18 de desembre 2019

Aires de 2005



La política aquests dies és un circ de dues pistes. La que concentra més llum és la menys decisiva. La que domina és l’altra, la que queda a la penombra. La pista aparentment central és la de la investidura, a l’altra, la fosca, la decisiva, es juga el domini de l’independentisme català entre ERC i JxCat (per posar nom a aquest magma boirós en què s’ha convertit el món postconvergent).

La investidura de Pedro Sánchez no es juga a la taula de la negociació entre PSOE-PSC i ERC. El que s’hi tracta té un destinatari que no s’asseu a la taula. Els negociadors el miren de cua d’ull. La part d’ERC no deixa de sentir el seu alè al clatell. Cada gest, cada concessió, cada petita passa, es mesura en la reacció del món postconvergent, en la possible resposta de Puigdemont, de qui els republicans escruten els silencis tant com les declaracions.

La partida de debò no es juga a la taula on s’asseuen els negociadors. Es juga a l’altra pista, on ERC i JxCat es disputen la victòria d’unes eleccions que no han estat convocades i que ningú sap quan es duran a terme. Però tothom, i especialment ERC, sap que seran en el moment que decideixi Puigdemont, és a dir en el pitjor moment per als republicans.

És per això que ERC necessita blindar-se. I aquí és clau la pista central. Si ERC tingués garantida la victòria sobre JxCat en les probables eleccions al Parlament, la negociació seria bufar i fer ampolles. Però ERC no té segura la victòria i les seves possibilitats depenen en part dels seus rivals (dir-ne socis de govern després de l’acord fiscal amb els comuns ja és excessiu).

D’aquí que la negociació amb els socialistes ha de permetre els republicans presentar-se davant el conjunt del món independentista com els clars vencedors del pacte, perquè del contrari JxCat posarà en marxa la maquinària electoral amb un sol i contundent missatge: ERC ha donat els seus vots als socialistes gratis. Ja ho van assajar a les eleccions generals de novembre, i no els va anar malament del tot.

Aquest escenari, i la por d’enfrontar-se altre cop a Puigdemont a les urnes (que ja va sortir vencedor el 21D i a les europees de maig), és el que més temen els negociadors republicans. I per això pujaran l’aposta. Si Sánchez accepta potser Puigdemont es repensa la convocatòria electoral i para el rellotge. Si Sánchez no accepta, ERC podrà carregar-li les culpes. En qualsevol de les dues hipòtesis, tot continuarà com ara.

El problema és si els socialistes accepten. Llavors tremolor de cames i suor freda a Calàbria. És el que ha passat avui. Estirabots i tornada a la taula. Res està pactat, no farem un pas enrere. Al retrovisor la imatge d’un Puigdemont que demà pot quedar lliure i confortablement assegut al seu escó de l’Europarlament. Malson a ERC.

La situació actual ja la coneixem. No és nova, l’hem viscuda al llarg del procés. La competència entre ERC i les diferents reencarnacions convergents explica molts dels camins que ha pres la política a Catalunya en els últims anys. Les decisions preses per uns i altres moltes vegades han obeït més a la pugna pel liderat de l’independentisme entre ells que a la pròpia dinàmica del procés.

Però aquests dies recorden poderosament el que va passar durant la primera meitat de 2005, quan es negociava la reforma de l’estatut d’autonomia al Parlament. La pugna entre ERC i CiU, amb aquesta última estirant de la corda per fer que els republicans trenquessin el govern d’esquerres, va dominar la negociació, la va segrestar, convertint la reforma de l’estatut en l’excusa per forçar unes noves eleccions que donessin l’oportunitat a CiU de tornar al govern de la Generalitat (eleccions que finalment es van produir, però no van dur Mas a palau).

Al final l’estatut sortint era el de menys (com ho és ara la legislatura i la possibilitat de permetre un govern de les esquerres a Madrid). L’objectiu era assegurar el retorn de CiU a la Generalitat, d’on l’havia fet fora el vil “tripartit” (els lladres de Ferrussola), com ara l’objectiu és assegurar el manteniment de JxCat a la presidència.

El final de la història és conegut de sobres. La negociació estatutària es va convertir en una subhasta a l’alça de trampes que col·locaven els convergents per fer caure ERC, que es veia obligada a anar-los a l’encalç i pujar l’aposta, per no semblar menys agosarats. Drets històrics, autodeterminació, nació... ERC va acabar abandonant el govern i demanant el no “crític” al projecte de reforma, que Mas havia acabat pactant amb Zapatero a canvi del cap de Maragall. L’estatut resultant va néixer tocat i repudiat per tothom (tret de Maragall), per més que ara ningú no ho vulgui recordar i s’esgargamelli contra la sentència del TC, convertida en el començament de tot plegat.

Aires de 2005. Dos que es barallen, els mateixos dos que aleshores. La investidura és l’excusa, com llavors ho era l’estatut. La clau és a la pista que queda a l’ombra, on s’intenta dirimir la mateixa pugna des de fa catorze anys.

foto: ccma.cat

1 comentari:

  1. D'una lucidesa que espanta. Costa creure que això pot acabar bé i aquest relat ho explica de manera perfecta.

    ResponElimina