27-S: tots contents

Fumata blanca. Passat les festes, tal i com va dir el president, CiU i ERC han arribat a un acord (beneït per l’ANC i Òmnium) per avançar les eleccions al parlament al 27 de setembre. Seran les terceres eleccions en menys de cinc anys. El pacte fet públic ahir sembla bo per a tothom, perquè cadascú obté alguna cosa (i renuncia a alguna altra), de manera que tots es poden presentar com a guanyadors, davant de les seves respectives parròquies i del públic en general.

Mas ha aconseguit allargar el seu mandat i alliberar-se de l’amenaça de quedar-se en minoria. Ara té segura l’aprovació dels pressupostos (després de la votació serà lliure), i els mesos que guanya li poden servir per afermar l’avantatge sobre ERC que li pronostiquen les darreres enquestes. A més, Mas escurça el temps entre la convocatòria autonòmica i la general, el que li permetrà aprofitar l’onada (si guanya) per fer valer la seva participació a la possible reforma constitucional, on CiU podrà jugar les seves bases com a partit de govern a Catalunya i moderador de les ànsies independentistes. Aquest paper el té reservat Duran, i possiblement per això Unió ha acceptat l’acord (tot i les imprescindibles gesticulacions).

Junqueras també pot estar content. Malgrat que ell volia avançar la convocatòria al març, ha esquivat el pitjor, l’abraçada de l’os que li proposà el president en la seva conferència del 25 de novembre. La llista única hagués suposat un autèntic harakiri per ERC, i Junqueras ha sabut mantenir el seu no malgrat les pressions. Amb tot, els mesos que li esperen no seran fàcils. Després d’aprovar els pressupostos, és molt possible que Mas es llenci amb tot l’equip a estrènyer-li l’espai (la batalla per fer-se amb els “independents” serà dura). Aquí és on es donarà el gran combat per fer-se amb la majoria dels tres-cents mil electors que encara no tenen decidit el seu vot, i que oscil·len entre CiU i ERC. Molt probablement qui els guanyi guanyarà el govern. I Junqueras segueix viu després del primer assalt.

A l’ANC i Òmnium també poden estar contents. Finalment hi haurà avançament electoral, tal ui com “exigien”. No és la data que volien ni el format és el que preferien, però la convocatòria els permet mantenir mobilitzats els seus activistes. Només és possible mantenir viu un moviment com aquest amb horitzons raonables a mig termini i ara es corria el risc de desinflar-lo si no es marcava una nova data històrica (i en van...) al calendari. El 27-S, doncs, els permet continuar i manté vives totes les esperances dels seus caps per fer el salt al parlament (a la llista presidencial? a la de Junqueras? a les dues?).

Així doncs, tots contents. Tots? No tant. En primer lloc, l’acord d’ahir té dos clars perdedors, les CUP i ICV, que han estat descavalcats de la majoria sense més ni més.

El cas de la CUP no és dramàtic. De fet, han recuperat la llibertat i una gran capacitat de maniobra, sobretot en contrast amb ERC, que torna a ser la crossa de les polítiques de CiU. No seria d’estranyar que Mas hagi pensat en això a l’hora d’apartar els de David Fernàndez de l’acord. Les CUP seran un rival important per als republicans en el seu flanc esquerre, i al capdavall el president té molt clar que entre guanyar o fer un gran bloc independentista, la seva prioritat és la victòria.

ICV sí que surt clarament perjudicada de l’acord d’ahir. Havia fet una aposta arriscada amb el procés, que li havia procurat més d’una tensió interna, i ara queda abandonada a la cuneta i a mercè de Podem. Li queden pocs mesos per fer el gir i estripar totes les fotos amb Mas que ha anat acumulant en els darrers dos anys.

També queda tocat el PSC (encara més), ja que corre el perill que les eleccions municipals (l’última trinxera dels socialistes) quedin com una etapa intermèdia en el “crescendo” independentista, i es converteixin de facto en una mena de primàries de les autonòmiques.

