08 de juliol 2019

Del "En català, si us plau" al "En català, collons!"

Aquests últims dies han coincidit dos episodis relacionats amb l'ús del català i la seva suposada mala salut. D'una banda, un reportatge al “30 minuts” (amb títol molt ben trobat, “Llenguaferits”), de l'altra la “polèmica” al voltant de l'última cançó de Rosalía. Ambdós episodis denoten l'existència d'una opinió que considera que el català estaria en fase terminal, tot reculant arreu enfront del castellà.

Res de nou. Això que el català està a la últimes té quelcom de cíclic. És un discurs que va apareixent de tant en tant. El penúltim crit d'alerta va ser fa uns deu anys i llavors també el català estava a punt de desaparèixer. Hom diria que la preocupació per la salut de la nostra llengua i els discursos de mal averany sobre la seva supervivència tenen una cadència temporal fixada. Però això no és ben bé així, no és un moviment cíclic sinó en tirabuixó. Les polèmiques sobre la salut del català no són idèntiques les unes de les altres. Aquest episodi d'ara no és igual al de fa deu anys, malgrat que ho pugui semblar. Aquest cop es va un pas més endavant.

El que ha passat aquests dies, més enllà d'estirabots d'enzes (les lletres de les cançons en castellà passen un examen previ de la RAE?), és una mostra d'un pensament que es va afermant entre el sector més dur de l'independentisme, aquell que considera que el país ja està preparat pel monolingüisme. Ja en vam tenir una primera mostra amb el manifest Koiné, que sota un discurs benèvol defensava sense embuts que el castellà fos considerat una llengua de segona (quan no una llengua estrangera) a Catalunya.

Les polèmiques d'aquesta setmana beuen d'aquesta deu, i per tant no es poden considerar exabruptes d'il·luminats, sinó la part més visible d'un discurs ben travat, d'una posició política amb suficient gruix com per protagonitzar un programa de tv3. I no és nou. Alguns dels arguments que apareixen a “Llenguaferits” ja havien estat exposats per l'aleshores consellera de Cultura i actualment cap de files del grup parlamentari de JxCat al Congrés, Laura Borràs, en una entrevista a Política&Prosa, on es lamentava que el castellà fos dominant als “patis de les escoles”.

La idea de fons d'aquest sector és que ja s'hauria acabat la necessària fase de convivència del català i el castellà a Catalunya i ha arribat el moment de fer del català l'única llengua del país. Com si s'hagués arribat a la fi d'una mena de “període de gràcia” que se'ls hauria donat als castellanoparlants per “integrar-se” a la realitat lingüística nostrada. Tots hem escoltat darrerament (o hem llegit a les xarxes socials) clams que proclamaven que els que no han après català hores d'ara és perquè “no es volen integrar”, i per tant (se sobreentén) no tenen dret a quedar-se.

Aquest canvi (que, insisteixo, no el proposa una secta fanàtica minoritària sinó un sector del bloc dirigent del país) suposaria la modificació més profunda en relació a la llengua dels darreres cinquanta anys. En aquest temps, el català ha anat penetrant en el món castellanoparlant per simpatia i mitjançant l'aprenentatge a l'escola. El català, conscient de la seva feblesa (per no dir de la seva absència total) entre els catalans que tenen el castellà com a llengua pròpia, va anar fent-se present a través de l'escola i la televisió. Però en cap cas en confrontació oberta amb el castellà, o en competència amb aquest. Mai es va estimular l'ús del català com a substitutiu del castellà. Entre altres coses, perquè el català mai no podrà substituir el castellà. Per dos motius.

En primer lloc, perquè el castellà és un idioma més potent que el català. Això és així, malgrat els pesi als koiné i als que s'estiren els cabells quan senten el “cumpleanys” de Rosalía. Hi ha una mena d'il·lusió feliç en el sector més radical de l'independentisme, que confon els seus desitjos amb la realitat, o fins i tot que creu que en un termini relativament curt de temps (“tenim pressa”) els seus desitjos acabaran convertits en radiant realitat.

Malauradament per a ells, el català és una llengua de poca potència en relació a la llengua castellana. Això ho van entendre perfectament els promotors de la immersió lingüística, i aquest principi de realitat ha estat el que ha fet possible que avui el català, aquesta llengua petita però tossuda, tingui una salut de ferro. Gràcies a l'estratègia de penetració suau, amigable, avui tots els catalans i catalanes de menys de quaranta anys saben parlar, llegir i escriure en català. Això pot semblar poc per a alguns, però és moltíssim en termes històrics. És un immens triomf del país, que ha aconseguit crear una societat pràcticament bilingüe, gràcies a la implementació d'una estratègia gradualista, no de confrontació, a través de l'escola i dels mitjans públics.

És cert que avui la força de tv3 per atraure grans masses és menor, com ho és la força de totes les cadenes de televisió tradicionals (en el cas de la pública catalana també es podria considerar que el seu viratge ideològic dels darrers anys no ha facilitat la seva penetració entre el públic que té el castellà com a llengua pròpia). També és cert que l'escola com a agent socialitzador principal ha perdut força front a noves vies de caràcter menys formal (xarxes socials). Aquests canvis precisament desaconsellarien l'adopció d'una estratègia agressiva, perquè no hi ha eines per dur-la a terme més enllà d'una mitjans públics que només escolten/veuen els que ja parlen català i del DOGC.

I aquí ve l'altre motiu. No és només que el català no es pugui imposar, és que no volem que s'imposi. El català no pot ser mai una llengua d'imposició via DOGC. No només perquè no té la força per fer-ho (és al·lucinant que els que assumeixen que no la té creguin que pot imposar-se), sinó perquè els catalanoparlants no hauríem de voler imposar la nostra llengua. I no només pel fet de saber com se les dóna la imposició d'una llengua sobre una altra (mireu les dades sobre escriptura en català de bona part de la generació de catalanoparlants educada en el franquisme), no només perquè és impossible que el català s'imposi al castellà, sinó perquè sabem (o ho hauríem de saber) que intentar imposar la llengua l'únic que faria és rebentar el país.

Les dades ens diuen que hi ha tants catalans que consideren la seva llengua pròpia el català com el castellà (44% cadascun, amb un 9% que assenyala les dues per igual). De debò algú creu que la meitat del país renunciarà a la seva llengua? És que ho van fer els catalanoparlants durant el franquisme?

Al català li queda molt camp per córrer. A la justícia, als mitjans, també en el seu reconeixement per part de l'Estat com a llengua en situació d'igualtat amb el castellà i les altres llengües. Tot això, però, no pot legitimar una ofensiva que només pot dur al conflicte dins de Catalunya, un conflicte que hem aconseguit evitar durant cinquanta anys, un període en el que el català ha esdevingut la llengua principal en molts àmbits i ha aconseguit quelcom que als anys seixanta era una quimera: el bilingüisme real de pràcticament tota la població, independentment de la seva llengua materna.

Al català no el matarà que els nens i les nenes parlin en castellà als patis de les escoles. No el matarà Rosalía. El matarà l'obsessió d'aquells que creuen que ha arribat el moment de fer un país monolingüe.

29 de març 2019

D'incertesa, brúixoles i el botó de tornar enrere

En aquesta pre-campaña dominada per les enquestes, convertides definitivament en les úniques brúixoles en aquest temps incert, es produeix una incongruència segurament inevitable. A la pregunta de qui podrà aconseguir una majoria per governar, els titulars de qualsevol diari responen amb una contundència inapel·lable, sovint sense “forquilles”, a la brava. En base a les dades subministrades pels estudis demoscòpics, les primeres pàgines determinen a ulls de l’elector desorientat les possibilitats de pactes i d’acords. Només per citar els últims: 

Las tres derechas no sumarían para gobernar por el desplome de Ciudadanos y el estancamiento de Vox” (eldiario.es, 30 de març)
Sánchez ganaría, però necesitaría el sí de Cs o la abstención de los separatistas” (El Confidencial, 25 de març)
Sánchez solo podría gobernar si pacta con Podemos y los separatistas (ABC, 25 de març) 
El pacto de PP, Cs y Vox quedaria lejos de la mayoría absoluta en las elecciones generales” (El Pais, 25 de març) 
La derecha retrocede però mantiene la mayoría absoluta” (La Razón, 17 de març) 


Aquesta és la nova funció de les enquestes des que el panorama s’ha tornat tan confús i volàtil: defineixen, marquen i, fent-ho, vehiculen. Aquesta és la seva força i alhora la seva perdició, perquè en el fons les enquestes no serveixen per això (ja ho he escrit abans). Però la necessitat d’assegurances, de trobar agafadors en aquest escenari incert en què s’han convertit les eleccions (aquí i arreu), les ha convertit pràcticament en oracles, en les úniques eines capaces d’avançar la voluntat de l’electorat. 

La incongruència que deia al començament ve precisament del fet que, malgrat que les enquestes actuen com s’ha dit, les seves habilitats predictives són avui més febles del que han estat mai. Precisament perquè aquest escenari incert, el mateix que les eleva a la categoria de brúixoles, fa molt difícil predir a l’avançada quin serà el resultat de qualsevol elecció. 

Prenem la magnífica enquesta de Gad3 per a ABC apareguda a l’edició del dilluns 28 de gener. D’una banda el típic titular contundent (“PP, Ciudadanos y Vox suman mayoría con 181 escaños mientras Podemos se hunde”), i de l’altra, més endavant, una dada mig amagada: el 30,6% dels entrevistats declaren que és probable que canviïn el seu vot. És a dir, que més de nou milions d’electors podrien arribar a canviar el seu vot, i no tenen problema en dir-ho. Però tanmateix el titular assegura que un determinat grup de partits assoliria una xifra exacta d’escons (recalco, exacta).

Enquesta de Gad3 per a ABC, gener 2019 

Si es consideren els entrevistats que declaren intenció de votar un partit concret, l’enquesta posa de manifest que 5,5 milions d’aquests podrien canviar el seu vot. Representen una quarta part de tots els entrevistats que declaren intenció de vot i si els sumem a aquells que no en declaren, els indecisos i els que manifesten intenció de no votar, obtenim els nou milions de vots susceptibles de canviar de parer des d’ara (24 de gener) fins el mateix dia de les eleccions. 

Què vol dir tot això? Doncs que ara més que mai existeix una tensió entre el que es demana a les enquestes i el que aquestes poden oferir. És possible que sempre hagi existit una tensió d’aquesta mena, però mai ha tingut la força que té ara. Les enquestes viuen en un cercle viciós del que és molt difícil escapar i del que possiblement ningú n’és responsable, però tampoc ningú no fa res per apaivagar-lo. 

Mai abans havíem tingut tanta necessitat de conèixer, d’anticipar, i mai abans la capacitat de predicció de les enquestes havia estat tan feble. I precisament per això, mai abans la capacitat de les enquestes per “conduir” el vot havia estat tan i tan forta, i per tant mai abans havia estat igual de forta la temptació de fer servir les enquestes per “conduir” aquest vot. 


Els efectes dels pronòstics 

Les enquestes no són innòcues, i molt menys en un escenari incert. La seva influència, però, costa d’acceptar per part de l’elector. El 2016, el 60% dels entrevistats pel CIS després de les eleccions va declarar que havia conegut els resultats d’alguna enquesta, però d’aquests, menys del 20% assumia que aquest coneixement havia tingut alguna influència en el seu vot (i la majoria assenyalava que poca). A més, la majoria dels que admetien aquesta influència de les enquestes, deien que li havien reforçat la predisposició que ja tenien de votar pel partit pel que finalment van optar. 

Però les enquestes no només tenen una influència directa. En tenen una de molt més subtil, i poderosa. Les prediccions demoscòpiques influeixen als que influeixen en el vot, els prescriptors. I no ho fan tant guiant-los el vot, sinó determinant les possibilitats d’un resultat. Les enquestes, i sobretot la seva interpretació, i les interpretacions que es fan d’aquesta interpretació primera, creen una espècie de borsa on els partits “cotitzen” i és en funció d’aquesta “cotització” que alguns electors acaben decidint el seu vot. D’aquí també, que no en tinguin consciència de la influència de les enquestes i així ho assenyalin a les enquestes postelectorals. 

Ara mateix, a un mes de les eleccions generals, la incògnita que molts (el 30% del cens, segons Gad3 de gener) necessiten aclarir abans de decidir el seu vot és, d’una banda, si hi ha possibilitats reals que els tres partits de la dreta obtinguin la majoria absoluta d’escons al Congrés, i de l’altra, amb qui podran formar una majoria alternativa els socialistes, si només amb l’esquerra, amb l’esquerra i els independentistes, o només amb C’s. 

Diguem-ho clar. Aquestes preguntes només les podran respondre els electors el 28 d’abril. Però això és inacceptable per nosaltres. Volem saber, volem anticipar, volem conèixer per decidir. Però si decidim ja estem modificant el pronòstic, estem esberlant aquest coneixement previ que en principi fonamenta la nostra tria. Per això és tan important fixar les possibilitats d’un o altre escenari. I per això les enquestes estan condemnades a fallar, perquè són elles mateixes les que fomenten que els electors modifiquin les intencions de vot que declaren. 


El vot instantani 

Com deia, segurament sempre hi ha hagut un component d’aquest tipus, en totes les eleccions. Un contingent de vot que no es decidia fins al final, i ho feia en funció del que podia passar. La diferència ara és que aquest contingent és immens i que la seva desorientació és major (per tant, és major la seva dependència de la informació que troba en les enquestes). 

Si hom observa les respostes a la pregunta de en quin moment va prendre la decisió de votar o no i de votar per un partit o un altre, descobreix una tendència imparable: a cada nova convocatòria creix el nombre d’electors que declaren haver decidit el seu vot més a prop del dia de votació. Ja s’ha dit. El 2016, en unes eleccions repetides, el 18% dels que no van votar ho va decidir l’última setmana de campanya, i el 17% dels que van votar va decidir el seu vot en el mateix període. Total, gairebé sis milions d’electors es van decidir durant l’última setmana de campanya. 

Però si tenim en compte els que diuen haver decidit què feien el mateix dia de les eleccions, trobem que un milió va decidir no votar i 1,6 milions van decidir a qui votaven. Per tenir una idea de la importància d’aquest contingent podríem dir que són el 85% del vot a C’s d’aquelles eleccions, o la meitat del vot d’Unidos Podemos o dels socialistes. Què hauria passat si enlloc de decidir-se per un partit ho haguessin fet per un altre? Doncs hauríem obtingut un resultat completament diferent. No estem parlant d’una petita desviació d’uns escons amunt o avall. Ras i curt: el contingent d’electors que decideixen el seu vot el mateix diumenge de les eleccions té poder per decidir el resultat global dels comicis. 


I cada cop en té més. Si s’observa la sèrie d’enquestes del CIS, cada convocatòria hi ha més electors que diuen decidir-se l’última setmana o el mateix dia de les eleccions. Només el 2016 es trenca la tendència a l’alça, però perquè es tracta d’unes eleccions repetides. De fet, és el 2015 el que trenca la tendència, amb una alça inèdita, que s’explica pel canvi en l’oferta electoral amb l’aparició de Podemos i C’s. 


Enquestes postelectorals CIS, 1986-2016 

La tendència de fons, més enllà d’aquest moment puntual, és clarament a l’alça. I a l’alça serà en aquesta convocatòria, on a més apareix un nou actor damunt l’escenari, el que molt probablement afegirà un nou contingent de vot decidit a l’últim moment. Sense comptar el cas “desviat” de 2015 (per tant, sense comptar l’efecte que pot tenir la irrupció de Vox), una projecció lineal situa en prop de 3,5 milions d’electors el contingent que podria decidir el seu vot el mateix dia 28 d’abril. Suficient per esberlar qualsevol pronòstic. 

I si hi afegim els que possiblement decideixin el seu vot durant l’última setmana, tenim 6,6 milions d’electors per decidir a set dies de les eleccions. Quants vots poden separar la coalició de les dretes de la majoria absoluta? Uns centenars de milers? Un milió, com a molt? Doncs el dilluns de pasqua hi haurà sis vegades més vots al mercat. I el mateix diumenge 28 més de tres vegades més. 

Més enllà de possibles escarafalls dels que consideren el vot un element quasi sagrat, no és normal que la gent cada cop es decideixi més tard? Que no ho fem en qualsevol àmbit de la vida? El consum compulsiu ha arribat a la política, com abans havia arribat a tot arreu: al consum de qualsevol producte, a les vacances, al speed dating. Ho vols, ho tens. 

Hi ha un component generacional en aquesta mena de comportament, però no tot s’explica per això. El relleu generacional explica una part important d’aquesta tendència, prop del 40%, però la resta es deu a l’impacte del canvi de patrons en el consum, que no només afecta els nous votants sinó a tot el cos electoral. Un cos electoral que cada convocatòria té menys fixat el vot i que es decideix en funció de les expectatives sobre el resultat final. 


L’exemple del Brexit: existeix el “dret” a equivocar-se?

Com és un vot decidit davant l’urna? Quina naturalesa té? És un vot feble, és una temptativa de vot més que un vot en si. Dura tant com el temps que s’ha emprat per decidir-lo. Uns minuts. I com que generalment està subjecte a un resultat que possiblement no serà el real, és possible que sigui un vot del que el mateix diumenge a la nit ja s’estigui renegant. 

D’aquí que hi pugui haver electors que se sentin estafats i demanin la revenja. No és això el que passa amb la petició d’un segon referèndum sobre la sortida del Regne Unit de la Unió Europea? Un cop es va veure que el brexit guanyava el bremain van començar les queixes. Queixes dels que havien decidit quedar-se a casa perquè algú els havia convençut de la impossibilitat de la victòria dels brexiters. Possiblement una decisió de darrera hora, motivada tant per la seguretat del resultat com possiblement per la mandra d’anar a votar. 

Vivim en la societat de les segones oportunitats, precisament perquè vivim en la societat de la decisió instantània. Decidim a última hora convençuts que, si ens equivoquem, podem prémer el botó de tornar enrere, podem tornar el producte que no ens ha agradat, el pantaló que ens estreny, el regal fallit o repetit. Reclamem una segona oportunitat amb l’argument que ens vam atabalar, ho vam triar tot passant, no hi vam pensar gaire. L’un va amb l’altre. La compra compulsiva no ens pot perjudicar. La irresponsabilitat no pot ser culpable. 

Però s’oblida que les eleccions no són ben bé com anar de rebaixes. O no ho haurien de ser, que és una altra cosa. El diumenge a les vuit del vespre totes les paperetes són a les urnes, i les que no hi són no hi són, i les que són d’un color no són d’un altre. Les eleccions no són un joc, són quelcom seriós, malgrat que de vegades no ho sembli. 

No hi ha segones oportunitats ni botó d’escape. El que està fet, està fet. L’elector no té dret a rectificar un cop coneguts els resultats. Pot blasmar les enquestes (que sempre s’equivoquen), els polítics mentiders i els mitjans manipuladors, pot exigir una repetició electoral (i pot ser que la incompetència dels partits a l’hora de posar-se d’acord li l’ofereixin), però al final l’únic responsable, aquesta antiga paraula en desús, serà ell o ella. Ningú més. Així que decideixi el que decideixi i ho faci quan ho faci, haurà d’aguantar amb el que surti. Tant si li agrada com si no. El vot no té dret a devolució. 

06 de març 2019

La corbata espanyola




El maig de 2016, un mes abans de les eleccions generals repetides del 26 de juny, vaig publicar aquí una entrada amb el títol “La pajarita espanyola”, que explicava com s’articulava la competència entre els diferents partits polítics. L’estructura resultant tenia forma de llacet, perquè a la típica ordenació dels partits en funció de l’eix esquerra-dreta s’afegia la divisòria entre els partits “nous” i els “vells”. Era l’època de la nova política, recordeu? L’aparició fulgurant de Podemos i l’ampliació del radi d’acció electoral de Ciutadans a tot l’estat havia generat un flux de votants dels partits tradicionals (PSOE i PP, però també IU) cap a aquestes noves formacions.

El resultat era, ho hem dit, un llacet. A l’esquerra, Podemos representant la nova esquerra i IU la vella, a la dreta, el PP com a vell i C’s com a nou, i al bell mig els socialistes, amb espais de competència a esquerra i a dreta, principalment amb les formacions noves, tant Podemos com C’s. El paper del PSOE era el més complicat de tots, ja que el nus del llacet se situava just allà on eren els socialistes. Dèiem llavors “si els dos pols s’estiren, si hi ha polarització, el nus pot ofegar el PSOE”. I gairebé ho fa: Unidos Podemos va quedar a un punt i mig d’atrapar els socialistes.

La situació actual, com llavors a un mes de la convocatòria general, és diferent. Ara ja no podem parlar d’una “pajarita” quan observem el que diuen les dades sobre els espais de competència, sinó d’una corbata. I el nus no és damunt del PSOE, sinó damunt C’s.

Comparat amb fa tres anys (només tres anys!) l’esquema de competència ha perdut la doble dimensió. La “nova política”, omnipresent al debat electoral de 2015 i 2016, ha desaparegut gairebé per complet. En només tres anys, UP i C’s s’han integrat al sistema com a forces equiparables a les “velles”, el que diu molt de la plasticitat del propi sistema i de la capacitat dels electors per integrar i normalitzar les novetats en un lapse de temps relativament curt. L’acceleració del món actual fa que les dates de caducitat dels productes polítics s’escurcin dramàticament, de manera que el que fins fa poc era nou ara ja es consideri part del paisatge.

Tanmateix, la pulsió irrefrenable per la novetat segueix present en el cos electoral, com a reflex de la pròpia societat. Aquesta pulsió ara sembla encarnar-la Vox per una part de l’electorat, que veu en els d’Abascal ressons de la proposta trencadora que fa tres anys personificaven Podemos i C’s. No és possible entendre l’atracció de Vox sobre aquest segment de votants sense fer esment a la pulsió per la novetat, i a la necessitat de votar opcions antiestablishment, que no tenen perquè venir necessàriament per l’esquerra (només cal recordar Trump o Bolsonaro).

Igual que fa tres anys, l’escenari continua dominat per una política que tendeix a la polarització. Les dades mostren que la major part d’electors que es mouen entre partits ho fan als extrems: a l’esquerra, entre PSOE i UP, i a la dreta, entre C’s, PP i Vox. L’espai de competència del centre és exigu, amb menys de quatre-cents mil electors que ballen entre els socialistes i C’s. Poden ser pocs, però possiblement acabin sent fonamentals.

També com passava aleshores la major concentració de vot oscil·lant es produeix a l’espai de la dreta. Aquí és on es decidirà bona part del resultat d’aquestes eleccions (però no tot, ni la part més transcendental). La diferència amb fa tres anys és important. Quantitativament, perquè ara hi ha més de dos milions d’electors en disputa, mentre que el 2016 n’hi havia menys d’un milió. La diferència? L’explosió del vot al PP, que ha posat al mercat més d’un milió de vots nous.

Però el canvi a la dreta també és qualitatiu. El 2016 es disputaven aquest vot dues formacions, PP i C’s, mentre que ara n’hi ha tres, els dos anteriors i els nous de Vox. Precisament l’aparició de Vox els últims mesos ha provocat un increment del vot disputat, però també ha produït un canvi en les direccions del vot, concretament desplaçant una part del vot del PP que en principi anava cap a C’s que ara mostra intenció de votar per l’extrema dreta.

Si hom observa els transvasaments entre els tres grups de la dreta, sembla clar que el PP és el principal repartidor de joc: té més d’un milió de vots en disputa amb C’s i gairebé un amb Vox. La meitat del milió que es juga amb C’s ja se’l jugava fa tres anys, i en part el va aconseguir retenir amb l’apel·lació al “vot útil” durant la campanya de les eleccions repetides (entre el 2015 i el 2016 el resultat de C’s va caure en 373.000 vots, probablement “retornats” al PP per afavorir la consecució d’un govern popular estable). Aquesta apel·lació a concretar el vot en el PP tornarà a ser l’eix de la campanya popular. De fet, ja ho és.

El milió que es disputa el PP amb Vox és nou, fruit de combinar l’aparició de l’extrema dreta el desembre a Andalusia amb el nou discurs de dreta dura de Pablo Casado des que va assumir la presidència dels populars al setembre. L’estratègia de Casado ha obert les portes dels seus votants cap a l’extrema dreta, i l’èxit de Vox (i la propaganda, voluntària i involuntària, que li fan els mitjans) ha fet la resta. Entre votar un partit com el PP, corromput i poc fiable en la defensa d’Espanya (sí, hi ha gent que ho creu), o votar els nous i lluents defensors de la pàtria, la moral, les tradicions i els bons costums, no hi ha color. I en aquest discurs també hi entra part del vot que va abandonar el PP per recalar a C’s, precisament perquè els de Rivera (sobretot arran del resultat del 21D a Catalunya) eren vistos com més durs, més moderns i menys tacats per la corrupció que el vell PP. Són aquests vots els que ara viatgen cap a Vox, després de fer el trajecte de PP a C’s al llarg de 2018.

Precisament aquesta mobilitat, aquesta nova frontera que se li ha obert a C’s per la seva dreta, és el que explica els moviments de precampanya de Rivera, i més concretament l’anunci que mai no pactarà amb el PSOE. C’s ha fet un càlcul simple: es juga un milió i mig de vots per la dreta i menys de mig milió per la seva esquerra. No hi ha discussió, més quan a la dreta comença a fugir-te gent perquè no es fia que, arribat el moment i amb l’aritmètica necessària, no acabis pactant amb els usurpadors socialistes que okupen la Moncloa.

Però aquest moviment defensiu dels de Rivera, que pretén no perdre el que semblava que tenia guanyat en el calador de la dreta, pot acabar provocant una rèplica entre els votants moderats que C’s es disputa amb el PSOE. De gener a febrer s’observa una clara retracció del vot socialista que mostrava intenció de passar-se als taronja, i podria molt ben ser que aquest moviment respongui al desplaçament cap a la dreta de Rivera.

Aquest és el nus de C’s, la corbata que estreny el coll de Rivera, atrapat entre l’agitació del mercat del vot a la dreta i la necessitat de conservar una part del vot tradicional que es disputa a la seva esquerra amb el PSOE. Aquí és on raurà la clau d’aquestes eleccions del proper 28 d’abril. No només per a Rivera i els seus sinó per la possibilitat que els tres partits de dreta obtinguin els escons necessaris per fer govern. Si poden, ho faran. Si finalment no arriben, els lideratges de Rivera i de Casado podrien acabar sent qüestionats.

07 de desembre 2018

Impugnació de la transició. Segona part



Els resultats de les eleccions andaluses, que marquen el to del cicle electoral que han obert, han posat dades a un fenomen que s’ha anat cuinant en els darrers anys. En aquest sentit, no es pot dir que Vox hagi nascut ara. Com a molt, ha aparegut, però les arrels ja hi eren. Els resultats andalusos són conseqüència i no causa, i han posat damunt la taula un fenomen que va molt més enllà d’aquestes eleccions i del cicle electoral que enceten.

Les eleccions andaluses han dimensionat l’espai de la crítica a la transició democràtica des de la dreta. És un fenomen relativament nou, però és coherent amb el que ha succeït a Espanya des de l’esclat de la crisi política, que es pot situar simbòlicament el maig de 2011.

El 15M fou l’aparició en públic d’un sentiment de desafecció amb el pacte original del sistema polític espanyol i la posada de llarg de la generació nascuda amb la democràcia, que posava el dit a la nafra de la fatiga de materials de l’edifici constitucional trenta anys després de la seva construcció.

El 15M era un moviment sorgit arran de la crisi econòmica, cert, però anava més enllà en la denúncia de les deficiències estructurals de l’arquitectura constitucional des de posicions d’esquerra. D’alguna manera, el 15M era la unió de la nova generació que no va viure la transició amb els que la “van perdre” des de posicions de l’esquerra radical.

La protesta impugnava un pacte constitucional que s’havia anat encarcarant, incapaç d’un aggiornamento que la crisi econòmica feia inajornable a ulls dels fills de la democràcia.

Des d’aleshores, aquesta impugnació des de l’esquerra ha solidificat no només en una representació parlamentària a tots nivells (a partir de 2014) sinó en un discurs que dibuixa la transició com un gran engany a través del qual les forces del règim franquista haurien perpetuat la seva posició de domini sota una aparença de democràcia. I que aquest engany hauria comptat amb l’aquiescència de l’oposició democràtica del moment, que s’hauria “venut” a canvi d’assegurar-se una parcel·la de poder en el nou sistema.

Aquest relat, de naturalesa radicalment contemporània (és a dir, conspiranoic), hauria fet fortuna no només entre les generacions que no han viscut la transició sinó entre una part considerable de les generacions que s’han anat sentint progressivament desencantades amb el resultat d’aquesta transició, a mesura que se n’apagava la flama i se’ls desfeia el lligam emocional construït des dels temps de l’antifranquisme. Una evolució similar pot veure’s en la societat catalana i l’esclat de l’independentisme.

A la impugnació de la transició “per l’esquerra” li mancava la reacció, és a dir la impugnació “per la dreta”, que és el que han posat de manifest amb gran terrabastall els resultats de les andaluses. Si pels primers la transició fou la continuació del franquisme amb un altre rostre, pels segons va significar obrir la porta a la voladura d’Espanya, principalment per la qüestió territorial, però no només.

Si hom mira l’ideari de Vox hi trobarà el programa polític de la dreta que va perdre la transició. Hi són tots els fantasmes: avortament, feminisme, “libertinaje”, autonomies. De la mateixa manera que hi ha hagut un renaixement del programa de l’esquerra que va quedar fora del pacte original (república, dret d’autodeterminació), ara també reneix el de la dreta, reencarnat en la figura d’un Cid campeador que pretén corregir els "excessos" comesos en aquests quaranta anys.

Com s’explica tot plegat? Per moltes coses, algunes que escapen a l’àmbit estricte del sistema espanyol, d’altres consubstancials al pas del temps i algunes que són conseqüència del tacticisme partidista.

