Impugnació de la transició. Segona part

Els resultats de les eleccions andaluses, que marquen el to del cicle electoral que han obert, han posat dades a un fenomen que s’ha anat cuinant en els darrers anys. En aquest sentit, no es pot dir que Vox hagi nascut ara. Com a molt, ha aparegut, però les arrels ja hi eren. Els resultats andalusos són conseqüència i no causa, i han posat damunt la taula un fenomen que va molt més enllà d’aquestes eleccions i del cicle electoral que enceten.

Les eleccions andaluses han dimensionat l’espai de la crítica a la transició democràtica des de la dreta. És un fenomen relativament nou, però és coherent amb el que ha succeït a Espanya des de l’esclat de la crisi política, que es pot situar simbòlicament el maig de 2011.

El 15M fou l’aparició en públic d’un sentiment de desafecció amb el pacte original del sistema polític espanyol i la posada de llarg de la generació nascuda amb la democràcia, que posava el dit a la nafra de la fatiga de materials de l’edifici constitucional trenta anys després de la seva construcció.

El 15M era un moviment sorgit arran de la crisi econòmica, cert, però anava més enllà en la denúncia de les deficiències estructurals de l’arquitectura constitucional des de posicions d’esquerra. D’alguna manera, el 15M era la unió de la nova generació que no va viure la transició amb els que la “van perdre” des de posicions de l’esquerra radical.

La protesta impugnava un pacte constitucional que s’havia anat encarcarant, incapaç d’un aggiornamento que la crisi econòmica feia inajornable a ulls dels fills de la democràcia.

Des d’aleshores, aquesta impugnació des de l’esquerra ha solidificat no només en una representació parlamentària a tots nivells (a partir de 2014) sinó en un discurs que dibuixa la transició com un gran engany a través del qual les forces del règim franquista haurien perpetuat la seva posició de domini sota una aparença de democràcia. I que aquest engany hauria comptat amb l’aquiescència de l’oposició democràtica del moment, que s’hauria “venut” a canvi d’assegurar-se una parcel·la de poder en el nou sistema.

Aquest relat, de naturalesa radicalment contemporània (és a dir, conspiranoic), hauria fet fortuna no només entre les generacions que no han viscut la transició sinó entre una part considerable de les generacions que s’han anat sentint progressivament desencantades amb el resultat d’aquesta transició, a mesura que se n’apagava la flama i se’ls desfeia el lligam emocional construït des dels temps de l’antifranquisme. Una evolució similar pot veure’s en la societat catalana i l’esclat de l’independentisme.

A la impugnació de la transició “per l’esquerra” li mancava la reacció, és a dir la impugnació “per la dreta”, que és el que han posat de manifest amb gran terrabastall els resultats de les andaluses. Si pels primers la transició fou la continuació del franquisme amb un altre rostre, pels segons va significar obrir la porta a la voladura d’Espanya, principalment per la qüestió territorial, però no només.

Si hom mira l’ideari de Vox hi trobarà el programa polític de la dreta que va perdre la transició. Hi són tots els fantasmes: avortament, feminisme, “libertinaje”, autonomies. De la mateixa manera que hi ha hagut un renaixement del programa de l’esquerra que va quedar fora del pacte original (república, dret d’autodeterminació), ara també reneix el de la dreta, reencarnat en la figura d’un Cid campeador que pretén corregir els "excessos" comesos en aquests quaranta anys.

Com s’explica tot plegat? Per moltes coses, algunes que escapen a l’àmbit estricte del sistema espanyol, d’altres consubstancials al pas del temps i algunes que són conseqüència del tacticisme partidista.

La impugnació de la transició a Espanya no és diferent del que passa a qualsevol país del món ara com ara, sobretot arran de la crisi terminal de l’Estat social. El sentiment d’estafa que senten bona part dels espanyols és similar al que experimenten els francesos que voten Mélenchon o Le Pen, els italians que donen suport als 5 Stelle o a la Lega o els alemanys d’AfD i Die Linke. Fins i tot, els americans de Trump o de Sanders. L’autoritat ha caigut, en part perquè els seus discursos s’han convertit en paper mullat i la confiança que reclamava s’ha esvanit a ulls d’una part important de la societat.

D’aquí que és normal que una part dels espanyols d’avui es preguntin si la transició va valer la pena, si el que tenen avui realment respon al que esperaven aleshores. Al cap de molta de la gent que va viure la transició ressona el “no és això, companys, no és això”, ja sigui perquè s’esperaven una democràcia més igualitària, una Catalunya més lliure o una Espanya més unida. Des de qualsevol posició ideològica és possible sentir-se defraudat, quaranta anys més tard, pel resultat del procés democràtic.

El pas del temps és un altre factor important. Però no és només el pas del temps, que en si no té cap importància. És la incapacitat que hi hagut per part del sistema d’implicar les noves generacions en el pacte original, de fer-les-en partícips. No només a través de reformes en la constitució sinó en l’explicació de la transició a la democràcia. A Espanya la política sempre s’ha considerat com quelcom de mal gust que calia mantenir lluny de les criatures. D’aquí que hagi quedat completament al marge de la formació dels nous ciutadans, com quelcom vergonyant (més vergonyant que l’educació sexual, que sí que s’imparteix als instituts).

La transició no ha estat una cosa viva, que es transmetia, que s’heretava, de la que es parlava i discutia. Lluny d’això, la transició ha ocupat un espai al mausoleu, al panteó dels dies històrics, esculpida en marbre, immune a la crítica. D’aquí que les noves generacions hagin preferit les explicacions alternatives, molt més llamineres precisament perquè contradeien la sacrosanta versió oficial, que només acceptava la veneració.

Que la Constitució (i la transició a l’engròs) no s’hagi pogut tocar no vol dir que no s’hagi tocat més del que sembla. Els últims vint anys s’ha viscut un procés d’apropiació del pacte original per part del PP, fins a l’extrem que avui ser “constitucionalista” equival a donar suport a una certa lectura del text constitucional que no té tant a veure amb la literalitat del propi text com amb la relectura que n’han fet els conservadors (precisament els que no hi van estar del tot d’acord fa quaranta anys).

Aquesta interpretació del pacte original expulsa bona part dels partidaris de la reforma i fa que un partit com Vox, que defensa coses molt allunyades de l’esperit de la transició, es pugui presentar com una força “constitucionalista” sense cap problema aparent (i amb l’aquiescència de PP i C’s). A diferència de l’esquerra, la impugnació de la transició de la dreta es fa des de dins, fent-la passar per “constitucional” quan precisament és una revisió de dalt a baix del pacte de la transició.

El cicle electoral que han iniciat les andaluses acabarà de dibuixar un escenari de fractures creuades que projecta un nus d’aparença irresoluble pels propers anys. D’una banda, una esquerra esmicolada entre els defensors d’un pacte original, de contorns difusos i de reforma incerta, i una altra esquerra que proposa una esmena a la totalitat d’aquest pacte, esmena que coincideix, si més no retòricament, amb l’independentisme català. I a l’altra banda, una dreta que, tot i presentar-se formalment dividida, coincideix en la relectura restrictiva del pacte i la necessitat d’esmenar-ne algun aspecte (clarament, el territorial).

El 2011 l’esquerra va impugnar la transició, tot reclamant-ne una revisió crítica que enfortís alguns dels elements que la necessitat del conces va deixar al calaix. Set anys més tard s’ha consolidat un revisionisme des de la dreta que sembla estar guanyant la partida del relat a l’esquerra. I qui pot guanyar, no pacta. La “vella dama” de la correlació de forces, com fa quaranta anys, segueix explicant-ho tot.

foto: El Español