Això, en canvi, pot beneficiar C’s i PP. Els populars fins i tot podrien estar acariciant una jugada perversa: que Rajoy convoqui les generals el mateix 27-S amb l’excusa que l’avançament autonòmic és un afront a la unitat d’Espanya i que cal escarmentar els sobiranistes. Fent-ho podria congregar una majoria “patriòtica” al seu voltant, atraient el sector moderat del PSOE i desdibuixant el debat amb Podemos (ja no es tractaria de nova/vella política, sinó de “salvar España”). Anunciar amb tanta anticipació la data de les eleccions és el que té, que els teus rivals tenen temps per preparar el contraatac i planificar el calendari (una filtració sobre la família Pujol enmig de la campanya?).

I després de tot plegat, segueix quedat una pregunta sense resposta: per què eleccions? Per què escurçar la legislatura un any? Les tres últimes enquestes publicades (CEO, El Periódico i La Vanguardia, per no comptar la d’El Mundo) indiquen que avui la suma de CiU i ERC en el millor dels escenaris obtindria el mateix recolzament que el 2012 (en el pitjor, quedaria entre quatre i vuit escons per sota). CiU concretament podria perdre entre deu i divuit escons. Així doncs, avançar les eleccions per quedar-se igual o anar a pitjor? Seria estúpid... o no. Tot depèn de quin sigui l'objectiu d'aquell que té la prerrogativa de convocar. Tindríem eleccions el 27-S si CiU no estigués per davant d'ERC en les darreres enquestes? Quantes preguntes sense resposta.

foto: La Vanguardia

Bloquejats

La política catalana viu en un temps mort, després de la tanda de conferències post 9N, que han deixat el duel particular entre Mas i Junqueras en empat. El primer en disparar va ser Mas, que va exposar el seu “full de ruta” en una concorregudíssima conferència. Avançament electoral només amb llista única dels independentistes, sense partits, elecció d’un parlament “ciutadà” amb un mandat fixat, d’any i mig, per gestionar un únic tema. Després, referèndum i noves eleccions. I per a què ningú no sospités, el president fins i tot va dir que podria anar l’últim de la llista i no el primer.

Una sortida audaç marca de la casa, que tenia com a únic receptor un Junqueras en hores baixes després del desplegament de Mas durant el 9N i el seu martirologi per la pàtria a base de querella de la fiscalia. Podria negar-se el líder d’ERC a acceptar la “generosa” oferta presidencial. Impossible. O no?

Davant del repte presidencial, Junqueras va sorprendre tothom fent una esmena a la totalitat al full de ruta de Mas. No a la llista única, no a la desaparició dels partits en el proper parlament, no a la limitació temporal de la legislatura. Junqueras va veure l’aposta presidencial i la va doblar. I fent-ho va deixar en evidència l’objectiu del full de ruta presidencial, que no és altra que el manteniment del govern de la Generalitat.

A partir de la conferència de Junqueras i el seu no rotund a les propostes de Mas, la situació ha quedat en un gèlid stand by. Alguna trobada, alguna filtració, declaracions i contradeclaracions, escrutini de cada gest i de cada ganyota, i poca cosa més. Des del govern asseguren que ens podrem menjar els torrons tranquils, que de moment no hi ha res.

I és que els desacords són diversos i no són petits. En primer lloc hi ha l’avançament electoral, que s’ha de decidir abans no acabi gener, si es vol que les autonòmiques siguin al març. La clau de volta és la llista. Mas vol llista única dels independentistes, perquè és l’única manera d’assegurar el tret i la presidència. Tot i el que diu, no deixarà passar l’oportunitat de tornar a ser president, i menys després de l’esforç desplegat abans i durant el 9N, que l’ha convertit a ulls de la majoria nacionalista en el líder del procés.

És cert que les enquestes ara li són més favorables que abans del 9N, és cert que la cessió de vot convergent a ERC sembla reduir-se a marxes forçades. Però la incògnita encara és massa gran per arriscar-se. Ja ho va fer el 2012 i va acabar com va acabar. Ara toca prudència. De fet, el 9N anava d’això, recuperar el ceptre del procés per assegurar-se que seguiria sent president. El no de Junqueras li trastoca els plans.

