13 de setembre 2019

Costos intangibles


La discussió sobre la conveniència o no de repetir les eleccions generals s’ha centrat, majoritàriament, en els possibles resultats electorals d’aquests comicis, en els costos i els beneficis per als diferents partits en termes de representació parlamentària, i de retruc en les possibilitats que obriria la repetició electoral de conformar un govern, és a dir de desllorigar el bloqueig en el que ens trobem des de les eleccions del 28 d’abril.

Les enquestes (altre cop les pobres enquestes) s’han alçat com els únics barems capaços de donar amb la resposta a la pregunta de si caldria o no caldria repetir les generals. Ho han fet en tremes quantitatius, és a dir, en funció de quina podria ser la conformació del Congrés que sortís d’aquesta hipotètica repetició. Qui pujaria? Qui baixaria? I en funció d’això, a qui l’interessa la repetició electoral? Quin en trauria benefici? I per damunt de tot, donaria una majoria capaç de conformar un govern? Ens situaria, la repetició electoral, més a prop de la sortida del túnel?

Les pobres enquestes especulen, intenten definir un escenari aproximat al que podria acabar donant una nova elecció el 10 de novembre. La majoria apunten les mateixes tendències, percentatge amunt, percentatge avall. Els socialistes millorarien lleugerament els resultats d’abril, també milloraria el PP després de l’ensorrada. A l’altra banda, UP, C’s i Vox retrocedirien. Cap d’aquests moviments, però, sembla inapel·lable, ja que la majoria se situen per sota del 5%. Tendències. Desplaçaments del vot lògics, previsibles, que responen a una situació d’estancament que no se sap cap a on acabarà evolucionant.

Per tant, en el moment que es concreti de quin cantó cau la partida, les cartes es barallaran de nou. Si finalment hi ha investidura i govern (del tipus que sigui) el més probable és que es mantingui l’escenari actual a l’espera del que passi durant la legislatura. Si es confirma la repetició electoral hi haurà moviments, impossible saber de quina magnitud, però l’escenari canviarà i el que ara sembla clar no ho serà tant.

Quan això passi, no culpeu les enquestes. Mai no han servit per saber què votarà la gent abans que aquesta gent decideixi què votar. Mentre no se sàpiga del cert que es repeteixen les eleccions no tindrem un dibuix clar del que pot passar el 10 de novembre. I aleshores ja serà massa tard per fer-se enrere. Aquest és el drama del moment actual. Si algú decideix llençar-se a la piscina ho haurà de fer sense estar segur de trobar aigua.

La decisió sobre la repetició electoral, doncs, implica costos. En escons i vots, en oportunitats, en desgast. Però aquests són costos que es poden calcular (tot i que no preveure del tot). No serà fins la mateixa nit del 10 de novembre que podrem saber si la convocatòria electoral haurà estat un encert o no, en funció dels escons que perdin o guanyin cadascuna de les forces. Aleshores podrem blasmar els que ho van poder evitar i no ho van fer (i han perdut vots i escons) i elogiar els que van triar la repetició electoral i han millorat les seves posicions.

Però hi ha costos que només podrem conèixer a llarg termini i que ens serà impossible de comptabilitzar. En percebrem l’ombra a les enquestes d’aquí un any o dos, n’intuirem la presència al nostre entorn immediat, a les converses de la gent. Aquests són els costos intangibles, aquells que no apareixeran mai en el balanç, però que tenen més importància, en termes sistèmics, que tots els escons que es guanyen o perden.

Perquè la democràcia no és un sistema de sumes i restes, és una troca d’afectes entrellaçats, un subtil equilibri de confiances, esperances i anhels entre ciutadans, partits i institucions, que costa molt bastir però que és relativament fàcil enderrocar.

Quin efecte pot tenir una possible repetició electoral en aquest sistema de fràgil estructura? És difícil incorporar aquesta variable a l’equació, perquè no és mesurable, no són grams, ni euros, ni vots, ni percentatges. Però hi són. Una repetició electoral per força ha de minar la confiança en el sistema democràtic, en els actors que no han sabut posar-se d’acord. Pot frustrar els anhels d’alguna part de l’electorat, que havia optat a l’abril per una opció creient que es faria realitat. Pot cremar les esperances futures de molts votants, que potser voten el 10 de novembre, però que han vist fer-se fum les promeses. La repetició electoral pot fer créixer el cansament, el desànim, el recel. I no només a l’esquerra. Sentiments d’aquest tipus necessiten poca cosa per expandir-se per tot el cos electoral, generant ciutadans descreguts, cínics, farts.

Algú guanyarà les eleccions si es repeteixen. Algú farà govern, perquè, tard o d’hora, n’hi haurà. Algú perdrà, algú possiblement renegui de l’opció triada i es doni cops de cap contra la paret (o no, pot pensar que els electors són uns desagraïts o que no han entès res, enzes). Tot tornarà a la normalitat amb una rapidesa sorprenent, ja veureu. Però per sota, en el fons, més enllà de la crosta dura del dia a dia, hi quedarà una ferida, un desencant boirós, un grinyol imperceptible de peces que no acaben d’encaixar del tot.

Això també s’hauria de tenir en compte quan es considera la possibilitat de repetir (un altre cop) les eleccions.

2 comentaris: