04 de juny 2012

Partit de govern = partit d'"establishment"?

Els partits de l’esquerra majoritària tenen una mena de confusió entre voler ser “partit de govern” i formar part de l’”establishment”. Suposo que els ve dels noranta, de la fal·lera que els agafà als partits d’esquerra pel centrisme, la tercera via, el nou centre i tot plegat. Pels socialistes, ser “partit de govern” s’equipara a ser “moderat”, a fugir dels “extremismes". No està malament, no m’hi oposo d’entrada. Als vuitanta i noranta la moderació els obrí les portes de la gran massa d'electors de centre. El problema ve quan canvia l'escenari i no es varia el rumb ni et desempallegues dels tics adquirits. L'exemple grec és aclaridor. El PASOK, partit d’establishment com manen els cànons, ha estat bandejat de la seva posició preeminent per no entendre a temps que la seva aposta de “partit de govern” era entesa com una traïció per una part important dels seus suports. Resultat? Han perdut més del 70% del seu vot.

Intentar des de l’esquerra mantenir el statu quo quan aquest ha saltat pels aires és optar per un bàndol, el dels “banquers” front els “ciutadans”. Ja ho sé, és molt esquemàtic (i demagògic, també), però no deixa de ser cert. Quan el pacte social esclata i els fonaments bàsics d’això que n’hem dit “l’Estat social” se’n van a can Pistraus (gràcies a l’emancipació del capital, com diu Isidre Molas), cal escollir un bàndol. Els partits de dreta fa temps que ho han fet. La radicalització de les dretes és un dels fenòmens més interessants (i poc estudiats) dels darrers vint anys, com bé ha dit Joan Botella. Les dretes fa anys que s’han desprès de tot allò que les lligava a la doctrina del pacte social dels cinquantes i han abraçat la filosofia del “ja t'ho faràs”.

Curiosament, davant d’això les esquerres majoritàries han seguit apostant per la moderació i el “centrisme”, sense entendre que les polítiques de desregulació salvatge de l’escola neoliberal buidaven el centre i nodrien els extrems, buidatge que ha consumat la crisi. Les classes mitges falsament enriquides amb la bombolla creditícia han descobert l’abisme de la proletarització sota els seus peus i reclamen justícia, peti qui peti. Rebutgen l’esquerra “soft” perquè entenen que forma part de l’altre bàndol, de l’establishment, dels “poderosos”. I no sembla que l’esquerra majoritària ho hagi entès, a la vista de les seves tímides reaccions (Bankia, per exemple). Han preferit mantenir-se en línia amb el statu quo, sense entendre que això es veu com un “conchabeo” d'elits per tapar-se les vergonyes els uns als altres. Carnassa per al a demagògia, sí. I una dosi més de ràbia per una ciutadania que se sent desemparada davant la injustícia d’aquesta crisi i de la manera que se’ns proposar “sortir-ne” (socialització de les pèrdues i indemnitzacions multimilionàries pels responsables).

L’esquerra majoritària ha d’entendre que aquí hi ha una batalla, i que és una batalla moral, no tècnica. És una batalla sobre la justícia, sobre el que està be i el que està malament, sobre la societat i el món que volem. Política en estat pur. Ha canviat l'escenari, i cal actuar en conseqüència si no es vol acabar fet un "pasok" qualsevol...

1 comentari:

  1. Totalment d'acord. Cal adonar-se que cal fer oposició, cal adonar-se que la crisi ha canviat el terreny de joc. I cal sobretot, com es diu a l'article, fer net per poder construir qualsevol cosa futura. Sobre l'opacitat, el "conchabeo" i la manca d'assumpció de responsabilitats no es pot construir res. La història ho demostra tossudament.

    ResponElimina