13 de setembre 2018

Diada 2018: i ara, què?





La concentració independentista que se celebra cada onze de setembre permet fer una radiografia de l’estat d’ànim del moviment i de les perspectives polítiques més immediates. Com sempre, la manifestació d’aquest any va ser un èxit absolut de convocatòria. Més enllà de les xifres que donen els uns o els altres, és indiscutible que l’independentisme és capaç de mobilitzar un contingent humà molt nombrós, el més nombrós del país. I això per sisè any consecutiu. Èxit indiscutible, doncs. Al costat d’això, l’acte familiar organitzar per C’s a la plaça del rei (“viva el rey!”) no va passar d’una acció testimonial que només tenia sentit com a marc per a què els mitjans recollissin les declaracions dels seus principals dirigents.

1. Diades i diades

La concentració independentista va tornar a protagonitzar la diada, doncs, per sisè any consecutiu, però no totes les diades independentistes han estat iguals. Per al votant independentista és un fix al calendari, una mena de trobada anual, un acte d’agermanament on es retroben les famílies i els amics. Al votant independentista li serveix com a constatació de la seva força numèrica, i alhora com a constatació que el moviment manté intacta la seva capacitat de convocatòria.

Una altra cosa és l’efecte polític de les diades. Si comptem les set concentracions que hi ha hagut fins al moment (des de 2012), es poden fer dues llistes en funció de les repercussions que han tingut en l’escenari polític. En una llista podem col·locar les diades amb efectes polítics, i a l’altra les que no n’han tingut. En surten quatre a la primera llista i tres a la segona. Gairebé meitat i meitat.

Les diades “polítiques” han estat les de 2012, 2014, 2015 i 2017. La primera perquè va provocar l’avançament electoral d’aquell any, només dos anys després de començada la legislatura. El president Mas va voler recollir l’esperit d’una mobilització que va sorprendre els propis partits que l’havien convocada, amb l’objectiu d’assegurar-se una majoria que el “blindés” front a un PP que feia una any (desembre 2011) acabava d’assolir una amplíssima majoria absoluta al Congrés. El resultat ja el coneixem: CiU va perdre dotze escons, ERC en va guanyar onze i la CUP va entrar al Parlament amb tres.

El 2014 la concentració va ser el preàmbul de la consulta del 9 de novembre. Aquella fou la diada del “president, posi les urnes” de Carme Forcadell. L’efecte polític fou immediat. També ho va ser un any després, quan les forces independentistes van situar la diada com el tret de sortida de la campanya electoral de les primeres eleccions “plebiscitàries”, les de Junts pel Sí. També va tenir efectes la diada de l’any passat, que fou l’inici de la “tardor calenta” de la consulta del primer d’octubre i la declaració d’independència del 27.

Al costat d’aquestes diades amb efecte polític, les dels anys 2013, 2016 i l’actual es poden considerar diades “neutres” des del punt de vista polític. La del 2013 va servir per constatar que l’independentisme mantenia la capacitat de convocatòria de l'any anterior, tot desmentint les opinions interessades que el titllaven de soufflé. Fou (com totes) un èxit de participació i d’organització, però no va comportar un canvi significatiu en l’agenda política. I el mateix pot dir-se de la concentració de 2016, de nou un èxit de convocatòria, però que només va servir per constatar que l’independentisme seguia mobilitzat quatre anys després del 2012.

Veient la seqüencia de les set concentracions organitzades per l’independentisme s’observa una mena de lògica d’alts i baixos, si es consideren els efectes polítics de les diferents diades. A una diada amb resultat polític en segueix una de “neutra”, que va seguida per una de “política”, i així successivament. Com si, més enllà del manteniment de la capacitat de convocatòria, inalterable al llarg dels set anys, hi hagués una seqüència en forma d’onades. El moviment independentista només ha estat capaç de mantenir-se precisament perquè ha sabut (o no li ha quedat més remei) donar a la seva base incentius per mantenir-se mobilitzada. L’independentisme pot permetre’s una diada “neutra”, però no dues de seguides.

En aquest sentit la diada d’aquest any s'ha de considerar la ressaca de l’any passat. Ha estat una diada de retrobament després dels fets de la tardor de 2017. El votant independentista ha sortit al carrer com cada any, però aquesta vegada sense altre objectiu que sortir al carrer i constatar, per tant, que segueix sent un grup enorme, i enormement mobilitzat. Res més (i no és poca cosa). Els discursos previs del president Torra no han definit un horitzó clar, no hi ha eleccions a convocar, no hi ha un full de ruta definit. Reivindicació, commemoració i cap a casa.

2. Consensos i dissensos

La concentració d’aquest any ha servit, com deia, per testar l’estat de les coses en el món independentista, i en aquest sentit, s’ha posat en evidència una situació complexa. El bloc independentista mai no ha estat homogeni. És massa gran per ser monolític. Ara bé, sempre hi ha hagut una idea que aixopluga tots els membres del bloc, sense que les diferències (d’estratègia, de perspectiva) hagin emergit a la superfície. O com a mínim, no entre la base independentista. Històricament, hi ha hagut diferències entre les direccions dels partits, explícitament entre el món convergent i ERC, però aquestes no han penetrat en el votant.

Aquesta diada, però, ha posat en evidència fondes diferències entre les bases. Òbviament, s’han explicitat també consensos, que permeten mantenir el bloc unit a pesar de tot. Dos consensos, principalment: els presos i exiliats i el primer d’octubre. Aquests dos elements cohesionen el món independentista amb gran solidesa. No hi ha discussió. D’aquí que les darreres concentracions (i la diada n’és un exemple) hagin girat al voltant de la situació dels presos, que és un element no només aglutinador de l’independentisme sinó que li obre les portes d’altres espais (el dels comuns notòriament, com demostra Ada Colau lluint el llaç groc).

De tota manera, per sota d’aquest consens clar, apareixen les diferències. Diferències que es fan explícites arreu: al discurs de Paluzie, a les xarxes socials. Possiblement és la manca d’horitzó, la sensació que el moviment s’ha estancat després de l’accelerada de l’any passat, el que fa que part de la base independentista es pregunti “i ara què?” i no obtingui resposta, o n’obtingui vàries de contradictòries.

Mai abans la base independentista s’havia mostrat tan dividida sobre el que s’ha de fer a partir d’ara. L’estratègia de “fer república”, defensada per Puigdemont i la CUP front a una aproximació més pragmàtica per part d’ERC i altres sectors, aglutina una part de l’independentisme de base, però no tot. És el sector més actiu i més agressiu, sobretot contra aquella part del mateix independentisme que no segueix aquesta línia. Segons algunes dades podrien rondar el milió de votants, és a dir, al voltant de la meitat de tot el vot independentista.

A l’altra banda, el sector que no combrega amb l’estratègia dels durs, i que també suma prop d'un milió, pateix l’assetjament d’aquests i la manca de definició d’un horitzó a curt i mig termini. Aquest és el segment que, de forma reiterada, expressa que acceptaria una sortida negociada al conflicte i alhora manifesta una opinió crítica amb tot el que va passar després de la consulta de l’1 d’octubre, i especialment com va acabar la cosa. 

Segons l'enquesta del CEO sobre el context polític de gener, només el 45% dels que declaraven voler que Catalunya esdevingui un Estat independent creien que el nou govern de la Generalitat hauria de "seguir amb la via unilateral cap a la independència". Un 42% creia que el govern havia de "buscar un acord bilateral amb el govern central", i fins i tot un 6% considerava que havia d'abandonar el procés i participar a la reforma constitucional i del sistema de finançament.

Aquesta diferència tan marcada a la base és una novetat, però no vol dir que l’independentisme s’estigui trencant, ni molt menys. Participaran com un bloc monolític en les commemoracions del primer d’octubre i sortiran a manifestar-se a favor de la llibertat dels presos i del retorn dels exiliats. Però no més enllà.

3. Desig i realitat 

Més enllà de les mobilitzacions massives, les últimes setmanes han posat enm evidència un problema de fons de l’independentisme, una mena de miratge en el que ha viscut i que ara, aparentment, s’estaria esvaïnt. Ho va fer Joan Tardà al Congrés ("Si hay algún independentista ingenuo o estúpido que cree que puede imponer la independencia al 50% de catalanes que no lo son, es evidente que está equivocado") i el president Torra ho va rematar als matins de tv3 el dia següent, tot dient: “Em nego a acceptar que no tinguem la majoria social suficient”. 

Un dels errors de fons de l’independentisme aquests anys ha estat creure que el país al que legítimament aspirava ja era el país real. Només calia evidenciar-lo, treure’l a la llum. En aquest miratge “els catalans” volien la independència. Només una petita part, negligible, es negava a assolir “la llibertat”. La tasca dels dirigents polítics consistia simplement en donar forma a l’aspiració amplament majoritària del poble.

