El
diumenge 6 de desembre, al primer torn de les eleccions regionals a França, el
partit més votat fou el Front Nacional. La notícia podria semblar una anècdota
si no fos que a les europees de fa un any el FN ja fou la força més votada.
Certament, ambdues eleccions conviden poc a la participació. A les regionals
una mica menys de la meitat dels inscrits, a les europees el 42%. Però la
tendència és sòlida i ve de lluny. En totes les eleccions, siguin del tipus que
siguin, el FN ha doblat el vot entre el cicle 2007-10 i el cicle 2012-15 (a les
europees l’ha triplicat). Això sol
ja hauria de valer per encendre les alarmes i no tirar mà de l'arsenal d'excuses habitual, però hi ha elements “qualitatius”
que ens fan un dibuix complex del nou vot al FN i que ens estan parlant d’un
canvi profund de la configuració de l’escenari polític, que no només val per a
França.
El vot
del FN en aquestes eleccions regionals no és el vot de la dreta
tradicional, no ocupa els seus espais, no copia el seu mapa d’assentament. La
implantació del FN no es produeix a les àrees típiques del vot conservador
(massís central, Aquitània, Normandia, Alsàcia i Lorena), sinó que arrela en algunes
àrees on tradicionalment hi ha hagut un fort vot a l’esquerra (l’exemple
palmari: el desindustrialitzat Nord Pas de Calais). El FN s’implanta tant a la França d’esquerra com
a la de dreta. Per què? Doncs perquè “al mercat” hi ha vot d’esquerra i de
dreta, vot dels gaullistes i dels socialistes.
Són els votants moderats de principis de segle que s’han trobat a la intempèrie
amb l’esclat de la crisi econòmica, i que no han trobat en les seves antigues
fidelitats una resposta a la seva situació de desempara, de precarietat, una
resposta que sigui alternativa a la que se’ls ha ofert durant els últims anys (devaluació
salarial, retallades de drets socials i esperar que la “recuperació” els arribi)
i que no els ha convençut.
Aquest
és un vot a la recerca d’aixopluc, de protecció, front a una tempesta que
amenaça amb arrabassar-los els elements de seguretat que els proporcionava
l’Estat social previ a la crisi (pensions, educació de qualitat, treball digne).
I aquesta protecció ja no l’ofereixen les forces “centrals”, ni la dreta
tradicional ni un PS que s’ha vist arrossegat per la manca d’alternativa a un
neoliberalisme que continua sent hegemònic malgrat la crisi. Així doncs, l’antic
votant dels partits majoritaris, deixat a la intempèrie, troba aixopluc en el
discurs del FN, en la retòrica de la renacionalització, del retorn de la
sobirania, de l’antieuropeisme, o en el de la seguretat, el dels “francesos
primer”, que assenyala la immigració com la principal culpable de la situació
(ja sigui per la competència pel treball o per les polítiques socials, o pel
terrorisme d’arrel jihadista).
La clau que
mou els votants francesos en aquest cicle és la protecció, sentir-se protegit
davant d’un món inhòspit i perillós. D’aquí el retorn a les “àrees de confort”,
que són els vells conceptes sòlids d’abans de la revolució industrial (la
nació, la sang, la religió) i no les classes socials, esvaïdes en l’ evolució “líquida”
dels últims trenta anys. La tempesta de la crisi global ha deixat al caire del
precipici la part més feble de la classe mitjana, els hereus ascendits de la
vella classe treballadora, amb estudis però abocats a feines en precari, sense
seguretat social ni perspectives de millora, sinó tot el contrari. Aquesta sembla
ser la nova base del FN, jove, emprenyada, temorosa, cansada, que se sent
tractada injustament i que busca un culpable a la seva situació. I a aquest
votant el FN li proporciona culpables (les elits, els immigrants) i un refugi
segur (la França només per als francesos).
Si mirem
a qualsevol país d’Europa ens trobem un quadre similar: una fracció de la
societat que es despenja i uns partits “centrals” que són incapaços de donar-hi
resposta (alguns perquè no volen, els altres perquè simplement no en saben). De
resultes, l’emergència d’un vot de trencament amb un establishment que no sap donar resposta, que no ofereix protecció,
aixopluc. No només passa a l'Est (a Hongria, a Polònia, on l’esquerra ha desaparegut del parlament). Passa a Dinamarca o Finlàndia, on governen els ultres, passa a Alemanya amb AfD i Pegida, passa al Regne Unit amb el referèndum europeu instigat per l'UKIP. Passa a Escòcia, on el
laboristes han estat escombrats, o a Catalunya. O a Espanya. Algú se sorprèn del que pot
passar el 20D? Algú se sorprèn que el PP parli en els seus anuncis d’una
Espanya “segura y unida”? Protecció,
aixopluc, refugi, retorn a les essències, a allò que és sòlid. Una tendència
europea.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada