Quant val un conseller delegat?

Més concretament, quant val el conseller delegat de l‘entitat financera més important del país, el senyor Alfredo Sáenz? N’hauríem de fer un càlcul aproximat, perquè l’acabem de rescatar i aparentment gratis total. M’explico. L’últim consell de ministres va aprovar un decret que modifica els requisits que fins ara s’exigien per a desenvolupar la direcció d’una entitat financera a Espanya, fent-los més laxes en l’apartat que obligava els banquers a no haver estat condemnats judicialment. No està malament pels temps que corren que un govern aprovi relaxar els criteris per dirigir un banc. Però és que el decret no es referia a tots els banquers sinó a un de molt particular, precisament Alfredo Sáenz.

Si això hagués passat, posem, a Itàlia amb un banquer amic de Berlusconi els mitjans espanyols (alguns) s’haurien llençat amb raó a la crítica furibunda. Com és possible fer lleis a mida d’una persona concreta? Això només passa a les democràcies bananeres, on s’és vist! Doncs bé, aquí va passar fa una setmana i ni piu. El govern canvia el codi penal “ad personam” i els mitjans ho despatxen amb un breu a plana parell.

I l’oposició? Res de res. No és estrany. El tan demandat consens entre els grans partits existeix... per a les coses importants, com ara salvar Sáenz. Ha estat una idea transversal, consensuada entre PP i PSOE. Per a que després diguin que els dos partits grans no es posen mai d’acord. De fet, el primer intent el va fer el darrer govern socialista quan, en el consell de ministres posterior a les eleccions generals de 2011 (és a dir, quan el govern estava en funcions), va aprovar l’indult a l’home de Botín. El Suprem, no obstant, va recordar que l’indult eximeix del compliment de la pena, però no l’“esborra”, de manera que Sáenz seguia tenint antecedents. I ha hagut de ser el nou govern qui rescati el banquer mitjançant una reforma express del codi penal via decret, el que li permet no haver de passar pel molest tràmit de la discussió parlamentària (que ja se sap que hi ha diputats que no entenen l’alta política i serien capaços de qüestionar la imprescindible i patriòtica decisió governamental).

Jo estic disposat a empassar-m’ho sense protestar. Fins i tot estic disposat a no irritar-me quan m’expliquin que el que s’ha fet ha estat bo per a Espanya, perquè si s’hagués fet fora Sáenz se n’hauria ressentit la tan necessària confiança dels mercats financers internacionals envers l’economia espanyola i bla bla bla. D’acord, firmo. Ara bé, demano una cosa. Només una. Que paguin.

El govern (l’Estat sencer, poder executiu, legislatiu i judicial tots junts) ha fet un grandíssim favor al senyor Botín passant per damunt de l’ordenament jurídic i de el més elemental principi de proporcionalitat i igualtat davant la llei. Realment se l’han jugat. Doncs bé, ha de cobrar. Hem de cobrar tots plegats. I dic tots perquè no estic disposat a que la cosa s’acabi amb un sobre ben farcit per a les arques suïsses del PP i un de més primet per a Ferraz. Això sí que no, ja seria el súmmum. 

Demano (modestament i humil) que el pagament del rescat de Sáenz ens beneficiï a tots, perquè les lleis són de tots. No demano al president que comparegui en roda de premsa amb el senyor Botín i ens ho expliqui, ja entenc que aquestes coses tan serioses no es fan així. Que no ens ho diguin, però que ho facin. Que paguin. Quant? Aquí hi ha la clau. No ho sé. S’hauria de parlar. S’hauria de trobar un preu just, equilibrat amb el cost del rescat. Apunto algunes idees, per si algú les vol recollir. Per exemple, que el banc del senyor Botín es faci càrrec d’una part del deute públic, una petita part, posem l’1%, nou mil milions d’euros de no res. És un preu just, em sembla. O també podríem demanar com a pagament que aquest banc deixi d’invertir en productes que ataquen l’economia espanyola i l’euro. O també podríem negociar que deixin de facilitar l’evasió fiscal als seus clients. Però potser demano massa. No sé si el president Rajoy gosarà demanar-li tant. Potser s’acontentarien amb una gorra signada per Fernando Alonso per a cada ministre i per cada membre de l’executiva socialista. Segur.