25 d’octubre 2017

I ara?

Arribats al caire de l’abisme, les opcions que es barallen són poques i totes sense excepció comporten greus destrosses per a qualsevol dels participants. Ningú no està a recer, per molt segur que es pugui creure.

L’opció de guanyar temps, que és l’únic al·licient de la convocatòria electoral, no ens acosta a la solució, ens en distreu, i ens garanteix mesos de forta confrontació que només poden enverinar l’ambient.

Cal aturar-se, aturar-ho tot, fer un pas enrere i mirar el panorama sencer, deixar d’entestar-se en l’aquí i l’ara. Aturar la lletania de retrets, que només serveixen per fer feliç la parròquia pròpia, per reforçar-te davant dels teus.

Ara caldria ser valents, caram. I audaços. No astuts, audaços. No voler aconseguir una posició d’avantatge clavant el punyalet a l’esquena del rival (o del soci, que també), sinó inventar una sortida nova. No buscar dreceres, sinó agafar el colze del rival i convidar-lo a seguir un camí inexplorat. Atrevir-se. Ser valent.

Per fer-ho, primer caldria posar-se d’acord en uns pocs punts, assumir unes quantes idees molt simples, molt bàsiques.

- Tots ho hem fet malament, tots. Els d’una banda, els de l’altra i els del mig. Perquè no hem estat capaços d’aturar aquesta via cap al no-res.


- Si continuem per aquest camí, si seguim així una setmana més, prendrem mal tots. Absolutament tots.


- L’independentisme existeix i existirà. És una posició política legítima que defensen quatre de cada deu ciutadans de Catalunya. Qualsevol acord polític ha de comptar amb ells.


- Hores d’ara a Catalunya no hi ha una majoria suficient per proclamar la independència. Els independentistes són molts, possiblement són els més, però a dia d’avui no són prou.


- Més enllà d’aquest grup concret, a Catalunya hi ha una immensa majoria de ciutadans que no vol seguir tenint la mateixa relació que Catalunya té ara amb Espanya.


- Espanya pateix un greu problema que ha de solucionar, i del qual el conflicte català n’és només una part. Espanya necessita refer el vincle entre la ciutadania i les seves institucions.


Són punts molt bàsics, però a aquestes alçades, quan fa temps que tot s'ha esberlat, quan sembla impossible fugir del cul de sac on estem atrapats, cal tornar a començar pel començament, assentar unes bases mínimes, pactar les obvietats i assumir la realitat, com a primer pas per construir quelcom que ens allunyi de l'abisme.

1 comentari:

  1. M'agrada el teu post, Oriol. Em qüestiona des del respecte.
    Ho dic des del sobiranisme més recalcitrant. Per ser més precisos, des de la meva manera de ser independentista (que hi ha tantes maneres diverses de ser-ne com de no ser-ne!).
    Permet-me un breu, potser redundant i segur que opinable excurs:
    Catalunya és nació. Tots els atributs que puguin invocar Portugal, Espanya o França per categoritzar-se com a nacions diferenciades els pot invocat també Catalunya. I tots els drets. També el de fer Estat (és més, opino que les nacions territorials com Catalunya, no només tenen dret a fer Estat, sinó que hi tendeixen, a Estat, d'una forma persistent; quasi natural; quasi ineluctable).
    Té, doncs, Catalunya, el dret moral a constituir-se en Estat (i parlo d'Estat "lato sensu"). A condició, esclar, que una majoria de catalans ho desitgi... i, a condició que la resta, àmpliament, s'hi avingui. Però, és que avenir-se a la majoria (i aspirar, les minories, a esdevenir majoria) és el que correspon entre demòcrates, oi?.
    Acabo.
    En rigor, doncs, si argüim que cal una majoria suficient per declarar la independència, cal admetre que TAMBÉ CAL UNA MAJORIA SUFICIENT PER A NO DECLARAR-LA.
    Per això el referèndum és tan important (com sabien, més que ningú, els que van maldar per torpedinar-lo).
    Per què, al capdavall, res millor que comptar vots. No hi ha dreceres legítimes (per a ningú; en cap direcció). Es tracta d'establir quina és la majoria i quina la minoria. I avenir-s'hi tothom democràticament; amb respecte recíproc.
    Fins avui, els contraris a la independència han generat totes les violències que s'han viscut en aquest procés. És així. No s'hi val a justificar-les amb el molt que els pugui ofendre la possibilitat de la independència (com no val tampoc ofendre's amb qui postula la no-independència). No és democràtic; no és èticament admissible.
    Proposo que advoquem sempre per menys indignació, més comptabilitat* i més avinença. Que ho exigim sempre.
    Urnes i respecte. Sempre. I el desembre? També el desembre.

    (*) Comptabilitat de vots; o sigui, comptabilitat d'anhels ciutadans. I sí, en sóc conscient: comptabilitat honesta i PP... Uf, quina mescla tan difícil!

    ResponElimina