L’estiu de 2014 el fabulós
impuls iniciat a finals dels anys seixanta que va ser capaç de bastir un
sistema democràtic a Espanya es va esgotar. Quatre episodis d’aquells dies
defineixen el final d’aquella etapa històrica: l’aparició de Podemos al maig (i
uns mesos després de Cs), l’abdicació de Joan Carles I al juny, la dimissió de
Rubalcaba al front del PSOE al juliol i la confessió de Jordi Pujol a finals
d’aquell mes. Quatre esdeveniments separats per pocs mesos que posaven punt i
final a un cicle que ha definit la història d’Espanya dels darrers quaranta
anys.
Des d’aleshores vivim una pugna sorda per definir l’escenari
dels propers quaranta anys. Una batalla que no s’ha acabat de decidir, entre els
que volen donar un pas més i els que voldrien fer-ne un (o dos) enrere.
Al llarg dels quasi sis anys des de la fi del
sistema s’han anat succeint els episodis, les escaramusses, els cops d’efecte,
però cap dels bàndols ha estat capaç de donar el cop definitiu que capgiri l’escenari
i defineixi un guanyador. Tanmateix, tot el que ha succeït al llarg d’aquests
anys pot entendre’s com part d’aquesta lluita entre reformistes i conservadors
(quan no directament, involucionistes) per definir el futur d’Espanya.
L’aparició de Podemos, com a epígon del 15M, i fins i tot la de Cs (un
cop evidenciat que el vell PP no seria capaç de reformar-se per si mateix), posà
damunt la taula el cansament de part de la ciutadania (i part de l’elit
econòmica) envers el sistema polític sorgit de la transició. Precisament,
aquella part de la ciutadania que no havia participat en el període.
Els dos anys que van de l’estiu de 2014 al de 2016 suposen l’entrada en
escena d’aquesta pulsió reformadora, que s’atura abruptament amb la investidura
fallida de Pedro Sánchez el març de 2016, en ser incapaç d’aglutinar el conjunt
del front reformista. Les eleccions de juny tanquen la primera oportunitat de
reforma en profunditat del sistema. Tancament que es concretarà en la
investidura de Rajoy a finals d’aquell any, amb el suport de la majoria de
diputats del PSOE, un cop descavalcat Sánchez de la secretaria general.
La disputa pel lideratge socialista pot entendre’s com a part de la
pugna més general entre conservadors i reformistes, com també la lluita pel
lideratge del PP l’estiu de 2018, entre el sector més pragmàtic lampedusià i
els auto-investits constitucionalistes, els hereus d’Aznar i el seu projecte involucionista.
Al llarg d’aquests sis anys d’interregne en el que cap de les dues
faccions ha estat capaç d’imposar-se a l’altra, s’han fet evidents els
problemes dels reformistes per construir un front unificat. D’una banda, el
centre regenerador que en algun moment va suposar Cs ha anat derivant cap al
sector conservador, perseguint el miratge d’un sorpasso al PP que s’ha demostrat
impossible (en part el mateix miratge, però per l’altra banda, que va impedir bastir
una majoria reformista el març de 2016).
D’altra banda, el procés independentista català ha desdibuixat
la pugna entre reformistes i conservadors, ha donat ales a aquests (afavorint
l’escissió del sector més dretà i nacionalista del PP, Vox) i ha impedit que
els nacionalistes catalans volguessin jugar un paper en el front reformista,
tal com havien fet tradicionalment (tant a l’adveniment de la segona república com
durant la transició a la democràcia).
Guanyar la guerra o fer la revolució. El fals dilema dels estalinistes
durant la guerra civil torna a aparèixer a escena en la crisi provocada per
l’epidèmia de Covid-19. És una aparició interessada, com no podia ser d’altra
manera. Es multipliquen les tribunes i les declaracions des de la facció
conservadora que defensen la dita ignasiana: ara cal centrar-se a combatre
l’epidèmia, no és moment de fer canvis. Alguns van més enllà i proposen la
creació d’un gran front conservador (“constitucionalista” en diuen, utilitzant la
terminologia aznariana). Hi ha alguna cosa d’això en la reivindicació dels
pactes de la Moncloa, de revival de la transició, com si els temps
fossin els mateixos.
Com a la guerra civil, el dilema que es proposa és interessat.
S’utilitza l’epidèmia per perseguir un objectiu que no té res a veure amb el
coronavirus. Es tracta de guanyar la partida als reformistes utilitzant la por.
La por al canvi. És l’”ara no toca” pujolià elevat a suposat sentit d’Estat per
part d’aquells que es consideren els únics intèrprets de l’Estat, els que
prenen la constitució del 78 com les taules de la llei, els que s’atorguen a si
mateixos la potestat de dir qui és i qui no és “constitucionalista”.
Precisament els que no volien el pacte del 78 (ni els de la Moncloa, com ha dit
Juliana).
El maig de 1937 va quedar clar de què anava allò de “primer guanyar la
guerra”: anava de destruir l’adversari (en aquest cas, els trotskistes de Nin i
el POUM). Ara és el mateix. Amb l’excusa de fer front a l’epidèmia el que es
pretén és evitar (si pot ser per sempre) la possibilitat de reforma profunda
del nostre sistema polític. Guanyar la partida que s’està disputant des de
l’estiu de 2014. Aquesta és la raó de fons, la batalla de debò. Ho ha dit
Casado, negant la possibilitat d’un “canvi de règim” (com si el que ell proposa
no fos un canvi de règim...).
La disjuntiva que tenim davant és la de guanyar la guerra
i perdre la revolució (la possibilitat d’una revolució), o guanyar la guerra i
fer la revolució. Qui guanyi aquesta partida estarà en condicions de definir l’escenari pels propers
quaranta anys.
