26 de setembre 2017

Irresponsables


Qui va vèncer?
Qui damunt de tants cossos aixafats
va aixecar aquella casa per a tothom?
Qui va vèncer?
Pots dir-m'ho tu?
Pots dir-m'ho tu?
Saps que ningú.
Tots hem perdut, tots som vençuts

Lluís Llach, Respon-me



En la setmana final abans de la convocatòria de l’1-O l’escenari no pot ser més desolador. Hem entrat en la fase de la destrucció mútua assegurada, però això enlloc d’aturar els contendents, els atia encara més. El paisatge després de la batalla serà un camp de runes, on Rajoy i Puigdemont seguiran barallant-se, com si no passés res, com si encara fos possible mantenir la il·lusió d’una victòria total sobre l’altre.

Hores d’ara l’única possibilitat que tenen els independentistes per “guanyar” passa per fer destruir l’autogovern. Només rebentant les institucions de la Generalitat seran capaços d’obtenir la majoria que han estat incapaços d’assolir mitjançant el diàleg i la negociació amb les forces catalanes no independentistes.

A l’altra banda, Rajoy i els seus s’apressen a donar satisfacció als independentistes, com a única via per mantenir el seu govern davant d’un Congrés on no tenen majoria, i per apuntalar un sistema que està caient a trossos, però que no tenen cap interès a reformar. Serà en va el seu intent. El sistema caurà. Trigarà més o menys, però caurà. Newton no s’equivoca.

Tots dos, els independentistes i el govern central, actuen irresponsablement. En democràcia, els dirigents polítics no només han d’actuar per acontentar els seus seguidors, sinó que també han de vetllar pel conjunt de la societat, pel país sencer. Un dirigent responsable és aquell que persegueix els seus interessos, però que sap aturar-se quan entén que la consecució d’aquests pot anar en contra dels interessos del conjunt de la societat. Sentit d’Estat, se’n diu. O consciència de país.

El dirigent irresponsable, en canvi, és aquell que és capaç de fer el que sigui per assolir el seu objectiu, per acontentar la seva parròquia, encara que això suposi passar per damunt dels drets dels que no són seus, dels que no li donen suport, o de les institucions que gestionen el bé comú.

Doncs bé, el país viu atrapat en el foc creuat de dues forces irresponsables, cegues davant la seva feblesa (o massa conscients d’aquesta), que no han dubtat a l’hora d’anorrear qualsevol oposició a la consecució dels seus objectius. Som presoners de dos governs que busquen reforçar-se sense renunciar, sense haver de fer ni un pas enrere. Dos moviments simultanis de rally-around-the-flag, que obliguen tothom a posicionar-se amb un o l’altre, que es retro-alimenten, generant dos remolins que amenacen amb empassar-s’ho tot.

L’independentisme és la força central a Catalunya des de 2012, però no ha aconseguit obtenir el gruix necessari a favor del seu propòsit d’independència unilateral per la via ràpida. Els resultats de les eleccions autonòmiques i generals de finals de 2015 van fer evidents els seus límits. Entre rebaixar les seves pretensions per augmentar la “base social” i llençar-se a tota màquina a una estratègia de tensió, van decidir-se pel segon. El resultat serà l’obtenció del suport necessari, possiblement, però pel mig hauran rebentat el Parlament i obriran les portes a la intervenció de la Generalitat, amb detenció del president i del govern inclosa. Els seus dirigents semblen disposats al martiri. El problema és que amb ells hi van les nostres institucions, els nostres drets i les nostres llibertats. Els de tots.

A Rajoy tampoc no li tremolarà el pols a l’hora d’intervenir la Generalitat. El guany s’ho val. Obtindrà una majoria de facto al Congrés, lligant curt el PSOE del díscol Sánchez (en això ajudaran els andalusos i els mitjans). Se li perdonaran per temps indefinit tots els Gürtels i totes les Púniques. Com a mínim fins que duri l’emergència nacional. La torna serà el desprestigi definitiu d’algunes de les principals institucions de l’Estat: la fiscalia, els jutges, el Constitucional. La trista democràcia espanyola quedarà congelada, garratibada, mentre va perdent peces, mentre la fatiga de materials es va fent cada dia més i més evident.

Tanmateix, seria injust penjar la llufa de la irresponsabilitat només a Rajoy i Puigdemont. Ells són els últims d’una cadena d’irresponsables, de dirigents que han preferit preservar els seus interessos a risc d’engegar a dida l’interès general. Una corrua de miops, de Maquiavels de pacotilla, els actes dels quals ens han dut fins aquí.

La reforma de l’estatut de Catalunya és un exemple força instructiu d’irresponsables. Artur Mas, per exemple, que va utilitzar la reforma estatutària com a hostatge per a què li perdonessin els pecats de CiU (al ple del Carmel de febrer de 2005, després que Maragall digués allò del 3%, Mas no va tenir cap problema a respondre al President: “entre vostès i nosaltres... hem de fer coses molt importants..., no ho oblidi”). També la va fer servir per rebentar el “tripartit”, proposant la inclusió d’articles que tensaven la relació entre ERC i el PSC (els famosos “drets històrics”). I acabant per pactar l’estatut definitiu amb Zapatero amb una única contrapartida: apartar Maragall de la presidència.

És clar que també es va comportar irresponsablement el PP, que va veure en la reforma estatutària catalana la manera d’erosionar el govern Zapatero. La voladura de l’estatut al Constitucional va tallar de soca-rel el vot socialista a Catalunya, fent pràcticament inviable una victòria socialista a les eleccions generals. Certament, per assolir el seu objectiu, el PP va incendiar el debat territorial, va trinxar el Tribunal Constitucional (l’estatut va ser sentenciat per nou dels dotze magistrats del TC, part dels quals tenien el mandat caducat, hi ha coses que cal recordar) i va llençar en braços de l’independentisme el gruix del catalanisme.

Els dirigents del PSOE no van quedar-se curts. Irresponsable va ser Zapatero amb el seu “apoyaré” en ple èxtasi mitinguero. I irresponsables van ser els dirigents que van veure en una sentència negativa contra l’estatut una bona ocasió per baixar-li els fums a un PSC que venia d’aconseguir vint-i-cinc diputats al Congrés a les generals de 2008. No se’ls va passar pel cap els efectes que tindria tot plegat sobre les possibilitats dels socialistes de guanyar unes noves eleccions, només hi van veure la manera de conservar el poder orgànic al PSOE.

No és d’ara, doncs, que els irresponsables ens governen. Ja fa més de deu anys que en patim la miopia i l’escenari actual no és sinó el resultat de tot plegat. Institucions deslegitimades i magrejades, solucions impossibles venudes com si fossin caramels, agitació continua, monòlegs consecutius, diàlegs de sords, mitjans de comunicació públics convertits en trinxera propagandística, una ciutadania sotmesa a constant ebullició, paraules gruixudes que es fan anar com l’aigua (traïdor, feixista, colpista) i una constant voladura de tots els espais de contacte. Un pòsit de descrèdit, desconfiança, recel i frustració.

Tot plegat per assegurar-se uns mesos més al govern, per garantir-se la pole a les properes eleccions, per amagar la brutícia sota la catifa, per aguantar la precària bastida, per a què ningú sàpiga que els emperadors (tots) van nus. Quan tot això passi, quan el país sencer rebenti i no ens quedi ni esma per recollir-ne els bocins, ens haurem de fer una sola pregunta: de debò que ha valgut la pena?

32 comentaris:

  1. Sembla massa trist per ser cert, però aquesta és la realitat. Espero que l'esfondrament futur que dibuixes no tingui un preu inassolible per a tots

    ResponElimina
  2. Et deixes la traició de Montilla, però bé, em pots dir quina és la solució quan una part majoritària de Catalunya vol un referèndum i tens al davant un estat (amb uns partits) que saps que sempre et dirà que no?

    ResponElimina
  3. Genial anààisi Oriol Completament d acord amb tu!! Recordo cada dia el primer cop quw CIU escridassava independencia Va ser a la manifestacioóen resposta a la lapidacióde l Estatut i qui cridava eren el joven de CIU. Com sempre capa

    ResponElimina
  4. La historia ja ha estat escrita el futur encara no.

    ResponElimina
  5. Un lucido pesimismo que sirve a un analisis riguroso. Gracias a @jcoscu por señalarmelo

    ResponElimina
  6. Molt encertat repàs de què, qui, com i Per què.

