07 de maig 2020

"Intent" de càntic en el temple


Ahir vaig fer un tuit dient que la reacció (o més aviat, la no reacció) davant la sentència del Suprem sobre el cas Palau, que confirmava la que havia emès el TSJC, deia molt dels estàndards morals de la societat catalana. Anava en la línia del que vaig escriure després de la confessió de Jordi Pujol. Ens les donem de civilitzats i europeus, però al final fem el mateix que a tot arreu, o pitjor que a tot arreu. Al capdavall, la sentència de la Gürtel va comportar la caiguda del govern Rajoy. La del Palau, que avala les sospites del 3%, ha passat de puntetes. Els convergents (reconvertits, refundats o emmascarats) segueixen al capdavant de la Generalitat. ERC no diu ni piu. L'oposició demana compareixences al Parlament. Però la societat, que és el que em preocupa, s’ho empassa tot sense moure una cella.

Aquí hi havia un esquema de desviació de fons públics. Aquí es concedien contractes d’obra pública a qui pagava diner negre al partit del govern a través d’un entramat. Aquí s’ha demostrat (en un sol cas) que Convergència va rebre 6,6 milions d’euros de manera il·legal durant com a mínim deu anys. I no passa res. I ningú no diu res. I tothom empassa. Sobretot els que després donen lliçons de superioritat moral (com ho deia Pujol? "D'ara endavant, d'ètica i moral en parlarem nosaltres. No ells"). Som una societat panxacontenta, auto-indulgent, sobretot amb els “nostres”, òbviament. Això és el que diu de nosaltres la sentència del Palau, o el que hem dit nosaltres després de confirmar-se la sentència.

Però a twitter la conversa (per dir-li d’alguna manera) arran d’aquella primera piulada no ha anat per aquí. En part és culpa meva, perquè al tuit contraposava el que ha passat a Catalunya (és a dir, res) amb el que va passar a Espanya amb la Gürtel. Així que jo mateix vaig obrir el camí a la comparació. Amb la Gürtel? No tant. Amb qualsevol altre episodi que encaixés per desautoritzar el meu tuit (el rei emèrit, els ERE, els GAL... fins i tot ha sortit Filesa!). Com si les desgràcies alienes poguessin rentar-nos la cara a nosaltres. També han sortit els presos polítics, es clar. D’altra banda, tot ha acabat anant als partits. Que si aquests han fet. Que si els altres encara més. Jo parlava de la societat, de tots nosaltres, del país! De com podem mirar-nos al mirall i estar contents de la imatge que hi projectem com a país.

Sí, segurament sóc un enze per intentar iniciar un debat en un lloc com twitter. Però és que el debat no s’ha produït. Enlloc. Una mica a la premsa, on se suposa que es produeixen aquesta mena de debats (deixeu de banda la televisió, no és el millor mitjà per aquesta mena de “converses” i en qualsevol cas l’única cadena en català no el farà mai aquest debat, ja que s’ha convertit -i no és l’única- en altaveu d’una posició política determinada). Enlloc. En part perquè hi ha l’epidèmia del Covid, en part perquè en aquests temps accelerats nostres la sentència del cas Palau ja estava enterrada de fa temps. Però això no pot ser excusa. Una societat sana debat, discuteix, s’interroga. I nosaltres no ho som. Tampoc és que siguem molt diferents dels altres.

Potser sí que tenia raó Thatcher i no existeix això de la societat (en part gràcies a ella i les seves polítiques, és possible que no estigués parlant de la realitat sinó del futur que ella albirava, i hem d'admetre que era una visionària excepcional). Hi ha faccions, bombolles, individus sords a les raons del altres. Potser sí que no es pot tenir el debat. A Catalunya, a Espanya i enlloc. Llavors haurem d’admetre que som com tothom, els catalanets. Ni més ni menys, ni millors ni pitjors. Tan miserables, estabornits, entotsolats, atabalats, presentistes, egoistes, desorientats com qualsevol habitant d’aquest planeta.

Bandejats per interessos que no sabem a qui afavoreixen, manipulats i portats d’aquí cap allà, enrolats en una mena de força de xoc de discursos que no admeten ni crítica ni alternativa, que ens arriben directament a la butxaca on guardem el mòbil. Individus tan necessitats d’arrelament, de protecció, d’aixopluc, de coordenades, en un món que no entenem, que ens depassa, que ens tritura i ens escup, en el que acabem sent militants furibunds dels ”nostres”, siguin els que siguin, però que sempre tenen la raó, que sempre són les víctimes de la injustícia, els injuriats, els innocents, els purs.

És possible, en un món com aquest, la conversa més enllà de la militància? És possible la mirada crítica i col·lectiva sobre nosaltres mateixos? És possible mirar-nos sense apriorismes? O ja només és possible la irreductible defensa de grup, dels “nostres” enfront els “altres”?

3 comentaris:

  1. Exacto. La ingeniería social del pujolismo, durante décadas, preparó a la sociedad catalana para esto. De esos polvos, estos lodos.

    ResponElimina