17 de juliol 2018

Tot està en l'aire



Ens hem endinsat en un nou territori després de sis anys de trepitjar terra coneguda. Els resultats del 21D i el canvi de govern a Madrid han modificat els equilibris que s’havien anat solidificant amb el procés, de tal manera que ara bona part del cos electoral a Catalunya està en l’aire, impossible saber on prendrà terra, per qui optarà en el proper cicle electoral, a qui confiarà el vot.

És la dada més rellevant de l’enquesta de Gesop que ha publicat El Periódico: gairebé la meitat dels entrevistats (46%) no mostra intenció de vot a cap partit, és a dir o s’abstindrà, o votarà en blanc, o (el grup més nombrós) es mostra indecís. Compàs d’espera, doncs. Tot és en l’aire. El gruix dels decidits ha caigut a plom. Ja ho anunciava l’últim baròmetre municipal de Barcelona.

Més enllà de les dificultats que això suposa per al càlcul d’estimacions de vot (un negoci d’alt risc ara mateix), l’enorme quantitat de vot no decidit és la prova més evident que alguna cosa ha passat en els últims mesos, que ha alterat els equilibris als que ens havíem acostumat.

És interessant descobrir en la sèrie històrica dels sondeigs d’El Periódico altres moments similars al present. Moments en els que s’observa un percentatge inusual de vot no decidit a votar cap dels partits. Se’n distingeixen tres d’aquests moments: 1999, a les portes del cicle que ha de començar a acabar amb el regnat de Jordi Pujol; setembre de 2012, just després de la primera diada independentista massiva i a les portes d’unes eleccions on, per primer cop, es va viure un fenomen de transvasament de vot important a l’últim tram de la campanya (el famós transvasament de CiU a ERC que va desbaratar les expectatives d’Artur Mas, i en última instància va provocar el gir copernicà dels nacionalistes cap a l'independentisme); i setembre de 2014, just després de la irrupció de Podemos en el panorama estatal (eleccions europees del maig) i de l’abdicació de Joan Carles I, que encetava l’interregne on encara som.

Aquests tres moments pretèrits coincideixen amb canvis profunds en l’oferta partidista i de la distribució del vot entre els diferents partits. Són “canvis d’època”, el pas d’un període d’estabilitat a un nou període, diferent de l’anterior. Les enquestes actuals ens estan anunciant l’adveniment d’un moment similar? Tot fa pensar que sí. Precisament ahir s’anunciava el naixement d’una nova força política, que ha de venir a ocupar l’espai de Junts per Catalunya, el primer partit pop-up del país, una organització efímera, muntada a poc temps de la cita electoral i desmuntada menys d’un any després.

La creació, culminació, implosió i reconversió de Junts per Catalunya en menys d’un any ens explica on som (i potser cap a on anem): partits ad hoc que es formulen com agregacions d’organitzacions preexistents i de persones no adscrites, reunits al voltant d’una causa el més concreta possible i per a una convocatòria puntual, i que desapareixen amb la mateixa rapidesa que han aparegut, ja sigui perquè han assolit l’objectiu amb el que van ser creats o (com el cas de Junts per Catalunya) perquè aquest objectiu no s’ha assolit i cal reformular-lo.

Som a les portes d’un canvi?

L’escenari polític català des de 2012 es construeix al voltant de l’aglutinació de forces al camp independentista (o neo-independentista). Forces que provenen del suport històric als partits del camp (netament ERC i les CUP, i CiU des del gir de 2012) i afegits provinents principalment de l’antic espai d’atracció del PSC al centreesquerra catalanista. Conjuntament, aquest bloc (perquè és un bloc) oscil·la al llarg dels últims cinc anys i mig entre el 45 i el casi 50% del vot.

L’altra meitat del cos electoral no es configura com un bloc, sinó que es compon d’un espai intermedi, sotmès a una pressió creixent per cadascun dels extrems, i d’un bloc que es configura al voltant de la màxima d’aturar la independència, amb aportacions puntuals (21D) de segments de vot que habitualment no participen a les eleccions al Parlament.

Malgrat que es pugui considerar un bloc, ja que persegueix un objectiu comú i fins i tot pot arribar a crear ofertes conjuntes (Junts pel Sí el 2015, la nova Crida Nacional ara?), l’independentisme no és homogeni, ni molt menys. Hi ha gradacions, que sovint queden amagades per la tensió del moment. Si es grata, s’observa que no tots els membres d’aquest bloc hi han arribat per les mateixes raons ni estan disposats a mantenir-s’hi fidels amb la mateixa força.

En primer lloc, hi ha un nucli dur del bloc, els de pedra picada, que no ho són tant pels anys que fa que són independentistes (els “de tota la vida”) sinó per la disposició a fer passar l’objectiu de la independència per damunt de tot (literalment). Curiosament, aquest nucli dur està compost en una bona part de conversos, alguns d’ells conformaven l’antiga base pujolista dels vuitanta i noranta, reconvertits a l’independentisme la tardor del 2012. Persones d’edat, la majoria jubilats, nascuts a Catalunya de pares que també hi han nascut, catalanoparlants. Conformen la force de frappe cívica del bloc, la base de les concentracions, manifestacions, i circulació a xarxes (sobretot via whatsapp i facebook) de bona part de la propaganda independentista.

Aquest segment és possiblement l’element de canvi més significatiu que hem tingut a l’escenari polític català els darrers anys, pel que ha suposat de translació de l’eix d’equilibri des de posicions de catalanisme (o de nacionalisme pragmàtic) a posicions clarament independentistes. En aquest sentit cal recalcar que no han estat principalment els joves els que han modificat la composició dels espais polítics a Catalunya, sinó que precisament han estat els més vells, més concretament aquest segment (numèricament important) dels antics votants pujolistes convertits a l’independentisme.

Aquests comparteixen el nucli dur independentista amb els “de tota la vida”: més joves, amb certa sobre-representació del rerepaís, situats més a l’esquerra.

La resta de l’independentisme no ho és tant per conversió com per agregació, i aquesta ha estat la virtut del moviment, però també el seu punt feble. L’independentisme ha sabut aparèixer en aquests anys com l’única resposta a una situació que s’assumia com a insuportable per una part considerable de la població. La “utopia disponible” de què parlava Marina Subirats.

Una part considerable del que fins ara hem dit bloc independentista està formada per electors que trobaven en la independència la fórmula de protestar contra el govern central i, en general, l’Estat i la seva deriva autoritària i “neofranquista”. Aquest element, sàviament utilitzat pels independentistes a través de referents de gran potència visual i evocativa, ha estat l’element fonamental per agregar al bloc un segment que li ha fet fregar el 50% del vot a les eleccions al Parlament el 2015 i el 2017.

La convivència dins de l’independentisme d’aquests dos segments, els durs i els "tous", ha estat relativament fàcil gràcies a l’actuació del govern del PP i dels organismes estatals, les accions dels quals han jugat com aglutinador del conjunt del bloc. Això no vol dir que no hi hagi hagut tensions internes, principalment derivades de la pugna entre ERC i els hereus de CDC pel domini del bloc. Pugnes ben evidents abans de les eleccions de 2015 i la constitució de Junts pel Sí, que es van tornar a reproduir durant la tardor calenta de 2017, especialment a finals d’octubre, durant la campanya i posteriorment arran dels intents d’investidura de Puigdemont.

Precisament la batalla gens dissimulada entre carlins i republicans al si del bloc independentista ha modificat les posicions tradicionals de les forces dins del camp, tot component un sector dur configurat per la CUP i per la part de JxCat d’obediència puigdemontista, i un sector pragmàtic que aglutinaria ERC i en part el PDeCat.

La moció de censura a Mariano Rajoy de l’1 de juny va deixar en evidència aquesta nova composició. Però l’accés al govern del PSOE sembla haver provocat un terratrèmol sord en l’electorat que fins ara optava per les formacions independentistes. Més concretament en aquella part del bloc que s’hi havia afegit no tant per voler la independència sinó per utilitzar aquesta per “obligar Madrid” a asseure’s i negociar. Aquest és l’element nou que ho trastoca tot, i que podria estar al darrere de l’augment del vot no decidit.

