Un any després (I). Els mateixos actors, un escenari nou

L’enquesta publicada per La Vanguardia aquest diumenge corrobora el que ja anunciava el baròmetre d’El Periódico de juny: si se celebressin ara, ERC guanyaria les eleccions autonòmiques per damunt de CiU, trastocant completament els equilibris tradicionals entre els partits a Catalunya i reblant el canvi de model que ja es va anunciar en la convocatòria de fa un any.

La suma dels vots estimats dels dos partits que han dominat l’escena electoral catalana (CiU i PSC) arriba a poc més del 35%, deu punts menys que el registrat el 2012, que ja va representar una baixa de cinc punts respecte dos anys abans (per no anar més enllà; 45% el 2006 i 47% el 2003). CiU retrocediria entre set i nou punts, el PSC més de dos (el que vol dir que els socialistes acumulen una caiguda del 14% des de la convocatòria de 2006).

Té el seu què que en l’enquesta de La Vanguardia CiU aguanti més que a El Periódico, de manera que la distribució d’escons passi d’un avantatge d’ERC de quatre a sis (El Periódico) a un empat (La Vanguardia). Això, junt amb la menor estimació d’ICV al diari dels Godó, fa impossible la hipòtesi d’una majoria parlamentària d’esquerres. Ho deixo apuntat.

Per l’altra banda, ERC experimentaria un ascens vertiginós de deu punts, passant per primer cop en la sèrie històrica de sondegis del 20% de vot. Aquest augment es deuria (segons El Periódico) al transvasament d’antics votants de CiU, en un moviment d’atracció dels “petits” respecte dels “grans” que es repeteix a tots els espais: Ciutadans creix a expenses del PP i ICV a costa del PSC.

L’escenari resultat és completament diferent del que teníem fins ara: ERC i CiU competeixen colze amb colze pel primer lloc, mentre que PSC, PP, ICV i C’s es disputarien la tercera, quarta, cinquena i sisena places en una forquilla diabòlica de menys de tres punts percentuals (del 9 al 12%).

CiU o l’estratègia suïcida

A CiU no li ha servit de res la seva aposta per la independència (com ja es va veure a les eleccions de 2012). Al contrari, l’enfonsa encara més, obrint de bat a bat la porta del seu suport tradicional a l’entrada d’ERC, principal beneficiària (segons El Periódico i el CEO) de les fugues convergents. Semblaria que es fa realitat per na part del vot tradicional de CiU la pintada a la persiana de la seu de CDC a Horta: “Cap convergent ens farà independents”. És a dir, si el tema és la independència, el vot és ERC, no CiU.

Segons l’estimació de Feedback, els convergents perdrien set punts percentuals respecte del resultat de fa un any. Tenint en compte el descens pronosticat de la participació (sis punts), la baixada de CiU es materialitzaria en 340.000 vots, és a dir el 30% de tots els sufragis obtinguts pels de Mas el 2012.

A més, la valoració de Mas no havia estat mai tan baixa (4,83) en la sèrie d’enquestes de La Vanguardia. Hem d’anar fins a 2005 (amb Maragall de president) per trobar una nota similar (4,9).

Certament l’empitjorament de la valoració presidencial es deu al gir sobiranista, ja que són els votants dels altres partits, sobretot el PP, els que baixen la mitjana (passen del 4,7 el setembre 2010 al 2,5 actual), mentre que entre els d’ERC augmenta la valoració (de 4,7 a 5,9). Ara bé, els propis votants de CiU mostren un empitjorament de la nota mitjana que atorguen a Mas (6,4). Altre cop hem de retrocedir al 2005 per trobar una nota igual entre els votants convergents.

El PSC no troba terra

Si són certes les estimacions de La Vanguardia, els socialistes podrien arribar a perdre una quarta part del vot de fa un any (uns 130.000 sufragis). Quedarien tercers a uns quaranta mil vots del PP, però no pas gràcies als seus mèrits sinó a la competència de Ciutadans en l’espai popular (segons la matriu de transvasaments d’El Periódico), que impedeix als de Sánchez Camacho assolir la tercera plaça.

Evidentment, les dimensions de les diferències no permeten prejutjat l’escenari final (en una convocatòria que en principi se celebrarà d’aquí a tres anys). Ara bé, l’important per als socialistes és que no hi ha cap element que faci intuir un canvi de tendència.

Ni la situació local, ni l’espanyola (l’enquesta d’El Pais del mateix diumenge mantenia el PSOE clavat en el resultat de 2011), ni tan sols l’europea (eleccions a Alemanya, Àustria o Portugal) animen les perspectives socialistes. D’aquí que sigui normal les baixes valroacions que reben els seus líders pels propis votants del PSC: Navarro 4,74, Rubalcaba 3,83, Chacón 3,54.

Al PSC li quedaria una carta per jugar si finalment ERC deixa de donar suport a Mas al final de l’any vinent: són l’únic grup parlamentari (si exceptuem el PP) amb capacitat de donar estabilitat al govern, el que els permetria guanyar protagonisme en el tram decisiu de la legislatura, la marató de municipals, generals i autonòmiques a celebrar entre l’estiu de 2015 i la tardor de 2016.

L’espera pacient d’ERC

Els republicans viuen el seu moment més dolç en una dècada. Internament han deixat de ser la formació convulsa i amb tendència a l’escissió que sempre havien estat. El seu líder és el més ben valorat. Els votants de CiU li donen un 6,5! (alguns d’aquests són els que ara ja han decidit votar pels republicans) i els seus un 7,4. No és menyspreable si es considera que fa tres anys els líder d’ERC (Puigcercós en aquest cas) era el menys valorat pels propis votants de tots els líders partidistes.

I això mentre ERC dóna suport a les polítiques econòmiques del govern Mas i ajuda els convergents en les comissions d’investigació obertes al Parlament. No està gens malament.

I és que la posició d’ERC serà especialment còmoda mentre la independència sigui el tema central sobre el que gravita la vida política catalana. No només és el “seu tema” (i si no que ho preguntin als milers de votants de CiU que s’han passat als republicans d’ençà de la febrada secessionista), és que la seva és una situació perfecta: guanyen sí o sí.

Si no hi ha consulta perquè el govern Rajoy no la tolera, veuran reforçats els seus arguments. Si no n’hi ha perquè el govern Mas pacta amb el de Rajoy, veuran reforçats els seus arguments (i faran certa la pintada sobre els convergents i ser independents). Si finalment hi ha consulta podran dir que han estat ells els que han pressionat per a què es faci. Com dirien els snobs, ERC està en una posició de win/win.

Hi ha salvació per al PP?

A l’altre extrem de l’eix, la pugna entre PP i Ciutadans per ocupar el primer lloc com a força espanyolista podria donar un tomb interessant en benefici dels populars. La diferència entre els uns i els altres no es produeix en el terreny de l’espanyolisme, sinó en la confrontació entre la vella i la nova política. Ciutadans són els nous, els moderns, oberts, diferents. El PP és un partit tradicional, anquilosat, envellit. El punt d’inflexió és el “cas Bárcenas”. El CIS de juliol mostrava com el transvasament de vot del PP a UPyD es doblava (de més de tres-cents mil a més de sis-cents mil vots). El mateix passava a Catalunya entre populars i Ciutadans.

La sagnia de suport del PP a les formacions “noves” es podria haver aturat a mesura que Bárcenas ha desaparegut d’escena al llarg de l’estiu, el que podria donar aire als de Sánchez Camacho per recuperar terreny front els de Rivera. A Espanya sembla que aquest moviment ja es produeix: segons l’últim baròmetre d’El Pais els populars recuperen un 4% mentre UPyD s’estanca.

És massa d’hora per afirmar-ho, però és de suposar que l’ofensiva del govern per vendre la “recuperació” donarà certs fruits en aquest bloc electoral. De fet, les dades avançades del CIS de setembre mostren un clar descens del pessimisme envers el futur de la situació política (en un any ha baixat un 15%).