Apunts de 2017 (1a part): L'hora dels rebels

La sorprenent elecció de Benoît Hamon per encapçalar la candidatura socialista a les presidencials del proper maig a França no hauria de sorprendre. És coherent amb una tendència general de cicle, que abasta totes les democràcies i totes les tendències polítiques. Hamon tan sols n’és l’últim (fins avui) exemple. Representa la victòria del rebel contra l’aparell, contra la línia oficial del partit.

Hamon s’ha erigit en els últims anys en la cara de la dissidència interna al PS francès, el líder del grup de parlamentaris rebels (un centenar, poca broma), que han votat en contra de la legislació “reformista” impulsada per Hollande i Valls. La de Hamon, doncs, s’entén com la victòria de l’ala esquerra del PS front a l’ala centrista que encarnava Valls, i que ara queda en mans del dissident (ell també) Emmanuel Macron. En aquest sentit, Hamon se sumaria a la llista on hi ha Corbyn i Sanders (que, malgrat no haver guanyat, va ser capaç de posar-li les coses molt difícils a l’aparell demòcrata arrenglerat darrere Hillary Clinton).

Ara bé, les victòries rebels no poden restringir-se a l’espai de l’esquerra. Són arreu. Trump és un rebel, ens agradi o no. De fet, hauria de ser el sant patró dels rebels, una mena de reencarnació de James Dean (ja em perdonareu). És un personatge que s’enfronta a tothom, un outsider de manual que va eliminant rivals mentre fa camí cap a la nominació republicana, enfrontat als candidats més ben situats, als congressistes, a les “velles glòries”, a l’aparell, als mitjans que nodreixen la base republicana (l’enfrontament amb la totpoderosa Fox durant la campanya fou èpic). I finalment, en un duel a mort amb l’establishment i el “tot Washington” encarnat en Hillary Clinton, és capaç d’aconseguir la presidència dels Estats Units, el cim del poder polític planetari.

L’èxit dels rebels només s’entén pel bloqueig i la deslegitimació del sistema en aquesta eterna i extenuant post-crisi, que no sembla tenir final. La rebentada del sistema nascut de la revolució conservadora no ha trobat alternativa dins del sistema. El neoliberalisme és un cadàver, però reté la corona per incompareixença d’adversari. No hi ha alternativa, en això tenien raó els portaveus de capitalisme globalitzat. No n’hi ha... dins del sistema, o des del sistema. De manera que l’única possibilitat és que en sorgeixi una (o unes) des de fora del sistema. I això és el que són els rebels, una esmena a la totalitat d’un sistema que apareix a ulls de la majoria com incapaç de regenerar-se, de reformar-se.

Així, les eleccions (qualsevol elecció) es converteixen en plebiscits entre l’establishment i els rebels, entre els que defensen la bondat del statu quo i els que busquen la seva aniquilació. Tots comparteixen una mateixa idea: el sistema s’ha esfondrat, però tothom fa veure que segueix en peu, nosaltres assenyalarem l’emperador nu, desemmascarem “la Gran Mentida”.

Aquesta idea pot resseguir-se en tots els discursos rebels arreu del món, tant a Podemos com a Trump, i fins la CUP. L'autenticitat front el cinisme, la veritat sense embuts contra la correcció política, la desobediència front la injustícia. Aquests arguments tenen una enorme potència mobilitzadora i combativa. L’argument de l’establishment, en canvi, és reactiu, poruc, va sempre a la defensiva.

D'aquí que arreu també s'hagi imposat l'agenda rebel, de vegades impulsada pels propis partits del sistema (clarament el cas dels tories amb el Brexit), el que fa que les eleccions se celebrin en el territori rebel: a França tot apunta que la campanya girarà al voltant de la sobirania nacional i el paper de la Unió Europea, mentre que a Alemanya i a Holanda la immigració i els refugiats (convenientment barrejats) en seran els temes centrals.

foto: 20minutes.fr

Hi ha tantes veritats com canals de televisió

D’ençà del referèndum del Brexit i posteriorment de les eleccions presidencials als Estats Units s’ha posat de moda un nou concepte: la postveritat. Ha estat tant gran l’èxit d’aquest neologisme que el diccionari Oxford l’ha escollit com la paraula de l’any.

