Eleccions andaluses 2015: una hipòtesi

Explicar què ha passat en unes eleccions no és una tasca fàcil. Els resultats electorals només són la punta de l’iceberg dels moviments dels electors, ja que sovint aquests moviments es contraresten els uns als altres, de manera que bona part del que passa queda soterrat, invisible a primer cop d’ull. És per això que (a manca de disposar d’enquestes postelectorals) es multipliquen les explicacions sobre transvasaments i canvis de vot. Tothom té la seva i, amb les dades de què disposem, no podem declarar guanyador. Fins i tot serà difícil consensuar una explicació que sigui 100% vàlida quan ja disposem de tots els elements de judici, perquè sabem que les eines que utilitzem no són infal·libles (si ho fossin, l’anàlisi electoral no tindria cap gràcia).

A aquestes alçades tot el que es pot fer són hipòtesis, suposicions més o menys plausibles, el més neutre possibles o, com diria Isidre Molas, simplement “que s’aguantin”. Aquí teniu la meva, falsa com qualsevol altra, però que intenta ser prou honesta i tenir en compte tant els factors del cicle electoral (les andaluses han estat el segon “round” del cicle, després de les europees), els factors lligats a la naturalesa de les eleccions (les eleccions autonòmiques, siguin catalanes o andaluses, comparteixen més elements dels que pensem) com els factors propis de la conjuntura i del moment.

El PSOE aguanta, però no tant

Els socialistes conserven la posició per diversos motius, però principalment perquè haurien aconseguit jugar el paper de partit refugi d’un cert vot moderat, que davant l’escenari de creixement dels “nous” i un parlament sense una majoria clara, ha donat suport a l’única opció que tenia possibilitats de fer govern, segons les enquestes. Això hauria provocat un transvasament de vot del PP al PSOE, que el CIS xifrava en uns 70.000 o 80.000 votants (i que Metroscopia situava en els 60.000 abans de començar la campanya i en 70.000 a mitja campanya).

De ser certa aquesta atracció de vot moderat per part del PSOE (que podria ser en part vot del PSOE que el PP va captar el 2012 i que ara “tornaria”), els socialistes haurien perdut més vot del que es veu amb les dades globals (els 114.000 de diferència entre els resultats finals de 2012 i 2015).

Això no treu que el resultat de Susana Díaz no sigui bo. Ho és perquè aconsegueix frenar l’efecte cicle (a les europees va perdre un 25% del vot i en aquestes andaluses “només” el 7%), gràcies al paper del PSOE a les eleccions autonòmiques com a “partit nacional”, però no ho és tant si tenim en compte que des de 2008 (i la comparació és forçada perquè les autonòmiques es van celebrar conjuntament amb les generals) el PSOE ha perdut el 35% del seu vot. A Díaz la salva, paradoxalment, l’atomització parlamentària i el mal resultat del PP (responsable final que els socialistes conservin els seus 47 escons).

Podemos guanya però perd

De la mateixa manera que el PSOE guanya tot i perdre, Podemos perd tot i guanyar. Possiblement part de les pèrdues ocultes del PSOE hagin anat a engruixir Podemos. Tanmateix, la mossegada forta de Podemos a l’espai socialista es produiria entre aquells que en l’últim cicle van deixar de votar PSOE (ho deixen ben clar els baròmetres del CIS). El patró de creixement de Podemos és diferent en funció dels partits: “ataca” el nucli fidel d’IU, però no del PSOE (o no tant). El transvasament del PSOE a Podemos és indirecte, centrat en aquells segments de vot que els socialistes van deixar escapar al cicle 2011-12. En el cas andalús és molt probable que part del resultat de Podemos s’expliqui per la captura de part dels 650.000 vots que el PSOE va perdre entre les convocatòries de 2008 i 2012 (que coincideixen segurament amb bona part dels 700.000 que va perdre entre les generals de 2008 i 2011).

Aquest moviment també hauria quedat amagat a simple vista. Només s’intueix amb una anàlisi del vot per municipis, on apareixen casos d’augment de la participació lligats al vot a Podemos (a Cadis clarament). Aquesta seria la prova que el tímid augment de la participació amaga fenòmens de mobilització i desmobilització de major magnitud. Així, podria haver una part de vot PSOE desmobilitzat el 2012 que ara hagi decidit participar i ho hagi fer donant suport a Podemos (i potser a C’s). Aquest moviment no es veuria perquè l’hauria contrarestat un moviment en sentit contrari, de desmobilització, d’una part del vot PP del 2012.

El vot estèril al PP

En aquesta convocatòria al PP li ha anat tot en contra. El cicle iniciat a les europees marcava una clara tendència a la baixa dels partits “grans”. El PSOE n’ha pogut escapar perquè a Andalusia juga el rol de partit central de la governabilitat quan s’escull el parlament autònomic (partit “nacional”), però el PP no ha tingut cap agafador per evitar la fuga de vots. Ni el candidat era el millor, ni tenia cap possibilitat de desbancar els socialistes (no hi havia ni una enquesta que el posés per davant), ni el govern central i el seu president (molt present a la campanya) ajudaven a mantenir unit el vot. Al final, els incentius per votar al PP es reduïen a la proximitat al partit, de manera que només l’han votat els seus, els fidels. La resta ha fugit en múltiples direccions, en estampida: cap al PSOE el vot que buscava estabilitat (i que en part “tornava” als socialistes), cap a C’s el vot de centre que buscava “nova política” (i el vot a C’s li sortia gratis, ja que els populars haurien perdut igualment) i possiblement una part cap a l’abstenció (i qui sap si cap a Podemos). Sense incentius per atraure ni retenir el vot, el PP ha complert amb la maledicció del cicle: si entre les europees de 2009 i 2014 va perdre el 33% del vot, entre les autonòmiques de 2012 i 2015 ha perdut el 32%. Pur efecte cicle.

C’s o el canvi sense cost

C’s ha estat el principal beneficiari de la manca d’incentius per votar el PP. Segons el CIS preelectoral, els populars li cedien a C’s prop de 160.000 dels seus vots de 2012, un 10%, que Metroscopia elevava fins al 14% a mitja campanya. Però els de Rivera no només haurien captat vot del PP, i no només directament. També s’han endut la major part del  vot a UPyD de fa tres anys, i és possible que entre els seus 370.000 votants hi hagi també abstencionistes de 2012 que antigament havien oscil·lat entre PP i PSOE, o fins i tot votants dels socialistes que s’han allunyat de Podemos arran de la campanya de desprestigi engegada des de mitjans propers als socialistes, que els han servit en safata C’s com a opció alhora nova i moderada (i possible recolzament parlamentari de Susana Díaz).

Escenari generals: ni igual ni totalment diferent

El resultat d’aquestes eleccions no es pot extrapolar a l’arena estatal, ni tan sols fent un càlcul de coeficients de ponderació. Hi ha massa elements “autòctons” en aquestes eleccions per fer-ne una extrapolació. Ara bé, tenint això en compte, no està prohibit pressuposar el capteniment dels diferents elements detectats a Andalusia. Així, tot sembla indicar que hi ha elements de cicle que perviuran en la convocatòria general, de manera que podem esperar un suport significatiu a les forces “noves” (Podemos i C’s) a costa del vot dels dos grans (PP i PSOE), ja sigui de forma directa (sobretot en el transvasament entre PP i C’s) o de forma indirecta (en el cas de l’atracció cap a Podemos de part del vot socialista desmobilitzat en l’últim cicle electoral). També podem pressuposar que es mantindrà la penetració de Podemos en l’espai dur d’IU (a menys que concorrin junts) i la de C’s en l’espai d’UPyD (si és que aquest partit arriba fins les generals com a força autònoma).

El que no està tan clar és què farà el vot moderat que en aquesta convocatòria ha sostingut el resultat del PSOE. Aquest és un vot d’ordre que acostuma a optar pel partit que li ofereix més garanties d’un govern fort i estable. A Andalusia aquesta opció només la garantien (fins un cert punt) els socialistes, però a Espanya pot no ser tan clar. Si les enquestes no comencen a mostrar que Pedro Sánchez pot guanyar les generals, aquest vot podria no tenir altra sortida que donar suport a Rajoy (ja sigui com a mal menor, ja sigui per apuntalar el sistema). Aquesta és possiblement la incògnita més gran.

Una nota final. Cal no oblidar els efectes del sistema electoral sobre les possibilitats d’obtenir representació per part dels partits “nous”, és a dir que la poca rendibilitat d’aquest vot els juga en contra (tot i que els incentius per al “vot útil” semblen menys eficaços ara que en el passat), i en qualsevol cas limita les seves opcions de ser decisius en el proper Congrés.

I segona nota final. Les municipals i autonòmiques actuaran com un fals bàlsam per als partits grans. Tindran bons resultats, en el sentit que possiblement perdin pes però mantinguin poder. Però serà un efecte òptic de revifalla del “bipartidisme”, que es deurà més al fet que els “nous” no presentaran candidatures a tot arreu que a una autèntica recuperació de les forces tradicionals (PP, PSOE, i també CiU).