a l’extrem de deixar-hi la pell.

Floquet de Neu no té cap culpa del colonialisme espanyol a la Guinea Equatorial. És un mico. Si seguim aquesta lògica, els avis de tots nosaltres són culpables d’haver viscut sota la dictadura i d’haver respirat i menjat i treballat en comptes de ser coherents i deixar-se la pell per enderrocar el règim. Enlloc d’això, van ser feliços, o ho van intentar tant com van poder. Això els fa còmplices? Segons la visió angèlica dels nous puritans potser sí. Tan culpables com el goril·la albí.

No podríem ser una mica flexibles? Una mica més amables i lleugers? Condemnar el que és obvi i manifest i no entestar-nos a furgar fins al fons a la recerca de la tara, del pecat, o de la simple sospita per, un cop descobert, alçar el cadafal per sentenciar públicament l’impur, com si fóssim uns nous savonaroles. Aquest món nostre ja és prou desgraciat com per afegir-hi aquesta fúria redemptora. Per què no ser una mica comprensius, menys estrictes, més humans?

Floquet de Neu era un mico que durant uns anys va ser símbol de la ciutat. Ja està. Deixem-ho aquí. O li hem de retreure que té una foto amb l’alcalde Porcioles, el que òbviament el fa còmplice de les remuntes?


foto: elperiodico.cat

13 de gener 2022

La llengua, altre cop

Vam acabar 2021 amb una nova polèmica sobre la llengua i el model d’escola, arran de dues sentències judicials. Un apunt: es constata que les decisions judicials són, hores d’ara, l’únic que pot mantenir viva la flama del procés, malgrat que la capacitat mobilitzadora de l’independentisme no sigui avui tan forta com fou (hem de tornar a la tardor de 2019 per veure l’última gran mobilització... arran d’una decisió judicial).

Aquesta polèmica es pot entendre com un dels molts episodis que han anat sovintejant al llarg del desplegament de les polítiques de normalització des de principis de la dècada dels vuitanta. Però no només. És cert que hi ha elements repetits: l’espanyolisme que denuncia el model d’escola en nom d’una suposada defensa del bilingüisme, quan les dades demostren (ho han demostrat sempre) que ha estat precisament el sistema d’immersió el que permet que els catalans i les catalanes de menys de cinquanta anys siguin avui completament bilingües. Aquí la prova:


Però és que la qüestió no va (no ha anat mai) d’aprenentatge i de domini de les llengües. Ha anat sempre de política. I l’espanyolisme s’ha valgut del “bilingüisme” per atacar el sistema que precisament garantia això al que ells deien aspirar. En el fons, no era això. En el fons aquest discurs sempre ha perseguit (des de Lerroux) recloure el català en la part de la societat que el té com a llengua materna, deixar que quedés reduït a una mena de patois familiar.

La diferència del que ha passat amb els episodis anteriors és que una part del nacionalisme ha seguit l’espanyolisme en aquest objectiu d’empetitir el català. Aquesta és la novetat. No havia passat mai abans, com a mínim no des que es va aprovar la llei de 1983.

Certament, no és la primera vegada que el nacionalisme català conservador utilitza la llengua políticament. La llei de política lingüística de 1998, que succeí la de normalització, promoguda pel govern Pujol en minoria, perseguia un objectiu polític, no lingüístic. CiU va utilitzar la llei per fer-se perdonar el pacte del Majestic que havia permès investir José María Aznar per primer cop (1996). Davant de les crítiques i de la puixança d’ERC, a Pujol no se li va acudir cap altra cosa que posar damunt la taula una proposta de llei que “superés” la de 1983. Tenia sentit des d’un punt de vista lingüístic? No gens. Però és que no era això el que es buscava. L’objectiu era un altre, i era completament polític, com ha escrit Jordi Argelaguet. No seria l’última vegada que CiU faria la mateixa jugada. Ho tornà a fer amb la reforma estatutària de 2005, altre cop amb el mateix objectiu: combatre ERC. El resultat ja el sabem.

Amb el procés, una una part del nacionalisme nostrat ha abandonat manifestament el suport al model lingüístic que es va pactar a finals dels setanta i principis dels vuitanta. Fa temps se succeeixen les declaracions i els manifestos que reclamen “superar” l’actual model per avançar cap a un de nou, on només el català sigui llengua oficial (manifest Koiné), tot deixant el castellà com una opció residual i estrictament familiar. Els sona?

