20/12/2003

  

Avui fa exactament deu anys d’aquesta fotografia. El primer president socialista de la Generalitat prenia possessió del càrrec, tancava els vint-i-tres anys de govern de CiU i iniciava una etapa nova. Avui, tanmateix, no hi haurà celebració oficial al PSC (només la fundació Rafael Campalans ho ha recordat al seu web). No deixa de ser curiós que el que hauria de ser un dia d’orgull per als socialistes passi sense pena ni glòria. O encara pitjor, que alguns prominents membres de la cúpula del PSC el considerin l’origen de tots els mals que els assolen (un d’ells va deixar escrit no fa molt que els anys de govern de les esquerres van ser “un forat negre”).

 

Maragall va arribar tard a la presidència. Quatre anys tard, per ser precisos. El sistema electoral i alguna disputa de campanar van deixar l’esquerra a un sol escó de la majoria necessària el 1999. I quan hi va arribar no va ser com s’esperava. Alguns creien (no sense raons) que el predomini polític de la CiU de Pujol seria substituït pel predomini socialista, i no fou així. Les llistes del PSC van aconseguir un magre 31% dels vots, lluny dels registres pujolians dels vuitantes. Els vots socialistes només representaven el 56% de tot el vot de l’entesa catalanista i d’esquerres (el pacte que pràcticament a l‘instant va ser titllat despectivament de “tripartit”), així doncs el govern sortint era més paritari del que a alguns els hagués agradat. A més, CiU no s’havia esfondrat com algú havia suposat, i mantenia el milió de vots.

 

Aquest desencant inicial (palpable la mateixa nit electoral al quarter del carrer Nicaragua), el retrocés en uns cent cinquanta mil vots respecte de la convocatòria anterior, va ser la primera pedra en un camí que va acabar convertit en un camp de mines. Les estacions del calvari són conegudes: Perpinyà, el Carmel, la corona d’espines... Pífies de neòfits explotades fins la sacietat pels diferents mitjans (els mateixos que avui li fan el panegíric a Maragall) en un espiral de vertigen, que refermava la idea que l’esquerra estava de pas a la Generalitat, que ocupaven un lloc que no li pertocava.

 

I amb aquestes condicions es va intentar posar en marxa una agenda reformadora (el famós, i també despectiu i perdonavides, dragón khan), amb el nou estatut com a senyera. I el vertigen es feu insuportable per a alguns, que van entendre que governar Catalunya era enfrontar-se al nou govern de Madrid, presidit per sorpresa pel socialista Zapatero (el que havia pronunciat la fatídica “apoyaré” al palau Sant Jordi). Amb l’estatut els socialistes van haver de triar ("entre el pare i la mare", com ara diuen alguns) i van triar el territori conegut abans d’endinsar-se cel enllà, com els proposava Maragall.

 

El problema de reviure els fets passats és que ja saps com acaba la pel·lícula, i la de Maragall va acabar malament (i abans d’hora). Ni quatre anys més tard d’aquesta fotografia el primer president socialista de la Generalitat anunciava la seva renúncia, cordialment empès pels seus companys, convençuts (o volen convèncer) que la sortida de Maragall era la cura de tots els seus mals.

 

El que va seguir és de tots conegut. Des de 2006 les xifres de suport als socialistes no han fet més que empetitir (amb l’excepció de la convocatòria general de 2008, on aconseguiren arreplegar tot el vot antiPP). A les últimes eleccions al Parlament el PSC va treure la meitat dels vots de CiU i va quedar lleugerament per damunt d’ERC (en vots) i PP. En deu anys els socialistes han deixat escapar la meitat del seu electorat. Hi ha qui creu i no té problema a dir que això segueix sent culpa de Maragall (com si fos una mena de Cid campeador), que va ficar el PSC en un laberint del que encara no ha aconseguit sortir. És per això que avui no hi haurà festa al carrer Nicaragua. I tanmateix, recordant el dia assolellat de fa deu anys, hom no pot evitar pensar què hauria passat si, enlloc de quedar-se garratibats per la por, en comptes de preferir la seguretat d’allò conegut, els socialistes s’haguessin atrevit a seguir Maragall cel enllà.