França 2017: l’inèdit és el nou normal

Falten tres dies per la primera volta d’unes eleccions presidencials franceses marcades per la novetat i la incertesa. Novetat respecte de les anteriors convocatòries, però no respecte de la tendència global que ha marcat totes les eleccions celebrades els últims cinc anys. En aquest darrer sentit, les presidencials franceses semblen cridades a repetir el mateix guió que s’ha vist en pràcticament totes les conteses electorals arreu del món des de l’esclat de la crisi econòmica.

Un guió que té els mateixos ingredients arreu: afebliment profund del suport als partits que han dominat l’escena política en les últimes dècades; aparició d’un eix de divisió entre l’establishment i l’antiestablishment (la nova i vella política); ascens del suport a les formacions situades als extrems de l’arc partidista, tant de l’esquerra radical com de l’extrema dreta nacionalista i xenòfoba (el nacional populisme); sorgiment amb cert èxit electoral de noves forces, sovint articulades de manera laxa i a l’entorn d’un lideratge fort.

Aquests elements són visibles en pràcticament totes les eleccions celebrades els últims temps, tant a Europa com a d’altres llocs (els Estats Units, recentment). Evidentment, a cada país aquests elements han pres perfils diferents en funció de les característiques nacionals, els equilibris de forces i els sistemes electorals. Però no hi ha un sol cas que no presenti un quadre similar.

A França, l’escenari polític a les portes de les presidencials evidencia tots aquests ingredients, que fan del cas francès un capítol més d’aquesta tendència global, lligada no tant a la crisi econòmica iniciada el 2007, sinó també (i sobretot) a la crisi política derivada de l’assumpció per una part considerable de la ciutadania que el “sistema” tal i com està plantejat no garanteix les cotes de benestar a les que la societat s’havia acostumat durant els últims trenta o quaranta anys.

Això afecta sobretot els partits més significats amb el “sistema”, aquells que han dominat tradicionalment l’escenari polític. I d’aquests, els més afectats són els socialistes, que han vist caure el seu suport a cada elecció, començant amb el cas més dramàtic del PASOK grec i acabant amb els socialdemòcrates holandesos fa un mes.

Els socialistes francesos no s’escapen de la crema general i s’enfronten al que possiblement sigui el seu pitjor resultat en dècades (si les enquestes encerten). A Benoît Hamon se li estima un vot al voltant del 8%, el que podria significar uns dos milions i mig de sufragis. Això, si es confirma, suposaria que el PS hauria perdut més de set milions de vots respecte de la primera volta de 2012.

L’esclat de l’espai socialista és l’element central del canvi polític a França (com ho fou a Espanya el 2011), ja que habilita l’aparició de competidors, tant a esquerra com a dreta, que a la llarga transformen l’esquema de competència política. Així, l’aparició de Macron i el seu En Marche! no s’entén sense l’ensulsiada socialista, com tampoc s’entén l’ascens fulgurant de l’esquerra “insubmisa” de Mélenchon.

Hi ha qui diu que l’elecció de Hamon, de l’ala esquerra del PS, és la causa de la previsible desfeta socialista, però les enquestes mostren evidències en sentit contrari. L’antic espai del PS ja estava esquinçat abans de les primàries. En la llista de causes, sempre imperfecta, s’hi ha de comptar el quinquenat d’Hollande, que s’ha mostrat com el que se sospitava que era: un personatge gris, dubitatiu, a estones incapaç. Flamby en estat pur. Però seria injust culpa exclusivament Hollande. Al capdavall, la seva actuació no és molt diferent de la de molts dels presidents i primers ministres socialistes i socialdemòcrates (Obama inclòs), garratibats enmig de l’huracà de la crisi que s’ha endut l’estat del benestar i l’ha substituït pel precariat.

El dilema socialista no és només francès, és global. Arreu els partits socialistes es debaten entre aplicar una ortodòxia “amb rostre humà” o bé la ruptura i el front d’esquerres. El PS ha viscut aquesta escissió de forma dramàtica al llarg del mandat d’Hollande, amb un govern de perfil moderat (tant sota Ayrault com amb Valls) i una facció dissident esquerranosa (un centenar de diputats de l’Assemblea, poca broma). Així doncs, quan van arribar les primàries el PS ja estava profundament dividit.

I aquesta divisió la reflecteixen les enquestes des de finals de 2016. Una tercera part del vot d’Hollande a la primera volta de 2012 es mostrava clarament partidari de votar el moderat Macron, i només el 40% tenia intenció de votar Hamon. La resta es repartia entre l’esquerra de Mélenchon i el Front Nacional.

La diàspora del vot socialista s’ha reforçat a causa del sistema electoral francès, que castiga aquells candidats que no mostren possibilitats de classificar-se per a la segona volta. Així, la bola de neu del “vot útil” ha castigat les restes del que quedava del vot PS, primer reforçant el transvasament a Macron quan aquest supera Fillon a finals de febrer, i després obrint les portes a la fugida cap a Mélenchon a primers d’abril.

Intenció de vot dels que van votar Hollande a la primera volta 2012. Enquestes Ifop

A diferència dels socialistes, els conservadors han aguantat millor el tipus. I això que el seu candidat ha estat objecte d’una campanya d’assetjament a causa de la contractació de la seva dona i dels seus fills. Fillon ha resistit i les darreres enquestes mostren que conserva el 60% del vot a Sarkozy (que finalment ha acceptat donar-li suport molt a contracor). La resistència de Fillon és equivalent a la que han mostrat les diferents forces conservadores del continent (cas paradigmàtic, el PP espanyol). El nucli de suport gaullista ha aguantat, precisament perquè són els sustentadors del sistema, tant moralment com a beneficiaris. A Fillon l’aguanten els vells i els jubilats (entre els primers és de lluny el candidat amb més suport, prop del 40%). És l’opció del sistema front els que volen desmantellar-lo.

Precisament això, el desmantellament de l’actual sistema, la pulsió antiestablishment, és el que agermana opcions tan diferents com les de Le Pen, Mélenchon i Macron. Tots tres comparteixen la idea que, tal i com està plantejat, el sistema no funciona i cal refer-lo de dalt a baix. Ara bé, els tres divergeixen en les causes d’aquest mal funcionament del sistema. Per a Le Pen, el problema és la cessió de sobirania als “euròcrates de Brussel·les” i el perill de l’islamisme que estaria envaint Europa. Per a Mélenchon, la causa de tot és el capitalisme depredador. I per a Macron, el problema rauria en un Estat hipertrofiat que impedeix l’acció lliure del mercat.

Macron és l’element més interessant de l’oferta antiestablishment, perquè es tracta d’una opció creada des de l’establishment però simulant ser un reformista radical. És l’establishment transvestit. El cas que més s’hi aproxima podria ser el de C’s a Espanya. Macron apareix com una opció guanyadora que aglutina les classes actives (professionals, joves, urbans) descontentes amb el sistema, de manera que evita que acabin sent capturades pels dos extrems.

L’oferta de Macron ha aconseguit fer-se amb l’ala moderada de l’electorat del PS (Valls li ha donat suport) i l’espai del centre que en anteriors eleccions havia personificat François Bayrou, i que portava de sèrie un aire nou de crítica als partits tradicionals (socialistes i gaullistes). L’opció Macron, en canvi, no ha tingut tant d’èxit en l’espai conservador (només arrossega el 15% del vot Sarkozy de 2012), probablement per la composició més envellida d’aquest grup.

Procedència del vot a Macron segons record de vot 2012. En absolut

Sondeig Ifop 19 d’abril

L’èxit de Macron es basa tant en presentar-se com un radical com en tenir el suport del més granat de la gran banca i la indústria nacional. Això segon li ha permès desplegar una campanya aclaparadora, molt ben planificada (i generosament finançada), que ha comptat amb el suport inestimable dels mitjans de comunicació. Macron també s’ha beneficiat de l’escàndol de Fillon per avançar-lo en els sondeigs i projectar-se com l’únic rival de Le Pen, el que li ha garantit l’acumulació de suports primer de Bayrou, que en retirar-se va fer-lo créixer encara més, generant un nou espiral de “vot útil” des del camp socialista. En aquests sentit, els sondeigs han actuat com profecies auto-complides. 

El “vot útil” del PS cap a Macron ha acabat, paradoxalment, beneficiant Mélenchon, fins al punt de situar-lo amb possibilitats (més aviat escasses, segons la majoria de sondeigs) de disputar la segona volta. A mesura que es desinflava l’opció Hamon, més i més votants socialistes han anat passant cap a un Mélenchon que ha sabut recollir en la seva candidatura el malestar contra els governs Hollande i les conseqüències de la crisi. És curiosa l’analogia que es pot fer entre Mélenchon i el moviment “nuit debout” i Podemos i el moviment 15M.

Per la seva banda, Le Pen podria fins i tot acabar fora de la segona volta, malgrat que ha liderat les estimacions de vot fins fa un mes. La líder de l’extrema dreta pot acabar caient tot i ser la candidata amb una major taxa de fidelitat entre els seus (al voltant del 80% dels que la van votar el 2012 ara li tornaran a donar suport). El problema de Le Pen és que més enllà dels seus convençuts no té ningú. La seva ha estat una estratègia similar a la de Trump, però no ha pogut dominar l’agenda (com sí va fer Trump, o fins i tot Wilders als Països Baixos), ni en els temes a tractar (la seguretat, la immigració i el terrorisme han quedat molt per sota de l’atur i les polítiques socials*) ni en el domini de l’escena (Macron i no ella ha estat l’estrella d’aquesta campanya). 

Els escenaris, que fa un mes es reduïen a la confrontació entre Le Pen i Macron a la segona volta, ara semblen més oberts que mai. Fillon ha entrat a les travesses, i també Mélenchon, tot i que menys. En el fons, les previsions demoscòpiques a França pateixen el mateix mal que va assolar les enquestes a Espanya: és molt complicat, un autèntic esport de risc, ajustar les previsions d’un escenari amb nous actors (Macron) que fan que els automatismes del passat en el moviment dels electors ja no poden ser aplicables. L’estimació de Macron podria respondre a un fenomen de sobreexpressió dels seus votants? O podria passar això amb el vot a Mélenchon (com passava amb el vot de Podemos el 2015)? Té vot ocult Le Pen, veient el perfil del seu votant, que el faria menys procliu a respondre enquestes? O potser qui té vot ocult és Fillon?

Passi el que passi diumenge, passi qui passi a la segona volta, aquestes eleccions marcaran un clar trencament a l’escena política francesa, com ho han fet les últimes convocatòries arreu. Les eleccions legislatives hauran d’acabar de dibuixar l’equilibri de forces. Caldrà veure si Macron i els seus padrins seran capaços d’articular una força a partir del moviment En Marche! (si Macron és president i no compta amb un grup sòlid a l’Assemblea, patirà). Veurem quin paper jugaran els moderats del PS amb un Valls que podria no haver renunciat a tornar a ser primer ministre. Veurem com s’articula el moviment de Mélenchon (els precedents d’altres països li auguren tensions). I veurem com acaba el psicodrama socialista, que no s’acaba a França (en un mes hi ha elecció interna al PSOE).

Tot i les incògnites, aquestes presidencials ens deixaran vàries constatacions. La solidificació de l’eix establishment/antiestablishment com una dinàmica essencial del debat polític en una societat que reclama respostes i no n’obté (de moment). El rol cada cop més determinant de les enquestes i sondeigs d’opinió per dirigir el vot d’uns electors desorientats en un escenari nou i desconegut. L’eclosió de noves formes d’organització política, possiblement més adaptades a la nova societat que els partits tradicionals (fins i tot en la seva versió catch-all). I en definitiva, la consolidació d’un nou tipus de votant, que es mou per impulsos de gran potència però de curta durada, capaç de generar grans corriments de suport que s’esvaeixen dos segons després d’assolir l’objectiu.

*aquest text el vaig penjar abans de l'atac d'aquesta matinada als Camps Elisis. Veurem quin efecte té sobre el vot de Le Pen...