26 de febrer 2016

El difícil art del funàmbul


Passar la maroma és un exercici arriscat, més que res perquè si caus et pots fer molt mal. Que li ho preguntin a Philippe Petit, l’home que va creuar entre les torres bessones de Nova York per una corda a quatre-cents metres d’alçada. La clau d’un exercici de funambulisme és l’equilibri, per això els que ho fan s’ajuden d’un pal llarg. Cal que el funàmbul mantingui la centralitat, que no s’inclini massa a cap dels costats, perquè si ho fes, la força de l’atracció el faria caure. Hi ha un punt delicat, casi imperceptible, a partir del qual el cos venç i el funàmbul acaba inexorablement a terra.

Pedro Sánchez està fent de funàmbul des que a la nit del 20 de desembre, i després de veure com quedava el panorama parlamentari al Congrés, va traçar una corda que el menava a la presidència del govern. Per recórrer-la li calia vèncer les reticències (i alguna cosa més) internes per part del sector que havia posat preu al seu cap des d’abans de la campanya. Els va guanyar, però no derrotar. Segueixen allà, mirant el funàmbul amb la secreta esperança de veure’l caure.

L’exercici de Sánchez per arribar a la presidència del govern consisteix a posar d’acord dues forces antagòniques en molts aspectes. A C’s i Podemos només els lliga la voluntat de regeneració d’un sistema, l’espanyol, que pateix una gravíssima fatiga de materials. No és poca cosa, però acaba no sent res, perquè en tota la resta (i això és molt) estan a les antípodes. Fins i tot hom sospitaria que si s’asseguessin a parlar de la regeneració, tampoc no s’acabarien de posar d’acord.

El problema de Sánchez és que, aritmètica mediant, necessita tots dos per arribar a fer govern. No hi ha una altra via. Ha de sumar la seva dreta (C’s) i la seva esquerra (Podemos), l’única manera de garantir la investidura, tenint el compte que el PP s’hi oposarà i no pot comptar amb una part important dels tradicionals aliats, els nacionalistes catalans.

La clau de l’exercici de Sánchez era l’equilibri, dosificar les cessions a dreta i esquerra per evitar que cap dels dos pogués trencar la baralla, i fent-ho, enviés el funàmbul al terra. Calia mantenir un contrapès exquisit entre uns i altres si es volia arribar al final de la maroma.

La part més difícil de l’exercici era la de l’esquerra, per diversos motius. Podemos té unes posicions més dures que C’s, un partit “centrista” (amb tot el que això vol dir, que no vol dir res i ho vol dir tot). A més, Podemos lluita per l’espai socialista, que és l’espai de creixement de qualsevol opció d’esquerres que vol ser majoritària. En canvi, C’s, després d’una campanya electoral que els havia situat massa a la dreta (pels atacs dels socialistes i per més d’una pífia pròpia), necessita recuperar perfil progressista per tornar-se a plantar en aquell espai eteri que anomenem centre.

Per tant, Sánchez havia de vigilar molt la seva banda esquerra, és a dir havia de procurar no caure de la banda dreta, si no volia perdre l’equilibri. I vet aquí que el líder socialista ha perdut l’equilibri. El pacte amb C’s, prolix, detallista, venut com un gran acord amb acte de signatura inclòs, ha donat l’excusa perfecta a Podemos per aixecar-se de la taula. El funàmbul trontolla dalt la corda. No ha caigut, però la seva posició és més incerta.

Per a què l’exercici li sortís bé, Sánchez necessitava lligar a C’s, conscient que lligar Podemos era més complicat. Ara bé, necessitava que el pacte amb C’s fos prou lax, prou obert per posar Podemos contra la paret, possiblement ja al debat d’investidura i des de la tribuna del Congrés. O jo o el PP. O jo o eleccions, i ja veurem què passa. La idea de fons era situar Podemos davant la disjuntiva de donar suport a un govern progressista i reformista (ai, els mots!) o evitar-lo, obrint la possibilitat d’un nou govern conservador o d’una convocatòria electoral en la que els de Pablo Iglesias apareixerien com els culpables.

Per fer-ho, el funàmbul Sánchez necessitava mantenir la verticalitat, deixar a Podemos un marge. I no ho ha fet. Els ha posat contra la paret i alhora els ha obert una porta per on fugir. El pacte amb C’s ha decantat Sánchez massa a la dreta, de manera que la seva esquerra s’ha sentit legitimada per tocar el pirandó i deixar-lo penjat de la corda. Possiblement un pacte amb C’s més genèric, un decàleg, una encaixada de mans i ja està, hauria estat millor per mantenir l’equilibri i pressionar l’esquerra, però sembla que als equips negociadors els ha pogut més la gestió que la política i han acordat un programa de govern sencer. El diable és als detalls, com diuen, i a l’acord n’hi ha a paletades.

El funàmbul ha ensopegat, li ha fallat un peu. La gent que s’ho mira des de baix conté l’alè, les crispetes a mig camí de les boques obertes, els ulls esbatanats. Silenci.

foto: elperiodico.com