    ResponElimina
  7. Un oblit fonamental que devalua l'anàlisi: la societat mobilitzada com a motor autònom de la crisi i d'un projecte que trenqui l'statu quo. Es un detall oi? I un altre: la clau de l'atzucac actual es que a l'Estat no hi ha interlocutor. Sobra passió a l'article

    ResponElimina
  8. Esbiaxat.
    Cert tot el que es diu però hi ha mancances importants, en aquest relat hi falten alguns actors decissius: els comuns varen anar les eleccions amb eslògans com procés constituent, democràcia des de baix, República, tot es possible, etc. Conec a molts i molts que essent d'esquerres i estant a favor del procés, no volien votar ni ERC ni CUP i aquesta opció, els va atraure. A la hora de la veritat, va pesar més la pressió -no confessada però certa- dels bancs a ICV per baixar del vaixell a canvi de no exigir el deute que no la fidelitat al seu discurs.
    Segurament a partir del dia 2 viurem coses que en aquests moments ni ens passen pel cap (17000 policies no se'n aniran així com així), començara una etapa que ens portarà a moments de gran tensió.
    Si els comuns no haguessin fet un pas enrera -o haguessin estat honestos amb el procés negant-lo des del primer moment-, ara possiblement hi hauria una altra situació.
    Enfí, penso que amb unes noves eleccions tot s'hauria de recomposar i al final, que passi el que hagi de passar. Només es perden les batalles que no es fan.

    ResponElimina
  9. Tot això està molt bé. La història de como hem arribat fins aquí ens la coneixem tots prou bé. Ens pots explicar, però, Com a analista i coneixedor de la situació política del país, quina és la sortida que se'ns dóna als centenars de milers de catalans que ens hem afartat d'una Espanya que no és capaç de defensar, ni tan sols respectar, la nostra llengua; que utilitza la mà dura contra els catalans per guanyar vots a la resta d'Espanya; que dóna ben bé la impressió que només ens estimen pel nostre potencial econòmic; etc. Espero que la resposta no sigui "diàleg sincer", perquè aquesta resposta també ens la sabem tots.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sap greu, Martí, però els "analistes" no som els que hem de donar sortides. Per això (teòricament) tenim els polítics. Totalment d'acord amb el que dius sobre l'afartament d'aquesta Espanya. Aquesta és una part del tema.

      Elimina
    2. No confundas al PP con España, ni acuses a sus votantes de caer en trampas populistas como las que caen los secesionistas catalanes. Unos y otros caen, y así nos llevan a los demás, preocupados por el futuro de nuestro pais.

      No os queremos por vuestro dinero, os queremos porque sois nosotros. No tienes mas que ver la distribución de los apellidos en Cataluña y Espala, los mas frecuentes coinciden, el tuyo es uno de ellos. Sin embargo los apellidos mas frecuentes de los catalanes no tienen el mismo reflejo en la clase política catalana, vemos como los apellidos de Convergencia o EOC no son una muestra de los apellidos mayoritarios. La élite política catalana son extraídos de una minoria.

      Y no queriéndoos por vuestro dinero ¿no es justo que los que mas ganan, mas paguen? esto ocurre en todos los paises de nuestro entorno, no se que tiene de extraordinario que ocurra igual en España. Solo a los separatistas se les ocurre utilizar semejante argumento, que serviría igual si lo utilizase Amancio Ortega.

      Me parece algo extraordinario como los dirigentes de la derecha catalana han sido capaces de llevar a su terreno a loa partidos de izquierdas, y que consideren que les unen mas intereses comunes a esa élite política y económica que al resto de trabajadores de España.

      Ademas, que vuestro potencial económico es también fruto de estar con el resto de España, no olvides que somos vuestro principal cliente ¿a quien se le ocurriría proponer a su empresa romper con su principal cliente? ¿cuanto tiempo conservaría el empleo? pues ahí tienes a los políticos separatistas, ahí siguen, sin que los ciudadanos se lo recriminen y los despidan.

      Por cierto, mi apellido real es de origen catalan, de los que acompañaron a Jaume I a Valencia, y vivo en Madrid.

      Un cordial saludo.

      Elimina
    3. Se le exige al que tiene más que done más porque se presupone que puede permitirselo. No en el caso que nos ocupa dado que en muchos casos los que reciben parecen poder tener más beneficios que los que damos. Saludos.

      Elimina
  10. Oriol, felicitats per l'article. Una cosa que m'intriga: per què va ser un error l'apoyaré de ZP i no el suport explícit de Francesc de Carreras en la creació de C's, empeltant constitucionalisme i un espanyolisme larvat en la ràbia? Ho dic perquè lo del ZP seria l'exemple de la precipitació. I l'altre, l'exemple de la premeditació, el que va suposar un desbordament i acceleració del desgast electoral del PSC i una pèrdua de quadres intermitjos més aviat joves, a banda d'un reforçament dels extrems que l'article lamenta. L'aparició de C's la trobo clau per completar el recorregut que fas: gestació (2005) i el part i el bateig de C's(2006) així com la conversió en partit d'estat (2015) alienant-se amb el PP i desbaratant totalment la pressumpció d'equidistància d'un partit que per molt que ho intentin a Catalunya no està a prop del centre com a vegades se sol dir. Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'"apoyaré" va ser una irresponsabilitat perquè ZP sabia que no podria complir el que prometia, com així va ser. L'aparició de C's és un resultat de tot allò, però no crec que se'ls pugui titllar d'irresponsables. A mi personalment no m'agrada gens el seu plantejament polític, però és lícit.

