Aquesta idea encaixa perfectament amb l’evolució que ha tingut allò que hem vingut a anomenar el “procés” independentista, l’episodi històric iniciat el setembre de 2012 (tot i que les arrels són anteriors) i que molt probablement va acabar el 21 de desembre de 2017, encara que en seguim vivint les conseqüències, i potser les seguirem vivint uns quants anys més.
En la seva part àlgida, el “procés” ha estat una tragèdia. Tragèdia ha estat la divisió de la societat catalana, que encara dura i que no sembla remetre. Una societat en procés de “belgicanització”, tal i com la definí Mario Ríos el juliol de 2018, és a dir en procés de constituir-se en dues comunitats separades, dos blocs sòlids i impermeables, amb marcs referencials propis i completament diferenciats. Allò que precisament es va voler evitar (en condicions molt més difícils) als anys seixanta i setanta del segle passat.
Tragèdia fou l’actuació violenta i absolutament desproporcionada de la policia durant la consulta de l’1-O del 2017, ara fa tres anys, carregant contra concentracions pacífiques de ciutadans que només volien participar en una votació que ja aleshores havia estat declarada il·legal, i que no comportava de cap manera un risc per a l’ordre públic (però potser sí que comportava un risc per a l’autoestima d’algun ministre que mai no ho hauria hagut de ser).
Tragèdia ha estat el procés d’apropiació dels símbols i les institucions del país per part d’una part (nombrosa, però una part) que s’ha vingut a considerar a sí mateixa com la legítima i exclusiva representant de tot Catalunya. Una derivada tristíssima (i molt perjudicial) d’aquest procés d’apropiació està sent la rebentada del consens sobre la llengua, que ha fet que s’accepti amb tota normalitat que es titlli d’”inadaptats” (quan no “colons”) aquelles persones que no s’expressen en català.
Tragèdia és que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart hagin estat condemnats a nou anys de presó solament per liderar una protesta (o potser per pujar dalt d’un cotxe de la guàrdia civil?).
Tot això ha estat una autèntica tragèdia, perquè ha generat dolor, divisió, enfrontament, desconfiança. I tot per a res, que potser és el més tràgic. Per a res. Avui ningú no pot dir que les accions dels uns i dels altres, de tots, ens hagin dut, com a societat, a un estadi millor, ni (encara pitjor) que ens hagin situat en el camí d’un futur millor. Més aviat el contrari.
La gran tragèdia del procés ha donat pas a la lamentable farsa dels darrers tres anys. S’ha anat estirant del fil dels esdeveniments tràgics per mantenir una ficció, una il·lusió, sense altre objectiu que el d’anar tirant, anar passant dies i mesos, mentre el país quedava congelat, paralitzat, a la tardor del 2017.
El mandat de Quim Torra no es pot entendre sinó com una gran farsa, un vodevil, una astracanada, una opereta, del que la inhabilitació n’és el gran final. Un final ben digne de la comèdia allargassada que ha protagonitzat el 131è president de la Generalitat. A Torra se l’ha inhabilitat per un acte de desobediència, però una desobediència menor, gairebé de joguina: negar-se a acatar una ordre de la junta electoral. No hi ha res èpic en això. El procés reduït a una pancarta. El “golpismo” a un joc del gat i la rata. Una farsa. La sessió del Parlament n’és el millor exemple: declarar solemnement que es considera la inhabilitació del President com a “il·legítima” mentre el President intervé com a convidat, és a dir acatant i assumint la seva inhabilitació.
En aquests anys de repetició com a farsa, al procés només l’ha aguantat l’alè que li proporcionaven els jutges, convertits per la inhibició del govern Rajoy en l’últim baluard de la unitat d’Espanya (i ara en els guardaespatlles del rei). Han estat les actuacions judicials les que han mantingut la ficció que el procés continuava viu els últims tres anys, quan s’havia convertit en un zombi polític per la pròpia inoperància dels seus impulsors, incapaços d’assenyalar un nou horitzó per al seu projecte polític, entestats en la lluita caïnita i agafats al record dels fets de la tardor de 2017 i als presos. Només la respiració assistida proporcionada per uns jutges convertits en justiciers, que veien cops d’estat i terrorisme en missatges de whatsapp, ha mantingut en peu la carcassa buida en què s’havia convertit el procés.
El procés és mort. Fa tres anys que és mort, malgrat que uns i altres maldin per fer veure que segueix viu. Els seus promotors perquè no volen assumir l’esgotament, i els seus detractors perquè el procés els és útil políticament (què faria la dreta política i judicial sense el procés?). Però la realitat és que l’impuls generat el 2012, reforçat amb alts i baixos fins a l’esclat de la tardor del 2017, s’ha esgotat de fa temps i ha acabat derivant en un sainet sense sentit.
El temps nou que s’obre a partir de la inhabilitació de Torra podria servir per seguir estirant del fil, continuar rabejant-nos en les pròpies ferides (cadascú les seves), seguir cavant alegrement la rasa que ens divideix. Segurament és el camí més fàcil.
O podria servir per tancar aquest episodi lamentable (són paraules de Marx), ser capaços d’aprendre de tot el que ha passat, avaluar els danys -tots els danys-, assumir les responsabilitats de tots i a partir d’aquí traçar un nou camí.
Serem capaços de donar per acabada la farsa i dedicar-nos a curar els uns als altres les ferides que ens ha deixat la
tragèdia?
foto: elperiodico.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada