El mal necessari

La imputació de Mas, Rigau i Ortega per la consulta del 9N és una acció política, no judicial. Per tant, és una acció que busca rèdits polítics, és a dir electorals. Al PP fa temps que se li en fum utilitzar les institucions de l’Estat per als seus interessos, malgrat que això acabi perjudicant la legitimitat d’aquestes institucions. Ho vam veure amb la utilització del Tribunal Constitucional durant el llarguíssim procés contra l’estatut, origen de l’actual situació política a Catalunya.

En aquell procés demencial ja es va veure que els populars no tenien cap mania en retorçar la legalitat (que diuen defensar) per assolir els seus objectius. Llavors, l’objectiu era tornar al poder, ara l’objectiu és mantenir-s’hi. Tan senzill com això. Qui hi busqui més interpretacions no entén la lògica del PP. Els conservadors es guien segons la interpretació més crua de Maquiavel: fer el que sigui per conquerir el poder i mantenir-lo. Ras i curt. Per fer-ho, tot val. Rebentar els equilibris entre els poders de l’Estat, legislar “ad hoc”, incendiar Catalunya, manipular, fer servir com peons a jutges, fiscals i inspector d’hisenda. Els cadàvers que van quedant a la cuneta del seu gloriós camí són simples víctimes col·laterals, sacrificades a favor d’un únic objectiu: el poder.

Catalunya ha estat una peça preuada d’aquesta estratègia, però crec que ens equivoquem si llegim les accions del PP en lògica catalana. Tenen lògica estatal. El PP fa temps que ha abandonat electoralment Catalunya. No els interessa. No hi guanyaran vots, però sí que els és útil per als seus propòsits. No tant per guanyar vots a la resta d’Espanya (que també), sinó per evitar que el seu principal rival els guanyi.

Al PP fa temps que van entendre que Catalunya és la clau de les victòries socialistes a les eleccions generals. Andalusia es dóna per descomptada, però Catalunya aporta (aportava?) el plus que els cal als socialistes per avançar els populars en el còmput final. La victòria mínima d’Aznar el 1996 no s’explica sense els vuit-cents mil vots d’avantatge de González a Catalunya (que van deixar el milió i escaig d’avantatge d’Aznar en uns pírrics dos-cents mil), i la segona victòria de Zapatero el 2008 es deu única i exclusivament al vot català (el milió d’avantatge del PSC sobre el PP, que va donar la volta a l’avantatge popular a la resta de l’Estat).

Diferencial de vot entre PSOE/PSC i PP a Catalunya, Espanya sense Catalunya i el total d'Espanya

Eleccions generals 1993-2011 (en xifres absolutes)

De fet, no és nou. El 1999, és a dir fa setze anys, en un estudi d’Isidre Molas i un servidor, concloíem que el diferencial de vot socialista entre les eleccions autonòmiques i les generals es devia principalment al suport dels electors catalanistes al PSC en les segones eleccions. És a dir, en aquell paper explicaven que el vot dels socialistes a les eleccions generals era més catalanista que el vot de les autonòmiques, on el PSC s’enfrontava a una força clarament espanyolista i de dreta. El 1996 González salva el resultat del PSOE de la catàstrofe precisament pel suport del vot catalanista, com tres anys abans el vot d’aquest sector li salva la presidència (a Catalunya els socialistes tripliquen l’avantatge sobre el PP respecte de la resta d’Espanya). I el mateix succeeix el 2008 (amb l’estatut ja al TC) amb Zapatero.

Sembla evident que a Génova van entendre perfectament el paper cabdal del vot catalanista en les victòries socialistes a les eleccions generals (sembla evident també que a Ferraz no ho van entendre, i sembla que encara no ho han entès). Així, la utilització del Constitucional per carregar-se l’estatut tenia un objectiu polític evident: tallar el suport del vot catalanista al PSOE en unes noves eleccions generals. És a dir, evitar situacions com les de 1993, 1996 i 2008, quan el catalanisme havia salvat el resultat socialista. Evidentment, el PP tenia altres motius per sentenciar l’estatut, però sospito que el principal fou aquest.

I seguint aquesta lògica tan utilitarista es pot entendre que el govern Rajoy insisteixi a mantenir viu el “problema català”amb la impugnació del president Mas i projectar-lo fins al 20-D. No és tant que el PP aconsegueixi guanyar vots amb el tema (que també), sinó que evita que els socialistes puguin plantejar les eleccions en base a la divisòria esquerra-dreta, PSOE-PP, Sánchez-Rajoy, que els és més favorable... sobretot a Catalunya.

La tàctica de Rajoy parteix de dues idees simples però òbvies: primer, qui guanyi el 20-D governarà, i segon, el PSOE no podrà guanyar sense el vot català. Simple i evident. La disputa d’aquestes eleccions està en quin partit (si PSOE o PP) quedarà primer. Tothom coincideix que cap partit tindrà majoria absoluta, però és evident que no és concebible que el que quedi segon pugui desplaçar el primer, malgrat que compti amb els suports necessaris. La cultura política espanyola no està preparada per un escenari d’aquest tipus. Pot donar-se (i de fet s’ha donat) a nivell municipal o autonòmic, però no es donarà a nivell estatal. No encara. Per tant, el que quedi primer, governarà (ja veurem amb quins suports i ja veurem qui encapçalarà el govern). Així doncs, la clau d’aquestes eleccions serà quedar primer.

I aquí és on entra Catalunya. Els socialistes no poden eixugar l’avantatge del PP a la resta de l’Estat sense comptar amb un bon resultat a Catalunya, és a dir, sense comptar amb el suport d’una part significativa del vot catalanista, que continua sent la majoria electoral del país. I aquest vot no optarà per les llistes socialistes si segueix viva la confrontació sobre la independència, perquè precisament des de fa cinc anys (des de la sentència del TC) bona part d’aquest vot ha anat evolucionant cap a posicions independentistes o properes a l’independentisme, com es va veure el 27-S.

D’aquí que a Rajoy li convingui mantenir viu el debat. No tant perquè amb aquesta tàctica el PP aconsegueix molts vots a la resta d’Espanya (que sí, però no seran suficients per compensar les pèrdues), sinó perquè evita que el PSC torni a aconseguir penetrar en l’electorat catalanista, i compensi l’avantatge que el PP aconseguirà al conjunt de l’Estat.

Evidentment, l’estratègia popular no està exempta de riscos. D’una banda, obre la porta a C’s, que és el gran beneficiat de la mobilització del “no” (com es va veure el 27-S), però a Rajoy no l’importa que els de Rivera tinguin una posició forta al Congrés dels Diputats. De fet, els pot ser útil per al a governació futura. L’interès primer del PP és superar al PSOE, després ja es veurà.

Un altre risc de la tàctica popular és enquistar el “problema català”, però ja fa temps que això al PP no importa gaire. Fins i tot, les conseqüències de la impugnació de Mas poden tenir una derivada interessant per a Rajoy. La metamorfosi del president des del número quatre de la llista de Junts pel Sí al martiri patriòtic posa pressió a les CUP per investir Mas, i a Rajoy al final sempre li interessarà més tenir a Palau un Mas reforçat que un Mas en mans de les CUP. Pel que pugui venir després del 20-D.