Elogi de la superficialitat

L’Ajuntament de Barcelona ha rebutjat fer un homenatge públic a Floquet de Neu, perquè és una expressió del “colonialisme”. Té raó. Floquet de Neu va aterrar a Barcelona perquè el van trobar a la Guinea Equatorial, aleshores colònia espanyola. És més, Floquet de Neu és l’encarnació del zoo, aquell espai que els animalistes consideren l’essència de l’especisme i de la supremacia de l’esser humà sobre la resta de les espècies. Això també és cert, sí. I també ho és que Floquet de Neu ha estat per a vàries generacions de barcelonines i barcelonins un símbol entranyable de la ciutat, que apareixia a les postals (que es venien als quioscos de les Rambles al costat dels barrets mexicans). L’Ajuntament, en la seva carta de rebuig a l’homenatge públic al goril·la també ho menciona això últim (allò dels barrets mexicans no).

El cas de Floquet de Neu no és nou. En els últims temps hi ha hagut diversos episodis similars, i no només a casa nostra. Hi ha un corrent, especialment visible en alguns sectors de l’esquerra nova, que s’especialitza en furgar en els temes a la recerca de zones d’ombra, de febleses, de punts foscos que invalidin qualsevol intent d’elevar a model, o ni tan sols de promocionar, qualsevol persona. Amb Floquet és cert que s’ha passat una frontera, i ara hem carregat les culpes del colonialisme en un mico. Suposo que hauríem de congraciar-nos d’aquest moment d’igualació de les espècies.

És quelcom que té a veure amb la política de cancel·lació i l’afany de redempció absoluta associat a un cert nou puritanisme, que només pot concebre com a vàlides les actuacions immaculades, pures, tant de persones com ara també de micos. No dic que estigui malament. El problema és que no trobarem enlloc un model que pugui passar pels filtres que disposa aquesta nova fe puritana, que exigeix una naturalesa pràcticament angèlica per poder ser considerat digne d’obtenir l’homenatge públic.

Si seguim les estrictes pautes marcades no només haurem d’enderrocar les estàtues que hi ha a carrers i places, sinó que no les podrem substituir per cap altra, puig no hi haurà cap persona (o animal) que pugui passar l’examen d’idoneïtat, ningú que pugui lluir un expedient immaculat com el que s’exigeix.

Que se m’entengui. No estic demanant la restitució de l’estàtua d’Antonio López al seu antic pedestal, ni que se li faci un homenatge popular a Joan Carles de Borbó. El que demano és una mica d’acceptació de la complexitat de la vida i fins i tot de la incoherència de les persones, perquè si només acceptem els purs haurem de deixar les estàtues i els homenatges només per als màrtirs, pels que han estat completament conseqüents fins a l’extrem de deixar-hi la pell.

Floquet de Neu no té cap culpa del colonialisme espanyol a la Guinea Equatorial. És un mico. Si seguim aquesta lògica, els avis de tots nosaltres són culpables d’haver viscut sota la dictadura i d’haver respirat i menjat i treballat en comptes de ser coherents i deixar-se la pell per enderrocar el règim. Enlloc d’això, van ser feliços, o ho van intentar tant com van poder. Això els fa còmplices? Segons la visió angèlica dels nous puritans potser sí. Tan culpables com el goril·la albí.

No podríem ser una mica flexibles? Una mica més amables i lleugers? Condemnar el que és obvi i manifest i no entestar-nos a furgar fins al fons a la recerca de la tara, del pecat, o de la simple sospita per, un cop descobert, alçar el cadafal per sentenciar públicament l’impur, com si fóssim uns nous savonaroles. Aquest món nostre ja és prou desgraciat com per afegir-hi aquesta fúria redemptora. Per què no ser una mica comprensius, menys estrictes, més humans?

Floquet de Neu era un mico que durant uns anys va ser símbol de la ciutat. Ja està. Deixem-ho aquí. O li hem de retreure que té una foto amb l’alcalde Porcioles, el que òbviament el fa còmplice de les remuntes?

foto: elperiodico.cat