14 de febrer 2014

La política arraconada

arraconar 1 Posar en un racó, apartar a un costat. 2 intr. Fer racó, guardar els estalvis. 3 Retirar del servei, abandonar com a inútil. 4 No fer cas (d’una persona o una cosa), relegar-la a l’oblit. Diccionari de la llengua catalana



Baròmetres del CIS 1996-2014


La crisi ha trencat la connexió que hi havia entre la valoració de la situació econòmica i de la gestió del govern. Tradicionalment, aquests eren dos elements que evolucionaven junts, quan creixia l’optimisme sobre el futur de l’economia el govern se’n beneficiava, en canvi quan aquell baixava, el govern ho pagava. Aquesta ha estat la lògica que ha guiat bona part de la gestió governamental... fins la crisi.

Mireu el gràfic. A partir de la legislatura de 2008 govern i optimisme econòmic van cadascun per la seva banda. Durant el primer any del segon mandat de Zapatero creixia el nombre d’electors que creien que l’economia milloraria, però la valoració del govern empitjorava baròmetre rere baròmetre. Fixeu-vos en el govern Rajoy. Des d’octubre de 2012 els optimistes sobre la situació econòmica futura creixen, pràcticament es doblen, i no obstant el judici sobre l’executiu empitjora i s’estanca.

La crisi ha fet evident de manera crua que els electors no creuen que l’evolució de l’economia depengui del govern. De qualsevol govern, perquè el mateix que li passa ara a Rajoy li passava al socialista Zapatero. És quelcom de més profund, és la instauració en l’imaginari de la gran majoria dels electors que la situació econòmica del país (d’aquest i pràcticament de tots) no es decideix a les seus governamentals, sinó en altres instàncies, allunyades de la vista (i de l’abast) dels ciutadans.

Els discursos satisfets de Rajoy i dels seus ministres contrasta amb el doll de notícies no tant positives. Creix el treball, però és treball precari; augmenten les hores extres no remunerades; creix el nombre d’empreses, però són unipersonals; tenir feina ja no garanteix sortir de pobre; hi ha pobres energètics, malnutrició infantil (negada fins fa dos dies), desigualtat. En definitiva l’anorreament de la classe mitjana. Al mateix temps, les entitats bancàries rescatades doblen beneficis, les empreses globals s’expandeixen, torna el “business as usual” previ a la gran recessió per als “too big to fail”, no per a les empreses locals, que tenen restringit el crèdit i veuen com el consum segueix anèmic (Europa coqueteja amb la deflació).

És l’estadi final del projecte ideològic neoliberal. La proletarització de la classe mitjana, la dualització del món entre l’1% dels superrics i la resta, entre l’elit global emancipada i els pobres mortals. No és una conspiració. És la lògica que segueix a la desaparició del que vas fer néixer la societat de consum i l’Estat social: el terror roig i la dependència del consum nacional. El primer va desaparèixer fa vint-i-cinc anys i el segon ha sucumbit a la globalització i la desregulació total del sistema financer. Quin sentit té destinar part dels beneficis al manteniment d’una classe mitjana consumidora quan aquests beneficis no en depenen? El sistema financer global ha descobert que és autosuficient, que no depèn del crèdit a l’empresari local o al consumidor. El diner és en un altre lloc, en les xarxes globals que el mouen dia i nit, en un món virtual afortunadament allunyat de les misèries del món real i les regulacions dels governs.

Les conseqüències per a la política són evidents. Que la política sigui irrellevant per a l’economia buida de sentit tot l’entramat institucional de què ens hem dotat. I la precarització de les classes mitjanes el buida de líquid, ja que eren aquestes les que finançaven els Estats via impostos.

La impotència de la política per incidir en l’economia l’ha fet buscar altres “nínxols de mercat” on fer-se imprescindible. És així com ens els últims anys l’acció de la política s’ha centrat en altres terrenys, com ara els valors (avortament, matrimoni homosexual) o el debat nacionalista (la qüestió catalana, el final d’ETA). No és un fenomen exclusiu espanyol. Arreu d’Europa la política gira al voltant de temes identitaris o de valors (d’aquí la nova onada nacional-populista antieuropea i xenòfoba que recorre el continent, de França a Hongria, Rússia o Suïssa). El que sigui per tal de tapar la manca de projecte per redreçar l’economia.

El resultat? Una política de sobreexcitació permanent, de trencadissa i esquinçada de camises, una política de “hooligans” que apel·la als sentiments, a les essències, que crida tothom a arrenglerar-se en una o altra trinxera. Cal crear el crescendo dramàtic per mobilitzar la pròpia parròquia, els convençuts, aquell deu per cent que encara aguanta. La resta, els descreguts, els baquetejats per una situació econòmica a la que no veuen final i a la que els partits tradicionals han renunciat a trobar solució, s’ho mira des de la distància, farts, esgotats. Però no us equivoqueu, la política no els ha arraconat. Són majoria i són ells els que estan arraconant la política. Com diu el diccionari de l’IEC, l’han abandonat com a inútil.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada