09 de juny 2018

Moció sorpresa



Operació Win win

Pedro Sánchez no podia deixar passar l’oportunitat de presentar una moció de censura arran de la sentència de la Gürtel. La jugada tenia poc risc i molts avantatges. Fins i tot si es perdia situava Sánchez altre cop al centre de l’escena, després de mesos d’aïllament. Però l’objectiu de la moció era més prosaic: els quatre-cents mil votants del PSOE que, segons les enquestes, ara estarien disposats a votar C’s.

Recuperar aquest segment de vot projectaria els socialistes al grup capdavanter, amb capacitat de disputar la primera plaça a C’s i PP en els sondeigs. Això ho és tot. Si el PSOE no aconseguia situar-se en posicions de victòria (tal i com li ha passat l’últim any) el seu vot, sobretot la part moderada, es centrifugaria cap a C’s. Si, en canvi, els socialistes se situaven en posicions capdavanteres, es podria revertir el moviment. La clau de volta eren els quatre-cents mil.

La moció, doncs, pretenia situar C’s en una tessitura difícil: si li donava suport faria president Sánchez, si s’hi oposava estava enviant un missatge clar als votants del PSOE que ara s’inclinaven per Rivera. Si aquests dubtaven, podrien tornar al PSOE i només amb aquest petit moviment situar-lo en segona posició a poca distància del PP, la justa per a què Sánchez pogués reclamar el suport del votant d’esquerra que només vota quan hi ha possibilitats reals de guanyar.

Això si perdia. Si guanyava...


L’inèdit és el nou normal

Mai havia triomfat una moció de censura... fins ara. El mecanisme de la moció està dissenyat per assegurar que no hi haurà un buit en el govern, i alhora per protegir el president estant contra l’aspirant. La dificultat d’aconseguir l’acord de la majoria absoluta del Congrés per donar suport a un candidat alternatiu ha fet que tradicionalment les mocions de censura s’hagin utilitzat com a mecanisme per donar a conèixer l’alternativa, més que com una manera de canviar el govern... fins ara.

Estem immersos en el “mai abans”. Mai abans hi havia hagut tanta dispersió en el vot (el 2015 i el 2016). Mai abans hi havia hagut un govern amb tant poc suport al Congrés (el de Rajoy i ara el de Sánchez). Mai abans l’oposició havia guanyat tantes votacions contra el govern al Congrés (al Senat les coses són molt diferents).

Tot allò que mai no havia passat, i que ens feia afirmar categòricament que mai no podria passar, ara està passant. Es necessita nou instrumental, i molta molta modèstia.


No hi ha res que uneixi més que un bon enemic

L’altre nit a tv3 el professor Culla assenyalava les similituds entre l’episodi de la moció de censura i l’11M. Ambdós van fer fora el PP del govern per posar-hi els socialistes. Ambdós de manera traumàtica, pel que té d’inesperat (tot i que, com bé assenyalava Culla, aquest cop sense morts ni ferits).

El 2004 l’actitud del PP i d’Aznar va fer quallar una coalició de votants que van optar pel vot al PSOE com la millor manera de fer fora els populars. Era una coalició efímera i diversa, unida per un sol objectiu. Aconseguit aquest, la coalició es va desfer (el 2008 només en va quedar la part perifèrica, bascos i catalans, i el 2011 ja no en va quedar res).

La coalició que ha votat Sánchez és del mateix estil: efímera i agrupada amb l’únic objectiu de fer fora Rajoy. Com el 2004, ha estat més la reacció del PP a la sentència del cas Gürtel que la pròpia sentència, com en aquell cas fou la reacció del govern Aznar davant dels atemptats que els propis atacs terroristes. I llavors com ara el govern del PP ha anat acumulant mal estar fins a l’escena final.

És possible que el decantament final per donar suport a la moció s’hagi produït, ara com fa catorze anys, per l’actitud d’una representant del govern. En aquest sentit, el cop de gràcia a Rajoy l’hauria provocat la compareixença de Maria Dolores de Cospedal a la comissió d’investigació del Congrés dos dies abans del debat de la moció, de la mateixa manera que la derrota del PP el 2004 la va provocar Angel Acebes i les seves rodes de premsa (“hay dos lineas de investigación”) els dies previs a l’elecció de 2004. L’altivesa de Cospedal (“dígamelo en la calle”) va acabar de confirmar que el PP no pensava assumir cap responsabilitat pel tema Gürtel. Les raons per rebutjar la moció queien.


Govern llarg o govern curt?

La clau de volta del nou govern Sánchez serà la durada. Si resulta un fracàs estrepitós tindrem eleccions aquesta tardor (novembre?), si passa sense pena ni glòria es veurà abocat a convocar amb les municipals (maig 2019). Resistir fins la tardor de 2019 serà un èxit absolut. Esgotar la legislatura (estiu 2020) seria de traca i conga ministerial pels jardins de la Moncloa.

De què depèn que Sánchez se’n surti? D’una colla de factors, alguns que ja coneixem i altres que no sabem. Dels primers, l’actitud del PP serà d’una oposició total. Aquí servirà el record de la legislatura 2004-08: si Zapatero va arribar a la Moncloa en un tren de rodalies, Sánchez ho ha fet de la mà de colpistes i terroristes. El guió Hernando està descomptat. El PP bramarà contra el govern “il·legítim” des del minut zero.

Un altre element fix, però favorable per Sánchez: el sistema d’executiu reforçat. El nostre disseny institucional es basa en la premissa de la garantia d’estabilitat, el que atorga al govern un amplíssim marge de maniobra respecte del parlament. És el que ha fet servir Rajoy des del 2016. A Espanya és possible governar tranquil·lament sense gaudir de majoria parlamentària, ja que el govern té moltes atribucions. S’han d’entendre en lògica 1978: es volia fer un sistema que no deixés marge a la inestabilitat, al buit de poder. D’aquí que el govern pugui sobreviure, fins i tot amb 85 diputats.

A més, el nou govern compta amb una agenda de sortida definida per les majories que s’han produït al Congrés en contra d’algunes de les lleis més impopulars del mandat Rajoy (llei mordassa, LOMCE, elecció de la direcció de RTVE). En aquest sentit, Sánchez ja té una part de la feina feta. I a més li pot servir per posar C’s contra la paret (altre cop), ja que havia donat suport a algunes d’aquestes iniciatives quan era el partit de la regeneració democràtica (abans de veure “sólo españoles”).

El principal problema pel nou govern serà la pressió que poden exercir les expectatives que s’han posat en ell. L’error de Sánchez seria el de Zapatero: voler fer la revolució. No pot, li manquen els suports necessaris. L’eufòria del moment no hauria de fer oblidar a Sánchez que la correlació de forces (la “vella dama”) no ha variat. Si el nou govern no descarrila pot fer que es modifiqui en un futur (prèvies eleccions?), però ara com ara la situació es manté pràcticament com abans.


Catalunya, camp de mines

Això val primerament per Catalunya, que és el punt feble del nou govern. Haurà d’anar amb peus de plom perquè aquesta partida s’ha anat enrocant i emmetzinant. El nou govern obre una finestra que no existia, però desfer el que s’ha fet no serà senzill. El vals català s’ha de ballar en parella, compassant els moviments a Barcelona i Madrid, tot sabent que un mal gest, un pas de més, pot esguerrar la dansa.

Amb la moció Berlin ha perdut, tot quedant més aïllat del que estava. El PDeCat s’ha rebel·lat i s’ha situat en la línia d’ERC dins del camp independentista, el que modifica substancialment l’equilibri dins del bloc sorgit del 21D. Després de mesos de tempteig, tot sembla indicar que els partidaris d’una certa “normalització” estan guanyant la partida front els que voldrien mantenir la situació d’excepcionalitat. Però no hi ha res guanyat encara. Ara comença el joc de debò, de fet. Caldrà fer passes, dotar de substància les apel·lacions al diàleg.

Cada camp té un sector dur amb capacitat de fer descarrilar la cosa. A Madrid el PP i C’s (i el “cazalla party” de mitjans i jutges) esperen la patinada de Sánchez, les concessions excessives als independentistes, que rebentaria el govern i conduiria a eleccions de forma immediata. A Barcelona, la pressió del sector dur redueix el camp d’acció d’un Torra que podria transitar des de l’”excepcionalisme carlí” al pragmatisme.

Tothom té pressa per veure avenços (acostament de presos, alliberament, retorn dels fugitius) i això podria ser fatal. Qualsevol pas s’ha de compassar. I caldrà mantenir el ritme. És una dansa de llarg recorregut. No hi valen les dreceres i qualsevol pas en fals pot dur l’oportunitat al precipici. Caldrà molta paciència i molt diàleg de sota mà, tramar una xarxa espessa de relacions, de noves confiances. És possible traslladar al Parlament la majoria a favor de la moció? Seria possible configurar una majoria entre l’esquerra i una part de l’independentisme, que deixés fora l’espanyolisme i la part de l’independentisme que defensa la unilateralitat? Segurament ara mateix no, però en el mig termini podríem acabar veient el sorgiment d’un transsumpte d’aquella “coalició del seny” que havíem intuït (mig en broma) abans del 21D.


Comença una nova partida

El triomf de la moció de censura ha canviat l’escenari. S’han barallat les cartes i es tornaran a repartir. Els que semblava que ho tenien tot guanyat (C’s) ara han quedat descol·locats. Els que vagaven com ànimes en pena ara s’asseuen al banc blau del Congrés. Tot està per fer, però (malgrat que tot no és possible). Amb les noves cartes els jugadors hauran de decidir què fan. Poden fer-ho bé o poden perdre bous i esquelles. El que és segur és que la partida ha tornat a començar. El crupier ens ha esberlat tots els pronòstics.

Ara, Sánchez i el PSOE podran treure profit de la seva nova situació. El vot d’aquells que opten pel partit en el govern els serà favorable i possiblement veuran tornar milers de votants que els havien donat per morts, tant des de l’esquerra com des del centre. Les enquestes els projectaran amunt, mentre que l’exuberància demoscòpica de C’s empal·lidirà. Veurem què passa amb un PP en stand by, pendent del congrés extraordinari que ha de triar el substitut (o substituta) de Rajoy, amb Aznar disparant fum per evitar que la Gürtel li enfonsi el llegat. Podemos s’haurà de resituar i haurà de decidir si juga a fer d’aliat estable de Sánchez o es converteix en la seva mosca collonera.

A Catalunya també hi haurà moviment, sobretot a l’interior del bloc independentista. L’arribada de Sánchez al govern (o més aviat la sortida del PP) accentuarà les diferències entre els que voldran aprofitar l’oportunitat de fer passes i els que es tancaran en banda. L’empat inestable que ha viscut l’independentisme des del 21D podria trencar-se definitivament si el PDeCat segueix sense fer cas a les trucades de Berlin. Aquí també hi ha risc. Les enquestes demostren que es configura un bloc dur format per la CUP i el sector d’obediència carlina de JxCat.

Haurem d’estar atents a les fronteres, aquells territoris que es mouen i acaben decidint les eleccions, aquí i a Espanya. I no ens equivoquem: el que diguin les enquestes de demà valdrà just per demà.

16 de maig 2018

Quim Torra com a símptoma



A aquestes alçades ja ha quedat prou acreditat el tarannà ideològic del nou president de la Generalitat, escampat en tuits i articles d’uns anys ençà. El perfil que en surt és el d’un representant del sector més integrista del nacionalisme català, versió etnicista. Torra i el seu pensament no són insòlits en el món de l’independentisme. En són una part, per bé que minoritària, fins i tot ara, quan ha estat designat per ocupar el càrrec més alt del país (amb permís del seu mentor, Carles Puigdemont).


“Catalunya, poble decadent”

El nacionalisme de caire ètnic, per no dir directament racista, existeix i ha existit històricament en tots els moviments nacionalistes. En el cas del català té una tradició, una escola diríem, que arrela a fons. Els escrits del nou president fan pensar en el llibre de Josep Antoni Vandellós, “Catalunya, poble decadent”, escrit el 1935, en plena primavera feixista a Europa. La tesi del treball de Vandellós, impecable des del punt de vista de l’anàlisi demogràfica, és que les febles taxes de reproducció de la “raça catalana” la menen inexorablement a la desaparició (d’aquí el “decadent” del títol). És potser el primer treball científic que posa xifres a la baixa natalitat dels catalans, la pedra fundacional de l’escola demogràfica catalana.

Ara bé, Vandellós no s’atura en l’anàlisi freda de les dades. Va més enllà. I tant. Desplega un discurs polític molt de l’època, on barreja propostes per desplegar polítiques de foment de la natalitat amb exabruptes contra la immigració castellana. Segons Vandellós cal preservar la “raça catalana” de la seva eliminació, alhora que s’atura la invasió de la “raça castellana”, portadora de tota mena de malures, entre altres, la maligna CNT, plena de “murcians”. No és coincidència que Vandellós tingués contactes estrets amb els demògrafs italians, generadors del discurs racial del feixisme mussolinià.

En els escrits de Torra (més enllà de les seves gloses a Dencàs i els nois d’Estat Català) hi glateix la idea que inspira Vandellós: la d’una raça catalana amenaçada pels de fora, per la invasió d’unes gents que busquen l’aniquilació de la puresa autòctona, barrejant-s’hi.


Contra la correcció política

Però el discurs de Torra no és tronat, malgrat que ho pugui semblar. Torra no és un personatge dels anys trenta tele-transportat al segle vint-i-u. Potser és que el segle vint-i-u s’ha retro-transportat als anys trenta, això és una altra cosa. Torra és radicalment contemporani, perquè el seu discurs etnicista, de replegament, d’exacerbació de la identitat no com a quelcom adquirit sinó com quelcom constitutiu de l’individu (o fins i tot pre-constituent), lliga amb les tendències polítiques d’aquests darreres anys post(?)crisi.

Torra no és un anacronisme, és el nostre Trump, el nostre Nigel Farage, el nostre Beppe Grillo. Torra forma part d’aquest moviment que defensa que s’han de dir les veritats, que és necessari treure’s la cotilla del llenguatge políticament correcte, que ha donat un vernís edulcorant a una realitat que és de tot menys ensucrada. Torra és de l’escola dels que diuen les coses pel seu nom (no és d’estranyar que digui que llegeix –i segueix- Salvador Sostres). I fent-ho, lliga amb un moviment global de descarament de les posicions polítiques i del seu llenguatge. Un llenguatge descarnat que pretén fer aparèixer la realitat que els eufemismes benpensants de la correcció política (i de la postmodernitat i el seu relativisme) han volgut dissimular.

El que escriu Torra és autèntic a la manera de Trump, que s’atreveix a dir el que els altres callen, garratibats per la correcció política. La força abassegadora de Trump entre un sector important del electorat nord-americà es basa en un profund cansament del discurs de les elits, que s’entén com a mentider i cínic.

Així, els escrits de Torra desprenen les mateixes veritats gruixudes que llença Trump (a través de twitter, curiosament). Veritats incòmodes però necessàries. Així, els catalans som una raça diferent i els espanyols ens volen aniquilar (ai, Israel!); els espanyols que viuen a Catalunya no es volen assimilar i actuen com a colons; Espanya està genèticament incapacitada per ser una democràcia; en canvi, els catalans som demòcrates des de Guifré el pilós. I així anar seguint. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

El món de Torra és un món de bons i de dolents, on els grisos no s’admeten, i on tot està determinat d’origen. Per tant, no intenteu canviar les coses, no vulgueu anar contra el pla de Déu, no sigueu il·lusos. Les coses són com són i això va d’ells contra nosaltres.


La crisi dels consensos

L’ascens d’un personatge com Torra a la presidència del a Generalitat és la culminació de la normalització d’un discurs que fins no fa gaire era minoritari i vergonyant, perquè anava contra el discurs dominant dels darrers cinquanta anys. El discurs que defensava (i defensa encara) que la catalanitat s’adquireix pel sol fet de viure (i si hi ha sort, treballar) a Catalunya.

La Catalunya contemporània s’ha bastit sobre aquesta idea, compartida per la majoria. El consens no equival a la unanimitat, però sí que defineix els límits del discurs públic, d’allò que s’accepta, d’allò que es pot dir (i per tant, del que no es pot dir). Que els catalans érem un sol poble no era discutible, com a mínim com a aspiració. Es podia polemitzar sobre la realització d’aquest objectiu i sobre els mitjans per assolir-lo completament, però la base, el fons del fons, la unitat civil, no es posava en dubte.

Això, no obstant, no treu que en alguns moments emergís un discurs de perfils etnicistes, prou evident en la campanya de CiU contra ERC entre 2006 i 2010, a compte del suport dels republicans a la investidura i al govern de José Montilla. Els orígens de Montilla van ser utilitzats als mitjans nacionalistes per afeblir la base electoral dels republicans, que havien comès el greu pecat de fer president un xarnego.

La diferència d’aquell moment amb l’actual és d’escala. El que llavors només se suggeria, o només es permetia dir en àmbits restringits, ara es possible esbombar-ho en públic i fins i tot fer-ne bandera com un exemple de l’autenticitat, de la sinceritat que sembla ser que ha de governar les relacions entre les persones.

Tot allò que abans no es podia dir, perquè calia preservar la comunitat, avui s’escriu, es tuiteja o s’explica sense problemes. El que abans es podia considerar una poca-soltada o un exabrupte avui cal tenir-ho per una opinió, tan vàlida com qualsevol altra, tan mereixedora de respecte com qualsevol, perquè és l’expressió de la llibertat individual del qui la diu. I tant se val que pugui ferir o ofendre. Tant se val l’efecte que tingui en la convivència. La “veritat” és el bé suprem (la veritat de cadascú, s’entén).

Així, si hom creu que els catalans d’origen forà “no es volen integrar” ha de tenir la tribuna per dir-ho i proclamar-ho, perquè no hi ha res més dolent que mossegar-se la llengua. No sé si la culpa és de les xarxes socials, la barra de bar global que és twitter on s’ha normalitzat l’insult com a manifestació màxima de la llibertat d’expressió. El cert és que els límits que imposava el consens estan saltant pels aires, i la designació de Torra n’és tot un símptoma.

Tanmateix, seria fins un cert punt injust carregar tota la culpa sobre Torra i l’independentisme. Hi ha d’altres símptomes escampats arreu. Possiblement el més vistós (juntament amb la designació del nou president) sigui que C’s hagi estat el partit més votat a les darreres eleccions. C’s, un partit nascut precisament per lluitar contra el consens catalanista i els seus pilars més fonamentals (la immersió lingüística a les escoles en primer lloc). C’s és el revers de Torra, una força que pretén representar una part del país, definida per la seva llengua o els seus orígens.

Ambdós, el president i la força més votada, són l’expressió d’un temps de replegament identitari (aquí i arreu), de reclusió en la pròpia comunitat, entre “els teus”, de la necessitat de pertànyer, de sentir-se part, de sentir-se aixoplugat en un món que ens és advers, de refugiar-se en les veritats compartides de la tribu, de tornar als vells mites que ens acomboien (make America great again), del passat esplendorós que ens van arrabassar amb traïdoria, quan tot era clar i “endreçat” i distingíem clarament els “nostres” dels “altres”, els bons dels dolents, els purs dels impurs.

06 de març 2018

La temptació d’apropiar-se del país


L’última enquesta publicada pel Centre d’Estudis d’Opinió ha vingut envoltada d’una certa polèmica. Res fora de l’habitual. Les enquestes, i més les que realitzen els organismes públics, als que se’ls suposa un grau d’independència i neutralitat que no es reclama als instituts privats (no diguem ja als mitjans de comunicació), sempre enutgen algú. I més ara, en aquest món dominat pels ofesos, els enutjats, els que se senten atacats pel simple fet que algú manifesta una opinió que no és la seva.

La “polèmica” de l’últim CEO ha estat la baixada dels enquestats que han volgut contestar el qüestionari en català, respecte de la sèrie històrica de sondeigs de la Generalitat. Només un 33% dels entrevistats han optat per contestar l’enquesta en català, quan habitualment són més del 40%. Això ha donat peu a considerar l’enquesta com a no vàlida, des de posicions independentistes. I de passada, ha servit per posar en dubte els resultats del sondeig, que precisament no eren molt bons per a l’independentisme.

Més enllà de les batalletes tuiteres, la baixada del percentatge d’enquestats que responen en català el qüestionari posa en evidència un element de fons preocupant. S’ha produït un canvi en part de la població respecte del català. Si abans hi havia persones que preferien contestar en català com a mostra de simpatia envers la llengua (i com a deferència cap a l’interlocutor), ara s’hauria produït el contrari. No és tant un rebuig del català (la majoria diu que tant li és contestar l’enquesta en català o en castellà) com una pèrdua d’aquesta simpatia que dèiem. Una manera d’expressar que, per aquesta part de la població, majoritàriament castellanoparlant, ja no se sent el català com quelcom proper, quelcom propi. És un indicador del grau de trencament que estem vivint al país. I és l’expressió d’una reacció.

El llarg procés independentista s’ha basat en una estratègia, conscientment o inconscient, d’apropiació del país. En són exemples la manifestació del proper vuit març, la gala del cinema català, la manifestació contra els atemptats de Barcelona i Cambrils, les mobilitzacions a favor de l’escola o contra les retallades (!), els mitjans de comunicació públics, els carrers (que seran sempre nostres), la història, la diada nacional, la Generalitat i també la llengua i la política d’immersió lingüística.

El procés ha estat un procés d’apropiació d’espais i de símbols que sempre havien estat comuns (o sempre s’havien volgut comuns) i que a partir d’un moment passaven a pertànyer al món independentista. La idea era bàsica: s’intentava convertir la proximitat als símbols nacionals en suport a la causa independentista. L’objectiu? Aconseguir la majoria. Per a això s’ha intentat fagocitar tot, tot allò que abans era patrimoni de tots. Només pots defensar els presos si ets independentista, només ets demòcrata si ets independentista, només pots ser català si ets independentista.

L’independentisme ha buscat l’associació, l’assimilació, entre el país i la seva causa. Alguns conscientment com a part de l’estratègia, altres com a ideologia (els que sempre han cregut que hi ha catalans i catalans-catalans), i d’altres de manera inconscient. La recerca de la majoria que no tenien (9N, 27S, 1O, 21D) posa de manifest l’idea profunda dels independentistes: no es busca el consens, es busca la victòria. No es busca la suma sinó l’adhesió a l’única causa veritablement catalana, la independència.

La idea de fons és que només els partidaris de la independència poden decidir sobre el futur del país. La resta no estan legitimats per fer-ho, perquè el seu projecte per al país no és “català”, no respon a la voluntat del poble, que està prefixada i que només espera assolir la majoria necessària per fer-se realitat.

Per això l’independentisme no negocia, no dialoga. Només admet adhesions a la causa. I com que aquesta és l’única causa justa i democràtica, com que només aquesta és l’encarnació de la voluntat nacional, popular i democràtica, tots els símbols i institucions del país s’hi ha de sotmetre, tots i totes han de ser encarnacions d’aquesta causa. D’aquí que, pels independentistes, que TV3 defensi els seus postulats no és res criticable, sinó natural. És l’expressió de servei al país (al veritable país) per part de la televisió pública. El mateix per a l’administració pública, que no s’entén com a tendenciosa sinó com a “democràtica”, en el sentit que expressa l’anhel nacional que espera ser majoritari.

D’aquí també la perplexitat de no tenir majoria. Si s’entén que la independència és “la voluntat del poble”, com és possible que una part del poble no se sotmeti a aquest anhel? Una de dos, o aquesta part del poble encara no ha vist la llum, o bé són uns antidemòcrates que caldria foragitar.

D’aquí que, per als independentistes, només els independentistes poden decidir sobre el futur de Catalunya. Òbviament, aquest no és un grup tancat. Al contrari, s’hi pot sumar tothom, vingui d’on vingui, parli el que parli i pensi com pensi. Això sí, ha de donar suport a la independència, es clar. És l’exemple de Rufián. L’independentisme català (la majoria, com a mínim) no és segregador per origen o per llengua. Només ho és pel suport a la independència. Per què? Perquè només accepta com a veritables catalans aquells que volen constituir la República.

El problema per al país és que aquesta estratègia deixa fora molta gent. Gent que es pot sentir propera als símbols nacionals, que els sent seus, gent que parla el català i se sent català (tan català com qualsevol), però que en els darrers temps s’ha sentit exclòs d’aquest país que han anat bastint els independentistes, assimilant els símbols i les institucions de tots amb l'objectiu polític d'uns (molts, però no tots, ni tan sols la meitat). L'apropiació feta per l'independentisme ha allunyat molta gent de la diada, de l'autogovern, dels Segadors, de la llengua. És potser la conseqüència més greu (pel país) del procés independentista, l’expulsió del gran espai del catalanisme d’una porció important de catalans i catalanes.

A aquesta porció sembla apel·lar aquest invent de nom Tabàrnia, que volent confrontar l’independentisme li fa el joc i li dóna la raó. Si l’independentisme diu “Catalunya pels independentistes”, els promotors de Tabàrnia responen “ja us la podeu quedar”. En el fons, Tabàrnia (que és quelcom més que una broma innocent) accepta el terreny de joc proposat per l’independentisme, en el sentit que admet l’expulsió de Catalunya d’aquells que no combreguin amb la independència i, a canvi, els ofereix un país nou per ells solets. Un ghetto, un bantustan, una Crimea del Mediterrani occidental.

Corren mals temps per a les barreges. Arreu del món s’imposen les uniformitats, les comunitats de combregants, d’iguals, de fidels, de fanàtics. Arreu el diferent és expulsat, perquè s’entén que la barreja porta problemes, genera conflictes. I la nostra societat actual fuig del conflicte que implica la convivència dels diferents. Es porta l’adhesió del grup, la confrontació entre els homogenis. Mireu Espanya, que no sap com gestionar la seva diversitat. I mireu-nos a nosaltres, escindits, mirant-nos de cua d’ull, cada cop més distants, amb el “traïdor” i el “feixista” a flor de llavis.

Hi ha una solució. Només hi ha una solució. És el vell, gens glamurós, pragmàtic catalanisme. Un ideal que entén la pluralitat del país, la reconeix, l’accepta i l’aixopluga. Un ideal de respecte i convivència. És possible que encara hi siguem a temps. De retrobar-nos. De donar-nos les mans. Sense renunciar a cap dels nostres anhels, però entenent que serem tots els que decidirem on anem i que hi anirem tots junts. Encara hi som a temps.

foto: diada de 1977 (Colita)

14 de desembre 2017

Apunts breus abans del 21D



Eleccions per a funcionaris i jubilats. Que aquesta convocatòria se celebri en dia feiner pot perjudicar uns col·lectius i beneficiar-ne altres. Entre els primers, els treballadors i els autònoms (sobretot els falsos autònoms). Entre els segons, funcionaris, jubilats i estudiants. No és tant una qüestió de ganes de participar (tothom en té), sinó de possibilitats de fer-ho, de disponibilitat horària. Entre els partits que podrien sortir perjudicats, C’s i ERC. Entre els possibles beneficiats, el PSC i JxCat.

La importància de poder quedar primer. Hi ha una part de l’electorat (considerable, i més en un escenari de forta mobilització i incertesa) que acostuma a decidir el seu vot en funció de qui té més possibilitats de guanyar. Voten a guanyador. És un comportament estès, i afecta tots els espais ideològics, tot i que amb major força als que estan menys significats (el “centre”). D’aquí la importància de les enquestes. Serveixen per descartar partits i per conduir aquest “vot a guanyador” cap a opcions concretes. Aquí C’s sembla clarament beneficiat. En canvi, en el bloc independentista, aquest vot ho tindrà més difícil per decidir-se.

C’s és un suflé? Les estimacions de C’s tenen els peus de fang en més d’un aspecte. Part de l’increment que se suposa als d’Arrimadas ve del PP. El problema és que el vot popular a la majoria de les enquestes (per no dir totes) és molt escàs. Això fa que el total de casos siguin molt pocs. Quan se’n calcula l’estimació, aquests casos escadussers acaben multiplicats per molt. Aquest vot multiplicat de forma forçada acaba engruixint les files de C’s. L’altre aspecte que podria estar inflant artificialment els d’Arrimadas és un possible fenomen de sobre-expressió de la intenció de vot. Passa sempre quan un partit està “de subidón”.

Decisions davant la mesa. Aquest cop hi haurà molt votant que acabarà decidint el seu vot davant la taula on s’exposen les llistes. Hi ha molt vot sense decidir, més que mai. I el panorama no ajuda a triar. L’oferta és diferent i variada i les possibilitats de cada partit són inhòspites. D’altra banda, la gent es vota al damunt. Resultat? Molts electors entraran al col·legi amb dues opcions al cap i s’ho acabaran jugant als xinos davant les llistes. Aneu als centres de votació i podreu veure’ls, palplantats davant la taula, fent pito pito. Els grups més grans seran els que dubtaran entre ERC i JxCat i entre C’s i el PSC. I atenció als que acabin agafant la butlleta dels Comuns creient que és la de Puigdemont (o a la inversa).

Revenja. Part de la mobilització que s’espera dijous ve d’un sentiment d’humiliació. A banda i banda. Hi ha ganes de tornar-la. Part dels independentistes conceben aquesta convocatòria com el partit de tornada de l’1-O i del 155. Se senten atacats, ferits, i ara volen venjança. La mateixa que busquen alguns votants anti-independentistes, que s’han sentit també atacats, silenciats i menyspreats durant tots aquests anys. L’ànsia de venjança és un sentiment molt poderós, però potser no és el més adequat per encarar una nova etapa.

L’error d’ERC, vist com ha anat la campanya, va ser no deixar que Puigdemont convoqués les eleccions el fatídic dijous 26 d’octubre. Si ho hagués fet, si Rufián hagués perdut el mòbil, possiblement ERC tindria assegurada la victòria en aquestes eleccions i no estaria patint com ara, veient que JxCat li escurça les distàncies a cada enquesta. Junqueras va apostar i tot sembla indicar que va errar. Se’n pot acabar sortint, però no amb l’avantatge que esperava.

El factor humà també juga. La progressió de JxCat no pot explicar-se sense el 26-O. Possiblement en aquell instant suprem, Puigdemont va decidir que, si se li presentava l’oportunitat, li tornaria a Junqueras la mala passada. I tant que li ha tornat!

L’altre error d’ERC va ser no vigilar l’esquena. La confiança és fatal i als republicans els en sobrava. Van creure que podien moure’s amb comoditat per l’espai independentista, perquè no creien que la llista de Puigdemont els pogués fer la competència, menys entre el grup d’independentistes convençuts. ERC va apostar per un discurs suau, abandonar la unilateralitat (“un invent de l’Estat”), i no va veure que deixava en safata a JxCat el sector dur. Puigdemont ha estat molt hàbil a conquerir aquest segment. El discurs del president legítim és imbatible (i el millor, inatacable per part d’ERC). El resultat és inversemblant: els durs dubten entre Puigdemont i la CUP, els moderats es decanten per Junqueras.

L’estratègia independentista durant tot el procés ha estat la de saltar pantalles constantment. Ara som a la del 155. La DUI ha quedat arraconada, per no dir totalment oblidada (només la recorda Riera). Saltar pantalles de manera successiva i a gran velocitat permet obviar les responsabilitats. Impedeix els temps morts, que conviden a pensar i a reflexionar. La idea és que no n’hi hagi, de temps morts. La convocatòria electoral, en aquest sentit, ha estat tot un regal. La qüestió és mantenir a tothom en dansa permanentment. Que el ritmo no pare.

Aquesta estratègia permet que encara no sigui possible conèixer el preu que s'ha de pagar per assolir la independència. Aquesta és la qüestió fonamental, com deia Carles Castro. Si no se sap què s’ha de pagar, tothom content. Perquè el dia que ens passin la factura (ara que ja se sap que la independència "gratis total" és pura fantasia) és possible que més d’un la consideri massa elevada, es doni de baixa i abandoni l’envelat. Hores d’ara encara no sabem quant ens costarà la independència, o quant ens ha costat ja tot el “procés”, no només en termes econòmics, sinó institucionals i també en termes “de país” (quant costarà recosir? quant costarà refer les confiances? quant ens costarà tornar a tenir uns mitjans públics de tots?). No conèixer el preu manté unida la parròquia. Això i la conga (com diria Casavella).

Tres dies frenètics ens esperen entre el final de campanya i el dia de les eleccions. Espereu qualsevol cosa. Si fos el director de campanya de Puigdemont (que no el sóc), el faria aparèixer al míting final i (si fos possible) que el detingués in situ una parella de la guàrdia civil. Això sol podria moure milers de vots en favor de JxCat. A més, Puigdemont dominaria les notícies aquell dia, el dia de reflexió i el de la votació. El trasllat als jutjats, el viatge a la presó, el primer dia de presidiari. Si ho fa, pot guanyar. I guanyar ho és tot.

De vegades penso que tenim sort de no ser americans. Si ho fóssim, l’anunci final d’ERC i JxCat el protagonitzarien les dones i els fills dels empresonats i els que són a Brussel·les. És un argument imbatible per als indecisos, que majoritàriament són dones. Sort que no som americans.

La nit del 21 la gestió de les expectatives serà clau. Els resultats seran importants, és clar, però es llegiran en funció no tant del que va treure cadascú el 2015, sinó del que les enquestes preelectorals li atorgaven. D’aquí que els que ara semblen menjar-s’ho tot poden aparèixer com els perdedors de la nit (malgrat que hagin obtingut un bon resultat), i els que superin les previsions puguin semblar els grans guanyadors (malgrat que potser el seu resultat sigui raquític).

Les càbales que es fan sobre possibles majories (un joc inútil en unes eleccions amb tant vot per decidir) no tenen en compte que potser el proper parlament no compta amb 135 diputats efectius. Hi ha deu candidats que o bé estan a la presó, o bé a Bèlgica. Això fa baixar el total de diputats “efectius” a 125, i el llindar de la majoria absoluta als 63. És evident que els empresonats diuen que renunciaran a l’escó, però no és tan senzill deixar-lo quan t’han votat per ocupar-lo. Aquesta segurament serà la primera batalla de la legislatura. Una nova pantalla per fer oblidar (potser) que no s’ha assolit el 50% dels vots. Suma que segueix.

La partida es juga a tres pistes simultàniament. La confecció d’una majoria al Parlament dependrà de contrapartides al ple de l’Ajuntament de Barcelona, o de les expectatives d’algunes forces al Congrés dels Diputats. Els partits no són lliures per decidir. L’aritmètica és crucial (les coalicions que no arribin als 68, o als 63, no es faran), però la decisió es prendrà en funció dels interessos dels partits no només al Parlament, sinó a d’altres pistes del circ. Això és evident pels comuns, necessitats de suports a Barcelona, i també per al PSC, que no posarà en risc el PSOE.


Bloqueig. Després de les eleccions de 2015 vaig escriure que Catalunya estava gripada. I allà segueix, i tot apunta que seguirà després del 21. Hi ha una majoria independentista, però no és prou gran per tirar endavant el seu projecte de forma unilateral. Ara bé, no hi ha cap majoria alternativa. Per tant, bloqueig. A no ser que es trenqui la dinàmica de blocs enfrontats. Això podria haver sigut possible amb el moviment d’ERC cap a la bilateralitat de començaments de campanya. L’aparició fulgurant de Puigdemont, però, ha obligat els republicans a endurir-se, de manera que avui l’entesa transversal és menys possible que fa un mes. Ara bé, és l’única sortida. L’única. Repeteixo: l’única.

21 de novembre 2017

Un mes fins el 21D

A un mes de les eleccions al Parlament, l’oferta política està definitivament configurada. A diferència del 27S, aquest cop no hi ha candidatura d’unitat independentista. La resta, pràcticament igual. La comparació amb fa dos anys és important perquè aquestes eleccions es guanyaran o es perdran segons es repeteixi o no el resultat d’aleshores. El context sembla igual, però no l’és. Cert, l’escenari està dominat per la lògica independentista, que ha dibuixat el marc (el porta definint els últims cinc anys). Per tant, les opcions es defineixen entre pros i contres, i la resta són variants, matisos, accents.

Ara bé, el 21D no és el 27S. Bàsicament, perquè el 27S ja va passar. És una obvietat, ho sé, però les obvietats (Molas dixit) s’han de recordar perquè són el primer que s’oblida. El que el 27S podria suposar un gran èxit, el 21D pot ser un fracàs. El 21D es mirarà al mirall del 27S. Pels independentistes en el seu conjunt, tot el que no sigui superar el 50% serà un fracàs. Per a C’s, clavar-se als 25 escons, tot i que objectivament és un gran resultat, serà un fracàs. Per al PSC obtenir 20 escons serà un èxit (tot i que són els aconseguits per Pere Navarro el 2012). Per als Comuns repetir el resultat de Rabell serà un rotund fracàs. I tot portarà cua.

I tanmateix, el 21D és diferent del 27S. El 2017 no és el 2015. Llavors estàvem en plena efervescència de la “nova política”, feia un any que Podemos havia fet la seva aparició estel·lar i uns mesos que Ada Colau havia conquerit l’alcaldia de Barcelona. Llavors les autonòmiques eren l’avantsala de les generals, amb el té això d’efecte d’arrossegament.

Ara les eleccions tenen un aire de culminació en un context de cansament, una sensació embafadora de final de combat, com si se’ls demanés als electors un últim esforç quan ja no poden dir fava, com si als candidats, mig noquejats, encara poguessin treure un argument nou del barret. I tanmateix, el terra es mou. El votant no s’està quiet i fa d’aquestes eleccions potser les més incertes que hem viscut fins ara.


ERC i la maledicció de l’escollit

Els republicans guanyaran aquestes eleccions. Ningú no ho dubta i tothom ho dóna per descomptat. I això és un llast immens per als seus dirigents. ERC és un fixe a la travessa, de manera que poca gent hi para esment. Només serà notícia si la seva victòria és petita. Aleshores sí, haurà guanyat però haurà perdut. I les conseqüències poden ser dures.

La campanya se’ls pot fer molt llarga als republicans. El seu objectiu era agrupar el màxim del suport obtingut per Junts pel Sí el 2015, i això passava per recuperar els independentistes contraris a la DUI. D’aquí la desescalada general. El mig milió d’indecisos és fonamental en els plans de Junqueras. Si els obté serà president, si no, s’obre l’escenari d’alternatives.

El problema és a casa. ERC comptava que la reculada no li permetria recuperar el vot cedit a la CUP en plena eufòria anti-sistema fa dos anys (i com a aval per un full de ruta realment independentista). Això estava descomptat. El que no s’esperava és que el PDCat li pogués donar problemes a la seva esquena. I vet aquí que sí.


La “llista país” de JxCat

L’antiga Convergència s’ha passat els últims cinc anys esquivant el mal fario que han patit tots els partits centrals de govern arreu d’Europa. Tots han caigut (Merkel també, i Rajoy, encara que ho dissimuli). La crisi sistèmica (primer econòmica, després política) s’ha endut per davant totes les formacions que havien dominat l’escena política. Artur Mas ho va veure el 2012 i va voler guanyar un salconduit col·locant-se dalt l’onada independentista. I l’onada se’l va endur. Amb tot, va resistir (perdent bous, esquelles i dotze escons). El 2015 va fer mans i mànigues per on quedar exposat davant l’electorat i Junts pel Sí va salvar CDC, tot i que no va poder salvar-lo a ell.

Les del 21D eren les eleccions de la veritat per als ex-convergents. Totes les enquestes els auguraven uns resultats que eren les pèrdues acumulades des de 2012 i que el 2015 havien pogut maquillar. La candidatura del PDCat podria quedar-se amb el 20% del vot de JxSí i corria el risc d’enfonsar-se al quart lloc, per darrera del PSC (!).

Les últimes enquestes, però, han detectat una revifalla impensable fa una setmana. Puigdemont sembla que ha aconseguit convèncer un segment del vot independentista que la seva és l’autèntica “llista de país” que Oriol Junqueras es va negar a pactar. La nova JxCat, desnonada d’entrada com l’últim artefacte per salvar “convergència”, sembla que té possibilitats de plantar cara a ERC en el seu territori. Hi ha partit en el bloc independentista.


C’s i el mite de la mobilització espanyolista

Els d’Arrimadas tenen un problema. El 2015 van obtenir un resultat extraordinari i ara se senten obligats a millorar-lo. El problema és que no tenen molt on créixer i sí molt on perdre. El 21D C’s acabarà de conquerir l’espai del PP, convertit en un partit d’eleccions generals exclusivament. Ara bé, els taronges tenen problemes en dos espais on el 27S van penetrar amb força en ser percebuts com l’opció del no. D’una banda, la frontera Sud de l’espai de CiU, on Arrimadas va entrar, i de l’altra la frontera amb el PSC, que fa dos anys va optar per C’s perquè es malfiava de la solidesa del no socialista.

Davant la possibilitat de quedar-se igual que el 2015 (cosa que significaria un gran resultat en termes objectius però un desastre segons les expectatives), Arrimadas i els seus han caigut a la trampa que els ha parat la seva premsa afí, amb seu a Madrid: la idea que existeix un romanent immens de vot que es mobilitzarà el 21D a favor de la seva candidatura, de manera que podrà superar els 25 escons de fa dos anys i projectar-se com un coet cap a la trentena (i més enllà!).

És el mite de la majoria silenciosa, un fantasma que el PSC va perseguir durant vint anys amb uns resultats nuls. Sembla mentida com poden sobreviure idees que fa temps (Maragall 1999) que es van demostrar falses de dalt a baix.


Un polsim d’Iceta a totes les salses

El PSC ha optat per fer de la necessitat virtut de cara al 21D. El seu és un espai que comparteix frontera amb diferents competidors, de manera que Iceta sembla haver decidit encarar-los tots. D’aquí la llista multicolor, amb democratacristians, federalistes, figures de l’esquerra, un membre de Societat Civil Catalana i el gruix del grup parlamentari socialista.

L’objectiu del PSC és atrapar C’s per poder plantejar un acord postelectoral a esquerra i dreta (comuns i C’s). Per aconseguir-ho necessita recuperar l’espai que C’s li va prendre el 2015, mantenir els comuns a la frontera i penetrar a la zona moderada que CiU va deixar lliure i que des d’aleshores espera una oferta engrescadora (que no li va proporcionar Duran el 2015 ni aquest cop Vila).

La d’Iceta és una jugada complicada: obrir-se al centre sense perdre l’esquerra, i fent-ho, aspirar a quedar segon darrera d’ERC. Una difícil carambola.


Catalunya en Comú: acostumar-se a la normalitat

El 21D seran les primeres eleccions del segon cicle de vida dels comuns. Si el 2015 eren la novetat, ara ja són part del paisatge, i la normalitat lliga malament amb una força que es pretén trencadora i que s’entén a si mateixa com a “nova”.

Aquesta naturalesa dels comuns els fa ansiosos (com són els joves), sempre desitjant noves fites, noves fronteres. El problema per a ells són les enquestes, que els pronostiquen uns resultats molt similars als de 2015. Llavors la lectura del mal (?) resultat va ser auto-exculpatòria. El problema va ser el candidat. Doncs canvia el candidat i pujaràs com l’escuma. Però no sembla que la cosa vagi per aquí.

La posició dels comuns recorda poderosament la dels socialistes als anys vuitanta i noranta. Són capaços de fer grans resultats a les generals i a les municipals (2015), però les autonòmiques se’ls resisteixen. En part, perquè el 2015 la CUP va jugar el paper de partit anti-sistema que pretenien jugar els comuns i en part perquè el seu espai d’atracció es va dividir en opcions més clares de sí i no.

Aquest cop la situació no sembla haver canviat gaire. I la seva pàtina de novetat ja ha passat (en els temps que corren, la caducitat de les novetats és casi instantània). Veurem com gestionen el seu nou rol.


El PP perd Catalunya per assegurar-se Espanya

Els populars ja han guanyat aquestes eleccions. I no tant pel resultat que tregui el 21D. Està descomptat que C’s li acabarà de prendre el vot que oscil·la entre una i altra força, servint-se del mecanisme de “vot útil” que afavoreix ara Arrimadas i que a les generals afavorirà Rajoy (ja ho va fer el 2016). És una de les novetats que molt probablement s’assentarà en aquest cicle i es repetirà en els següents: el vot dual entre C’s i PP, el primer com a força autonòmica i el segon com a força de generals.

Al PP això ho donen per descomptat. Tota l’actuació del PP en aquest afer (ja des del recurs a l’estatut davant del Constitucional) ha anat encaminada a un sol objectiu: evitar de totes totes que els socialistes guanyin les eleccions generals, i si ho fessin, evitar-los els possibles socis de majoria.

Entre moltes altres virtuts per a Rajoy, el procés independentista li ha assegurat la legislatura, ja que ha impedit la configuració d’una majoria alternativa al Congrés, que només podria passar per l’acord entre PSOE, Podemos i els nacionalistes perifèrics. Un cop fet això, els resultats d’Albiol són el de menys.


La CUP és un vas comunicant

El resultat dels cupaires dependrà del d’ERC. Ras i curt. Si els de Junqueras segueixen desescalant, la CUP podrà recuperar el vot que li va prendre als republicans quan van accedir a fer Junts pel Sí l’estiu de 2015. Aquest espai ha mostrat un moviment d’anada i tornada durant la present legislatura.

El 2015 el vot de frontera entre la CUP i ERC va optar pels primers per assegurar una ruta cap a la independència que l’acord de JxSí posava en dubte. Volien assegurar que la unió amb CDC no descafeïnaria la voluntat independentista d’ERC. Un cop passades les eleccions, aquest vot va tornar ala republicans, i les estimacions de vot de la CUP van caure en picat.

Els fets d’octubre (consulta i DUI) van tornar a virar aquest vot cap a la CUP. I allà segueix, mirant de cua d’ull un Junqueras de qui sospiten que podria fer un govern post-processista.


L’excepcionalitat és el nou normal

El 21D tornen a presentar-se com uns comicis singulars, i realment ho són. Començant per la manera de convocar-los i seguint pel fet que no se celebren en diumenge. Sí, són comicis excepcionals. Però és que les últimes tres convocatòries autonòmiques han estat excepcionals, de manera que ja no és excepcional que les eleccions siguin excepcionals. Ha esdevingut una rutina.

Tres eleccions en cinc anys, a les que han concorregut cada cop candidatures amb noms diferents. Potser va d’això la nova política, la política volàtil. Els partits s’ajunten i es desajunten, canvien de noms, el nou és vell i el vell es disfressa de nou. No és un interludi, és una nova fase. La nova estabilitat és que no hi ha estabilitat.


Fins l’últim segon

Els escenaris que dibuixen les enquestes són, avui més que mai abans, incerts. Tot és mou, de manera que fer vaticinis és un esport de risc, perquè la sensació és que cada cop hi ha més electors sense decidir i que els que diuen haver decidit són capaços de canviar en qualsevol moment. Tot sembla en l’aire, inestable. Les enquestes fotografien el que hi ha sabent que en el moment precís que abaixen la càmera el que hi havia ja ha canviat.

Podem conèixer els espais que es mouen, podem fer supòsits sobre el nombre d’electors que contenen, podem intuir cap a on van, però no podem saber si hi acabaran anant. Tot dependrà de la penúltima filtració, del penúltim tuit, de l'última resolució judicial, del últim gir de guió. Fins el dia mateix de les eleccions.

25 d’octubre 2017

I ara?

Arribats al caire de l’abisme, les opcions que es barallen són poques i totes sense excepció comporten greus destrosses per a qualsevol dels participants. Ningú no està a recer, per molt segur que es pugui creure.

L’opció de guanyar temps, que és l’únic al·licient de la convocatòria electoral, no ens acosta a la solució, ens en distreu, i ens garanteix mesos de forta confrontació que només poden enverinar l’ambient.

Cal aturar-se, aturar-ho tot, fer un pas enrere i mirar el panorama sencer, deixar d’entestar-se en l’aquí i l’ara. Aturar la lletania de retrets, que només serveixen per fer feliç la parròquia pròpia, per reforçar-te davant dels teus.

Ara caldria ser valents, caram. I audaços. No astuts, audaços. No voler aconseguir una posició d’avantatge clavant el punyalet a l’esquena del rival (o del soci, que també), sinó inventar una sortida nova. No buscar dreceres, sinó agafar el colze del rival i convidar-lo a seguir un camí inexplorat. Atrevir-se. Ser valent.

Per fer-ho, primer caldria posar-se d’acord en uns pocs punts, assumir unes quantes idees molt simples, molt bàsiques.

- Tots ho hem fet malament, tots. Els d’una banda, els de l’altra i els del mig. Perquè no hem estat capaços d’aturar aquesta via cap al no-res.


- Si continuem per aquest camí, si seguim així una setmana més, prendrem mal tots. Absolutament tots.


- L’independentisme existeix i existirà. És una posició política legítima que defensen quatre de cada deu ciutadans de Catalunya. Qualsevol acord polític ha de comptar amb ells.


- Hores d’ara a Catalunya no hi ha una majoria suficient per proclamar la independència. Els independentistes són molts, possiblement són els més, però a dia d’avui no són prou.


- Més enllà d’aquest grup concret, a Catalunya hi ha una immensa majoria de ciutadans que no vol seguir tenint la mateixa relació que Catalunya té ara amb Espanya.


- Espanya pateix un greu problema que ha de solucionar, i del qual el conflicte català n’és només una part. Espanya necessita refer el vincle entre la ciutadania i les seves institucions.


Són punts molt bàsics, però a aquestes alçades, quan fa temps que tot s'ha esberlat, quan sembla impossible fugir del cul de sac on estem atrapats, cal tornar a començar pel començament, assentar unes bases mínimes, pactar les obvietats i assumir la realitat, com a primer pas per construir quelcom que ens allunyi de l'abisme.

19 d’octubre 2017

De debò que això se soluciona votant?


Hi ha una remor que es va fent lloc a l’escenari circense en què s’ha convertit la política. So de timbal mentre el mag posa la mà dins del barret de copa i platerets quan n’extreu el conill. Eleccions! Vet aquí la solució, proclamen cada cop més veus. La idea s’ha anat obrint pas aquests dies, primer com un oferiment a Puigdemont per salvar la cara (?) i ara com la prova irrefutable de la bona voluntat del govern central per aplicar un 155 soft. Les eleccions, se’ns diu, ho curarien tot. Els ciutadans podrien votar (de debò, apunten) i s’escolliria un nou Parlament. Fem cau i net, comencem de zero, tornem a barallar les cartes.

El problema, crec, és que podríem estar barallant i barallant les cartes, però no crec que en surti un resultat diferent. A Catalunya hi ha dos milions d’electors que volen la independència i no es faran fonedissos. És més, si se’ls convoca a unes eleccions acudiran, com van fer fa dos anys. I si acudeixen (tots, no en mancarà ni un) el resultat serà si fa no fa el mateix que el de 2015. És a dir, que tindrem de nou un Parlament amb una majoria favorable a la independència, com tenim ara. Hauran servit per alguna cosa les eleccions?

No hauran servit per solucionar el bloqueig on som des de fa dos anys (o més). Pensar una altra cosa és pur wishful thinking. Pensar que apareixeran de sota les pedres milers de votants no independentistes és pura fantasia. Ja van aparèixer. El 2015 va anar a votar tothom, la participació va ser extraordinària, comparada amb la sèrie d’eleccions autonòmiques. Fins i tot comparada amb totes les eleccions celebrades des de 1977. La participació del 27s se situà al nivell de les grans eleccions generals de 1993, 1996 i 2004. Qui no va participar és que no va poder o que simplement viu tan allunyat de la política que ni en el context més tens s’aixeca del sofà per anar a votar. No hi ha un romanent de votants delerosos de ser convocats.

Ni tampoc és plausible que una part dels que van votar les forces independentistes no comparegui a una nova convocatòria. Molt menys si n’és una que convoca el govern central perquè s’ha atribuït la potestat de dissoldre el Parlament, potestat que l’Estatut (encara vigent, per més que el propi govern català faci veure que no) atorga en exclusiva al president de la Generalitat. A algú li entra a la mollera que en una convocatòria d’aquest estil tots els partidaris de la independència (i tots són tots) no es plantaran davant les urnes? Evidentment que sí que hi aniran.

Creure que una part dels que van votar Junts pel Sí o la CUP el 2015 ara podrien optar per altres opcions és també realisme màgic, o optimisme desmesurat. Al contrari. Si les eleccions se celebren en un context de 155, fins i tot en la versió més soft, amb el govern central només prenent el control dels mossos i dissolent el Parlament, amb Puigdemont i tot el govern in office (i cobrant el sou), és probable que una part del vot que el 2015 no optà per les forces independentistes aquest cop sí que ho faci. Si s’imposa un 155 hard, que impliqui la destitució del govern, o fins i tot si un jutge vol fer punts i engarjola Puigdemont, la possibilitat que una part de votants no independentistes es puguin sumar a un front patriòticodemocràtic pro-autogovern s’incrementaria encara més.

En qualsevol cas, la conjuntura en què se celebrarien unes suposades eleccions repetiria la que es va viure el 2015, de manera que no és esperable que els resultats siguin molt diferents, sinó tot el contrari. Els blocs estan ben definits i no ha passat res capaç de modificar-los. Tot el contrari, el que ha succeït des de 2015 no ha fet més que reforçar els alineaments a una i altra banda. L’única possibilitat que semblava esberlar l’escenari, la declaració unilateral que per un moment va semblar esquerdar el bloc independentista, ha estat ràpidament contrarestada amb l’empresonament delirant de Sánchez i Cuixart, que ha tornat a soldar el bloc. L’opció del 155 no ha fet més que reforçar aquesta soldadura.

Un altre element que contribuirà a repetir els equilibris del 27s és el sistema electoral, que dóna una clara sobrerepresentació en escons a les forces que tenen major implantació a Girona i Lleida, és a dir als independentistes. Per aquesta banda, res de diferent.

Fins i tot, el calc respecte de 2015 pot ser complet perquè la situació en què es pretendrien celebrar eleccions impediria la presentació per separat d’ERC i el PDeCat, tot obligant-los a una reedició del Junts pel Sí. No seria comprensible en un moment on el govern central “dissol” l’autonomia que l’independentisme es presenti en candidatures separades. En aquest sentit, l’operació és perfecte per salvar el PDeCat d’un daltabaix segur, tal i com indicaven totes les enquestes.

Unes eleccions sota el 155 serien tot un regal per la exConvergència i una condemna per ERC i sobretot per Oriol Junqueras, que hauria de cedir la presidència de la Generalitat una altra vegada, i potser hauria de dir adéu definitivament a les seves aspiracions presidencials. Massa sovint els càlculs a llarg termini acaben naufragant per un element que no s’ha tingut en compte.

I un cop celebrades les eleccions, un cop constatat que tot segueix igual, escó amunt escó avall, què? Algú realment creu que les forces independentistes no pactaran si aritmèticament els surten els números? Evidentment que ho faran, i plantejaran un nou full de ruta que serà el mateix que ja van plantejar el 2015. I tornarem a estar igual, exactament igual. O no. Perquè la campanya haurà estat una batalla a mort entre els uns i els altres, que haurà esquinçat una mica més el teixit social, que haurà enrarit una mica més l’ambient. I doncs?

Doncs res. Perquè possiblement no tenen raó els que diuen que això se soluciona votant, perquè comptar-nos ja ens hem comptat, un cop i un altre. I sempre surt el mateix. I podem seguir fent-ho un cop i un altre i un altre, i un cop i un altre i un altre sortirà el mateix. La clau, doncs, no és saber quants som, és reconèixer que cap de nosaltres som prou per imposar-nos als altres. Podem estirar les coses fins a l’infinit, els convençuts seguiran convençuts però seguiran sent incapaços (els d’una i altra banda) per convèncer més gent, per sumar.

L’únic que aconseguirem és que cadascú es convenci encara més de les seves raons, acumuli més greuges, poleixi la seva veritat fins a fer-la lluent, immaculada, pura. Una veritat que lluirà en el seu pedestal, que senyorejarà un camp erm, un país enrunat, miserable, una Catalunya que serà la imatge més perfecta d’aquella Espanya decimonònica on cadascú es creia posseïdor de la raó i les disputes es resolien a garrotades. N’hi ha per aplaudir-los a tots.