A Mas li quedaria un trumfo. Podria no dissoldre, però el cost seria gran. Amb només cinquanta diputats i amb una ERC fent d’oposició real, acusant-lo d’alentir el procés, i enmig d’un panorama amb l’ombra del “cas Pujol” planejant sobre CiU. Mala peça al teler. Ara bé, convocar eleccions sense tenir assegurada la victòria pot ser pitjor. Escenari clavat.

Però és que avançar o no avançar eleccions en funció de si hi ha pacte o no hi ha pacte amb ERC per la llista única no és l’únic desacord entre nacionalistes i republicans. De fet, és el menor. La discrepància de fons és sobre el procés mateix. Els temps marcats per Mas en la seva conferència el van trair. El termini d’un any i mig posava en evidència el pla presidencial, que passava per reforçar l’opció independentista no tant per a un procés accelerat cap a la secessió, sinó per jugar un paper potent en una possible reforma constitucional.

Sense explicitar-ho, Mas juga a l’escenari espanyol. Les eleccions generals, que s’han de fer en un any, obriran per nassos la negociació constitucional. Primer, perquè l’emergència de Podemos obligarà PP i PSOE a posar-s’hi seguint la lògica de que si no ho fan ells, els ho faran els de Pablo Iglesias (i serà pitjor, per als seus interessos). I segon, perquè en el cas hipotètic d’un triple empat entre PP, PSOE i Podemos (amb els socialistes segons en escons, gràcies al sistema electoral que castiga les províncies urbanes, on Podemos superaria el PSOE), un possible acord de governabilitat entre els dos partits “moderats” que mantingui Rajoy a la Moncloa haurà de portar aparellat l’obertura del “meló” constitucional (la carta que pot “vendre” el PSOE a canvi de possibilitar la investidura de Rajoy).

En un escenari d’aquest tipus, on tot serà damunt la taula, Mas pot tenir la temptació de vehicular el “problema catalán” dins la discussió general, amb la idea d’assolir un status assumible, que pugui ser votat en el marc del referèndum constitucional. Què pot trigar un acord d’aquest tipus? Un any i mig, potser dos? Amb una majoria ampla i “ciutadana” (és a dir, sense partits que molestin el lideratge presidencial al parlament), Mas tindria les mans lliures per negociar a Madrid, i molt probablement el suport incondicional de l’establishment econòmic del país i el seu aparell mediàtic (i el propi de la Generalitat, això per descomptat).

Evidentment, aquest “full de ruta” no és el que té al cap Junqueras i possiblement per això, perquè va veure la jugada presidencial, va ser tan contundent en el seu no a l’oferta de Mas. A partir d’aquí, un i altre han quedat congelats amb les mans a les culates, com en un western. Mas sap que no pot convocar eleccions sense tenir assegurada la victòria, i això li dóna el botó nuclear a Junqueras, malgrat el que digui l’últim CEO. Però Junqueras no cedeix, no només perquè sap que difícilment tornarà a tenir una oportunitat tan clara per a ser president de la Generalitat, sinó perquè sospita (o més que sospita) que l’objectiu final que persegueix Mas no és ben bé el mateix que persegueix ell.

Com desllorigar aquesta situació? Complicat. Pot trobar-se un punt entremig entre la llista única de Mas i les dues llistes d’ERC? Podria. Es podria dibuixar un escenari de llista i mitja contra mitja llista. D’una banda, Mas i els moviments ciutadans per la independència (ANC, Òmnium i altres) i de l’altra ERC (o la part més grossa d’ERC). La clau seria als números. Si un escenari d’aquest tipus li assegura la victòria a Mas, podria tirar-lo endavant. Si les xifres no li quadren, seguirem bloquejats.

Tres opcions per passar un any

El proper dimarts el president Mas té previst anunciar-nos el futur polític que ens ha dissenyat, després de la ronda de contactes encetada just passat el 9N i d’uns quants dies de suspens, animats pel serial de la querella de la fiscalia.

El 9N va servir al president per recuperar la iniciativa política i per situar-se al mig de l’escenari, una posició privilegiada que li permet triar pràcticament sense lligams (pràcticament). El paper jugat per Mas des del 14 d’octubre fins al 9N estava calculat al mil·límetre per permetre al president assumir el rol de líder únic del país. Si a l’estratègia presidencial se li suma la impugnació d’última hora del govern central (instigada per l’operació púnica) i el tristíssim paper de Junqueras durant la votació del 9N (lligat a una taula mentre el president feia el seu passeig catòdic davant de tots els catalans), la jugada li ha sortit rodona a Mas. Ara té davant tres possibles escenaris.

El president ha de decidir si convoca o no eleccions, i si ho fa, si es presenta amb ERC o sense. Abans del 9N la hipòtesi de presentar-se sense els republicans era simplement impensable, però després del que ha passat és una opció factible, com a mínim digna de ser discutida.

Tot avançament electoral té riscos (que li preguntin a Mas, precisament), ara bé també pot tenir avantatges. Mas podria sospesar aprofitar l’onada del 9N i el seu recuperat paper com a líder del moviment (“el responsable d'obrir els col·legis sóc jo”). Per fer-ho comptaria amb l’inestimable ajut del govern central, entestat en convertir-lo en màrtir via querella de la fiscalia. Si finalment optés per dissoldre el parlament i convocar eleccions, podria seguir amb la idea inicial de fer unes “plebiscitàries”, és a dir unir totes les forces proconsulta en una sola llista. Això li garantiria la majoria, però al mateix temps l’obligaria a pagar peatge, principalment a ERC, que se sumaria a la llista amb condicions. Així, Mas encapçalaria de nou el govern, amb una majoria més que còmode que l’actual, però amb un full de ruta que no seria exclusivament el seu.

Davant d’això, el president podria optar per una acció més arriscada: decidir que no vol pagar el peatge que li plantejaria ERC (possiblement un compromís per a una declaració unilateral immediata) i jugar-se-la sense els republicans. Aquest és un escenari que fa un mes es veia impossible. Després del 9N és viable, arriscat, però viable. En aquest cas, si guanyés, un Mas reelegit tindria les mans pràcticament lliures per fer el que volgués i per imprimir al procés el ritme que més li convingués.

L’adopció d’aquest escenari depèn d’una qüestió purament aritmètica: caldria veure si una llista presidencial sense ERC sumaria o no els vots necessaris. Si els àugurs presidencials ho veuen clar és possible que Mas se la jugui sense els republicans. En contra hi ha el record de l’infaust avenç electoral de 2012, a favor la possibilitat de guanyar sense hipoteques. Només caldria preparar bé el terreny, lligar curt l’ANC i Òmnium i qui sap si algun republicà reconegut disposat a sumar-se, confeccionar una llista potent i deixar Junqueras sol com un mussol, a mercè d’una campanya de desprestigi comme il faut que el pinti com un polític només interessat en guanyar les eleccions (quina ironia).

Ara bé, si el president no ho veu clar i de totes maneres no vol pagar el preu exigit per ERC per formar part de la “llista país”, hi hauria encara un tercer escenari. Consistiria en no dissoldre el parlament, aprovar els pressupostos gràcies al PSC i tirar milles. Els socialistes segurament no exigiran un pagament tant important com els republicans, perquè no disposen de cap element de pressió i estan molt més necessitats de “centralitat”. La maniobra no està exempta de risc, però permetria a Mas tenir les mans lliures de cara a futur. Quin futur? Quan parlem de no avançar les eleccions autonòmiques no estem parlant d’esgotar la legislatura (és a dir, eleccions la tardor de 2016). Estem parlant del novembre de 2015. D’aquí a un any just.

L’horitzó de Mas en qualsevol dels tres escenaris mira el novembre de 2015, quan s’hauran de celebrar les eleccions generals a Espanya. Fins llavors el tema català seguirà pràcticament igual, ningú no mourà peça. Per això, en part, a Mas l’interessa no lligar-se a un termini més curt (com el que l’imposaria ERC amb la DUI immediata). Rajoy necessita mantenir calent el “desafío catalán” perquè li dóna rèdits electorals, i perquè no pot fer altra cosa ara que ha vist que des de la dreta dura li reclamen que no baixi la guàrdia. Per tant, res de negociar abans de les generals. Canya al mono i a esperar que l’economia no trontolli i que Bárcenas segueixi mut.

Les generals hauran d'obrir finalment el meló de la reforma constitucional, perquè la irrupció de Podemos obligarà a PP i PSOE a actuar i deixar-se de gesticulacions. Alguna cosa hauran de fer si no volen que la tempesta se’ls endugui per davant. I aquí és on s’obra la maniobra lampedusiana de la salvació. I aquí és on entra la possibilitat de solucionar via pacte el “problema” català. Un nou consens (la segona transició, o la tercera), que consistirà en salvar la posició dels partits “del règim del 78” mitjançant una reforma constitucional, que inclourà elements de regeneració democràtica i que per nassos haurà d’incorporar el tema territorial. Aquesta és l’escletxa que busca Mas.

Dissoldre o aguantar, i si es dissol, anar amb ERC o sense. Ho sabrem dimarts. Però sigui el que sigui, els ulls del president estan mirant un punt. I aquest és la convocatòria general de 2015. Ens queda un any, doncs. Un any més. Un any encara.

9N: qui gestiona les dades?

Tal i com ha quedat plantejat després de la impugnació del primer 9N, el nou 9N serà una “V” amb urnes, és a dir una manifestació, que agruparà els partidaris de la independència més aquells que vulguin mostrar el seu suport a la votació. Serà una “V”, però amb la particularitat que es podran comptar els participants, a diferència de les últimes diades, on només va ser possible realitzar estimacions sobre la participació (i ja sabem els recomptes interessats i divergents que es donen a posteriori). Aquest cop, en canvi, serà possible comptar fins l'últim participant, i seran molts, i molts més arran de la impugnació promoguda pel govern central. Segons l’estimació de Gesop, feta abans de al impugnació, anirien a votar uns dos milions de ciutadans. Ara és molt possible que aquesta xifra hagi crescut fins els dos milions i mig o els tres milions. Un nombre important, més a prop del 40 que del 30% del total, potser.

Tot i que fa de mal comparar (perquè els universos no són els mateixos), segurament hi haurà més participants que votants el 2012 de les forces que donen suport al 9N. CiU, ERC, ICV i les CUP van agrupar una mica més de dos milions de votants i el darrer baròmetre del CEO els suposa un resultat conjunt del 56% del vot vàlid, és a dir dos milions i escaig si es repetís la participació de fa dos anys. O sigui que qualsevol participació que depassi aquesta xifra serà un èxit. I aquest sembla assegurat gràcies a la impugnació i la suspensió del TC, que probablement mobilitzi més persones que les que es mostren disposades a votar a les forces sobiranistes. Així doncs, la clau del 9N serà la participació, i tot apunta que aquesta serà important. Els defensors de la independència tindran una mesura prou exacta de les seves forces, ja que les paperetes (malgrat les suspicàcies que genera una organització formada exclusivament per partidaris del sí+sí) seran comprovables.

Ara bé, el 9N no només serà un recompte de forces. La votació permetrà conèixer els participants, ja que per exercir el vot serà necessari la presentació del dni. Per tant, els organitzadors sabran el nom, cognoms i número d’identificació de tots i cadascun dels que participin a la votació. El 9N, doncs, permetrà la creació d’un enorme base de dades del nucli dur de partidaris i del cercle de possibles simpatitzants de l’opció independentista. En aquest sentit, afinarà més el que ja s’està fent amb la “gigaenquesta”, que també permet crear un registre d’acòlits (i de desafectes). 

L’interès del 9N no serà simplement numèric, sinó qualitatiu. Qui gestioni aquesta base de dades, amb el 40% del cens procliu a les tesis sobiranistes, tindrà a les mans una informació política preciosíssima, que seria tot un tresor per a qualsevol partit de cara a les properes eleccions. Aquí hi ha una derivada fonamental del procés participatiu. I la pregunta és: qui es quedarà amb aquesta base de dades? Qui guardarà les fitxes amb els perfils de més de dos milions de possibles votants? A les seves mans hi haurà una mina d’or, que permetria a qualsevol força política una campanya molt més directa i efectiva. És el somni de qualsevol director de campanya, poder comunicar-se directament amb els que ja saps prèviament que són proclius als teus plantejaments, i evitar el malbaratament de recursos que suposa una campanya general (que també apel·la a electors que no et votaran). 