La postveritat identificaria aquells arguments utilitzats en la pugna política que no es basen en fets contrastables sinó en emocions, que la majoria de vegades se sustenten directament en mentides i manipulacions. I en base a aquesta definició s’assenyalen com a exemples les campanyes del Brexit, la del no a l’acord de pau a Colòmbia o la de Trump (i aviat es dirà el mateix de la campanya pel no al referèndum sobre la reforma constitucional a Itàlia, espereu uns dies i ho veureu escrit arreu).

Hi ha, doncs, un sentit polític en l’aparició d’aquest debat i en la manera com s’està conduint. S’utilitza el concepte de postveritat per negar legitimitat als moviments antiestablishment que han aparegut com bolets a tot el globus en els últims anys. Així, els del Brexit haurien guanyat, sí, però fent trampes. Com Trump. Dient mentides, falsejant les dades, creant una imatge falsa, una realitat “virtual” front a la realitat “real” defensada pels seus oponents.

La idea de fons és doble. D’una banda, desqualificar les victòries d’aquests guanyadors inesperats. I de l’altra, justificar les derrotes dels seus oponents. Així, Clinton no hauria perdut per haver fet una campanya desastrosa i per haver estat incapaç de generar confiança entre els demòcrates i els moderats, sinó que hauria perdut per les mentides de Trump. Ah, perfecte. Exculpats tots, doncs.

La utilització del concepte postveritat és clarament interessada quan s’observa que els arguments que es fan servir per penjar aquesta llufa a uns, no s’utilitzen per a altres. Dels del Brexit es diu que basaven la seva campanya en “creences” (i ho van fer), però el mateix més o menys podria dir-se de la política econòmica de l’Eurogrup dels últims anys, que es basa en creences més que en dades. És més, que desestima les dades (sobretot les que demostren que l’austeritat no funciona) per seguir una “creença inqüestionable”. Però a ells no se’ls aplica el concepte de la postveritat... curiosament. Com tampoc s’aplica el concepte d’emoció per explicar l’èxit de la campanya d’Obama de 2008, però sí l’èxit de la de Trump de 2016.

Més enllà de l’ús intencionat que es fa del concepte, el que pot ser més interessant és intentar entendre per què ha funcionat la postveritat, és a dir per què hi ha un munt de persones (majories en molts casos) que reaccionen positivament a discursos que tenen poc a veure amb la realitat, o que directament la contradiuen. Un argument que s’ha esgrimit sense rubor és que aquestes persones serien enzes, babaus fàcils d’engalipar, pobra gent sense estudis que viuen a les àrees rurals. A part de fals i profundament insultant, aquest argument és altament perillós des d’un punt de vista democràtic, com apunta Jordi Muñoz.

Hi ha raons més profundes per a la postveritat, i no totes són precisament amables per a l’establishment.

La postveritat no és explicable sense fer referència a l’afebliment del concepte d’autoritat. En dos sentits. En primer lloc, per la igualació de les opinions dels experts i de la resta de mortals que s’ha produït en els últims anys, i que ha provocat que a totes les opinions se’ls acabi atorgant el mateix valor i tenint la mateixa legitimitat. Així, qualsevol persona amb accés a un micròfon (no diguem ja amb un compte de twitter) no només pot dir el que li sembli (faltaria més!) sinó que la seva opinió valdrà tant com la de qualsevol. Així, el que diu el pare d’una escola pesa tant com el que diu la mestra, el tertulià que el físic nuclear, l’aficionat que l’entrenador.

En segon lloc, en el camp polític, s’ha produït una incapacitat de l’autoritat per donar respostes als problemes, o senzillament per enfrontar-los. No es pot entendre la ràbia antiestablishment sense fer referència a la incapacitat d’aquest establishment per donar resposta a la crisi econòmica i als seus efectes. Això ha minat de forma evident l’autoritat de governants i polítics en general, però també la d’acadèmics i “experts”, el discurs dels quals ha anat separant-se progressivament de les vivències quotidianes d’una part important de la població a mesura que els primers celebraven el final de la crisi mentre els altres la continuaven patint.

Els mitjans són un altre focus de postveritat. Primer, fa temps que barregen sense problemes informació i opinió, fent saltar una frontera que hores d’ara només existeix a les classes de les facultats de periodisme. Des que Carrascal a Antena 3 es va inventar el primer noticiari “d’autor” allà per 1989, l’opinió no ha fet més que expandir el seu domini en detriment de la informació, en una barreja que legitima qualsevol argument.

La informació també ha sucumbit a la competència. Cal anar ràpid i ser el més cridaner possible, per guanyar els teus rivals. D’aquí que les notícies se succeeixin, apilant-se sense possibilitat d’anar més enllà del titular, que ja no és del dia sinó de l’hora. I fins i tot aquelles notícies que es basen en dades (com les relatives a les enquestes electorals) acaben jibaritzades en un tuit.

Els mitjans han perdut el seu paper de prescriptors generals, perquè una part molt important dels ciutadans (i fins i tot dels seus propis consumidors) els veu com a simples corretges de transmissió d’interessos empresarials o polítics (o ambdós alhora), que seleccionen les informacions en funció de si afavoreixen o perjudiquen aquests interessos. Això fa dels mitjans un ingredient més d’això que s’ha denominat “la casta”. I prova d’això és el consens a favor de Clinton de la majoria dels mitjans “seriosos” nord-americans. Aquest consens no només no ha provocat un augment del suport a la candidata, sinó que hauria generat una major mobilització de rebuig entre els votants de Trump i una desmobilització igual entre aquells demòcrates que li retreien a Clinton massa proximitat amb el poder econòmic.

També hi ha hagut una explosió de mitjans de comunicació, lligada al canvi tecnològic, que abarateix la posada en marxa d’un mitjà (no diguem d’un blog). En poques dècades hem passat d’un sistema de poques cadenes a un d’infinites possibilitats d’entreteniment (i per tant, de socialització), de manera que els canals busquen capturar un segment d’audiència fidel. Això els fa definir una línia el més concreta possible. S’han acabat les televisions generalistes que pretenen arribar a tothom i que, per tant, estan obligades a tenir un perfil difós que no expulsi ningú. Ara els mitjans han de ser militants si volen guanyar i conservar una audiència, fins i tot els que volen abastar un espectre ample d’espectadors. Cada mitjà ha d’estar associat a un concepte (és independentista, o d’esquerres, o conservador, modern, “popular”) o a un tipus de programes (realities, informació, esports). Així, cada espectador té el que vol i no cal que “perdi el temps” veient coses que no l’interessen. I si no, encara millor, pot anar a internet i tenir-ho tot quan i on vulgui. Els mitjans encapsulen els seus clients, els perfilen i els donen exclusivament els arguments que aquests demanen. D’aquí que cada segment estigui molt convençut del que pensa i sigui incapaç de qüestionar-s’ho, sinó que creu que el que pensa no només és la veritat sinó que ho comparteix tothom (i això no afecta només als sotmesos a la postveritat, sinó també als de la “veritat” a seques, que queden astorats quan veuen que els seus no són majoria).

Dit tot això, que la culpa de tot la tinguin les xarxes socials, com s’afirma, sembla un intent groller d’exonerar els mitjans tradicionals de la seva responsabilitat en l’estat de coses actual.

Som en un nou temps que ha vist esfondrar-se alguns dels mites fundadors de la societat de consum estandarditzat establerta després de la segona guerra mundial. La postveritat és una resultant d’aquest canvi, és l’adaptació de la lluita política a la societat de la segmentació extrema, de l’embombollament que suposa el final de la societat dels grans consensos dominada per una classe mitjana ampla que té una vida estandarditzada (feina, pis, cotxe, vacances, electrodomèstics), que ha donat pas a un conjunt de microsocietats autonodrides, els membres de les quals estan convençuts de tenir la raó absoluta. 

L’era de les “grans veritats” ha donat pas a l’era de les “petites mentides”, com la política de les grans majories ha donat pas a l’atomització, la dels grans conceptes inclusius (el futur, el progrés) a conceptes durs, militants (ells i nosaltres, els de dalt i els de baix). L’aparició d’això que s’anomena la postveritat només pot sorprendre aquells que creien que, després que la crisi s’emportés la societat antiga, tot podia continuar com si res.

foto: oxforddictionaries.com

Lliçons americanes

Un cop s’ha confirmat que el que mai no podia passar efectivament ha passat (i en van unes quantes), és hora d’extreure algunes possibles lliçons de les eleccions presidencials americanes d’ahir.

Que sorprengui l’elecció de Trump és fins un cert punt normal, però alhora és un símptoma de la miopia generalitzada que ha envaït (i encara envaeix) el món. La reacció davant Trump ha anat cremant etapes. Primer, era impossible que fos candidat. Després, era impossible que guanyés la primària republicana. Més tard, era impossible que fos rival per a Clinton. Finalment, era impossible que assolís la presidència.

Trump ha anat fent saltar pels aires totes i cadascuna d’aquestes idees, una rere l’altra, deixant en evidència mitjans, opinadors, analistes i demés fauna que havia assegurat que era totalment impossible que pogués guanyar. Com a mostra, la portada de la revista Time del 13 d'octubre, que anunciava el "Total meltdown" de la campanya de Trump.

D’aquí la sensació de sorpresa general, perquè pràcticament tothom s’havia convençut (o l’havien convençut) que la victòria del multimilionari era totalment, absolutament, impossible. I certament ho era... si s’aplicaven els paràmetres que s’han utilitzat fins avui per mesurar les coses. El primer que posa de manifest la victòria de Trump és que el món ha canviat, i amb aquest canvi ha quedat obsolet l’instrumental que fèiem servir per entendre’l i analitzar-lo. El que abans no podia ser, ara és. I no és nou. Porta passant uns quants anys.

Ceguesa intencionada

El pitjor dels cecs és el que no vol veure. L’adagi és aplicable al que ha anat passant els últims anys. Els indicis, les dades, les sospites que alguna cosa passava, s’han anat acumulant damunt la taula. Però no s’ha volgut veure. S’ha anat tirant d’inèrcia, com si el que vivim fos un episodi que en algun moment s’acabarà i retrobarem els bons vells temps passats.

Si ens deixéssim endur per la deriva conspiranoica creuríem que tot plegat es tracta d’un immens engany, però també és un autoengany. Els creadors d’opinió, els mitjans, realment no consideren possible que les coses canviïn. Per a ells, el discurs de l’establishment és l’únic raonable, i per tant és l’únic possible perquè és el bo. De tan dir que no hi ha alternativa, s’ho han acabat creient. I quan l’alternativa (les alternatives, de fet) ha aparegut, no l’han volgut veure.

Autisme autosuficient

El problema de l’opinió majoritària actual és la miopia a partir de la qual mira la realitat, l’autosuficiència de creure que tots els que estan en contra són folls o idiotes. Així, els votants de Trump són bojos, com els favorables al brexit eren insensats, els del no a Colòmbia piròmans i els votants de l’esquerra radical ànimes càndides. Tots ells estan equivocats.

D’aquí que les anàlisis es facin amb unes ulleres trucades. A la minoria furibunda d’homes blancs que eren la base del suport a Trump se la despatxava dient que eren racistes i masclistes, com si això els fes invisibles i no mereixedors de cap atenció. Ningú no es preocupava de quin era l’origen de la seva posició. Estaven fora de focus. El mateix Trump era un candidat racista, i d’això se’n deduïa que era impossible que guanyés. Un raonament impecable. I que s’ha demostrat completament fals.

Des dels extrems també es guanya

Tradicionalment, les eleccions americanes s’han guanyat des del centre, apel·lant al vot moderat. Així, qualsevol candidat que volgués guanyar per força havia de moderar el seu discurs, llimar els aspectes més cantelluts de la seva proposta. Deien que les primàries es guanyen des de la duresa, però l’elecció es guanya des del centre. I així ha estat durant anys per a senadors i presidents... fins ara.

Un dels arguments “infal·libles” que es feien servir per negar a Trump la possibilitat de guanyar era que tenia un discurs massa radical. Durant la campanya no va fer ni una concessió a la moderació, es va enfrontar a tothom, va bandejar tots els representants de l’establishment republicà i va seguir insultant Clinton com si estigués en una tertúlia televisiva de l’extrema dreta.

I ha guanyat. És veritat que no en vots, però ha destruït totes les premisses que fins ahir determinaven la manera com es guanyaven les eleccions als Estats Units. Trump ha mostrat que es pot guanyar sense transigir, sense edulcorar el discurs. I és que la societat americana que estava cridada a votar ahir era significativament diferent a la tradicional societat de predomini de la classe mitjana benestant. La crisi ho ha canviat. La classe mitjana confiada i feliç ha donat pas a un segment rabiós i atemorit, desorientat i precaritzat.

Mobilització

Aquest segment ha estat el grup de base que ha donat la presidència a Trump. Els homes blancs que l’establishment havia abandonat, deixant-los en mans de demagogs al·lucinats i de creadors de teories conspiranoiques sobre l’avenç xinès o el predomini de les minories racials (i dels jueus, una paranoia tradicional, i dels gais, una de nova).

El menú televisiu diari sobre l’esfondrament d’Amèrica, combinat amb la crisi industrial, ha creat un segment de votants decidits i fortament mobilitzats. Se’ls pot titllar del que sigui, de racistes, de troglodites, però han demostrat ser una força imparable en aquestes eleccions. I Trump els ha donat el que demanaven, ni més ni menys. Per a aquest electorat Trump era autèntic, parlava dels seus problemes, recollia els seus clams que ningú no escoltava.

No és la primera vegada que passa. El 1994 Newt Gingrich ja ho havia fet. És l’Amèrica profunda que Trump ha sabut recollir, convertint-la en la seva force de frappe. És el mateix perfil de l’Anglaterra rural del brexit, menystinguda abans del referèndum, i després, dibuixats pels mitjans “seriosos” com una coalició de vells, quasi analfabets, pagesos, crèduls, nacionalistes i xenòfobs. Doncs bé, aleshores com ara, aquesta colla va aconseguir guanyar els joves, universitaris, urbanites, cosmopolites, saberuts i setciències.

Trump no ha aconseguit aglutinar una gran majoria al seu darrere. N’ha tingut prou amb el seu grup de convençuts. Com Uribe i els del no a Colòmbia.

Convicció

Davant d’aquest grup convençut, els demòcrates no han sabut aixecar un moviment similar que se li oposés. La pregunta no és tant per què ha guanyat Trump sinó per què no ho ha fet Clinton. Per què no han anat a votar tots els que (i són majoria) no estaven a favor del candidat republicà? Què els ha faltat? Quelcom que als de Trump els sortia per les orelles: convicció.

La campanya demòcrata no ha donat als electors els arguments necessaris, perquè apel·lar a la racionalitat, a la prudència, no és un argument mobilitzador, no fa votar la gent. Al final, l’únic argument era que Trump era pitjor, que no estava preparat per ser president. I poca cosa més. Com si la campanya electoral fos un “talent show” on només es valoren els mèrits dels candidats.

Convençuts d’això, la campanya de Clinton ha estat un exemple d’autosuficiència. Mirar per damunt de l’espatlla. Aixecar la cella. Enfotre-se’n. Això ja ho havia fet Al Gore, aquell candidat demòcrata sobradament preparat que va perdre (malgrat guanyar en vots) davant d’un “ni-ni” de nom Geroge W. Bush.

Els demòcrates no han entès que la gent surt a votar quan se’ls convenç, i això requereix alguna cosa més que la suposada evidència que produeix la comparació del mèrits acadèmics o professionals. Cal idees, cal connexió, empatia, fins i tot un cert sentit èpic. Tot això ho va tenir Obama el 2008 (i Sanders a les primàries), i no ho ha tingut Clinton ara. Respecte de 2012, els demòcrates s’han deixat pel camí sis milions de vots. La bondat dels programes electorals en democràcia no la demostren la nòmina de catedràtics que els fan, sinó la capacitat d’atraure i arrossegar vots. I aquí el més llest ha estat Trump, i a Hillary no li ha servit de res ser la més intel·ligent.

En els propers dies s’assenyalarà els votants que es van quedar a casa com els culpables de la victòria de Trump (com es va fer amb el brexit i amb el no a l’acord de pau a Colòmbia). És injust. Si no van anar a votar va ser perquè ningú no els va donar prou incentius per fer-ho. El vot ja no és un deure, és una opció que es tria només si algú et convenç de fer-ho. Que en prenguin nota.


Desconfiança

Per guanyar, Clinton necessitava sumar suports de tot el seu camp, però (a manca d’analitzar les dades a fons) sembla clar que no ha aconseguit arrossegar tot l’espai demòcrata. En part per la manca d’un element aglutinador, per la fredor de la seva campanya, però també perquè una part segurament considerable del vot demòcrata (en part el llegat de la campanya de Bernie Sanders) no es fiava de Clinton.

Si els anys de la crisi han vist endurir-se el vot de la dreta, també s’ha endurit l’esquerra. La fi del somni daurat de la classe mitjana ha comportat també la fi de les utopies centristes. En un context com l’actual, Tony Blair ho hauria tingut molt difícil per guanyar com ho va fer el 1997.

Les eleccions ja no es juguen en el terreny de la creació de confiances, sinó més aviat en l’exaltació i mobilització de la desconfiança. La dels seguidors de Trump envers l’establishment, fins i tot, o sobretot, el republicà (per això no li han fet mal les desercions dels moderats). I la desconfiança de l’esquerra demòcrata vers les possibles polítiques que pogués dur a terme una nova administració Clinton.

Polítics que no són polítics

Sembla mentida que l'equip de Clinton (una altra mostra de ceguesa incomprensible) no entengués que la història ha canviat i que ara l'electorat no valora, sinó tot el contrari, els currículums dels aspirants. Haver tingut una carrera en el món polític ja no és un valor positiu, sinó més aviat és un llast. Haver estat senadora i secretària d'Estat no fa que la gent et voti, sinó més aviat el contrari. I no ho han vist.

I tanmateix, el món és ple d'exemples de polítics "no polítics", a esquerra i a dreta. Des de Colau a Beppe Grillo, els nous líders polítics fan gala de no tenir un passat en la política, de ser nouvinguts al terreny polític. Aquí Trump ha sabut captar millor que Clinton l'esperit del temps, per on bufava el vent. I no es pot dir que Clinton no ho sabés, ja que el 2008 va ser derrotada a les primàries per un candidat que també es presentava com un nouvingut, un desconegut de nom Barack Obama.

Altre cop les enquestes

Aquesta elecció estava oberta. Era evident. Els indicis hi eren, les dades ho anunciaven a crits. El problema és que no n’hi ha prou amb això. Cal creure’s-ho. Cal sortir de la càpsula feliç i tranquil·litzadora on la musiqueta ens diu que el que no ha passat no pot passar i atrevir-se a mirar les dades en fred. Cal repetir-ho altre cop (i en van dotzenes): les enquestes no han fallat. Les enquestes ho deien. 

Des de mitjans d’octubre el suport a Trump creixia i creixia, tant a nivell federal com en aquells estats que li han acabat donant la victòria. El vot a Clinton, en canvi, estava estancat. Les últimes enquestes mostraven un empat a Florida, a Ohio, a Pennsylvania, a Carolina del Nord. Els avantatges eren mínims, estadísticament insignificants. El guanyador final tant podia ser Clinton com Trump. Les enquestes ho van clavar, altre cop. El problema és el de sempre: que es demana a les enquestes que diguin coses que no poden dir. I després se’ls dóna la culpa.

El futur ja és aquí (i no mola gaire)

Aquestes presidencials americanes segueixen la línia de “sorpreses” electorals que es van succeint a tot el globus en els últims anys. La victòria de Trump ens explica que hi ha un món nou pel que no serveixen els paràmetres antics. Un món esmicolat, dominat per la por i la ràbia que neixen del desconcert i de la sensació d’abandonament d’una part no negligible de la població. I aquesta part es mobilitza quan troba algú (un candidat, un partit) que els escolta i els proposa un horitzó.

Front a això, les forces tradicionals (no només polítiques, també econòmiques, socials) o bé miren cap a una altra banda, o bé escarneixen la iniciativa (per demagògica, bufanúvols, o el concepte de moda: populista). És el manual de sempre, aquell que diu que hi ha cosdes que no poden passar, pel sol fet que mai abans no han passat. Aquestes forces tradicionals no entomen el problema. Vuit anys després de Lehmann Brothers segueixen com si res, esperant que escampi.

Però no escampa. Al contrari, els núvols s’acumulen arreu i la previsió anuncia més tempestes. L’any que ve toquen presidencials a França i federals a Alemanya. Caldrà tornar-ho a dir. Tot és possible. Fins i tot l’impossible.