La impugnació de la transició a Espanya no és diferent del que passa a qualsevol país del món ara com ara, sobretot arran de la crisi terminal de l’Estat social. El sentiment d’estafa que senten bona part dels espanyols és similar al que experimenten els francesos que voten Mélenchon o Le Pen, els italians que donen suport als 5 Stelle o a la Lega o els alemanys d’AfD i Die Linke. Fins i tot, els americans de Trump o de Sanders. L’autoritat ha caigut, en part perquè els seus discursos s’han convertit en paper mullat i la confiança que reclamava s’ha esvanit a ulls d’una part important de la societat.

D’aquí que és normal que una part dels espanyols d’avui es preguntin si la transició va valer la pena, si el que tenen avui realment respon al que esperaven aleshores. Al cap de molta de la gent que va viure la transició ressona el “no és això, companys, no és això”, ja sigui perquè s’esperaven una democràcia més igualitària, una Catalunya més lliure o una Espanya més unida. Des de qualsevol posició ideològica és possible sentir-se defraudat, quaranta anys més tard, pel resultat del procés democràtic.

El pas del temps és un altre factor important. Però no és només el pas del temps, que en si no té cap importància. És la incapacitat que hi hagut per part del sistema d’implicar les noves generacions en el pacte original, de fer-les-en partícips. No només a través de reformes en la constitució sinó en l’explicació de la transició a la democràcia. A Espanya la política sempre s’ha considerat com quelcom de mal gust que calia mantenir lluny de les criatures. D’aquí que hagi quedat completament al marge de la formació dels nous ciutadans, com quelcom vergonyant (més vergonyant que l’educació sexual, que sí que s’imparteix als instituts).

La transició no ha estat una cosa viva, que es transmetia, que s’heretava, de la que es parlava i discutia. Lluny d’això, la transició ha ocupat un espai al mausoleu, al panteó dels dies històrics, esculpida en marbre, immune a la crítica. D’aquí que les noves generacions hagin preferit les explicacions alternatives, molt més llamineres precisament perquè contradeien la sacrosanta versió oficial, que només acceptava la veneració.

Que la Constitució (i la transició a l’engròs) no s’hagi pogut tocar no vol dir que no s’hagi tocat més del que sembla. Els últims vint anys s’ha viscut un procés d’apropiació del pacte original per part del PP, fins a l’extrem que avui ser “constitucionalista” equival a donar suport a una certa lectura del text constitucional que no té tant a veure amb la literalitat del propi text com amb la relectura que n’han fet els conservadors (precisament els que no hi van estar del tot d’acord fa quaranta anys).

Aquesta interpretació del pacte original expulsa bona part dels partidaris de la reforma i fa que un partit com Vox, que defensa coses molt allunyades de l’esperit de la transició, es pugui presentar com una força “constitucionalista” sense cap problema aparent (i amb l’aquiescència de PP i C’s). A diferència de l’esquerra, la impugnació de la transició de la dreta es fa des de dins, fent-la passar per “constitucional” quan precisament és una revisió de dalt a baix del pacte de la transició.

El cicle electoral que han iniciat les andaluses acabarà de dibuixar un escenari de fractures creuades que projecta un nus d’aparença irresoluble pels propers anys. D’una banda, una esquerra esmicolada entre els defensors d’un pacte original, de contorns difusos i de reforma incerta, i una altra esquerra que proposa una esmena a la totalitat d’aquest pacte, esmena que coincideix, si més no retòricament, amb l’independentisme català. I a l’altra banda, una dreta que, tot i presentar-se formalment dividida, coincideix en la relectura restrictiva del pacte i la necessitat d’esmenar-ne algun aspecte (clarament, el territorial).

El 2011 l’esquerra va impugnar la transició, tot reclamant-ne una revisió crítica que enfortís alguns dels elements que la necessitat del conces va deixar al calaix. Set anys més tard s’ha consolidat un revisionisme des de la dreta que sembla estar guanyant la partida del relat a l’esquerra. I qui pot guanyar, no pacta. La “vella dama” de la correlació de forces, com fa quaranta anys, segueix explicant-ho tot.

foto: El Español

26 d’octubre 2018

La política sentimental



 
Fa tres dies la Comissió Europea va tirar enrere el projecte de pressupostos presentat pel govern d’Itàlia, i automàticament el vicepresident Salvini va sortir a contraatacar, dient que la Comissió no havia atacat un govern sinó “un pople” i amenaçant sense embuts (marca de la casa, Salvini està en campanya permanent).

L’interessant de les seves paraules fou (com sempre) l’argument que va utilitzar. Va dir que el no de la Comissió als pressupostos és d’aquelles coses que fan “irritar” els italians (“sono cose che fanno irritare ancora di più gli italiani”). Va utilitzar l’expressió “irritar”. No va parlar de la sobirania del parlament italià, no va plantejar una qüestió econòmica sobre el paper del dèficit públic com a incentivador de la recuperació econòmica (ho podria haver fet). Res d’això. Va parlar que la comissió havia “irritat” els italians.

Més enllà de l’evident connotació electoral a pocs mesos de les eleccions europees, les paraules de Salvini són una mostra (una més) d’una deriva que ha pres tota la política, no només a Europa sinó a tot el món. Aquesta deriva és la que porta de la fredor tecnocràtica a l’escalfament sentimental. La política d’ara, la de la post-crisi, és una política sentimental, que busca la mobilització de l’electorat no en base al contrast de projectes sinó a la incitació dels seus sentiments, a la reacció sentimental d’un electorat que se sent enutjat o ofès, agreujat, temorós, esperançat... En política, els tecnòcrates han donat pas als demagogs, de la mateixa manera que la creença en el progrés tecnològic ha deixat pas a la conspiranoia servida per internet.

Certament, la política sempre ha tingut un component emocional. En el fons la política, sobretot la política democràtica (però no només ella), implica un flux de confiança entre la ciutadania i els dirigents polítics, i aquesta confiança es basa en bona part en emocions.

Ara bé, les emocions són reaccions puntuals de gran intensitat, són esclats momentanis que responen a accions externes, a reaccions a alguna cosa de l’exterior que ens commou. Els sentiments, en canvi, no són això. Els sentiments no són un esclat fugisser sinó una disposició profunda envers alguna cosa, que no depèn de l’acció d’aquesta. El sentiment no és una reacció momentània sinó quelcom que ens constitueix, que forma part de nosaltres, que ve de dins, per dir-ho d’alguna manera.

Quan algú diu ara que la política s’ha tornat emocional i ho critica dient que abans (quan?) era racional (és a dir, segons aquests, millor), crec que comet un error de base. La política sempre ha estat emocional. El canvi que s’ha operat en els últims anys en la política no té a veure amb les emocions, sinó amb els sentiments. No vivim en un estat emocional permanent, extasiats, reactius, en constant electro shock. No és això el que fa la política d’aquests temps nostres. Ni tan sols el procés independentista ha aconseguit mantenir en continu èxtasi la seva parròquia.

El que fa la política ara és apel·lar a l’interior de cadascú d’una manera més profunda, menys espasmòdica. La política s’infiltra en la bombolla autosuficient en la que vivim cadascú de nosaltres per tocar aquella fibra interior, profunda, sentimental. És una derivada del que anomenen la “política de la identitat”, que és meitat derivada de l’individualisme radical de la nostra societat (la que neix el 1979) i meitat derivada de la crisi dels grans projectes polítics omnicomprensius.

La nostra és una societat d’individus amb els sentiments a flor de pell, que s’expressen com a tals perquè es volen autèntics, únics. Evidentment que aquests individus s’agrupen, formen part de projectes, però ho fan des d’aquesta individualitat radical, no com quelcom que els ve donat sinó com quelcom que trien des de la seva llibertat. La pertinença llavors és excessiva, vital, extrema, s’hi implica la pròpia vida de la persona, és un compromís existencial.

La política el que fa és adaptar-se a aquest nou context governat pels sentiments, per la seva exposició constant. Les xarxes socials són, en bona part, grans abocadors de sentiments, no d’informació o coneixement, que també, però menys. El trencament de les fronteres de la privacitat ha inundat tots els aspectes de la societat d’ofesos i d’agreujats, que passegen el seu interior com a bandera, com a expressió de la seva individualitat, que no pot ser atacada.

El que fa la política sentimental és prendre aquesta pornografia sentimental escampada per tots arreu i utilitzar-la en benefici propi. Forçar els sentiments fins a dur-los a un cul de sac impossible. Perquè els sentiments tenen una característica fonamental, i és que són de fàcil inflamació però són molt difícilment extingibles. Quan els sentiment són duts a l’extrem apareix la frustració, que també és utilitzada políticament (que li diguin a Trump).

Si ens fixem, el debat “tècnic” ha desaparegut pràcticament de la conversa política i ha estat substituït per l’apel·lació sentimental, pel greuge o la reivindicació del que hom és o del que hom se sent. Ara no es fan lleis, es fan decrets sentimentals, pressupostos sentimentals. Tot apel·la a l’interior, tot pretén mobilitzar a partir de l’interior: reivindicar la pròpia història (la personal o familiar), ofendre’s, reparar greuges històrics que s’entenen com a personals (tot i que hagin passat fa dos segles). Els sentiments, la reivindicació dels sentiments (individuals o col·lectius) ho impregna tot.

Mireu si no l’enquesta del CEO del gener. Es demana als entrevistats quins sentiments els van provocar esdeveniments com la consulta del 1-O, la DUI o l’aplicació del 155. No se’ls demana si consideren bé o malament aquests fets, o si hi estan d’acord o en desacord. Se’ls demana si aquests esdeveniments els van provocar molta o poca ràbia, por, orgull, vergonya o il·lusió. Pra demoscòpia sentimental.

Aquests són els vectors de la política dels nostres temps davant la desaparició dels projectes, de la sensació que no és possible un projecte diferent del que domina l’escena des de 1979. Si no és possible confrontar propostes, confrontarem sentiments, clans, tribus. És el signe del nostre temps. La victòria del ofesos.

El problema és que els sentiments en si mateixos són l’antítesi de la política democràtica. No és possible negociar sentiments, pactar sentiments: et canvio el 10% del meu greuge per un 15% de la teva por. Els sentiments es tenen o no es tenen, es combaten potser, es comparteixen. Però no poden ser objecte d'acord o de pacte. L’exacerbació sentimental com a base de l’acció política ens porta indefectiblement a la confrontació, que és exactament on som.