De qui són els partits polítics?

 

Vivim immersos en un procés de canvi social d’abast històric. Assistim dia a dia a l’ensulsiada de la classe mitjana, d’aquell coixí que van crear les polítiques keynesianes de mitjans del vint. I amb la classe mitjana s’ensorren els agents i els instruments que servien de lligam i de connexió entre les elits i la majoria. Totes les instàncies de relació vertical, d’intermediació, pateixen un afebliment que dura ja més de trenta anys, però que ha conegut la fase més aguda a partir de 2007. Té la seva raó. Amb la desaparició de la classe mitjana i l’emancipació de les elits, ja no són necessaris els instruments de connexió, ja no hi ha discussió possible ni negociació ni necessitat de pacte. Les elits s’han alliberat de les “càrregues socials”.

De tots els agents d’intermediació, els partits polítics en són el cas més evident. Deixo de banda la discussió (interessant, d’altra part) de si va ser l’afebliment dels partits (la “dejación de funciones”) el que va provocar l’assalt final de l’elit sobre la classe mitjana o ha estat al revés. En la democràcia contemporània els partits tenen una funció principal, per a la qual les constitucions els doten de poders extraordinaris (el monopoli de la representació i l’acció legislativa, el més important). Aquesta funció és la de definir i representar l’interès comú front als interessos privats. Són els partits els encarregats d’articular aquest intangible i vehicular-lo dins del sistema.

Doncs bé, en els últims anys bona part dels partits ha anat deixant de banda aquesta funció, participant d’un procés de “privatització de la política”, com el defineix Fernando Vallespín (@FVallespin). Privatització cap enfora i privatització cap endins. M’explico.

Hi ha una relació estretíssima entre els sobres que presumptament repartia Bárcenas entre la direcció del PP i la “impotència” dels successius governs per evitar que sigui el conjunt de la societat el que pagui el preu de la crisi immobiliària i financera. El finançament dels partits polítics per part de grans corporacions (més encara si aquest és “en negre”) té un preu. Quan una empresa paga un partit no ho fa per altruisme o per filantropia, ni tan sols per coincidència ideològica. Quan una empresa paga un partit en el fons l’està comprant, està comprant la seva capacitat d’influir en el procés legislatiu. Fa temps que es parla de la “captura del regulador” per explicar l’orgia bancària dels darrers vint anys, bé doncs en aquest cas hauríem de parlar de “captura del legislador”. El finançament dels partits no és a fons perdut, és una inversió, i com a tal busca un retorn. En forma de què? De concessió administrativa, de regulació favorable, de privatització de serveis públics, de concurs per fer una infraestructura, d'indult... Qui paga, mana. Per tant, les decisions del legislador atenen els interessos dels finançadors, més que l’interès “general”.

Així, la activitat política es converteix no en una acció d’intermediació entre la voluntat general i les elits, sinó en un servei que els partits comprats ofereixen a aquestes elits, molt sovint en contra de l’interès general. Algú s’estranya del creixent allunyament i desconfiança de la ciutadania envers la classe política?

Evidentment no tots els partits ni tots els polítics actuen igual, però la lògica de la “privatització” de la política també actua internament, de manera que les formacions són hostatges de les seves dinàmiques internes, que les fa actuar seguint l’estricte corporativisme de la històrica sentència de Roosevelt sobre Somoza “és un fill de puta, però és el nostre fill de puta”. Són els nostres, i per tant cal defensar-los costi el que costi, tancar files i esperar que escampi... a risc de posar en risc tota la organització. A risc d’acabar fent dels partits negocis privats, on se subhasten prebendes en forma d’escó entre els més fidels i s’imposa l’”omertà” i la defensa endogàmica dels interessos no ja de l'organització, sinó de les seves elits dirigents.

Els partits polítics han de decidir de qui són. I ho han de decidir ja. No els queda més temps. Han de decidir si són simples instruments en mans de les elits econòmiques per convertir en llei els seus interessos particulars o si són expressió de la voluntat de la ciutadania i defensors de l’interès general. Han de decidir si volen seguir sent els clubs opacs per a escollits i fidels que maneguen les institucions públiques segons els interessos privats dels seus dirigent. Fins ara han esquivat la qüestió. Si triguen gaire més a respondre potser no tindran ni temps. Hauran passat a la història, i el pitjor és que amb ells també passarà a la història el sistema democràtic, tal i com l’hem conegut.