      Elimina
    2. El "apoyaré" de ZP era un cheque en blanco que no podia ni debia dar, y CIU no debía rellenar. Si a ti te diesen un cheque en blanco, ¿de verdad crees que podrías poner la cifra que te diese la gana con garantias de cobrarlo?

      No me parece mal que un partido nacido en Cataluña tenga pretensiones de estatal, mas que hubiese. Tenia esperanza de que Carme Chacon llegase al liderazgo del PSOE y a la presidencia de España. Creo que la solución de este conflicto pasa por que lideres politico catalanes lleguen a la mas alta magistratura del Estado.
      Si que lamento que los partidos nacionalistas se conformen con el localismo. ¿no seria posible la existencia de un partido estatal pro-federalista , nacido en Cataluña? En las europeas hubo localidades fuera de Cataluña en que ganaron partidos nacionalistas catalanes. Campo hay para ello.

      Saludos cordiales.

      Elimina
  11. La "famosa" equidistància ben explicada...
    Per mi la equidistància es posar-se del canto del mes fort!!
    L'anàlisi obvia totalment els reiterats intens per part dels diferents dirigents catalans de negociar millores del autogovern i del funcionament de Catalunya: Pacte fiscal, la llista de 24 temes a resoldre d'en Mas, represa despres per en Puigdemont (23 no anaven de independencia!), llei de pobresa energètica, d'igualtat de gènere, impost a les transferències bancàries, a les grans fortunes, al nuclear, a les begudes ensucrades, al proveedors de Internet (per financiar el cine), etc etc Tot contestades per Madrid per un no o per una suspencio del constitucional!! Sense parlar de la mare del ous, el referèndum, que s'ha intentat pactar de totes les maneres possible: des-del parlament, el govern, des-de la assemblea per dret a decidir, 18 vegades s'ha demanat al parlament espanyol obrir una negociació, 18!!!
    Per aixo em sopta i em maravella la equidistància a aquestes alçades... Per una part unes institucions (un pais), que vol millora la vida de la seva gent i intenta pactar-ho amb el govern central i del altre canto un NO per resposta a tot, un bloqueig (via constitucional) del autogovern de Catalunya en coberta i la negació a qualsevol negociació!! I l'anàlisi es: El dos estan enrocats de manera irresponsable: Bravo!

    ResponElimina
  12. Artículo interesante y bastante pesimista. Pero la realidad no invita a ser optimista. Las pocas veces que pude estudiar historia del siglo XX nunca fuí capaz de tener ningún tipo de empatía con lo acontecido, como si fuera algo superado de otra época. Ahora, de repente, tengo la sensación de vivir en pleno siglo XX. En fin, ehorabuena por el artículo.

    ResponElimina
  13. Perfecta anàlisi d'una trista realitat. Sobre les runes haurem de reconstruir el consens i treballar per una solució política a un conflicte polític

    ResponElimina
  14. Bon anàlisis ens manquen bons polítics i els que tenim com el Coscu els desaprofitem

    ResponElimina
  15. Excelente, una reflexión rica de elementos positivos. Gracias

    ResponElimina
  16. Em corregeixo a mi mateix, perquè m'he equivoca no son 24 demandes si no que son 46 punts de un document de 18 pagines, de les quals CAP no han sigut ateses... I després parlen de diàleg! I ens venen la equidistància...

    ResponElimina
  17. Agut, didàctic, clarivident, contudent, finíssim... ja era hora que algú amb seny posés en paraules el que molts pensem, però no podem provar ni escriure. Malaradament, el temps ens donarà la raó i potser ens retorni el seny

    ResponElimina
  18. Estic el 80% d'acord. Pro s'hem fa molt dificil acceptar que la gen que es mou i es mourà pel referèndum siguin uns irresponsables enganyats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Valentí, la gent que es mobilitza no són ni de bon tros irresponsables. Al text parlo dels dirigents polítics, mai de la gent. Em sap greu no haver-me sabut explicar millor. Una abraçada i gràcies pel comentari.

      Elimina