13 de setembre 2018

Diada 2018: i ara, què?





La concentració independentista que se celebra cada onze de setembre permet fer una radiografia de l’estat d’ànim del moviment i de les perspectives polítiques més immediates. Com sempre, la manifestació d’aquest any va ser un èxit absolut de convocatòria. Més enllà de les xifres que donen els uns o els altres, és indiscutible que l’independentisme és capaç de mobilitzar un contingent humà molt nombrós, el més nombrós del país. I això per sisè any consecutiu. Èxit indiscutible, doncs. Al costat d’això, l’acte familiar organitzar per C’s a la plaça del rei (“viva el rey!”) no va passar d’una acció testimonial que només tenia sentit com a marc per a què els mitjans recollissin les declaracions dels seus principals dirigents.

1. Diades i diades

La concentració independentista va tornar a protagonitzar la diada, doncs, per sisè any consecutiu, però no totes les diades independentistes han estat iguals. Per al votant independentista és un fix al calendari, una mena de trobada anual, un acte d’agermanament on es retroben les famílies i els amics. Al votant independentista li serveix com a constatació de la seva força numèrica, i alhora com a constatació que el moviment manté intacta la seva capacitat de convocatòria.

Una altra cosa és l’efecte polític de les diades. Si comptem les set concentracions que hi ha hagut fins al moment (des de 2012), es poden fer dues llistes en funció de les repercussions que han tingut en l’escenari polític. En una llista podem col·locar les diades amb efectes polítics, i a l’altra les que no n’han tingut. En surten quatre a la primera llista i tres a la segona. Gairebé meitat i meitat.

Les diades “polítiques” han estat les de 2012, 2014, 2015 i 2017. La primera perquè va provocar l’avançament electoral d’aquell any, només dos anys després de començada la legislatura. El president Mas va voler recollir l’esperit d’una mobilització que va sorprendre els propis partits que l’havien convocada, amb l’objectiu d’assegurar-se una majoria que el “blindés” front a un PP que feia una any (desembre 2011) acabava d’assolir una amplíssima majoria absoluta al Congrés. El resultat ja el coneixem: CiU va perdre dotze escons, ERC en va guanyar onze i la CUP va entrar al Parlament amb tres.

El 2014 la concentració va ser el preàmbul de la consulta del 9 de novembre. Aquella fou la diada del “president, posi les urnes” de Carme Forcadell. L’efecte polític fou immediat. També ho va ser un any després, quan les forces independentistes van situar la diada com el tret de sortida de la campanya electoral de les primeres eleccions “plebiscitàries”, les de Junts pel Sí. També va tenir efectes la diada de l’any passat, que fou l’inici de la “tardor calenta” de la consulta del primer d’octubre i la declaració d’independència del 27.

Al costat d’aquestes diades amb efecte polític, les dels anys 2013, 2016 i l’actual es poden considerar diades “neutres” des del punt de vista polític. La del 2013 va servir per constatar que l’independentisme mantenia la capacitat de convocatòria de l'any anterior, tot desmentint les opinions interessades que el titllaven de soufflé. Fou (com totes) un èxit de participació i d’organització, però no va comportar un canvi significatiu en l’agenda política. I el mateix pot dir-se de la concentració de 2016, de nou un èxit de convocatòria, però que només va servir per constatar que l’independentisme seguia mobilitzat quatre anys després del 2012.

Veient la seqüencia de les set concentracions organitzades per l’independentisme s’observa una mena de lògica d’alts i baixos, si es consideren els efectes polítics de les diferents diades. A una diada amb resultat polític en segueix una de “neutra”, que va seguida per una de “política”, i així successivament. Com si, més enllà del manteniment de la capacitat de convocatòria, inalterable al llarg dels set anys, hi hagués una seqüència en forma d’onades. El moviment independentista només ha estat capaç de mantenir-se precisament perquè ha sabut (o no li ha quedat més remei) donar a la seva base incentius per mantenir-se mobilitzada. L’independentisme pot permetre’s una diada “neutra”, però no dues de seguides.

En aquest sentit la diada d’aquest any s'ha de considerar la ressaca de l’any passat. Ha estat una diada de retrobament després dels fets de la tardor de 2017. El votant independentista ha sortit al carrer com cada any, però aquesta vegada sense altre objectiu que sortir al carrer i constatar, per tant, que segueix sent un grup enorme, i enormement mobilitzat. Res més (i no és poca cosa). Els discursos previs del president Torra no han definit un horitzó clar, no hi ha eleccions a convocar, no hi ha un full de ruta definit. Reivindicació, commemoració i cap a casa.

2. Consensos i dissensos

La concentració d’aquest any ha servit, com deia, per testar l’estat de les coses en el món independentista, i en aquest sentit, s’ha posat en evidència una situació complexa. El bloc independentista mai no ha estat homogeni. És massa gran per ser monolític. Ara bé, sempre hi ha hagut una idea que aixopluga tots els membres del bloc, sense que les diferències (d’estratègia, de perspectiva) hagin emergit a la superfície. O com a mínim, no entre la base independentista. Històricament, hi ha hagut diferències entre les direccions dels partits, explícitament entre el món convergent i ERC, però aquestes no han penetrat en el votant.

Aquesta diada, però, ha posat en evidència fondes diferències entre les bases. Òbviament, s’han explicitat també consensos, que permeten mantenir el bloc unit a pesar de tot. Dos consensos, principalment: els presos i exiliats i el primer d’octubre. Aquests dos elements cohesionen el món independentista amb gran solidesa. No hi ha discussió. D’aquí que les darreres concentracions (i la diada n’és un exemple) hagin girat al voltant de la situació dels presos, que és un element no només aglutinador de l’independentisme sinó que li obre les portes d’altres espais (el dels comuns notòriament, com demostra Ada Colau lluint el llaç groc).

De tota manera, per sota d’aquest consens clar, apareixen les diferències. Diferències que es fan explícites arreu: al discurs de Paluzie, a les xarxes socials. Possiblement és la manca d’horitzó, la sensació que el moviment s’ha estancat després de l’accelerada de l’any passat, el que fa que part de la base independentista es pregunti “i ara què?” i no obtingui resposta, o n’obtingui vàries de contradictòries.

Mai abans la base independentista s’havia mostrat tan dividida sobre el que s’ha de fer a partir d’ara. L’estratègia de “fer república”, defensada per Puigdemont i la CUP front a una aproximació més pragmàtica per part d’ERC i altres sectors, aglutina una part de l’independentisme de base, però no tot. És el sector més actiu i més agressiu, sobretot contra aquella part del mateix independentisme que no segueix aquesta línia. Segons algunes dades podrien rondar el milió de votants, és a dir, al voltant de la meitat de tot el vot independentista.

A l’altra banda, el sector que no combrega amb l’estratègia dels durs, i que també suma prop d'un milió, pateix l’assetjament d’aquests i la manca de definició d’un horitzó a curt i mig termini. Aquest és el segment que, de forma reiterada, expressa que acceptaria una sortida negociada al conflicte i alhora manifesta una opinió crítica amb tot el que va passar després de la consulta de l’1 d’octubre, i especialment com va acabar la cosa. 

Segons l'enquesta del CEO sobre el context polític de gener, només el 45% dels que declaraven voler que Catalunya esdevingui un Estat independent creien que el nou govern de la Generalitat hauria de "seguir amb la via unilateral cap a la independència". Un 42% creia que el govern havia de "buscar un acord bilateral amb el govern central", i fins i tot un 6% considerava que havia d'abandonar el procés i participar a la reforma constitucional i del sistema de finançament.

Aquesta diferència tan marcada a la base és una novetat, però no vol dir que l’independentisme s’estigui trencant, ni molt menys. Participaran com un bloc monolític en les commemoracions del primer d’octubre i sortiran a manifestar-se a favor de la llibertat dels presos i del retorn dels exiliats. Però no més enllà.

3. Desig i realitat 

Més enllà de les mobilitzacions massives, les últimes setmanes han posat enm evidència un problema de fons de l’independentisme, una mena de miratge en el que ha viscut i que ara, aparentment, s’estaria esvaïnt. Ho va fer Joan Tardà al Congrés ("Si hay algún independentista ingenuo o estúpido que cree que puede imponer la independencia al 50% de catalanes que no lo son, es evidente que está equivocado") i el president Torra ho va rematar als matins de tv3 el dia següent, tot dient: “Em nego a acceptar que no tinguem la majoria social suficient”. 

Un dels errors de fons de l’independentisme aquests anys ha estat creure que el país al que legítimament aspirava ja era el país real. Només calia evidenciar-lo, treure’l a la llum. En aquest miratge “els catalans” volien la independència. Només una petita part, negligible, es negava a assolir “la llibertat”. La tasca dels dirigents polítics consistia simplement en donar forma a l’aspiració amplament majoritària del poble.

Possiblement la diferencia de fons dins de l’independentisme no sigui al voltant de l’estratègia a seguir els propers mesos, sinó (i això va al fons del fons, a l’essència, de la qüestió) sobre quin és el país realment existent, si el somiat per l’independentisme o l’expressat a les eleccions del passat desembre. Si el país és només el que es mobilitza (ho va dir Torra a la diada: “els catalans hem tornat a sortir als carrers”) o ho és també el que no surt al carrer, però que existeix.

El debat de fons a l’independentisme és aquest. I és un debat fonamental. Perquè ens hi juguem el país. Un debat entre els que no volen sacrificar el país que existeix al que ells volen i els que sembla que considerin que la independència val més que Catalunya.

foto: europapress.es