Tant Pedro Sánchez com Quim Torra saben que es disputen el mateix vot, no tant per aconseguir-lo pels seus partits, sinó per mantenir-lo o no dins del bloc independentista. Si guanya Torra, l’independentisme seguirà tenint el 45% del vot, si guanya Sánchez caurà per sota del 40%, potser es quedarà en el 35%. I això canviaria completament l'escenari.

Torra sap que ha d’anar amb peus de plom en aquesta nova etapa. Ha de mantenir fort el nucli dur del bloc alhora que es disputa amb ERC el primer lloc. Per això donarà forma organitzada a la seva proposta política, que ja no pot passar només per la restauració del govern Puigdemont (cosa que s’ha vist impossible). Ha de mantenir la retòrica “republicana” i acostar-se a la CUP tant com pugui, tot i que això provoca un transvasament intens cap a aquesta d’ex-votants de JxCat.

Però alhora Torra i els seus entenen que tot l’entramat s’aguanta només si són capaços de mantenir dins del bloc (encara que sigui votant a ERC) a aquests votants que han optat per les forces independentistes com a resposta a l’immobilisme de l’Estat. A aquests votants no els mou “fer república” sinó intentar un acord. Però un acord pot fer fugir als durs. Només si el fracàs del diàleg és imputable a Madrid podrà mantenir (i reforçar) dins l’independentisme a durs i no durs. Torra va a la Moncloa i alhora espera que el judici a la cúpula del procés li serveixi d’excusa per fer saltar el diàleg pels aires.

L’estratègia de Sánchez va encaminada precisament cap al mateix objectiu, però en sentit invers. El nou govern vol afeblir l’independentisme exactament al revés del que va intentar (si és que mai ho va intentar) el PP. Sánchez és conscient que existeix aquest independentisme no independentista, i sap quina és la via per desmantellar-lo. Ofereix diàleg i intenta posar a Torra en una situació insostenible entre els durs de “república o república” i els que podrien acceptar un nou estatus. L’objectiu de Sánchez és refer els equilibris a Catalunya per la via de reforçar el mig, aquell espai majoritari fins a 2012 que en part va afegir-se a l’independentisme per reacció.

Les dades de les enquestes ens poden estar indicant això: s’ha encetat la disputa per l’ànima d’aquest segment electoral, que ara es manté a l’expectativa, observant, engruixint el grup de vot no decidit. No és menor. Són més de sis-cents mil electors, suficient per modificar els equilibris que s’han anat forjant des de 2012. Si des de llavors l’independentisme ha fregat el 50%, amb l’espanyolisme en el 30% i el mig en un raquític 20%, ara podríem estar davant de la possibilitat d’una modificació significativa d'aquests equilibris, el que canviaria profundament l’escenari polític català dels últims sis anys i obriria una nova etapa.

foto: rtve.es

3 comentaris:

  1. Sens dubte té vosté rao, jo no sóc pas politóleg, només gent del carrer. Però, em fa l'efecte que, en aquesta partida d'escacs, Pedro Sánchez ha tret massa aviat la dama: el proppassat 17 de juliol, al Congrés, va dir que vol votar un acord de reforma de l'Estatut, no pas una ruptura. Una reforma de l'Estatut. Per a això, ha d'explicar una proposta que sigui capaç d'atreure el percentatge d'aquests ciutadants que miran d'obligar Madrid a negociar i, alhora,de l'Ebre enllà, no mobilitzi (amb les municipals a l'horitzó) els unionistes més extrems (fins i tot dins del seu partit), que no volen sentir parlar de concessions als "colpistes".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic completament d'acord amb vostè. La jugada és molt arriscada, perquè té detractors a banda i banda. Però, n'hi ha cap altra?

      Elimina
    2. No. Això és ben cert: no n'hi ha cap altra. En certa manera, totes dues parts han de representar l'acostament que, més enfora que no pas endins, els demanen. Però, Soraya Sáenz de Santamaría va dir que l'objectiu del seus partit era afeblir l'independentisme; Joaquim Torra i Pla va dir que ara era el moment d'esperar el moment.
      Gràcies per l'ocasió de parlar-ne amb vosté, encara que sigui breument.

      Elimina