Saber qui gestionarà aquest fitxer és clau per assegurar-se que aquesta magnífica base de dades no acabi en algun disc dur al quarter general d'una força política. Podem estar segurs que això no passarà? Poden estar segurs els votants del 9N que no estan participant sense saber-ho en el primer acte d’una campanya partidista?

foto: 324.cat

Maniobra de distracció

Estic mig convençut que el govern central no tenia la intenció d’impugnar el nou 9N en un principi. Les declaracions que havia fet mostraven sobretot menyspreu i en ridiculitzaven el format final. Ahir va anunciar per sorpresa que havia emprès el camí de la impugnació, demanant l’informe preceptiu al Consell d’Estat, que és el pas previ a elevar la impugnació al Constitucional. Per què aquest canvi? Doncs possiblement perquè ahir es va fer pública l'operació Púnica, que ha destapat una xarxa corrupta en el vèrtex de la qual hi hauria el delfí d’Esperanza Aguirre i secretari general del PP madrileny fins fa tres anys, Francisco Granados.

Quan semblava superat el tema de les targetes black de Bankia, al PP li esclata ara un nou cas de corrupció, amb ramificacions a diversos municipis, amb cinc alcaldes i un president de diputació imputats, que s’afegeixen al degoteig d'imputats derivat del “cas Bárcenas”, que no s’acaba de tancar (l'últim tot un exsecretari general, Ángel Acebes). A més, el que havia de ser el trimestre triomfal de la recuperació econòmica s’enfosqueix, per més que el ministre Montoro li posi voluntat tot pregonant a tort i a dret les bondats del seus pressupostos per a 2015.

L'escenari imaginat per Rajoy per al seu any electoral amenaça ruïna. El PP no s'acaba de desempallegar del fantasma de la corrupció i els oracles econòmics pronostiquen que està en marxa una nova recessió europea. Si l’economia no tira i l’ombra de la corrupció no acaba de desaparèixer, al PP només li queda un cartutx per afrontar amb certes garanties un cicle electoral transcendental: Catalunya.

Si en un principi Rajoy va optar per deixar que el que quedava de la consulta morís d’inanició, ara ha ordenat tornar a la càrrega. No crec que sigui perquè considera que el nou 9N sigui realment una amenaça (no ho és ja des que el president Mas el va convertir en una broma de si mateix), sinó perquè amb aquest moviment (i els que vindran: consell de ministres, recurs, Constitucional, suspensió) espera desplaçar part de l’espai que els mitjans pensaven dedicar a la corrupció i a les imputacions dels populars.

Aquesta nova impugnació està pensada, doncs, com una cortina de fum. La bona, la de debò, va ser l’anterior. Aquesta d'ara està concebuda com una maniobra de distracció al límit que doni al govern i al president una mica d’aire i els permeti aparèixer en positiu en els mitjans espanyols a un any de les generals (i a set mesos de municipals i autonòmiques). La recuperació econòmica igual no arriba, el PP pot ser que estigui podrit de corrupció, però Rajoy continua sent el campió de la unitat d’Espanya front al “desafío secesionista” i no li tremola el pols a l’hora de defensar l’ordre “constitucional”. Si el tema és l'economia, l'electorat centrista el podria abandonar; si és la corrupció, UPyD plantarà el cabàs per recollir els milers de votants del PP decebuts (com farà Podemos amb el PSOE); però si el tema és Catalunya, Rajoy encara tindria possibilitats, tot apel·lant a la defensa de la pàtria.

Aquesta maniobra de defensa tensa encara més la situació catalana, estreny encara més l’espai d’expressió d’una opció (l’independentisme) que hores d’ara és defensada per molts ciutadans de Catalunya, que es veuen novament abocats a un carreró sense sortida, fins i tot quan ja s’havia despullat el 9N de qualsevol rellevància jurídica. La situació catalana, amb aquesta nova impugnació (gratuïta), es fa més explosiva. Però això no sembla importar el president Rajoy i el seu govern, que actuen pensant exclusivament en la seva pròpia supervivència política. I ho fan a qualsevol preu.