21 d’octubre 2016

Què és un partit polític?*


O millor, què fa que un partit sigui un partit? No és una pregunta fàcil, de fet una branca de la ciència política s’hi dedica des de fa un segle. No pretenc entrar en aquest debat, aquest no és el lloc. Tan sols ho deixo apuntat precisament per demostrar que la pregunta no té fàcil resposta. Tanmateix, jo n’apunto una, sense ànim de cientificitat: un partit no és més que una idea. Una idea organitzada, o una organització al voltant d’una idea. Sense idea no hi ha un partit, hi ha un grup de gent, hi ha interessos, hi ha activisme, però no partit polític.

ERC és una idea, una organització bastida al voltant d’una idea, la de la independència. També és una idea CDC, la de Catalunya. Pujol en el seu temps és un gran líder no per ell mateix, sinó perquè encarna la idea que dóna sentit al moviment polític que lidera (i aquesta idea durant un temps serveix per perdonar-ho tot, perquè es fa en nom de Catalunya, de la idea).

El paper fonamental de la idea en la gènesi i el recorregut dels partits és ben visible en el cas de C’s. La seva performance electoral és millor a Catalunya que al conjunt d’Espanya, perquè aquí encarna una idea clara, la defensa dels castellanoparlants de Catalunya, mentre que a Espanya aquesta idea no té sentit (no mobilitza ni arrossega).

La idea que dóna sentit a un partit polític no cal que sigui complicada. És més, quan més simple, quan més bàsica i elemental, millor. Podemos és la revolta, com ho és la CUP a Catalunya. El PP és l’ordre, el “sosiego”, les coses “ben fetes”, la gestió eficaç de l’economia i l’al·lèrgia als experiments i als estirabots (uns conceptes que per una part important dels electors són més valuosos que qualsevol cas de corrupció).

La idea històrica del PSOE ha estat la modernitat (“el cambio”). Als vuitanta el PSOE existia per fer d’Espanya un país normal, modern, europeu, un país que no fes vergonya. I per això va guanyar les eleccions. Ja veieu que no és una idea molt elaborada, però en aquell moment tenia una enorme força. L’èxit de l’empresa, tanmateix, va fer que el partit perdés el fil.

A mitjans noranta el PP va arrabassar als socialistes la idea de modernitat (això és extraordinàriament complicat de fer entendre els meus alumnes de l’Autònoma, però fou així). El PSOE era en aquell moment el partit dels vuitanta, mentre que els populars apareixien, a ulls de la majoria, com un grup més jove, més preparat, més “net” (front als escàndols de corrupció del PSOE de l’època). I per damunt de tot, eren el partit que sabria redreçar l’economia, sotragada per la desacceleració post-olímpica (el “miracle Rato”, una idea també difícil d’explicar als alumnes).

El PSOE va tornar a guanyar unes eleccions quan va ser capaç de recuperar la seva idea primigènia, la de la modernitat. La segona legislatura d’Aznar va fer evident la dreta antiga, arnada, que s’amagava al PP. L’exemple palmari fou la boda d’Ana Aznar a El Escorial, tant de moda darrerament. El PP era l’Espanya dels fatxendes amb gomina i les senyores amb peineta i mantilla. Pur segle dinou.

El 2011 els socialistes perden el govern perquè els mateixos que van fer fora el PP per tronat ara el recuperen per arreglar l’economia (més d’un milió i mig de votants del PSOE de 2008 es passen a les files populars tres anys més tard). Aquest cop, però, els socialistes no recuperen la idea de modernitat a temps, en part per l’excessiva vigència de l’interregne Rubalcaba i en part per l’arribada de Podemos, que enquadra el PSOE en el grup de la “vella política” i el statu quo. La fractura generacional respecte del “sistema del 78” deixa al PSOE sense possibilitat de tornar a ser una força modernitzadora.

Des d’aleshores els socialistes han deambulat per l’escenari polític com un boxador sonat, com un vell crooner passat de moda, tirant de veta de consignes antigues que només funcionen als territoris on gaudia d’un ampli marge respecte dels seus competidors (i encara gràcies, com donen fe els resultats de les autonòmiques a Extremadura, Castella la Manxa i el suposat bastió andalús).

El “no és no” era una idea. Simple, bàsica, molt probablement no la millor del món. Però una idea al capdavall. Serveix per aglutinar suports i bastir una organització al seu voltant, i amb això n’hi ha prou per donar sentit a un partit polític. Sense el “no és no” ni cap altre idea que ho substitueixi no hi ha partit. Hi ha interessos particulars, i per tant és el campi qui pugui o el “sálvese quien pueda” (i molt d’això hi ha en els conspiradors que governen comunitats autònomes i esperen cobrar-se el suport a la investidura de Rajoy... els mateixos que li retreuen al PSC mirar pels seus interessos).

Un partit sense idea és una closca buida, un altaveu que només se serveix a si mateix i que acaba només parlant-se a si mateix, suplicant el suport amb l’única finalitat de seguir existint, de sobreviure. D’aquí els raonaments del tipus “Espanya no pot no tenir un gran partit socialdemòcrata” o “El PSOE té 137 anys”. Com si amb això n’hi hagués prou per espantar el fantasma de la desaparició.

* la idea d'aquest text és fruit del Beers and Politics del 30 de setembre sobre la situació del PSOE

2 comentaris: