06 de març 2019

La corbata espanyola




El maig de 2016, un mes abans de les eleccions generals repetides del 26 de juny, vaig publicar aquí una entrada amb el títol “La pajarita espanyola”, que explicava com s’articulava la competència entre els diferents partits polítics. L’estructura resultant tenia forma de llacet, perquè a la típica ordenació dels partits en funció de l’eix esquerra-dreta s’afegia la divisòria entre els partits “nous” i els “vells”. Era l’època de la nova política, recordeu? L’aparició fulgurant de Podemos i l’ampliació del radi d’acció electoral de Ciutadans a tot l’estat havia generat un flux de votants dels partits tradicionals (PSOE i PP, però també IU) cap a aquestes noves formacions.

El resultat era, ho hem dit, un llacet. A l’esquerra, Podemos representant la nova esquerra i IU la vella, a la dreta, el PP com a vell i C’s com a nou, i al bell mig els socialistes, amb espais de competència a esquerra i a dreta, principalment amb les formacions noves, tant Podemos com C’s. El paper del PSOE era el més complicat de tots, ja que el nus del llacet se situava just allà on eren els socialistes. Dèiem llavors “si els dos pols s’estiren, si hi ha polarització, el nus pot ofegar el PSOE”. I gairebé ho fa: Unidos Podemos va quedar a un punt i mig d’atrapar els socialistes.

La situació actual, com llavors a un mes de la convocatòria general, és diferent. Ara ja no podem parlar d’una “pajarita” quan observem el que diuen les dades sobre els espais de competència, sinó d’una corbata. I el nus no és damunt del PSOE, sinó damunt C’s.

Comparat amb fa tres anys (només tres anys!) l’esquema de competència ha perdut la doble dimensió. La “nova política”, omnipresent al debat electoral de 2015 i 2016, ha desaparegut gairebé per complet. En només tres anys, UP i C’s s’han integrat al sistema com a forces equiparables a les “velles”, el que diu molt de la plasticitat del propi sistema i de la capacitat dels electors per integrar i normalitzar les novetats en un lapse de temps relativament curt. L’acceleració del món actual fa que les dates de caducitat dels productes polítics s’escurcin dramàticament, de manera que el que fins fa poc era nou ara ja es consideri part del paisatge.

Tanmateix, la pulsió irrefrenable per la novetat segueix present en el cos electoral, com a reflex de la pròpia societat. Aquesta pulsió ara sembla encarnar-la Vox per una part de l’electorat, que veu en els d’Abascal ressons de la proposta trencadora que fa tres anys personificaven Podemos i C’s. No és possible entendre l’atracció de Vox sobre aquest segment de votants sense fer esment a la pulsió per la novetat, i a la necessitat de votar opcions antiestablishment, que no tenen perquè venir necessàriament per l’esquerra (només cal recordar Trump o Bolsonaro).

Igual que fa tres anys, l’escenari continua dominat per una política que tendeix a la polarització. Les dades mostren que la major part d’electors que es mouen entre partits ho fan als extrems: a l’esquerra, entre PSOE i UP, i a la dreta, entre C’s, PP i Vox. L’espai de competència del centre és exigu, amb menys de quatre-cents mil electors que ballen entre els socialistes i C’s. Poden ser pocs, però possiblement acabin sent fonamentals.

També com passava aleshores la major concentració de vot oscil·lant es produeix a l’espai de la dreta. Aquí és on es decidirà bona part del resultat d’aquestes eleccions (però no tot, ni la part més transcendental). La diferència amb fa tres anys és important. Quantitativament, perquè ara hi ha més de dos milions d’electors en disputa, mentre que el 2016 n’hi havia menys d’un milió. La diferència? L’explosió del vot al PP, que ha posat al mercat més d’un milió de vots nous.

Però el canvi a la dreta també és qualitatiu. El 2016 es disputaven aquest vot dues formacions, PP i C’s, mentre que ara n’hi ha tres, els dos anteriors i els nous de Vox. Precisament l’aparició de Vox els últims mesos ha provocat un increment del vot disputat, però també ha produït un canvi en les direccions del vot, concretament desplaçant una part del vot del PP que en principi anava cap a C’s que ara mostra intenció de votar per l’extrema dreta.

Si hom observa els transvasaments entre els tres grups de la dreta, sembla clar que el PP és el principal repartidor de joc: té més d’un milió de vots en disputa amb C’s i gairebé un amb Vox. La meitat del milió que es juga amb C’s ja se’l jugava fa tres anys, i en part el va aconseguir retenir amb l’apel·lació al “vot útil” durant la campanya de les eleccions repetides (entre el 2015 i el 2016 el resultat de C’s va caure en 373.000 vots, probablement “retornats” al PP per afavorir la consecució d’un govern popular estable). Aquesta apel·lació a concretar el vot en el PP tornarà a ser l’eix de la campanya popular. De fet, ja ho és.

El milió que es disputa el PP amb Vox és nou, fruit de combinar l’aparició de l’extrema dreta el desembre a Andalusia amb el nou discurs de dreta dura de Pablo Casado des que va assumir la presidència dels populars al setembre. L’estratègia de Casado ha obert les portes dels seus votants cap a l’extrema dreta, i l’èxit de Vox (i la propaganda, voluntària i involuntària, que li fan els mitjans) ha fet la resta. Entre votar un partit com el PP, corromput i poc fiable en la defensa d’Espanya (sí, hi ha gent que ho creu), o votar els nous i lluents defensors de la pàtria, la moral, les tradicions i els bons costums, no hi ha color. I en aquest discurs també hi entra part del vot que va abandonar el PP per recalar a C’s, precisament perquè els de Rivera (sobretot arran del resultat del 21D a Catalunya) eren vistos com més durs, més moderns i menys tacats per la corrupció que el vell PP. Són aquests vots els que ara viatgen cap a Vox, després de fer el trajecte de PP a C’s al llarg de 2018.

Precisament aquesta mobilitat, aquesta nova frontera que se li ha obert a C’s per la seva dreta, és el que explica els moviments de precampanya de Rivera, i més concretament l’anunci que mai no pactarà amb el PSOE. C’s ha fet un càlcul simple: es juga un milió i mig de vots per la dreta i menys de mig milió per la seva esquerra. No hi ha discussió, més quan a la dreta comença a fugir-te gent perquè no es fia que, arribat el moment i amb l’aritmètica necessària, no acabis pactant amb els usurpadors socialistes que okupen la Moncloa.

Però aquest moviment defensiu dels de Rivera, que pretén no perdre el que semblava que tenia guanyat en el calador de la dreta, pot acabar provocant una rèplica entre els votants moderats que C’s es disputa amb el PSOE. De gener a febrer s’observa una clara retracció del vot socialista que mostrava intenció de passar-se als taronja, i podria molt ben ser que aquest moviment respongui al desplaçament cap a la dreta de Rivera.

Aquest és el nus de C’s, la corbata que estreny el coll de Rivera, atrapat entre l’agitació del mercat del vot a la dreta i la necessitat de conservar una part del vot tradicional que es disputa a la seva esquerra amb el PSOE. Aquí és on raurà la clau d’aquestes eleccions del proper 28 d’abril. No només per a Rivera i els seus sinó per la possibilitat que els tres partits de dreta obtinguin els escons necessaris per fer govern. Si poden, ho faran. Si finalment no arriben, els lideratges de Rivera i de Casado podrien acabar sent qüestionats.

4 comentaris: