30 de juliol 2014

L'"affaire Pujol" i nosaltres



El cas de la fortuna oculta de Jordi Pujol diu molt del personatge, però encara diu més de la nostra societat actual, del tipus de país que som i de la mena de governs que hem tingut (i que encara tenim?).

L'"affaire" fa evident l'existència de dos mons paral·lels, que de vegades coincideixen però viuen realitats diferents. No és només a Catalunya, sinó que passa arreu. És l’emancipació de la classe dirigent. Tenir diners en un paradís fiscal és, per alguna gent, tant natural com agafar el metro ho és per una altra (pels primers, això del metro és tan exòtic com per als segons tenir empreses a les illes Caiman, i viceversa). La tecnologia ha permès l’alliberament de l’elit social del jou de l’Estat (de qualsevol Estat), com ha permès als bancs subsistir sense donar crèdits als empresaris locals (una feina feixuga i de poc rendiment immediat, substituïda pel pelotazo instantani als mercats financers globalitzats).

Posar la fortuna a recer de les urpes de la hisenda pública és d’allò més natural per a un segment important de la societat en qualsevol país del món, ja sigui un bantustan africà, una polida democràcia nòrdica o una república bananera. El que provoca l’”affaire Pujol” (com abans el “cas Bárcenas” o qualsevol altre) és la manifestació pornogràfica d’aquest fet tan corrent i banal per a bona part de l’elit social. Els simples mortals ens ho hem trobat a la cara i de sobte ens hem adonat de l’existència d’aquest altre món de bufets d’advocats i gestors de patrimoni, molt més mundà i habitual del que ens pensàvem.

Ja en van unes quantes com aquestes. Notícies i més notícies que ens posen cara a cara amb una realitat que intuíem, però no sabíem: els que aguanten el tinglado estatal són els assalariats i els petits empresaris, aquests són els que paguen els ministres, els metges, els funcionaris (que també es paguen a si mateixos), els mestres, els hospitals, els trens i els modelets de la reina. La resta, l’elit, té a la seva disposició mil i un mecanismes per evitar fer efectives les seves obligacions amb el tresor públic i la caixa comuna.

Trenta anys d’ideologia individualista han permès l’emancipació d’aquestes elits defraudadores, que són admirades per aquells que pateixen el seu escaqueig fiscal (mireu Berlusconi). En això (com en tantes i tantes altres coses) Catalunya no és diferent, i l’”affaire” ho ha posat de manifest.

El perquè ha estat possible tot plegat no s’entén sense l’omertà catalana (l’oasi!), una mena d’entesa consistent a mantenir el statu quo patrici, de la que participen tots els estaments socials que compten (o que volen comptar). El nostre és un país petit, on tothom (tothom que és algú, és clar) es coneix i on actuen amb lògica de ferro els “pesos i contrapesos” que permeten l’evolució lampedussiana, és a dir el manteniment de les coses a un nivell profund, malgrat els canvis aparents. Són les quatre-centes famílies de Millet (un altre que era algú), però no només, són també els candidats a entrar en aquest selecte club. Tots ells enganxats en una teranyina de favors i complicitats que té un revers fosc que ningú gosa il·luminar, no fos cas que s’ensorrés l’envelat i acabéssim amb el ball.

Perquè una de les coses que més sorprenen de l’”affaire” és que tothom ho sabia. Que la família feia negocis a l’ombra del patriarca. Que manegaven molts diners. Que es cobraven comissions, que tothom pagava religiosament. Però ningú no deia res, i qui ho deia era foragitat de l’acràcia catalana on regnava la pau i la serenor (i el seny!). Un sistema social basat en l’ocultació i el fingiment. En l’omertà i la moral catòlica (no la de Mounier, precisament). Tothom ho sabia i tothom callava. Pecat amagat, pecat perdonat. Jo sé de tu i tu saps de mi. Com l’acudit del dentista: “No ens farem mal, oi?”.

Una societat que de cara a la galeria es vantava de ser la més liberal, emprenedora i oberta, que donava lliçons a l’Espanya cateta i retardada, amb els seus xoriços de pa sucat amb oli i el seu Estat decadent. Érem el poble escollit i qui ho negués, garrotada i a l’exili. El català era un poble treballador, que amb el seu esforç havia arribat lluny, malgrat les traves dels envejosos rendistes castellans. És la moral del senyor Esteve, del botiguer, de la formiga que va fent racó de mica en mica. Què diferent del pelotazo messetari, que creix a l’ombra del poder i la informació privilegiada.

Doncs bé, l’”affaire” posa en evidència una altra fotografia del país, la d’una societat de castes on una petita elit controla els ressorts del poder (no només econòmic, sinó també cultural) i actua amb l’únic objectiu d’assegurar el manteniment de la seva posició privilegiada en el sistema, utilitzant per aquesta fi tots els instruments al seu abast (notablement, el poder públic i les seves prebendes i privilegis). Un dibuix bastant allunyat de la societat oberta de Popper que alguns ens volien vendre.

En aquest sistema, els governs Pujol van ser el gran centre de poder, el que decidia què era legítim i què no ho era, el que donava o treia favors. Un sistema de definició dels marges del país mitjançant l’aparell públic. La televisió pública, l’administració pública. Totes les estructures estaven al servei de l’amo, del líder, del guia del ramat que decidia quin era el camí bo i qui era digne de seguir-lo. Durant vint-i-tres anys el pujolisme va instaurar una única manera de ser català, l’única via veritable per arribar-hi. Pujol era l'interpret únic de la Pàtria, el camí, la veritat i la vida, i qui no creia en ell quedava fora, era el mal català, el traïdor, l’infiltrat. El paper central de Pujol en el sistema era tal que als consellers dels seus governs se’ls anomenava “masovers”, sempre en pugna constant per guanyar-se els favors de “l’amo de tot”. Qui vulgués alguna cosa havia d'acostar-se al pinyol, al grup dels escollits, a la "família". Una idea patrimonialista del país que Marta Ferrusola fa expressar millor que ningú quan va dir allò que "els havien entrat a robar a casa".

Què en quedarà de tot plegat? Hi ha qui ha corregut a enterrar el pujolisme, però la veritat és que és tan viu que fins i tot es pot veure el seu influx als anuncis d’aigua mineral. Quin efecte, doncs, tindrà l’”affaire”? Servirà per fer la crítica dels anys de Pujol que mai no s'ha fet? Ens servirà per fer un país més fort, menys auto complaent, menys pagat de si mateix, menys perdona vides? Ens servirà per bastir una societat realment més oberta, més justa, menys necessitada de messies redemptors? Sabrem destriar les coses bones de les dolentes? O simplement ho convertirem en una excusa més per a la batalleta politiquera? O ho intentarem reduir a una simple qüestió de família? Un pecat menor d’una persona concreta, per la que sentim cristiana compassió (com li passa al president Mas)? L’”affaire” Pujol diu molt d’ell, però també diu (i dirà) molt de nosaltres, del que hem estat i del que encara som i volem ser.

Cap comentari:

Publica un comentari