Apunts a dos dies del 27s

A la recta final d’una de les eleccions al Parlament més emocionants i estranyes (per bé que ens hauríem d’acostumar a eleccions “estranyes”, perquè possiblement siguin la norma a partir d’ara), les estimacions de les enquestes publicades aquest mes ens deixen damunt la taula alguns elements dignes d’anàlisi. Certament, en un escenari convuls i incert les estimacions de vot són més arriscades que mai, però també és cert que no tenim cap altre instrument de mesura. De manera que a mig camí entre la credulitat absoluta i les teories conspiranoiques, apuntem algunes claus de la “foto finish” d’aquesta campanya.

Fracàs de les apostes estratègiques

Aquesta convocatòria electoral està marcada pels canvis en l’oferta partidista. Per primer cop, opcions tradicionals no es presenten com a tals. A les taules electorals els votants no trobaran les paperetes de CiU, ni d’ERC, ni d’ICV. Al seu lloc, hi hauran llistes d’agregació, que tenen com a propòsit ampliar l’espai de suport tradicional d’aquestes opcions.

Ara bé, aquestes propostes no semblen haver funcionat. Segons totes les enquestes, Junts pel Sí obtindrà un resultat per sota de l’aconseguit conjuntament per CiU i ERC el 2012 (fins i tot si considerem l’estimació de vot a Unió, que en aquestes eleccions es presenta en solitari). L’aposta d’un gran moviment que aglutini tot l’independentisme en una sola candidatura no sembla que funcioni (en part perquè, com ja va passar a les municipals, les CUP se n’emporten una porció important).

Tampoc no sembla acabar de rutllar l’aposta de l’esquerra de reproduir a Catalunya l’èxit aconseguit per Barcelona en Comú a les municipals. Segons totes les enquestes, Catalunya sí que es pot només aconseguirà afegir un petit percentatge al vot d’ICV-EUiA de fa tres anys. Magra pesca per un combinat que inclou Podemos i aspirava a ser de lluny la primera força de l’esquerra no independentista.

Tampoc sembla que funcioni l’aposta del PP per Albiol. La seva elecció com a cap de llista i la tria per una línia dura de confrontació no sembla haver aturat l’hemorràgia de vot popular cap a C’s, que les enquestes situen a l’entorn del 40% del vot al PP de 2012. L’aposta Albiol no ha acabat de funcionar, segons tots els sondeigs.

En canvi, les enquestes apunten a un notable creixement d’aquelles opcions que han mantingut el perfil estratègic, per bé que hagin canviat els seus caps de llista. Tant les CUP (amb Baños substituint Fernández a causa de la limitació de mandats que impera en la formació) com C’s (amb Arrimadas prenent el testimoni d’un Rivera que apunta a Madrid) milloraran els seus resultats, segons totes les enquestes.

Finalment, el PSC és l’única opció que perd pes tot i mantenir el seu perfil estratègic. En el cas dels socialistes sembla clar que la polarització i el fet de representar la “vella política” pesaran més que els esforços coreogràfics del seu cap de cartell.

Del 20/60/20 al 40/40/20

El 27s refermarà algun element de fons que ja va apuntar la convocatòria de 2012. Catalunya ha canviat. Tradicionalment, l’electorat català es distribuïa al voltant d’un espai central, el catalanisme, amb totes les seves variants. Aquest espai agrupava el 60% dels electors, i deixava a banda i banda les opcions més extremes: l’independentisme i l’espanyolisme, cadascuna agrupant al voltant del 20% del cens.

Aquest esquema centrípet salta pels aires entre 2010 i 2012, quan la sentència del TC sobre l’estatut deixa el catalanisme tradicional sense recorregut i quan CDC (amb Unió a remolc) es resitua en aquest nou escenari tot abraçant la causa independentista. Ambdós moviments fan que una part del catalanisme (un 20%) es desplaci cap a l’independentisme, fent néixer un nou equilibri de forces: 40/40/20. És a dir, un 40% d’independentistes, un 40% de catalanistes diversos (federalistes, confederals i demés) i el 20% tradicional de l’espanyolisme.

Aquestes eleccions són les primeres que es juguen en aquest nou terreny de joc. D’aquí que l’independentisme hagi guanyat pes front al més tradicional catalanisme d’arrel pactista, que ja no representa la gran majoria que tradicionalment representava. Ara bé, d'aquí també que a l'independentisme per si sol li costi tant assolir el 50% dels suports.