Com ha deixat escrit Albert Branchadell, el model d’immersió no tenia com objectiu la substitució d’una llengua (el castellà) per una altra (el català). Els que defensen això no defensen la immersió, per més que vagin a concentracions on se suposa que es defensa el model català d’escola. El problema de fons és que aquesta nova lectura sobre la immersió que fa cert independentisme acaba afeblint el català, malgrat que l’objectiu que persegueix sigui eliminar el castellà de Catalunya.

El que ha fet aquest sector de l’independentisme és desaprendre el que van aprendre els nostres pares i mares, plasmat en la llei de 1983: el català només se salvarà si és acollit com a propi per la part castellanoparlant de la societat catalana. Només amb el bilingüisme efectiu, és a dir, fent que tots (catalanoparlants i castellanoparlants) sàpiguen parlar, llegir i escriure en català, el català podrà sobreviure com a llengua social i no com un residu sentimental.

La llarga nit del franquisme ens va ensenyar que intentar prohibir una llengua converteix els seus parlants en resistents. La supervivència del català a la dictadura hauria de fer entendre a alguns que quan tu ataques una llengua, quan la vols reduir, esborrar de l’àmbit social i recloure-la al domèstic, no estàs atacant una entelèquia, un concepte difús, sinó que ataques l’essència d’una comunitat, l’element constitutiu d’un poble.

Així mateix, quan ataques el castellà, com fan els que promouen la seva degradació a llengua no oficial, no ataques una llengua opressora i colonitzadora, franquista. Estàs atacant uns parlants. Estàs atacant la meitat dels catalans en allò que ells consideren no un mitjà de comunicació global, sinó la part més pregona de la seva identitat, la llengua en què parlen amb els seus pares, la llengua en la que van aprendre a parlar, t’agradi més o menys. Com pretens que aquestes persones, a les que els negues la seva llengua (els diràs que “parlin en cristià”?), abracin el català? A garrotades? O potser és que s’espera d’ells que s’entornin “al seu poble”, com a bons “colons”, com si fossin pied-noirs després de la independència d’Algèria?

Potser és això, perquè només fent fora la meitat dels catalans és possible una Catalunya monolingüe en català. Però abans que passi això és més probable la situació contrària, la d’una Catalunya on el català recula i on les polítiques de normalització troben cada cop més resistències, i no només d’uns jutges impresentables i salva pàtries, sinó dels propis catalans castellanoparlants.

La situació del català ja és prou complicada a nivell global, per efecte de les xarxes socials on la seva presència és testimonial, com per afeblir-la en l’arena domèstica fent-la aparèixer com una llengua imposada per la força (quina força?), antipàtica, per als catalans que tenen el castellà com a llengua pròpia. L’estratègia de la confrontació entre un petit i un gran sempre acaba amb la derrota estrepitosa del petit. I aquí ja sabem qui és el petit, per més que els pesi als milhomes. Acceptar la realitat no és ser covard, és ser intel·ligent.

El català només es pot salvar si s’actua en una doble via. A casa i a fora. En primer lloc, tornant als consensos, a les velles ensenyances del catalanisme històric: tots som catalans, parlem el que parlem, i el català és de tots. I en segon lloc, avançant en una nova direcció que fins ara no s’ha explorat i que la recent llei de l’audiovisual apunta. Fins ara el català, com les altres llengües cooficials de l’estat, ha estat monopoli del govern de la Generalitat, que l’ha preservat com un tresor, com el seu jardí privat. Ja va sent hora que el poder central també s’impliqui en la seva defensa i promoció, ja va sent hora que compleixi el que diu l’article 3.3 de la constitució (“la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”). El principal camp de batalla per a la supervivència del català se situa a l’àmbit global i allà no hi arriba el govern de la Generalitat, però sí el govern central i s’ha d’aconseguir que aquest assumeixi la defensa de la “riquesa lingüística” com un element constitutiu d’un estat plural (mal que pesi a alguns). En el fons, com va escriure Antoni Pugiverd, Espanya ha de decidir si el català i les demés llengües cooficials són també llengües espanyoles. I actuar en conseqüència.