08 de juliol 2019

Del "En català, si us plau" al "En català, collons!"

Aquests últims dies han coincidit dos episodis relacionats amb l'ús del català i la seva suposada mala salut. D'una banda, un reportatge al “30 minuts” (amb títol molt ben trobat, “Llenguaferits”), de l'altra la “polèmica” al voltant de l'última cançó de Rosalía. Ambdós episodis denoten l'existència d'una opinió que considera que el català estaria en fase terminal, tot reculant arreu enfront del castellà.

Res de nou. Això que el català està a la últimes té quelcom de cíclic. És un discurs que va apareixent de tant en tant. El penúltim crit d'alerta va ser fa uns deu anys i llavors també el català estava a punt de desaparèixer. Hom diria que la preocupació per la salut de la nostra llengua i els discursos de mal averany sobre la seva supervivència tenen una cadència temporal fixada. Però això no és ben bé així, no és un moviment cíclic sinó en tirabuixó. Les polèmiques sobre la salut del català no són idèntiques les unes de les altres. Aquest episodi d'ara no és igual al de fa deu anys, malgrat que ho pugui semblar. Aquest cop es va un pas més endavant.

El que ha passat aquests dies, més enllà d'estirabots d'enzes (les lletres de les cançons en castellà passen un examen previ de la RAE?), és una mostra d'un pensament que es va afermant entre el sector més dur de l'independentisme, aquell que considera que el país ja està preparat pel monolingüisme. Ja en vam tenir una primera mostra amb el manifest Koiné, que sota un discurs benèvol defensava sense embuts que el castellà fos considerat una llengua de segona (quan no una llengua estrangera) a Catalunya.

Les polèmiques d'aquesta setmana beuen d'aquesta deu, i per tant no es poden considerar exabruptes d'il·luminats, sinó la part més visible d'un discurs ben travat, d'una posició política amb suficient gruix com per protagonitzar un programa de tv3. I no és nou. Alguns dels arguments que apareixen a “Llenguaferits” ja havien estat exposats per l'aleshores consellera de Cultura i actualment cap de files del grup parlamentari de JxCat al Congrés, Laura Borràs, en una entrevista a Política&Prosa, on es lamentava que el castellà fos dominant als “patis de les escoles”.

La idea de fons d'aquest sector és que ja s'hauria acabat la necessària fase de convivència del català i el castellà a Catalunya i ha arribat el moment de fer del català l'única llengua del país. Com si s'hagués arribat a la fi d'una mena de “període de gràcia” que se'ls hauria donat als castellanoparlants per “integrar-se” a la realitat lingüística nostrada. Tots hem escoltat darrerament (o hem llegit a les xarxes socials) clams que proclamaven que els que no han après català hores d'ara és perquè “no es volen integrar”, i per tant (se sobreentén) no tenen dret a quedar-se.

Aquest canvi (que, insisteixo, no el proposa una secta fanàtica minoritària sinó un sector del bloc dirigent del país) suposaria la modificació més profunda en relació a la llengua dels darreres cinquanta anys. En aquest temps, el català ha anat penetrant en el món castellanoparlant per simpatia i mitjançant l'aprenentatge a l'escola. El català, conscient de la seva feblesa (per no dir de la seva absència total) entre els catalans que tenen el castellà com a llengua pròpia, va anar fent-se present a través de l'escola i la televisió. Però en cap cas en confrontació oberta amb el castellà, o en competència amb aquest. Mai es va estimular l'ús del català com a substitutiu del castellà. Entre altres coses, perquè el català mai no podrà substituir el castellà. Per dos motius.

En primer lloc, perquè el castellà és un idioma més potent que el català. Això és així, malgrat els pesi als koiné i als que s'estiren els cabells quan senten el “cumpleanys” de Rosalía. Hi ha una mena d'il·lusió feliç en el sector més radical de l'independentisme, que confon els seus desitjos amb la realitat, o fins i tot que creu que en un termini relativament curt de temps (“tenim pressa”) els seus desitjos acabaran convertits en radiant realitat.

Malauradament per a ells, el català és una llengua de poca potència en relació a la llengua castellana. Això ho van entendre perfectament els promotors de la immersió lingüística, i aquest principi de realitat ha estat el que ha fet possible que avui el català, aquesta llengua petita però tossuda, tingui una salut de ferro. Gràcies a l'estratègia de penetració suau, amigable, avui tots els catalans i catalanes de menys de quaranta anys saben parlar, llegir i escriure en català. Això pot semblar poc per a alguns, però és moltíssim en termes històrics. És un immens triomf del país, que ha aconseguit crear una societat pràcticament bilingüe, gràcies a la implementació d'una estratègia gradualista, no de confrontació, a través de l'escola i dels mitjans públics.

És cert que avui la força de tv3 per atraure grans masses és menor, com ho és la força de totes les cadenes de televisió tradicionals (en el cas de la pública catalana també es podria considerar que el seu viratge ideològic dels darrers anys no ha facilitat la seva penetració entre el públic que té el castellà com a llengua pròpia). També és cert que l'escola com a agent socialitzador principal ha perdut força front a noves vies de caràcter menys formal (xarxes socials). Aquests canvis precisament desaconsellarien l'adopció d'una estratègia agressiva, perquè no hi ha eines per dur-la a terme més enllà d'una mitjans públics que només escolten/veuen els que ja parlen català i del DOGC.

I aquí ve l'altre motiu. No és només que el català no es pugui imposar, és que no volem que s'imposi. El català no pot ser mai una llengua d'imposició via DOGC. No només perquè no té la força per fer-ho (és al·lucinant que els que assumeixen que no la té creguin que pot imposar-se), sinó perquè els catalanoparlants no hauríem de voler imposar la nostra llengua. I no només pel fet de saber com se les dóna la imposició d'una llengua sobre una altra (mireu les dades sobre escriptura en català de bona part de la generació de catalanoparlants educada en el franquisme), no només perquè és impossible que el català s'imposi al castellà, sinó perquè sabem (o ho hauríem de saber) que intentar imposar la llengua l'únic que faria és rebentar el país.

Les dades ens diuen que hi ha tants catalans que consideren la seva llengua pròpia el català com el castellà (44% cadascun, amb un 9% que assenyala les dues per igual). De debò algú creu que la meitat del país renunciarà a la seva llengua? És que ho van fer els catalanoparlants durant el franquisme?

Al català li queda molt camp per córrer. A la justícia, als mitjans, també en el seu reconeixement per part de l'Estat com a llengua en situació d'igualtat amb el castellà i les altres llengües. Tot això, però, no pot legitimar una ofensiva que només pot dur al conflicte dins de Catalunya, un conflicte que hem aconseguit evitar durant cinquanta anys, un període en el que el català ha esdevingut la llengua principal en molts àmbits i ha aconseguit quelcom que als anys seixanta era una quimera: el bilingüisme real de pràcticament tota la població, independentment de la seva llengua materna.

Al català no el matarà que els nens i les nenes parlin en castellà als patis de les escoles. No el matarà Rosalía. El matarà l'obsessió d'aquells que creuen que ha arribat el moment de fer un país monolingüe.

16 comentaris:

  1. Blanco y en botella. Completament d'acord!!

    ResponElimina
  2. L'experiència de 37 anys de docència em fa estar totalment identificat amb l'anàlisi i les conclusions. Correm el risc d'enviar-ho a fer punyetes. Espero que "la Força (el seny) ens acompanyi"!!

    ResponElimina
  3. "Avui tots els catalans i catalanes de menys de quaranta anys saben parlar, llegir i escriure en català"...dius. Per desgràcia, això no és cert ni de bon troç. Tant de bo ho fos, però la negativa d'una bona part de la població que pertany a la 2a i 3a generació de nous catalans, a incorporar-se a la catalanitat, és una realitat gravíssima i determinant. Qui en té la solució?. Jo no, la veritat.

    ResponElimina
  4. Això que dius no és veritat. I les dades ho proven de manera més que evident. Tots els catalans que han anat a escola els últims trenta anys saben parlar, llegir i escriure en català, perquè ho han après a l'escola. I deixa'm dir-te que això d'"incorporar-se a la catalanitat" no depèn de saber escriure en català, perquè "incorporats" ja ho estan des del moment que viuen aquí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La metgessa que em va atendre a Sant Joan de Déu l'altre dia per parlar del part suposo que entra en aquell que el "sap parlar". però no me'l va parlar. Saps per què? Perquè el català és com el llatí, resulta que tothom el sap però ja només el parlen els indigenes catalanets que son el 31%. Ah, les classes pre part tampoc les vaig poder fer en català, beneficis de saber castellà ves...

      Elimina
    2. Que sí, que vas a Andlausia i independentment de la llengua que parlis a casa - arab, urdú o català - fas vida en castellà i el parlens normal, però el mateix amb el català? Ah, no Nazis! El catralà només pels catalanets (etnicisme del bo, noi...)

      Elimina
  5. Chapeau.... ui no!!! .... Barret!!!!

    ResponElimina
  6. S'ha deixat de dir q ara fora de Catalunya hi ha força gent q entén el català.

    ResponElimina
  7. Em sorprèn el bonisme de l'argumentari: no hem de fer res que pugui ser interpretat com una imposició del català. En canvi, cap crítica a la imposició, per llei, de l'Espanyol en tots i cadascun dels àmbits públics de la vida a Catalunya.

    Totes les llengües que tenen els instruments per fer-ho, legislen per conservar-la. Totes. Per quin motiu el català ho hauria de fer a base de bona voluntat, com demanant perdó?

    Jo no vull una societat monolingüe, però sí que vull tenir els instruments que tenen altres cultures minoritàries per defensar-se. I ara no les tenim. The

    ResponElimina
    Respostes
    1. No és bonisme, és maldat. Sabent molt bé el que fan aquests, qualsevol amb una mínima noció de sociolingüística ho sap. Però bé, per ell en Juan Carlos Moreno Cabrera de la UAM no deu saber de llengües i déu ser un català amagat de 8 cognoms malèvol....

      Elimina
    2. No és bonisme, és principi de realitat. No nego que el paper històric de l'Estat en la imposició del castellà ni en l'intent d'anorrear el català com a llengua pública. Tampoc nego (i ho dic) que el català viu una situació de desigualtat, i afirmo que cal corregir-la.
      El que dic és que el castellà, a més, és la llengua materna de la meitat dels catalans i defenso que qualsevol intent de menystenir aquesta realitat ens aboca a la divisió i a l'afebliment del país. I crec que aquest és el risc que hi ha darrere d'algunes manifestacions que pretenen imposar el monolingüisme en català.
      I això no és bonisme, és pur i simple pragmatisme per intentar precisament que el català pugui ser la llengua de tots els catalans, parlin el que parlin a casa, al carrer o al pati de l'escola.

      Elimina
  8. El català s'imposa a Catalunya, el castellà no (jo no he triat saber-lo ni haver-lo de parlar però...). Ves no sigui que el fet que a tots se'ns imposes el castellà hagi fet que aquí no es faci el normal: anar a un lloc i aprendre i integrar la llengua d'on vas. Que es pugui viure només parlant en castellà a Cataluna? Bé. Que no es pugui viure només en català a Catalunya i que no puguis fer moltes coses en català perquè "como somos bilingües", oh, això és fantàstic, meravellós...!

    Que el català només sigui del 31% dels catalanoparlants que queden, és "diversitat" i no pas "etnicisme"... no, és clar que no... ara bé, el castellà per tothom per l'amic pakistanès, el xines del barri i el que parla urdú. Como Dios manda.

    De debò. Feu molta agonia, molta.

    ResponElimina
  9. Jo no vull un país monolingüe, saps que cap ho és ja. Vull ser bilingüe en català i alemny o occità, però no, ho he de ser en castellà perquè si ve un espanyol o un xinès, és clar, el que no pot ser és que hagi de fer servir el català a catalunya!Millor en castellà, llengua que l'Estat et demana per tindre la nacionalitat, però això no és cap imposició, això és enriquiment cultural.....

    ResponElimina
  10. Que l'abella asiàtica prengui el terreny de l'europea, que va reduint-se en nombre i en territori que ocupa, no és "biodiversitat"; l'espècie més forta mata i treu terreny a la petita que acaba morint arraconada. Que el català i els llocs on el seu ús és habitual es vagi reduint cada cop més cap al centre i els pobles, mentre a les zones més poblades la llengua franca sigui el castellà, que ha fet retrocedir i a cops esborrat el català d'allà, no és "diversitat", és substitució lingüística. I això ho sap tothom, tu inclòs.

    ResponElimina