Rajoy vol guanyar les generals (al preu que sigui)

Els últims moviments del PP apunten una intencionalitat electoral clara: estan dissenyant l’escenari més favorable per a les eleccions generals. Els de Rajoy saben que al Congrés que sorgirà d’aquestes eleccions serà molt complicat que cap partit tingui una majoria sòlida que li permeti governar en solitari. Tanmateix, al PP estan disposats a obtenir el millor resultat possible, no només que els permeti ser els més votants sinó que els doni un avantatge sobre el segon que faci que la legislatura els pugui ser més plàcida del que anunciaven els auguris.

Els de Rajoy s’han llençat a dibuixar un escenari el màxim de favorable als seus interessos. En primer lloc, han fet fora de la pista C’s, que li havia pres una parcel·la important de la bossa de vot moderat que havia optat en massa pel PP a les generals de 2011. Totes les enquestes mostren una davallada significativa dels de Rivera. Segons el CIS, d’abril a juliol el PP ha recuperat prop de set-cents mil vots que havien marxat a C’s. Els de Rivera “només” li prenen al PP 1,3 milions de vots, lluny dels casi 2 milions que li prenien a la primavera.

La baixada de C’s s’ha produït en paral·lel a la desaparició de Rivera dels mitjans conservadors, que fins no fa gaire li donaven canxa. El líder de C’s va deixar de ser el soci fiable quan li entregà Andalusia a Susana Díaz i, sobretot, quan posà en perill l’avantatge dels populars sobre el PSOE a les generals. Si alguna cosa té clara la dreta és que amb les coses de menjar no es juga i la possibilitat d’una majoria PSOE-Podemos al Congrés era un plat massa indigest per als seus gustos. Així que, desinflat C’s, el PP ha tornat a situar-se al capdavant de les estimacions de vot (ho reconeix fins i tot la poc sospitosa cadena SER).

Però al PP saben que no n’hi ha prou. Certament l’escenari comença a definir-se a favor dels seus interessos, la cançoneta de la “recuperació” funciona, amb la inestimable cameo de Merkel, Bárcenas és només un record boirós i l’avantatge respecte del PSOE s’aferma. Les eleccions són allà on Rajoy les volia. Però no n’hi ha prou, Rajoy no en té prou. El proper Congrés serà complicat i encara seria possible una majoria alternativa a l’esquerra, el que obligaria el PP a ser més depenent de C’s del que segurament voldrien.

Rajoy no pensa en el 20 de desembre, pensa més enllà, i sap que necessita un avantatge sòlid que li permeti surfejar la legislatura sense haver de patir gaire. O dit d’una altra manera, governar fent les mínimes concessions possibles (i aquí pensa en la casi inevitable reforma constitucional). I és aquí on Rajoy tira mà del que pot ser la seva carta definitiva: Catalunya.

Al PP saben que necessiten aglutinar el màxim de suport per part d’aquells que encara no han decidit el seu vot (uns 5 milions d’electors, la gran majoria ubicats al centre i que històricament han optat o bé pels populars o bé pel PSOE). Aquest segment acostuma a mobilitzar-se només quan perceben que hi ha quelcom de molt important en joc i tendeixen a fer un vot “de govern”, a favor de l’estabilitat. Són el gruix que votà Aznar quan el PSOE es desinflava, però que va donar l’esquena al PP el 2004. I són els mateixos que es van convèncer que Zapatero duia el país al desastre.

Paradoxalment, aquest grup es desmobilitza en un context de millora econòmica. Rajoy ha intentat activar-los associant Pedro Sánchez amb l’esquerra “radical”, però no sembla que la jugada li funcioni. Sense el suport d’aquest grup, Rajoy pot tenir assegurada la victòria, potser el govern, però no la tranquil·litat. Li cal quelcom per activar-los i el “cas català” és perfecte, en primer lloc perquè dóna a les eleccions el dramatisme necessari per mobilitzar els moderats; en segon lloc perquè situa Rajoy i el PP com el vot “inevitable” si no es vol que Espanya “es trenqui”; i finalment, perquè deixa molt poc espai al PSOE per situar-se en una posició alternativa (a no ser que vulgui aparèixer com “l’amic dels separatistes”).

És en aquest sentit que cal entendre la proposta de reforma de la llei del TC, un despropòsit en la forma i en el fons, però que està pensat com un acte de precampanya, no de les eleccions catalanes (per molt que García Albiol en fos protagonista), sinó de les generals. Forma part del disseny de l’escenari. El rival de Rajoy i el PP a les eleccions generals no seran Sánchez i el PSOE, sinó Mas i els independentistes. Serà una batalla per l’ànima d’Espanya entre dos bàndols antagònics (un plebiscit, vaja, en això Rajoy curiosament copia els independentistes catalans), però que en el fons tindrà com a objectiu la captura del màxim nombre d’indecisos.

No és el primer cop que el PP fa servir aquesta tàctica. La va utilitzar en la discussió sobre l’estatut al TC, que tenia per objectiu final evitar l’avantatge electoral del PSOE en situacions d’empat virtual a les eleccions generals (ja en parlarem un altre dia). Com va passar llavors, al PP se li en fum les conseqüències que la seva estratègia pugui tenir a Catalunya. Per a ells és un territori descomptat, on no esperen recollir més suports que el votant dur al qui agrada el discurs de Garcia Albiol. Ens equivoquem si creiem que l’estratègia del PP està pensada per Catalunya. Tindrà efectes en l’escenari català, òbviament (el més clar, la “resurrecció” de Mas), però l’objectiu final són les generals, aconseguir el millor resultat possible a les generals, les eleccions que realment importen als populars. La resta són només víctimes col·laterals.