La “zona gris”

Malgrat aquest canvi substancial en l’equilibri de blocs, la clau d’aquestes eleccions continua sent a l’espai del mig, que tot i disminuït manté un pes decisiu, sobretot si l’independentisme aspira a aconseguir el 50% dels vots (fita màgica per desplegar el “full de ruta”).

Els independentistes han intentat jugar a la desmobilització dels electors que se situen entre ells i l’antiindependentisme (identificat amb les opcions del camp espanyolista: PP sobretot, però també C’s). El problema per al camp independentista és que la necessitat de polaritzar la campanya per mantenir el seu camp mobilitzat podria haver despertat la “zona gris”. I aquí resideix el punt d’incertesa d’aquestes eleccions: la mobilització del bloc del mig, d’aquest 40% clau.

Si com a mínim un 10% d’aquests acaba optant per candidatures independentistes (Junts pel Sí, principalment), aquestes assoliran el 50%. També podrien assolir-lo si una part significativa del vot del mig acaba no anant a votar. Però si aquest bloc s’activa i opta per alguna llista “grisa” (Catalunya sí que es pot, PSC, Unió, fins i tot C’s), els independentistes quedaran per sota del 50%.

Malgrat el canvi profund operat en l’electorat català aquests últims cinc anys, l’independentisme no és (encara no és) majoritari. De manera que la seva victòria per més de la meitat dels vots (una altra cosa són els escons) dependrà dels no independentistes. Al final, hi ha coses que no varien. També CiU guanyava les seves majories en funció del que feia aquest bloc. O bé s’abstenia perquè no trobava oferta o bé votava per una opció nacionalista moderada embolcallada de tecnocràcia i modernitat (és així com Mas va aconseguir els seus tan preuats 62 escons el 2010).

En unes eleccions a vida o mort com les del 27s, a Junts pel Sí els és difícil aspirar a atraure aquest vot (per bé que l’”operació Romeva” anava per aquí), i fins i tot podria ser que el seu plantejament de campanya (la polarització plebiscitària entre sí i no) acabi sent en última instància la responsable de no assolir el 50% dels vots.

I el 28s, què?

Pràcticament totes les enquestes (de fet, totes menys una) suposen que Junts pel Sí no assolirà la majoria absoluta d’escons, de manera que haurà de pactar amb una altra força per investir un president. I aquí s’obren mil hipòtesis. L’aliat “natural” de Junts pel Sí, les CUP, ja han manifestat que no pensen investir Mas (ni facilitar-ne la investidura, és a dir abstenir-se), el que posa més pressió a l’escenari. Si això fos així, l’aposta de Mas hauria fracassat en els dos objectius principals: el primer, assolir un resultat molt més ampli que el vot a CiU i ERC de fa tres anys; el segon, garantir la continuïtat del propi Mas a la presidència de la Generalitat.

A partir d’aquí, s’obren diversos escenaris. El més obvi, la pressió sobre les CUP per terra, mar i aire per garantir la investidura de Mas. Si això no fructifica, la cerca d’alguna opció alternativa dins de les pròpies files de Junts pel Sí (aquí hi pot jugar Romeva, però també Junqueras o algun candidat “civil”). El problema en qualsevol cas és la pluralitat interna de la candidatura, i del grup parlamentari resultant. Depenent del resultat final, CDC podria disposar de menys de quaranta escons al nou Parlament, que serien suficients per bloquejar una sortida diferent a la de Mas (l’”opció Romeva”) però no serien prou per evitar aliances, que no sembla que puguin ser altres que ERC i les CUP (l’opció d’investir Mas amb els vots de Catalunya sí que es pot és hores d’ara pura ciència ficció).

Finalment, cal tenir en compte que la nit del 27 comença la precampanya de les generals (si és que no ha començat ja), de manera que no és previsible que les posicions es relaxin. Ens podríem trobar, doncs, en una situació de bloqueig institucional, amb l’amenaça de fons d’haver de cridar a noves eleccions en el termini de dos mesos després de la primera votació d’investidura.

Tot això, és clar, en el ben entès que les enquestes no s’equivoquin...