El PSC i el pacte fiscal

El pacte fiscal és un assumpte relliscós per als socialistes catalans. Tant, que fa la impressió que voldrien esquivar-lo, per la mateixa raó que CiU els el vol plantificar al nassos. Essent així, i sense possibilitat de mirar cap una altra banda, al PSC no li queda altra que encarar el tema. Fins i tot podria sortir-ne airós. Només hauria de voler ser agosarat i estar disposat a trencar algun plat de la vaixella.

El pacte de 2009 (dit acord de finançament) tenia una base congruent amb els plantejaments històrics dels socialistes catalans. Era un pacte federal, és a dir, era un acord que es fonamentava en el principi bàsic de tot Estat federal: la confiança mútua entre el govern central i l’autonòmic. Era un pacte que deixava diversos flancs sense escriure, a criteri dels governs de torn, en el ben entès que tot s’acordaria en el marc d’una mútua confiança. Error. El govern central no ha fet gala d’aquesta confiança, ni l’actual ni el socialista, que més d’una vegada va deixar els seus correligionaris amb el cul a l’aire. Això s’ha de dir. I és fotut pel PSC, que sempre ha defensat l’entesa federal. Però ara com ara no és possible l’entesa federal a Espanya. No hi ha cultura federal, no hi ha reconeixement mutu de legitimitat entre l’Estat central i les autonomies. Potser n’hi haurà en el futur, però ara mateix no n’hi ha. No hi ha voluntat d’entendre Espanya com un Estat federal. Pel PSOE per por de ser titllats d’”antiespanyols” (i per part d’una part del PSOE per convicció, segur), per part del PP és una qüestió de fonaments ideològics. Per a ells, l’Estat de les autonomies és una concessió del centre, no és una construcció en igualtat.

Sense cultura federal no és possible un pacte de finançament de base federal. Ja ho hem provat i ja ho hem comprovat. Cal refer el pacte, doncs. Com? Pactant fins l’última coma tot allò que el 2009 es deixava a la confiança i la voluntat d’entesa. Pacte fiscal? Qui té la clau? Hisenda pròpia? El que sigui, però per escrit, limitant el marge de discrecionalitat, que ha acabat sent el taló d’Aquil·les de l’acord de fa quatre anys. Que això suposa per al PSC la revisió dels seus plantejaments històrics? Certament. Però quina és l’alternativa? Entestar-se en la defensa d’una idea (el federalisme) que a la pràctica s’ha vist torpedinada? Crec que la solució del dilema és clara. I més en els temps que corren, en els que la paciència ciutadana envers “la política” està mostrant els seus límits.

Això vol dir que els socialistes s’han de plegar al “diktat” de CiU? No evidentment. Al contrari. El PSC ha de tenir un projecte propi, obert a la negociació i al pacte amb les altres forces. El problema del PSC amb el tema del pacte fiscal és que fins ara no havien definit el seu projecte (malgrat l’intent de Pere Navarro). I no l’havien definit, crec, perquè no havien fet el pas previ de crítica (i d’autocrítica) de l’acord que ells van forjar. I aquest pas és inevitable. És des de la posició pròpia que hom pot arribar a acords i fer entendre a la ciutadania en què s’està disposat a transigir i en què no. Des de la indefinició, el PSC sempre semblarà a mercè dels altres, tant si es nega a pactar (antipatriotes, sucursalistes, botiflers) com si ho fa (cedint el ceptre de l’oposició al PP).

La definició d’unes línies mestres per part del PSC té una segona virtut: obliga CiU a definir-se i a buscar l’entesa a Catalunya, és a dir, els obliga a fer allò que CiU mai no ha volgut fer, deixar de banda els eufemismes i la retòrica patriotera (i nàutica!) i asseure’s de debò a la taula de negociació. CiU preferiria el contrari: mantenir la incògnita sobre l’acord final en base a l’apel·lació d’un boirós “pacte fiscal” (que en si no vol dir res i ho vol dir tot) i afrontar la negociació amb Madrid amb les mans lliures com a únic legítim intèrpret dels desitjos del catalans. És la tàctica convergent tradicional. I és aquí on el PSC pot actuar, millor d’acord amb ERC i ICV: definició del pacte (la proposta catalana) per part de totes les forces catalanistes, que faculten el president de la Generalitat a negociar amb l’Estat en els termes pactats. Si el PSC vol tenir algun paper en aquesta història, crec, és aquest.

Cap a un món sense lògica

Una de les pitjors rèmores que ens deixa aquesta crisi (no sé si dir la pitjor) és el trencament total de la cadena lògica que lliga esforç i premi, i que és la base de qualsevol ordre social. No, no sóc un il·lús que es creu la propaganda de l’”american dream”, aquell axioma enganyós que diu que si t’ho treballes molt, si treballes dur (si et lleves ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora...), aconseguiràs tot el que et proposes. No és això. Però sí que crec que tota societat, per funcionar bé, es basa en un principi mínim: que els que ho fan bé són recompensats, i els que actuen malament reben un càstig.

Doncs bé, aquest principi ha saltat pels aires a causa d’aquesta crisi que sembla no tenir final. No és només el rescat de Bankia amb els diners de tots, o la tesi acceptada arreu que hi ha entitats “too big to fail” que tenen assegurat el rescat, facin el que facin. El risc sistèmic és la gran excusa per al xantatge. No és només això, però. A nivell d’empresa també es dóna la paradoxa que no són necessàriament els responsables els que paguen els plats trencats de la seva actuació.

Conec una noia que treballa (encara) a Unnim. És matemàtica, una treballadora exemplar, paradigma d’aquesta nova generació ben formada, que penca sense manies allà on sigui. Doncs bé, després de la subhasta de la caixa el seu lloc de feina està en perill, és possible que sigui acomiadada amb la indemnització mínima que fixa la llei. Mentrestant, el màxim executiu de l’entitat, que alguna responsabilitat tindrà a la fallida, sortirà de l’empresa amb una quantiosa indemnització a la butxaca. La lògica de l’esforç i el premi subvertida.

A nivell general ens trobem que les retallades de plantilles no es fan en funció dels mèrits de cada treballador, sinó en funció del cost de l’acomiadament. Així, són els més joves, els que han entrat més tard a l’empresa i acostumen a tenir un contracte més feble, els que són acomiadats primer... malgrat que són, en general, els treballadors més formats.

El missatge de tot plegat és clar: tant és si ho fas bé o ho fas malament, tant és si estudies i et formes, tant és si t’impliques a fons en la feina, tant és. Tens les mateixes probabilitats (o més!) d’acabar sortint per la porta. A quina mena de societat ens porta aquesta lògica? Quina mena de món estem construint si no ens regim per una mínima lògica que ensenya que els que actuen malament són castigats i els que ho fan bé reben premis? La subversió d’aquest principi fonamental ens porta al caire de l’abisme, a la societat sense normes bàsiques de comportament. I no és que m’hagi tornat conservador, sinó tot el contrari. El progrés social exigeix guies clares vàlides per a tothom. Només així és possible assolir la llibertat i la dignitat per a totes les persones. El contrari és la jungla, la llei del més fort, el paradís neoliberal, el carnaval dels trepes i els espavilats.

Lliçons gregues

Les recents eleccions al Parlament de Grècia són un mostrari de les conseqüències electorals de la crisi econòmica, que no són patrimoni exclusiu del cas hel·lè, malgrat que aquí adoptin la seva versió més extrema. Són fenòmens que es reprodueixen arreu on hi ha hagut eleccions, i que per tant cal tenir molt en compte.

 

1.  La participació electoral és la primera víctima de la situació. A Grècia havia rondat històricament el 75-80%. A les generals de 2009, avançades per l’esclat de la crisi, la participació va baixar al 70%. Ara s’ha quedat al 65%. Des de 2004, Grècia ha vist com es quedaven a casa més d’un milió de votants.

Algú els ho pot retreure? Vist el que s’ha vist, és fins i tot racional que els grecs es plantegin quin sentit té participar a les eleccions.

2.  Els grans partits s’afebleixen. PASOK i Nova Democràcia han acaparat més del 80% del vot en totes les convocatòries dels últims trenta anys. L’any 2000, no fa tant, conjuntament van aconseguir el vot del 86% dels grecs. Ara aquest percentatge ha estat del 35%. Entre 2004 i 2012, els dos “grans” s’han deixat 3,5 milions de vots, el 54% dels seus resultats conjunts.

És una tendència general, que hem observat a Catalunya (5 punts menys a les autonòmiques), a Espanya (-12% entre les generals 2008 i les 2011), a les regionals alemanyes, a les eleccions portugueses de 2009 i ho apunten les enquestes a la Gran Bretanya. El pes dels partits “grans” dels sistemes polítics cau, tot i que no de forma tan dramàtica com a Grècia (però és que enlloc la situació és tan dramàtica com a Grècia).

3.  Aquesta disminució del vot als “grans” trastoca els equilibris a l’interior dels blocs ideològics, amb un clar transvasament de preferències dels partits “centrals” als “perifèrics”.

El cas de l’esquerra grega en aquestes eleccions és el més clar. El PASOK, que tradicionalment concentrava vora el 80% del vot al conjunt de partits d’esquerra, ha passat a representar-ne el 28% i s’ha vist superat en més de 200 mil vots per la coalició SYRIZA.

El transvasament de vot entre un i altres podria arribar al milió de vots. És a dir, una tercera part del vot al PASOK de 2009 hauria optat per SYRIZA aquest cop.

Però és que el reequilibria l’interior dels blocs no és patrimoni de l’esquerra. A la dreta, el pes del vot a Nova Democràcia ha passat del 89% al 57%, amb un transvasament també proper al milió de vots del partit “gran” als “petits”. Fins i tot a l’extrema dreta, LAOS, que era l’opció tradicional ultra, ha cedit terreny als més radicals d’Alba Daurada.

4.  Aquest moviment és en part expressió d’un altre fenomen que ve amb la crisi: l’explosió dels partits, que en el cas grec és una tradició històrica (i en el cas espanyol i català és més dificultós pel sistema electoral).

En aquestes eleccions s’han presentat fins a tres candidatures que són escissions de Nova Democràcia, de manera que el bloc de dreta ha patit una fragmentació mai vista.

A l’esquerra tres quarts del mateix. L’èxit de SYRIZA és encara més important si es té en compte que es presentava a les eleccions una escissió (Esquerra Democràtica, que va assolir més de 300 mil vots).

5.  Tots aquests fenòmens comporten l’aparició de parlaments més fragmentats, amb més forces presents i amb majories consolidades més precàries (o directament impossibles, com al cas grec).

En això el cas català va ser pioner, quan va passat de cinc partits parlamentaris a sis (2006) i a set el 2010 (més un diputat no adscrit) o ho és el Congrés dels Diputats arran de 2011 (tot i que el sistema d’elecció espanyol té una deriva majoritària que deixa molt poc espai als tercers i quarts partits).

La reacció habitual (dels partits del sistema i dels mitjans) acostuma a ser la queixa per la impossibilitat de formar govern i un cert enuig per haver de pactar amb els que fins aleshores eren considerats els “petits” del sistema. Aquesta mena de reaccions no fa sinó consolidar la sensació d’”indignació” en la part de l’electorat que ja ha mostrat el rebuig l statu quo.

6.   Finalment, sembla que la crisi porta aparellat l’auge del populisme xenòfob. En el cas grec, el vot als partits d’extrema dreta s’ha multiplicat per 2,6 des de 2004, dels casi 200 mil vots a 620 mil.

És el cas francès, amb el FN batent rècords de suports, o el dels Republicans alemanys, o els neofeixistes escandinaus. Per no parlar de l’augment espectacular del vot als nostrats Plataforma per Catalunya, que van multiplicar per cinc els seus resultats a les municipals de 2011 respecte a les de 2007, després de quedar-se a les portes del Parlament el 2010.

 

Així doncs, és cert que Grècia representa la versió “hardcore” del que està passant a nivell econòmic i social, i per tant en l’arena electoral. Però no ho és menys que les tendències s’observen arreu, dibuixant el corol·lari polític d’aquesta crisi:

- baixa participació;

- afebliment del predomini dels que fins ara es consideraven els partits “grans” dels sistemes;

- augment dels partits que qüestionen el statu quo (efecte del naixement d’una nova divisòria establishment-antiestablishment que és a la base de les pèrdues dels partits “grans”);

- escissions partidistes allí on el sistema les incentiva (o no les penalitza);

- parlaments més fragmentats, amb més actors implicats i amb menor capacitat per part dels “grans” d'imposar les seves condicions a la resta;

- i aparició, consolidació i avenç de les forces d’extrema dreta.

Artur Mas ensenya la poteta

El marc es va triar amb molta cura, de manera que realcés les paraules del President. Entrevista institucional pels matins de tv3 a les cotxeres de Palau en motiu de la diada de sant Jordi. L’anunci s’ho valia. El President volia fer-nos saber que avançarà les eleccions... si a Madrid algú pensa intervenir Catalunya. És a dir, que les avançarà, i punt. La raó és el de menys. O és que algú amb senderi creu que, en el cas que el govern central intervingui Catalunya, el més intel·ligent és convocar eleccions? Com? Amb l’autonomia intervinguda? Ja m’ho explicaran.

No, la raó no és l’important. CiU sempre va pensar en avançar les eleccions. Mai no se’ls ha passat pel cap esgotar l’actual legislatura. Té la seva lògica. Sobretot si es pensa en el factor econòmic. Ningú no aposta un euro que la situació a la tardor de 2014 sigui notablement millor que l’actual. Les previsions sobre el moment de sortida de la crisi s’allunyen més cada trimestre. Ara es parla d’una tímida recuperació per l’any vinent, però no hi posaria la mà al foc ni Christine Lagard. En qualsevol cas, el ciutadà trigarà a notar els efectes de la recuperació. L’atur ens acompanyarà encara un bon tros i les retallades que avui se’ns presenten com a circumstancials es faran estables. Per tant, res a esperar de la tardor de 2014 en el plànol econòmic.

Avançar les eleccions és una sortida. La qüestió és guanyar temps, guanyar quatre anys de coll per, ara sí, poder cridar a les urnes quan la recuperació estigui assentada i se’n puguin recollir els fruits (electorals), posem el 2016 o el 2017.

Així que tindrem eleccions a molt tardar la tardor de l’any que ve. I com que l’economia no podrà ser el centre del debat, cal enfocar en una altra direcció, aixecar un altre tema que capti l’atenció del respectable. CiU s’hi ha dedicat en cos i ànima des que va tornar al govern (i fins i tot des d’abans): l’enfrontament amb Espanya. Aquest serà l’argument del drama, l’únic argument.

Pels nacionalistes té tots els avantatges. Primer, posa CiU al centre de l’escena, com a força aglutinadora de tot el catalanisme. No trigarem a veure els cartells de Mas bramant “catalans, Catalunya!”. El segon avantatge és que senyala un enemic que és comú a la majoria dels electors: Espanya i el govern del PP. Tercer avantatge, és la culminació d’un crescendo que s’ha anat construint de fa més d’un any. I quart, permet incorporar al debat el tema econòmic sense cremar el govern: retallades? La culpa la té... Espanya.

En aquest escenari, CiU compta amb la col·laboració entusiasta del PP, que veurà recompensats els seus esforços de convertir-se en l’oposició real al govern de Mas. Ells seran els alter ego de CiU en la campanya, l’antiCatalunya, el que els permetrà explotar el victimisme del castellanoparlant perseguit, fulminarà Ciutadans del mapa i els donarà més entrada a àrees de suport tradicional al PSC.

Per CiU, convocar les eleccions ara els permet guanyar en dues direccions. D’una banda, dóna el cop de gràcia a un PSC que no acaba de trobar el camí, que haurà de triar entre balla-li l’aigua a Mas o fer-li el cor a Sánchez Camacho, en qualsevol cas sempre des d’una posició subalterna (i amb Iniciativa mossegant-li el flanc esquerre). De l’altra banda, CiU pot penetrar a plaer en l’espai independentista a costa d’una ERC que no aconsegueix restablir-hi el domini del que gaudí fins fa sis anys.

Hi haurà eleccions. Ja s’encarregarà el President de fer-ho. Estigueu atents al crescendo patriòtic entre CiU i PP (les declaracions d’Homs d’ahir en són una mostra). “Intervenció” serà la paraula de moda a partir d’ara. Malgrat els acords a Madrid, a la Ciutadella i a la plaça Sant Jaume (banda mar), malgrat que potser fins i tot arriben a votar-li els pressupostos a Rajoy (Duran li deu dos indults). Hi haurà eleccions, perquè hi ha una cosa més important que la crisi, les retallades, els pressupostos, el dèficit i l’inconcret pacte fiscal: es diu majoria absoluta.

It's not personal, it's just business

Espanya ha tornat a patir la ira dels mercats. Un nou episodi de nervis que no han aconseguit aplacar ni la presentació dels pressupostos “més restrictius de la democràcia”, ni la promesa d’una retallada addicional de deu mil milions (deu mil milions!), que aquest cop sí que tocarà la sanitat i l’educació, ni les contínues crides desesperades de De Guindos (al Frankfurter Allgemeine Zeitung i a l’agència Efe). Només la promesa de suport del BCE ha semblat rebaixar la tensió. Però el problema segueix. No hi ha confiança, diuen. Els mercats estan nerviosos, asseguren. Cal més carn per calmar la fera.

Realment estan nerviosos els mercats? No ho crec. Els mercats estan encantats. Les eleccions andaluses han demostrat que el flamant govern Rajoy té problemes i no hi ha res que agradi més als mercats que un govern amb problemes. Els mercats ensumen la sang, detecten debilitats amb el seu finíssim radar. No és res personal. És el seu negoci. No ho fan per manca de confiança o per mania persecutòria. Es dediquen a això. Vint-i-quatre hores al dia tots els dies de l’any. Escanegen les economies en busca d’oportunitats de negoci, i quan detecten una debilitat, una possible escletxa, s’hi llencen amb tot l’equip.

I en això Espanya ha ofert un flanc perfecte. La possibilitat d’un govern d’esquerres a una comunitat tan important (en pes demogràfic, és a dir econòmic) com l’andalusa, que no segueixi la doctrina estricta del govern Rajoy de retallada de la despesa, genera aquesta mena de debilitat que els mercats saben convertir en oportunitat. I s’hi llencen. Per malícia? No, per fer diners, que és al que es dediquen.

Què pot fer Rajoy? Intervenir Andalusia. Anul·lar el govern autònom, enviar l’exèrcit o la Guàrdia Civil, instal·lar un delegat i posar “sota control” els díscols. Els andalusos s’han equivocat i cal fer-los-ho veure. I si no, haver-hi pensat abans d’anar a votar. S’ha acabat l’autonomia, aquesta aberració que pretenia “integrar els nacionalistes” (Esperanza dixit).

Un cop intervinguda Andalusia, Rajoy ja no trobarà obstacles per desplegar el programa màxim: a per la part del lleó de la despesa pública, educació i sanitat. A posar en pràctica la “doctrina Homs”, alumne avantatjat del patró de Ryanair. Sanitat “low cost”, deu euros pel dinar, un euro per anar al lavabo i dos per la bata que et deixa el darrera a l’aire.

I? I quan ho haguem arrasat tot, què? Quan els “liberals” (els hereus sobrevinguts de “la Pepa”) s’hagin carregat el contracte social, l’herència bàsica dels liberals de veritat, quan no quedi Estat social (allò que està escrit a l’article primer de la “sacrosanta” Constitució del 1978), què? Tindran clemència els mercats? Es donaran per satisfets? Atacaran algú altre i ens deixaran en pau? Momentàniament pot ses que sí. Però el més probable és que, tard o d'hora, seguirem ballant-la a la corda fluixa. Perquè no és la confiança, no és el dèficit ni la sanitat ni l’educació. És el negoci, mestre. I el negoci mana. I mentre tinguin les mans lliures per poder especular amb qualsevol cosa (les monedes, el deute públic, les collites d’arròs de 2015), s’hi llençaran amb tot l’equip. Ja ho deien a “El Padrino”: no és res personal, són només negocis.

29 de març: vaga general

Les persones que diuen que no faran vaga demà en donen dues raons. Diuen que la vaga és inútil, que el govern mantindrà la reforma laboral, que res no canviarà. I també diuen que els sindicats no els agraden, que troben que només es preocupen d’ells i dels seus afiliats, que són burocràtics i acomodats. També diuen que la vaga en si és un instrument caduc, que no serveix per a res.

Estic bastant d’acord amb les dues raons. I per això, demà jo faré vaga.

Perquè crec que la vaga (i que em perdonin els convocants) no és contra la reforma laboral. O no només. La reforma laboral és només una part d’un tot més general, que intenta imposar-nos per les braves un model de societat. Una societat on només hi ha individus en competència constant en un mercat sense límits ni normes, regit per una concepció radical (i falsa) de “llibertat”, que revoltaria els propis liberals clàssics.

Ens intenten imposar, en nom de la llibertat individual, la llei de la jungla, on el més fort és el que guanya, sempre i en tot moment, arraconant l’antic contracte social dels liberals del divuit, que entenien que la societat és un equilibri inestable i precari, que es pot trencar en qualsevol moment. 

Per aquest nou discurs hegemònic, la societat és una nosa que impedeix l’”alliberament” de l’individu i trava les rodes del progrés econòmic. És per això que cal desprendre’s de regulacions, lleis, normes, Estats... Per tal de deixar les forces de l’economia lliures.

Però sabem des de fa temps (i la crisi actual n’és una prova evident) que el capitalisme desfermat no porta a la democràcia econòmica, a l'acràcia del lliure mercat on tothom val el mateix. El capitalisme desfermat porta a la dictadura dels forts sobre els febles, a l’oligopoli global on els de baix (no només els treballadors, també les empreses petites i mitjanes, els professionals, els estudiants que es formen per a res, els jubilats i els aturats, els malalts, les persones que volen tenir fills) són cada cop més “a baix”. Ens estan esfilagarsant la societat, deixant que la desigualtat es faci crònica i creixi.

I contra això, demà aniré a la vaga. Amb els sindicats, sí. Perquè crec que en aquesta lluita no sobra ningú. Perquè crec que ens hi juguem massa com per fer-nos el llepafils i els “estupendus”. Cal saber separar el gra de la palla i no entestar-se en el com, a risc de perdre el què.

Aniré a la vaga. No perquè esperi res del govern (dels governs!), ni perquè cregui que una vaga canviarà res, ni tan sols per allò que diuen alguns bromistes que aquesta pot se l’última vaga que fem. Aniré a la vaga per dir-los que no hi passo, que no m’ho trago, que, com deia Hegel, “jo no puc ser lliure si els demés no en són”. Aniré a la vaga contra aquest model de societat que permet que alguns se’n surtin a costa d’enfonsar els altres. Aniré a la vaga per defensar la dignitat, la meva i la de tots, que és la condició imprescindible per ser persones, ciutadans realment lliures.

Quina societat volem?

L’estudi de la fundació Jaume Bofill “Junts a l’aula?” (http://www.fbofill.cat/intra/fbofill/documents/Pol%2073-Dossier_premsa_Junts_aula.pdf), fet públic ahir, és important, entre altres moltes coses, perquè va a l’arrel del problema, perquè ens posa davant dels ulls LA pregunta: quina societat volem?

Aquest és el tema. Tot es resumeix a això, ni més ni menys. Les retallades, el debat sobre el dèficit, l’augment de taxes, el copagament (perdó, tiquet moderador), el capitalisme financer, la “reforma” de les entitats financeres, la reforma (aquesta sí) laboral, l’ofec dels serveis públics. Tot el que és i ha estat notícia beu de la mateixa font. La crisi econòmica en si mateixa és una resposta a LA pregunta. Aquest és el debat de fons, per moltes disfresses que se li vulguin posar, per molta retòrica buida, per moltes maniobres de distracció a les que s’aferren els mitjans (i una part de la classe política confosa i mancada d’iniciativa i mapes... Al final, tossuda, incansable, hi segueix havent LA pregunta: quin coi de societat volem?

I en això l’informe de la Bofill és revelador. Les seves conclusions sobre els beneficis per al conjunt d’alumnes que té la no segregació a les aules es poden generalitzar a la societat sencera. Perquè aquest és el debat. Què preferim? Que els millors puguin “alliberar-se” de la càrrega dels no tan bons i així assoleixin nivells d’excel·lència, a risc de deixar la resta a la cuneta? O pel contrari, entenem que en aquest viatge hi som tots i que precisament l’estímul dels millors pot beneficiar els endarrerits i fer-los millorar?

D’això va tot. Aquest hauria de ser el debat hores d’ara. El debat de fons. Acceptem, com sembla que fem, que cadascú es busqui la sortida com pugui? Admetem que els individus no tenen una responsabilitat envers la comunitat? O que, en qualsevol cas, és una opció estrictament personal? Acceptem que els que no poden seguir el ritme quedin enrere, condemnats de per vida? Renunciem, doncs, a la societat en favor de l’individu “alliberat”?

Doncs sembla ser que sí. Tot apunta que aquest és el nou paradigma. Els “bons” ja no han de carregar amb els “dolents”. Que cadascú s’apanyi com pugui. Aquesta és la idea darrera de les polítiques empreses per “sortir” de la crisi. Qui pugui, que surti. I els que no puguin, ja seguiran quan sigui l’hora. I si no ho fan, serà que no s’ho mereixen. O que no s’ho treballen prou... (o que són enzes rematats).

Aquesta és la idea de fons en el desmantellament dels serveis públics, entesos com a simples unitats de despesa, generadors de dèficit públic, caixes sense fons que només serveixen per escurar les butxaques del sofert contribuent i fer patir als pobres mercats, tan preocupats com estan pel nostre present i el nostre incert futur.

Però no trobareu enlloc una exposició clara d’aquesta nova societat, d’aquesta acràcia de l’individu finalment alliberat. No és a cap decàleg, no està recollida a cap manifest que en detalla el pla. Sabeu per què? Perquè no els cal ni explicar-ho, només els cal posar-ho en pràctica. I sabeu per què? Per culpa nostra. Perquè no hem estat capaços de plantar-los cara. Perquè fa molts anys que l’esquerra no s’ha fet LA pregunta.