Aquest setembre farà deu anys de la primera diada independentista massiva (2012) i cinc de la culminació del procés, amb l’aprovació de les denominades lleis de desconnexió (2017) que, amb l’excusa de servir de paraigua a la consulta del primer d’octubre, invalidaven tot l’entramat legal derivat de l’estatut i de la constitució. Ha passat prou temps, doncs, per poder formular-se una idea dels factors que van determinar el rumb del procés i, amb ell, el del conjunt del país al llarg d’aquesta dècada.
Un dels elements que explica la trajectòria estranya del procés és la composició de l’elit que el va impulsar i dirigir (o intentar dirigir). Quedi clar. No parlo de la base del moviment independentista, molt més diversa i transversal. Parlo del nucli dirigent. Aquest nucli dirigent no era monolític, sinó que el componien dos grups, o dues visions, no necessàriament cohesionats però clarament definits. D’una banda, un grup que creia fermament en la possibilitat d’assolir la independència però al que li mancaven de forma molt evident els instruments per a dur-la a terme. De l’altra banda, hi havia un grup que sí que comptava amb eines i recursos (polítics, d’organització, d’influència, financers fins i tot), però que mai no va creure en l’objectiu final. Per a aquests, el procés no anava de conquerir la independència, sinó que perseguia altres objectius, més prosaics. Per a ells, la reclamació de la independència complia una funció instrumental.
Les tensions entre aquests dos grups, entre els que volien però no podien i els que potser podien però no volien, expliquen en part no només el trajecte convuls d’aquesta dècada sinó el final inconcret de tot plegat.
D’una banda, la part que creia en l’objectiu de la independència és la que va anar provocant que el procés cremés etapes de manera accelerada (“tenim pressa”), generant una dinàmica d’auto-acceleració promoguda per la pròpia fe dels dirigents en la possibilitat certa (segons el seu criteri) que la independència no només era factible sinó que s’esdevindria de forma quasi “natural” per la simple voluntat “del poble”.
Més enllà del voluntarisme, capaç de congregar un ingent nombre de seguidors de manera reiterada en els primers cinc anys, aquesta part del nucli dirigent no mostrava cap altra capacitat, ni estratègica ni d’influència, ni tant sols una visió mínimament realista dels equilibris de forces. La seva única idea era la de “tirar endavant”, amb la convicció que la independència arribaria per la sola força de la mobilització massiva i continuada de la base independentista.
Menys crèduls i molt més sibil·lins, l’altra part de la direcció del procés mai no va esperar que l’adveniment de la independència es produís per la pressió “del carrer”. Per a ells, el procés fou una manera de sortejar una situació molt complicada, que amenaçava amb fer-los fora dels espais de poder que han ocupat de forma gairebé ininterrompuda des de fa quaranta anys. La mobilització, per a ells, mai no va tenir com a objectiu la consecució de la independència, sinó la creació d’un clima (o l’aprofitament d’un ferment que ja existia prèviament) que reordenés el mapa polític al seu favor. O més concretament, que impedís la reordenació del mapa polític en contra dels seus interessos.
Cinc anys després de la culminació del procés, després de cinc llargs anys d’un post-procés que sembla no tenir final, la sort somriu de maneres molt diferents a ambdós grups. Els creients veuen com l’objectiu de la independència no és més a prop del que era fa deu anys, per molta retòrica que puguin utilitzar per convèncer-se a ells mateixos que l’esforç no ha estat en va. Les mobilitzacions s’esllangueixen, les convocatòries son cada cop menys reeixides i els missatges es repeteixen d’esma, sense el tremp i la convicció d’abans. Hi ha cansament a la base i creixen les dimissions a mesura que la radicalització allunya els que no hi combreguen (el boicot a l’homenatge a les víctimes del 17A n’és l’última prova).
A l’altre extrem, els instrumentals ressorgeixen com els actors imprescindibles del futur immediat. A la mateixa velocitat que els creients son enviats a l’infern i l’oblit, la part dirigent del procés que s’associa a l’antiga Convergència és reclamada com la solució al bloqueig actual. Un cop passada la febrada d’aquesta dècada, hi ha una mena de necessitat general de tornar als “vells bons temps”, a la moderació que representarien els antics dirigents de CDC, als qui se’ls disculpa la deriva dels últims anys, com si no haguessin estat a la sala de comandament, com si haguessin estat víctimes de la follia d’un grup de sectaris que haurien practicat l’entrisme (al més pur estil trotskista) a la noble casa del nacionalisme català de tota la vida.
Aquest nacionalisme al que se li demana que torni, que es desempallegui dels radicals, i al que se li promet un lloc d’honor en la nova Catalunya que es dibuixa com un clac de la vella. Si ho aconsegueixen, hauran completat el cercle. Van promoure el procés (2012), es van aprofitar de la mobilització, van incentivar-la (consulta del 9N), van esquivar-ne els perills (candidatura conjunta amb ERC el 2015 i relleu de Mas per acontentar la CUP) i han aconseguit mantenir-se al poder de forma ininterrompuda al llarg de tot el període, per sortir-ne ara com la solució als desvaris i ser aclamats des de totes les tribunes com els actors claus per tornar el seny i la moderació a l’escenari polític català. Se’ls ha de reconèixer el mèrit. I la manca d’escrúpols. I al país en general una inclinació natural per l’amnèsia i el perdó (sempre en favor dels mateixos, es clar).
foto: RTVE.es
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada