14 de juliol 2017

Els imprescindibles (II)



Estem assistint en directe a l’etapa de purificació del “procés”. És l’últim estadi de la destil·lació, després del qual el “procés” quedarà net de tebis i de porucs. És la mateixa evolució que han patit els processos revolucionaris. La francesa també va passar per aquest procés, quan els jacobins van acusar els girondins de contrarevolucionaris, de tebis, de pragmàtics, de no prou convençuts. El mateix que la russa de fa cent anys.

Tots aquest processos segueixen una línia igual. El moviment, en origen majoritari i d’alliberament, va endurint-se a mesura que es fan patents les dificultats. Apareix la facció purista, la dels integristes que no volen cedir en res, que porten la flama de la puresa revolucionària, que estan disposat a la immolació. Aquesta facció, una minoria al començament, esdevé majoritària a mesura que el moviment s’estanca, i que el contrari no cedeix. Els durs es legitimen a mesura que el moviment no avança, a la mateixa velocitat que els pragmàtics perden arguments i raons. El moviment llavors comença a “depurar-se”, a alliberar-se dels elements “corromputs”. L’estadi final és el domini del moviment per part de la facció intransigent, un cop purgats els tebis, acusats de quintacolumnistes, de traïdors també, de col·laboradors amb l’enemic (de la pàtria, de la classe obrera, de la revolució, tant se val).

El “procés” independentista sembla que entra en aquesta fase amb la substitució dels consellers (conselleres majoritàriament) que es mostren menys entusiastes a arribar fins al final, peti qui peti. Han guanyat els durs, els convençuts. Baiget va ser el primer, però no ha estat l’únic, a la vista del que passarà avui a Palau.

La pregunta és si darrera d’aquest procés de destil·lació en la direcció del moviment independentista hi ha un gran titellaire que mou els fils, que segueix un full de ruta dissenyat de fa temps i executat magistralment, o simplement el “procés” ha generat una dinàmica pròpia, els seus líders s’han vist atrapats per la necessitat d’anar fent apostes cada cop més arriscades i més altes per mantenir mobilitzat el bloc ciutadà que dóna sentit al “procés”. I aquesta dinàmica ha esdevingut mortal per al propi “procés”, aïllant-lo, convertint-lo en un moviment auto-referencial, que només s’explica a si mateix i per a si mateix, sense capacitat de connexió amb els que no hi estan integrats i no hi participen.

Sovint l’explicació més senzilla és la vàlida, tot i que fa temps que les interpretacions conspiranoiques tenen més audiència. Pensar en un comitè secret que ho té tot pensat i que ho executa amb mà de ferro és molt més sexy que suposar que són les dinàmiques de les accions d’uns i altres el que acaba decidint les possibilitats a l’abast dels actors. En aquest sentit, seria els propis moviments (o els no moviments) dels involucrats el que restringiria les opcions de cadascun d’ells.

Això no vol dir que no existeixin els comitès (com existeixen les clavegueres, plenes de rates, ministres miserables i èmuls d’Anacleto). Segurament que sí. Ara, la seva capacitat de dirigir fins l’últim racó del “procés”, de definir-ne la successió d’etapes, de moure tots i cadascun dels fils que en componen la troca, no és absoluta (per més que algun dels seus components els pugui fatxendejar del seu poder).

La pregunta que flota a l’aire és quines conseqüències tindrà el que passarà avui entre els ciutadans que componen la base de suport al “procés”. No ho sabem. Es pot pressentir que n’hi haurà, que de la mateixa manera que es produeix la purificació en l’elit independentista, pot produir-se un moviment similar en la base. No és automàtic, però. Qui pensi que la defenestració dels tebis al capdamunt es traslladarà de manera mecànica escala avall, va errat. Això no funciona així, i menys en aquests temps nostres on la separació entre elit i base és tan evident i les cadenes de transmissió tan febles.

Ara bé, malgrat que no es pugui determinar l’abast de la repercussió, sembla evident que n’hi haurà entre els prop del milió d’electors que estan disposats a votar afirmativament l’1-O tot i que no considerin que la millor solució sigui la independència, o el 1,4 milions que diuen ser independentistes, però no “de tota la vida” (sondeig Gesop per a El Periódico de desembre de 2016).

I cal considerar també el futur immediat. Si el procés de purificació s’atura aquí i avui o continua. Si els consellers caiguts són escarnits a la plaça pública virtual pels integristes, titllats de traïdors, d'unionistes i tota la corrua d’adjectius habituals. Caldrà veure si la pressió, que ara ha passat a l’interior del bloc independentista, fa saltar més peces. El que sembla evident és que la sortida dels pragmàtics dóna més poder als durs, que l’exerciran, convertits a partir d’ara no només en els guardians de les essències sinó en la columna vertebral del “procés” (i en la seva policia política, disposada a fer la prova del cotó a tot aquell sospitós de tebior revolucionària).

I també cal considerar el futur a mig i llarg termini. Amb l’operació d’avui el PDeCat queda més tocat que ahir (que ja és dir). La seva posició en l’entramat independentista, sospitosa d’entrada a ulls dels més purs (ERC, la CUP), és més feble que mai. I és més dura la fractura interna entre el nucli al voltant de Mas, la nova direcció (feblíssima) i el sector menys convençut (que ja havia perdut bona part dels efectius en el traspàs de CDC a PDeCat). 

ERC, en canvi, surt reforçada, perquè ha mantingut la determinació política amb el "procés", la cohesió interna i la fortalesa del lideratge de Junqueras (un rècord històric en el partit). Ara bé, la seva posició és avui més dura que ahir. Ha blindat els seus, però pot córrer el risc de tancar-se l’accés als segments menys convençuts de l’electorat, que en definitiva són els que permeten crear majories sòlides al Parlament... si és que hi ha Parlament.

13 de juliol 2017

Els imprescindibles



L’èxit o el fracàs del 1-O (i de tota la operació política del “procés”) el decidirà la taxa de participació. Certament, els convocants han anunciat que la propera “llei del referèndum” no exigirà un mínim de participació per a què els resultats puguin considerar-se vàlids, però a ningú se li escapa (i a ells els primers) que si la convocatòria no aplega a més de la meitat dels convocats (el cens electoral català, aquest cop sense estrangers ni menors d’edat) el seu resultat polític serà nul.

La clau de volta del “procés”, de l’operació política muntada damunt de la mobilització ciutadana iniciada el 2010 i que va agafar l’embranzida definitiva dos anys més tard, queda definitivament en mans d’un segment de prop de mig milió d’electors. Ells seran els que decidiran la sort del país. Si no acudeixen a la crida del 1-O, es produirà l’escenari que més temen els independentistes, un 9N bis, la constatació que tres anys més tard no han aconseguit sumar ni un actiu més al “procés”. Si això passa, el moviment quedarà tocat de mort, malgrat els intents de reanimació que (segur) practicaran els directors de l’operació i els seus corifeus. Si, en cas contrari, aquest mig milió finalment compareix, l’objectiu final del “procés” haurà quedat legitimat i entrarem en una fase per a la qual no hi ha mapes, més enllà de l’anunci que el govern de la Generalitat es compromet a declarar la independència en dos dies.

La situació actual és fruit de la rectificació de finals de 2015. Hi ha un abans i un després d’aquesta data en el “procés”. Les eleccions autonòmiques i generals de setembre i desembre, respectivament, posen en evidència els límits de l’independentisme i l’obliguen a redefinir el full de ruta cap a l’objectiu. L’opció per la via del referèndum, malgrat que mai no s’hagi assumit públicament, és fruit de la feblesa numèrica del bloc independentista, exposada cruament a les eleccions i reblada amb la no investidura de Mas el gener de 2016.

La constatació que no n’hi ha prou amb les forces pròpies és la que obre la porta al referèndum, no com a opció volguda, sinó com l’única opció possible per mantenir viu el “procés”. D’aquí que es canviï l’accent de la independència a la democràcia.

A l’enquesta de Gad3 publicada a La Vanguardia a principis de juliol mostra els diferents grups que componen l’escenari. D’una banda, els independentistes, el 38% dels entrevistats que donen suport a un referèndum unilateral. Són dos milions, sense considerar el més que possible biaix de la mostra (que en totes les enquestes tendeix a infrarrepresentar el vot de C’s i del PP). Són una mica més que els sí-sí del 9N. En la mateixa enquesta, casi 2,4 milions diuen que votarien afirmativament a la pregunta que s’ha anunciat que es plantejarà l’1-O, i uns 2,6 milions creuen que l’1-O es portarà fins al final.

Aquest és el bloc independentista. No és homogeni, evidentment. Dins seu hi ha els que creuen que la millor solució per a Catalunya és la independència, que serien prop de 1,5 milions (és a dir, que més d’un milió de membres del bloc no ho creurien). I fins i tot, entre aquests hi ha els convençuts, els que creuen que el “procés” acabarà efectivament amb la independència a curt termini (són uns sis-cents cinquanta mil). Són cercles concèntrics, com en totes les agrupacions humanes, definits en funció de la proximitat amb la idea central que cohesiona i dóna sentit al grup. Al nucli els convençuts, al voltant els durs, més enllà els pragmàtics, i encara més enllà els passavolants i els companys de viatge.

Aquests últims són els que tenen a les seves mans el futur del moviment. Tres-cents cinquanta mil, segons Gad3, que no votarien a favor l’1-O, però hi participarien. Si ho acabessin fent, l’operació fregaria els tres milions de participants, és a dir, passaria de la meitat del cens. És a dir, seria un èxit.

Atraure’ls, tanmateix, crea tensions a l’interior d’un bloc ample i divers com l’independentista, que en cinc anys de vida ha generat unes dinàmiques pròpies, que restringeixen el camp de maniobres dels seus propis dirigents.

En l’hora final, el “procés” es troba en un atzucac. D’una banda, és evident des del punt de vista estratègic, que necessita comptar amb forces més enllà del seu propi cercle si no vol convertir l’1-O en un nou 9N i veure’s abocat a una reculada potser definitiva (no de l’independentisme, però sí del “procés” com a operació política). Però de l’altra, l’evolució del propi “procés” l’ha conduit a un enduriment (natural en els processos basats en l’acció-reacció) de les posicions i a una destil·lació de les propostes. Un exemple, la defenestració del conseller Baiget i en general l’assetjament per part dels puristes a tot aquell que manifesti poc convenciment o cert titubeig.

Els durs han guanyat la partida als pragmàtics, els accelerats als calmats. Per la pròpia dinàmica. Perquè després de 2015 el “procés” ha necessitat marcar fites cada cop més atrevides, per por que el moviment es desfés, o perdés els efectius menys convençuts de la consecució de l’objectiu final. D’aquí el termini dels divuit mesos i l’aposta per la desobediència, manllevada a la CUP. O el “procés” accelera, crema etapes, opta pel “o caixa o faixa”, o la base de suport trontolla.

El problema és que aquesta accelerada que blinda els propis pot acabar segellant l’entrada als altres. I el “procés” no podrà sobreviure sense aquests altres, sense els imprescindibles. D’aquí que des de l’independentisme es practiqui la dutxa escocesa amb el món de fora (especialment amb l’espai dels comuns, el més proper dels allunyats). Un dia se’ls convida a participar i al dia següent se’ls acusa de traïdors a la pàtria. 

El combat per l’anima d’aquest segment definirà l’èxit o el fracàs del 1-O i també definirà la mena de país que som (i que serem en el futur proper). Definirà si el “procés” acaba caient en mans dels intransigents, que entenen que la consecució de l’objectiu final és innegociable i que tot, absolutament tot, ha de sotmetre’s a aquest: des de la independència dels mitjans de comunicació públics i de l’administració pública, als fonaments de la democràcia parlamentària. Definirà si som una societat de blocs enfrontats (i empatats) o som capaços de generar majories amples. Definirà si som un país que es divideix en trinxeres de “patriotes” i “traïdors”, de “demòcrates” i “unionistes”, o considerem legítimes totes les posicions. Això no va només de la independència, ni molt menys de les lleis i de la constitució. Va de nosaltres. De què som i què volem ser.

09 de juny 2017

Eleccions al Regne Unit: què podia sortir malament?


Avui, un cop passat la nit de l’escrutini, tothom dirà que Theresa May es va equivocar fatalment al convocar de forma anticipada les eleccions generals a la Gran Bretanya. I certament, a la vista de com ha quedat la situació (amb pèrdues totals de fins a dotze escons), es pot afirmar que la jugada li ha sortit fatal. Com deia un responsable tory aquesta matinada: “no ens hem disparat un tret al peu, ens l’hem disparat al cap”.

A May se li recordarà el cas de Chirac el 1997 (i potser algú traurà a passejar el cartell de Mas transvestit de Moisés), que també va avançar les legislatives, just per trobar-se que havia perdut la majoria a l’Assemblea i havia de cohabitar amb un primer ministre socialista. May més aviat ha emulat Susana Díaz, que també va avançar les eleccions per legitimar-se i es va trobar amb una majoria més feble que la que tenia.

Però és injust fins un cert punt valorar les coses un cop ja se n’han vist els resultats. May es va equivocar, però en el moment de prendre la decisió tots els elements semblaven apuntar que una convocatòria anticipada podria donar a la premier la legitimitat que no tenia d’origen (va heretar el 10 de Downing street per la renúncia de Cameron, sense passar per les urnes).

SI li hagués sortit bé, avui tothom estaria glossant l’astúcia política de May. I de fet, no seria estrany que d’aquí un temps (si aconsegueix resistir) algú arribi a defensar que la convocatòria anticipada va ser una jugada brillant. El temps ho cura (quasi) tot, i la velocitat de la informació és benzina per a l’amnèsia.

Quan May va decidir convocar les eleccions, el Labour estava en plena guerra civil, amb la majoria del grup parlamentari en contra de Corbyn, malgrat el suport majoritari de les bases. Les expectatives electorals dels laboristes eren penoses, a més de vint punts per sota dels conservadors, clarament per sota del 31% de 2015, fins i tot per sota del desastrós resultat de Gordon Brown de 2010.

Els competidors dels laboristes, en canvi, es mostraven forts. Els nacionalistes escocesos, que havien escombrat els diputats laboristes el 2015, es beneficiaven de la seva posició al Brexit, que reforçava el sí al referèndum d’independència de 2014. A les generals de 2015, la ressaca independentista, i una campanya escorada a l’esquerra per part del SNP, va fer que els laboristes, tot i avançar en vots, perdessin vint-i-cinc escons, la gran majoria escocesos.

D’altra banda, els liberals també recollien beneficis de la seva aposta clara pel remain al Brexit. Després de patir una derrota monumental el 2015 a causa del govern de coalició Cameron-Clegg, els liberals avançaven, en part gràcies a l’atracció de vot moderat laborista, recelós de les propostes “radicals” de Corbyn.

Per la banda dels conservadors, la victòria al Brexit havia desarborat el principal competidor dels tories, l’UKIP, enfangat en una pugna interna pel lideratge i sense programa a la vista, un cop ja havien aconseguit treure el Regne Unit de la Unió Europea.
Amb tot això, té la seva lògica que May apostés per convocar només dos anys després de començada la legislatura. Què podia sortir malament?

Doncs, vist el que va passar ahir, gairebé tot va sortir malament. I el més important (i que no hauria d’oblidar cap líder, ni cap spin doctor) és que la convocatòria anticipada va fer aflorar factors que no podien considerar-se perquè no existien abans que May fixés el 8 de juny com a data per a les eleccions.

Perquè, de totes les cartes que tenia a les mans, la majoria van sortir com May havia previst. L’UKIP s’ha desplomat, perdent més de tres milions de vots, un 84% del total de sufragis obtinguts fa dos anys. I tot fa pensar que la majoria d’aquests vots han anat a parar als conservador, que tot i perdre dotze escons, han incrementat en més de dos milions el seu resultat.

Per la seva banda, l’SNP ha reculat clarament, tot perdent un terç del seu vot de 2015 i una vintena dels seus escons. Ara bé, paradoxalment la caiguda dels nacionalistes escocesos ha beneficiat els conservadors, que han obtingut dotze nous escons a Escòcia (sobretot a les terres altes).

Què ha passat, doncs? D’una banda, que els Liberals no han sabut retenir tot el vot remain del referèndum, que han compartit amb uns laboristes capaços de plantejar una opció responsable tant amb el resultat del Brexit com amb els interessos dels contraris a la sortida de la UE.

De l’altra banda, ha succeït quelcom inesperat... en part. Marca dels temps. El rebel, el “radical”, l’esquerranós Corbyn ha aconseguit convocar al seu voltant un gruix important de vot, majoritàriament jove, que ha fet que els laboristes s’enduguessin una trentena d’escons i tres milions i mig de vots nous. Cal retrocedir al landslide de Blair el 1997 (13,5 milions) per trobar un resultat similar per a un líder laborista. Sense recuperar Escòcia, els laboristes han avançat sobretot a l’antiga àrea industrial del Nord-Oest (Manchester, Liverpool).

Aquestes eleccions han fet honor al període històric que vivim i Corbyn ha estat el Sanders britànic, capaç d’aixecar a favor del Labour una massa d’estudiants seduïts pel seu discurs antisistema. El mateix que Mélenchon a França fa un mes (i aquest dissabte hi ha les legislatives), que Podemos fa tres anys o que els socialistes holandesos.

El Regne Unit no s’escapa de la tendència general. Es pot dir que allà va començar tot, amb el Brexit, i allà ha continuat.

22 de maig 2017

Apunts ràpids sobre la victòria de Sánchez



1. Una elecció normal 

La victòria de Pedro Sánchez pot haver sorprès per la seva amplitud, però era una possibilitat real a la vista de com han anat les eleccions internes a la major part dels partits socialistes d’arreu del món els últims anys. En pràcticament totes s’han imposat els candidats que es presentaven com a contrincants de l’aparell partidista, de la direcció. Ha estat el cas de Hamon a França, de Corbyn al Regne Unit i casi de Sanders als Estats Units.

El PSOE, així, segueix amb la “tradició” de rebel·lions internes als partits del centreesquerra. Una dada que no semblaven haver computat els que van impulsar la candidatura de Susana Díaz.


2. Dues estratègies antagòniques

Les estratègies seguides pels dos principals contendents en aquesta elecció interna no podien ser més diferents, i al final s’ha demostrat que la de Sánchez connectava millor amb l’estat d’ànim de la majoria de la militància.

La proposta de Sánchez era la del “comeback kid”, l’heroi abatut de manera injusta que torna d’entre els morts per lliurar la batalla definitiva. El Conde de Montecristo, que li ha dit Juliana. El fantasma de Juli César que mostra la seva túnica ensangonada i assenyala els seus assassins reclamant allò que li van prendre. Un relat èpic, emocional, que denuncia la injustícia, que reclama la corona manllevada.

Davant seu, Díaz no va ser capaç d’alçar un relat similar. No es va saber desempallegar del paper de bruixa de conte (amb poma enverinada inclosa) que li havia penjat Sánchez. Al contrari. Díaz va exhibir allò que el seu rival denunciava: la força de l’aparell, del PSOE “de sempre”. La primera fila del seu acte de presentació era tota una declaració de principis, i al final li ha pesat com una llosa.


3. Una cosa és vintage, l’altra passat de moda

La proposta de Díaz ha consistit en recuperar el “PSOE guanyador”. La seva ha estat una campanya de retrovisor. Díaz es presentava com la reencarnació de Felipe González, la candidata que sap guanyar eleccions. El problema per a la líder andalusa és que la seva analogia de González es basava en una simplificació. Felipe no només guanyava eleccions, va ser capaç de proposar a la ciutadania un projecte polític de canvi que connectava profundament amb els anhels de la majoria electoral espanyola (i va perdre aquesta connexió quan va esgotar l’impuls de canvi inicial).

L’altre problema de Díaz és que proposava un retorn a un PSOE (el dels vuitanta) que ja no existeix. I aquí rau possiblement el problema principal de la seva proposta: Díaz i els seus no van saber veure que la militància socialista actual no és la dels vuitanta. El temps, a més de passar, també pesa, i trenta anys han deixat un pòsit important en la societat espanyola i en els militants del PSOE. D’una banda, els nous militants enrolats entre 2003 i 2004 (gràcies a José María Aznar i la seva majoria absoluta) ja no responen als estímuls dels vuitanta. I de l’altra, els vells militants, la gent de Felipe, fa temps que s’han desencantat de la deriva dels seus antics líders.


4. Vot de la por / vot útil

Contra Díaz ha jugat un element nou que recorre totes les eleccions, internes i generals, dels últims anys. Ja no funciona el vot de la por ni el seu bessó, el vot estratègic (allò que diuen “vot útil”). Els electors (i en aquest cas, els militants socialistes) ja no responen com abans a les apel·lacions apocalíptiques que es derivarien del seu vot. En aquest cas, les crides per part dels corifeus de Díaz a una ruptura segura del partit si la victòria es decantava del cantó de Sánchez. No han funcionat. És més, poden haver esperonat algun militant a decidir el seu vot pel comeback kid.

No és nou. A les eleccions generals de 2015 i 2016 ja es va veure que les crides a la “sensatesa” que va fer el PSOE per evitar la fuga de vot a Podemos no van funcionar. L’elector sembla haver decidit votar en consciència, independentment de les conseqüències que això pugui arribar a tenir. I això val pel vot a Podemos, a Sánchez o als independentistes.


5. Matar el(s) pare(s)

Aquesta elecció posa de manifest que la majoria de la militància socialista ha decidit emancipar-se del que havien estat els seus mentors. El resultat mostra fins a quin punt es viu una crisi dels prescriptors, que no només afecta el PSOE i no només es dóna a Espanya (Hillary Clinton ja ho va viure al novembre). Ni el suport de González i la vella guàrdia, ni el control de l’aparell territorial, ni la campanya paral·lela dels mitjans tradicionalment proclius al PSOE, han fet tombar a favor de Díaz la majoria del vot. Al contrari.

La major part dels vells dirigents han quedat retratats en la seva llunyania de les bases del partit. L’aparell totpoderós ha mostrat les seves febleses de manera pregona, a més de deixar al descobert les males arts que encara perviuen a l’interior de l’organització. La diferència entre els avals recollits i els vots obtinguts per la candidatura de Díaz (sobretot a Aragó i a la comunitat Valenciana) posen de manifest la necessitat de millorar els mecanismes d’expressió interna. Finalment, la reacció de mitjans com El Pais (que, emulant el seu editorial d’avui, ha fet tot un “brexit” respecte de la militància socialista), mostrant la seva incapacitat de conduir la voluntat dels electors, segurament ha ajudat a enfonsar Díaz i a donar el triomf a Sánchez.


6. Un escenari intern millor del que es preveia?

L’amplitud de la victòria de Sánchez li atorga un marge inesperadament ample per maniobrar. Ara bé, el secretari general ha de saber-lo administrar. En això de les eleccions internes encara queda molt per aprendre. Aprendre a fer-les, aprendre a informar-ne (començant per no dir-ne primàries, oi @erpas?), i també aprendre a guanyar-les (... i a perdre-les).

Però no és només l’avantatge que Sánchez ha aconseguit sobre Díaz, sinó el fet que aquesta només ha guanyat al seu feu d’Andalusia. Que Sánchez hagi guanyat a les federacions dels aliats de Díaz li ha de fer més fàcil (si en sap) articular acords amb els diferents barons territorials. Sánchez s’equivocaria ara si volgués convertir les seves victòries a Extremadura, Castella la Mancha o a València en pugnes pels lideratges territorials. Ha d’utilitzar la feblesa dels barons per atraure’ls al seu projecte i allunyar-los d’una Susana Díaz a qui costarà un cert temps pair la derrota.

Atraure els fidels de Patxi López, sobretot al grup parlamentari (Patxi president?), i pactar amb els barons de cara al congrés de juny a canvi de tranquil·litat als seus respectius congressos regionals. I deixar a Díaz temps per llepar-se les ferides, reclosa al seu palau de San Telmo.


7. El PSC respira alleugerit

El PSC ha esquivat el pitjor escenari: una victòria de Díaz, que hauria obligat Iceta a fer equilibris i malabarismes per mantenir una via pròpia, diferenciada de les tesis de la líder andalusa.

A més, els resultats han permès respirar als socialistes catalans. Si Sánchez hagués guanyat per un marge molt estret, es podria haver atribuït la seva victòria en exclusiva als vots del PSC, de manera que s’hauria tornat a engegar la maquinària anti-catalana que ja va estar a punt de fer fora d’aquesta elecció els militants del PSC. Els socialistes catalans han contribuït a fer Sánchez secretari general, però no l’han coronat ells sols.


8. A la caça dels mutants!

Fa uns dies el professor Marí Klose definia en un article el que anomenava els “socialistes mutants”, aquells votants que havien passat de votar el PSOE el 2011 a Podemos el 2015. L’autor assenyalava que aquests podrien ser el primer objectiu del PSOE si volgués recuperar terreny. L’elecció de Sánchez posa aquest grup en primera línia.

En base a l’últim baròmetre del CIS (abril) és possible quantificar el grup que se situa a la frontera porosa entre PSOE i Podemos: serien 1,2 milions d’electors, ballant en el territori sense amo que hi ha entre les dues forces de l’esquerra. Si s’hi afegeixen els indecisos que van votar PSOE el 2016, s’enfilen més enllà dels 2 milions d’electors. Mai es podrà saber com s’hauria comportat aquest grup en cas de victòria de Susana Díaz, però sí que serà possible en els propers mesos comprovar cap on es mouen, un cop Sánchez ha recuperat la secretaria general del PSOE.


9. Les rèpliques del terratrèmol: Madrid

L’elecció de Sánchez provocarà (les està provocant ja) canvis substancials als equilibris polítics al Congrés dels Diputats. Com en un joc de vasos comunicants, tots els partits queden afectats.

Podemos veurà reduir-se el seu espai, sobretot si es compara amb la hipòtesi d’una victòria de Susana Díaz. És possible que Iglesias plantegés la moció de censura no tant per guanyar Rajoy com per postular-se com l’única esquerra davant d’aquell segment més a l’esquerra de l’electorat socialista, la frontera amb Podemos. Aquest bloc, bastant nombrós, podria decantar-se només si Díaz guanyava la secretaria general i mantenia el perfil moderat de la gestora. Amb Sánchez com a líder socialista, a Iglesias li serà més difícil convèncer l’electorat del PSOE que ell és l’única esquerra de debò. Evidentment acusarà Sánchez de no fer-li costat, però aquesta acusació tindrà menys recorregut que si el PSOE estigués dirigit per Díaz. Iglesias corre el perill de cremar-se inútilment a lo bonzo a la tribuna del Congrés.

Per a Rajoy, la victòria de Sánchez és agredolça. D’una banda, li permet apujar el to contra el PSOE, tot assenyalant la seva deriva esquerranosa (en això excel·leix García Albiol). Però, per altra banda, Rajoy sap que no pot esperar res dels socialistes, i que per tant a partir d’avui està més sol. Una situació així podria resoldre’s amb la dissolució de les càmeres i la crida a les urnes, però Rajoy no pot. En primer lloc, perquè segurament ara mateix l’electorat del PSOE està patint un subidón que de segur que es traduiria electoralment (les properes enquestes segur que recullen aquest efecte, passatger). I en segon lloc, perquè els escàndols de corrupció no permeten a Rajoy la convocatòria electoral. Li espera, doncs, una bona travessa, amb una oposició llançada a la jugular i un via crucis processal. Li quedaria una bala, ara en parlem.

Finalment, el teòricament més beneficiat de l’elecció de Sánchez és Ciutadans. Rivera ja ha començat la dansa de Salomé per atraure socialistes moderats. No trigarà gaire a comparar Sánchez amb Maduro, la CUP i el que calgui (en això sempre pot comptar amb l’ajuda d’El Pais). El problema per a Rivera és que a partir d’ara es veurà constantment entre l’espasa i la paret. L’espasa de la seva aposta per la regeneració democràtica i la paret de ser l’únic suport del PP (sobretot ara que el PNB ja té el que volia, i que el PDECat encara el moment culminant del procés).


10. Les rèpliques del terratrèmol: el procés 

L’elecció de Sánchez no afecta las posició general del PSOE envers el “problema català”. El to de Sánchez sobre el tema és sensiblement diferent del que ha mostrat Díaz. Ara bé, si algú creia que el nou secretari general s’estrenaria assistint a la conferència del president Puigdemont avui, anava errat. Sánchez mantindrà a grans trets la línia dels socialistes d’oposició al procés, tal i com el plantegen els independentistes.

La qüestió catalana, però, li podria servir de baló d’oxigen a un Rajoy molt necessitat. Aquesta és la bala que deia abans. Acorralat per la corrupció i assetjat al Congrés, Rajoy podria prémer el botó vermell per intentar guanyar temps (i aire). A la compareixença d'ahir va recuperar el to dur que feia temps no se li veia. Aquí la posició de Sánchez li facilitaria un atac al PSOE pel flanc nacionalista (ja se sap que un dels leitmotiv tradicionals de la dreta espanyola –i la nostrada- és l’acusació d’antipatriota).

Paradoxalment ( o no tant), la necessitat de Rajoy pot anar d’allò més bé als promotors del procés (vasos comunicants), necessitats al seu torn d’un crescendo dramaticopatriòtic a la tardor que pugui sumar suports al projecte de referèndum, per evitar repetir el 9N i veure’s abocats a la convocatòria electoral.

foto: elpais.com

10 de maig 2017

França 2017: et maintenant?



1. Le Pen i la carambola impossible

Les possibilitats de victòria per a Marine Le Pen en aquesta segona volta eren escasses, però existien. Al final aquesta possibilitat és la que ha acabat enfonsant la seva candidatura. Les enquestes prèvies havien determinat un escenari complicat per a la líder de l’extrema dreta. Macron semblava tenir assegurats 17 milions de vots, mentre que ella es movia entre els 10 i els 11. Entremig, 6 milions no decidits. Així doncs, era matemàticament possible que Le Pen pogués guanyar.

El problema per a ella és que la victòria havia de passar per una carambola molt complicada: d’una banda, havia d’atraure pràcticament tots els indecisos, i a més havia d’aconseguir que una part dels que volien votar Macron se’n desdiguessin i acabessin a l’abstenció. Només així Le Pen podia guanyar la presidència. Realment complicat.


2. Trump dóna l’última empenta a Macron

Els resultats finals posen en evidència que no es van donar cap de les dues condicions que requeria Le Pen per a la seva victòria. Ni va sumar els indecisos (de fet, no en va atraure cap ni un), ni els votants de Macron es van desmobilitzar. Tot el contrari. Els 20,7 milions de vots obtinguts per Macron al final demostren que es va produir un efecte contrari: en els últims dies és possible que es generés una espiral mobilitzadora a favor del candidat socioliberal, de ni més ni menys que 3 milions d’electors.

Darrera d’aquest moviment d’última hora (un element que comença a ser visible a moltes eleccions) és possible que hi hagués la por que Le Pen fos capaç de “fer un Trump”, és a dir que guanyés contra pronòstic. El record del que va passar als Estats Units al novembre hauria impulsat una part del vot indecís cap a Macron, com a estratègia per assegurar que Le Pen no podria assolir la presidència. D’aquí que les previsions d’un 60 a 40% es va passar al resultat final de 66 a 34%.


3. L'incògnita Macron

Tot i la seva ampla victòria, la presidència de Macron és un misteri. Ho és no tant perquè el programa que ha explicat durant la campanya sigui poc concret, sinó sobretot perquè no està clar amb quin marge podrà comptar el nou president. Per diversos motius.

En primer lloc, per la naturalesa dels seus suports. El vot a Macron, quantitativament robust, és plural i circumstancial. Si es desglossen els 20,7 milions de vots rebuts per Macron, s’observa que al voltant de 7 provenen de l’entorn socialista, una xifra similar de l’entorn de la dreta, uns 2 milions del centre i prop de 4 de l’esquerra radical. És una barreja sense perfil definit, que obligarà al nou president a fer equilibris si vol mantenir més o menys unit un grup tan dispar (com a mínim, fins que no disposi de força pròpia).

En segon lloc, una part important d’aquest vot no ha optat per Macron per convenciment sinó per necessitat. L’enquesta d’Ipsos assenyala que fins el 43% dels que van votar Macron ho van fer per aturar Le Pen (són casi 9 dels 20,7 milions de vots). Un cop passat el perill, és molt probable que aquest vot se senti alliberat del compromís adquirit diumenge.

En tercer lloc, i no és poc important, Macron no té partit i és complicat que en pugui bastir un abans de les legislatives del mes que ve. I fins i tot si n’aconseguís armar un (cosa extraordinàriament difícil tenint en compte que el sistema electoral francès es basa en 577 circumscripcions uninominals, de manera que cal disposar d’una xarxa territorial amb lideratges locals, i Macron només té fins el 19 de maig per inscriure candidatures), si aconseguís fer un partit, deia, el més probable és que no obtingui una majoria sòlida a l’Assemblea. De manera que el nou president Macron haurà de pactar la seva acció de govern amb altres partits, amb la conseqüent reducció del seu marge d’actuació política.

Finalment, la capacitat de Macron per desplegar la seva acció presidencial dependrà del marge que l’imposi, per una banda, l’agenda europea, amb una Alemanya que ha d’afrontar unes eleccions crítiques al setembre, i l’agenda dels seus “padrins”, aquells que han llançat i finançat la seva cursa a l’Elisi, que molt probablement voldran rebre un retorn de la seva inversió.


4. Mélenchon es deixa créixer la cua

El líder La France Insoumise té un pla que passa per mantenir unit el bloc de suport obtingut a la primera volta de les presidencials (7 milions de vots) i projectar-lo a les legislatives per fer el “sorpasso” al noquejat partit socialista, i convertir-se en la principal referència de l’esquerra. Un llibret que ja s’ha experimentat a Grècia (amb èxit) i a Espanya.

És per això que Mélenchon no va demanar el vot per a Macron a la segona volta. En primer lloc, perquè el seu també és un electorat heterogeni(a la segona volta, la meitat ha votat Macron, un 10% Le Pen i un 40% en blanc o abstenció), que corria risc de fracturar-se si es decantava per un o altre candidat. Però en segon lloc, perquè Mélenchon volia tenir les mans lliures per erigir-se en l’oposició d’esquerres si finalment Macron desplega una política de dretes (com Mélenchon i els seus han advertit al llarg de la campanya).

L’escenari que dibuixa Mélenchon és el d’un grup d’esquerra radical fort a l’Assemblea (ara només compta amb 15 diputats), gràcies al vot aconseguit des de les files d’un PS disminuït i entregat a un Macron que desplega l’agenda neoliberal.


5. PS: entre l’oportunitat i l’escissió

Els socialistes surten d’aquestes presidencials sense haver fet els deures, matxucats i estabornits. Carreguen damunt seu el dilema irresolt que comparteixen amb tots els partits socialistes i socialdemòcrates europeus: no saben si volen ser la part progressista del sistema o la part moderada de l’antisistema. Aquest dilema ha fracturat el PS durant tot el quinquenat d’Hollande. D’una banda, els moderats de l’entorn presidencial (on es comptava Macron), amb Valls al capdavant. De l’altra, els rebels, que van aconseguir els favors de la militància per col·locar un dels seus com a presidenciable.

El fracàs d’Hamon a la primera volta (6% dels vots) no ha servit per fer reflexionar els dirigents socialistes sinó tot el contrari. S’han llançat a la baralla salvatge de tots contra tots, acusant-se mútuament de ser els responsables de la desfeta, els uns per fer el joc a l’esquerra, els altres per entregar el partit a la dreta (el fons i el to d'aquest debat no són exclusius dels socialistes francesos...).

El cas és que el PS té una oportunitat (l’última?) a les legislatives per recuperar forces i plantar-se amb un grup prou nombrós a l’Assembla per condicionar el nou govern. El problema és que per fer-ho hauria de consensuar una posició unànime, cosa complicada a la vista de la lluita enquistada a l’interior del partit. Al PS el ronda el perill de l’escissió, a la vista de la necessitat de Macron d’incorporar al seu projecte alguns caps locals que li garanteixin un grup prou sòlid a la nova Assemblea. Aquí el factor determinant poden ser les ambicions personals dels diferents caps de colla socialistes, delerosos per ocupar una butaca ministerial o qui sap si el palau de Matignon (ahir es va conèixer la decisió de Manuel Valls de passar-se a les files de Macron).


6. La nostàlgia aguanta els gaullistes

Tan dividits i enfrontats com els socialistes, la dreta francesa, però, aguanta magníficament i pot acabar sent la clau de la governabilitat. Com al PS, les legislatives poden ser la gran oportunitat dels conservadors, en part perquè són les eleccions que més convé a una força que no és sinó la suma de lideratges locals i senyors feudals. Però en segon lloc, els gaullistes parteixen d’una millor posició perquè a la primera volta van aconseguir mantenir el gruix del seu vot, malgrat els escàndols i els cops baixos entre els seus líders (marca de la casa).

Abans de fer un mutis memorable, Fillon va aconseguir aguantar 7 milions de vots a la primera volta, una base prou forta per encara amb optimisme les legislatives. Gent gran, jubilats, món rural, classes benestants, rendistes. El gruix del vot gaullista tradicional no va faltar a la cita, i tot i que a la segona volta s’han dividit (un 20% hauria votat Le Pen), seguiran fidels als seus diputats locals.

Amb una Assemblea fragmentada i un president sense majoria, el grup de la dreta pot acabar tenint a les seves mans la governabilitat de França els propers cinc anys. Escac i mat.


7. Le Pen és morta. Visca la dreta patriòtica!

Malgrat els més de 10 milions de vots aconseguits, és possible que Marine Le Pen no pugui mantenir-se com la líder de l’extrema dreta. Com ella mateixa va anunciar, el Front Nacional afronta la seva segona reencarnació. L’objectiu és acabar de netejar la cara a un partit que vol fidelitzar els vots aconseguits en aquesta segona volta. 2 milions dels gaullistes i 1 milió de la dreta tradicionalista de Dupont-Aignan.

Si es repeteix l’escenari de 2012, el FN mantindria a les legislatives més de la meitat dels vots de la primera volta presidencial. Això el projectaria a més de 4 milions de vots, casi 1 milió més que fa cinc anys. El problema per a l’extrema dreta és el sistema electoral, que els castiga perquè tenen el vot dispersat pel territori i perquè a la segona volta (quan hi arriben) han de fer front al bloc republicà. Aquest cop, però, podrien tenir més possibilitats i sumar uns quants escons a la magra parella de diputats aconseguida fa cinc anys. Una bona base per bastir la dreta patriòtica que va anunciar Le Pen la nit electoral.


8. Adéu a l’esquerra-dreta?

Els dos candidats a la segona volta van donar per liquidada la tradicional divisòria entre esquerra i dreta. Res de nou. Fa més de trenta anys que un candidat o altre proclama solemnement que la distinció entre esquerra i dreta s’ha acabat.

Doncs bé, l’anàlisi dels resultats sembla demostrar que la vella dama es resisteix a morir. Malgrat que tant Macron com Le Pen han dit i repetit que els seus projectes polítics superaven la divisió entre vermells i blaus, els seus suports electorals responen en bona mesura a l’eix tradicional. Segons les dades d’Ipsos, Macron ha superat Le Pen de forma contundent entre els electora que se situen a l’esquerra, al centreesquerra i al centre, mentre que Le Pen ha obtingut els seus millors resultats entre els que es diuen de dreta o molt de dreta.

Ara bé, que l’esquerra-dreta continuï present no vol dir que sigui l’únic patró determinant del vot. L’escenari que ens deixen les presidencials és un escenari nou, que en part trenca amb alguns mites que s’arrossegaven de fa temps.

Com passa a pràcticament totes les eleccions que se celebren en els últims anys, el dibuix resultant d’aquests comicis és complex, en bona part per l’aparició estel·lar d’un element nou: la pulsió pel canvi. No és un canvi retòric, publicitari. És una voluntat de transformar un sistema que es percep com incapaç, esgotat. És un mar de fons que esclata amb estrèpit. A la primera volta, el 65% dels votants es van decantar per candidatures que proposaven una transformació en profunditat dels elements fonamentals del sistema polític.

L'important de la irrupció del canvi és la seva transversalitat i la capacitat de trencar algunes de les idees que fonamentaven el sistema antic, sobretot pel que fa a la relació entre el perfil social i la tria electoral. Aquestes eleccions ens deixen un panorama nou, en el que les divisòries sociopolítiques no es corresponen amb les tradicionals. Així, la classe obrera envellida ha optat pel discurs proteccionista, xenòfob i nacionalista de Le Pen. Els joves del precariat, urbans i suburbans han optat per l’esquerra radical “anti-casta” de Mélenchon. I els urbanites, professionals i benestants han donat suport al reformisme europeista de Macron.

Definitivament, som en un món nou. I no només a França.


foto: L'Express