Possiblement la diferencia de fons dins de l’independentisme no sigui al voltant de l’estratègia a seguir els propers mesos, sinó (i això va al fons del fons, a l’essència, de la qüestió) sobre quin és el país realment existent, si el somiat per l’independentisme o l’expressat a les eleccions del passat desembre. Si el país és només el que es mobilitza (ho va dir Torra a la diada: “els catalans hem tornat a sortir als carrers”) o ho és també el que no surt al carrer, però que existeix.

El debat de fons a l’independentisme és aquest. I és un debat fonamental. Perquè ens hi juguem el país. Un debat entre els que no volen sacrificar el país que existeix al que ells volen i els que sembla que considerin que la independència val més que Catalunya.

foto: europapress.es

17 de juliol 2018

Tot està en l'aire



Ens hem endinsat en un nou territori després de sis anys de trepitjar terra coneguda. Els resultats del 21D i el canvi de govern a Madrid han modificat els equilibris que s’havien anat solidificant amb el procés, de tal manera que ara bona part del cos electoral a Catalunya està en l’aire, impossible saber on prendrà terra, per qui optarà en el proper cicle electoral, a qui confiarà el vot.

És la dada més rellevant de l’enquesta de Gesop que ha publicat El Periódico: gairebé la meitat dels entrevistats (46%) no mostra intenció de vot a cap partit, és a dir o s’abstindrà, o votarà en blanc, o (el grup més nombrós) es mostra indecís. Compàs d’espera, doncs. Tot és en l’aire. El gruix dels decidits ha caigut a plom. Ja ho anunciava l’últim baròmetre municipal de Barcelona.

Més enllà de les dificultats que això suposa per al càlcul d’estimacions de vot (un negoci d’alt risc ara mateix), l’enorme quantitat de vot no decidit és la prova més evident que alguna cosa ha passat en els últims mesos, que ha alterat els equilibris als que ens havíem acostumat.

És interessant descobrir en la sèrie històrica dels sondeigs d’El Periódico altres moments similars al present. Moments en els que s’observa un percentatge inusual de vot no decidit a votar cap dels partits. Se’n distingeixen tres d’aquests moments: 1999, a les portes del cicle que ha de començar a acabar amb el regnat de Jordi Pujol; setembre de 2012, just després de la primera diada independentista massiva i a les portes d’unes eleccions on, per primer cop, es va viure un fenomen de transvasament de vot important a l’últim tram de la campanya (el famós transvasament de CiU a ERC que va desbaratar les expectatives d’Artur Mas, i en última instància va provocar el gir copernicà dels nacionalistes cap a l'independentisme); i setembre de 2014, just després de la irrupció de Podemos en el panorama estatal (eleccions europees del maig) i de l’abdicació de Joan Carles I, que encetava l’interregne on encara som.

Aquests tres moments pretèrits coincideixen amb canvis profunds en l’oferta partidista i de la distribució del vot entre els diferents partits. Són “canvis d’època”, el pas d’un període d’estabilitat a un nou període, diferent de l’anterior. Les enquestes actuals ens estan anunciant l’adveniment d’un moment similar? Tot fa pensar que sí. Precisament ahir s’anunciava el naixement d’una nova força política, que ha de venir a ocupar l’espai de Junts per Catalunya, el primer partit pop-up del país, una organització efímera, muntada a poc temps de la cita electoral i desmuntada menys d’un any després.

La creació, culminació, implosió i reconversió de Junts per Catalunya en menys d’un any ens explica on som (i potser cap a on anem): partits ad hoc que es formulen com agregacions d’organitzacions preexistents i de persones no adscrites, reunits al voltant d’una causa el més concreta possible i per a una convocatòria puntual, i que desapareixen amb la mateixa rapidesa que han aparegut, ja sigui perquè han assolit l’objectiu amb el que van ser creats o (com el cas de Junts per Catalunya) perquè aquest objectiu no s’ha assolit i cal reformular-lo.

Som a les portes d’un canvi?

L’escenari polític català des de 2012 es construeix al voltant de l’aglutinació de forces al camp independentista (o neo-independentista). Forces que provenen del suport històric als partits del camp (netament ERC i les CUP, i CiU des del gir de 2012) i afegits provinents principalment de l’antic espai d’atracció del PSC al centreesquerra catalanista. Conjuntament, aquest bloc (perquè és un bloc) oscil·la al llarg dels últims cinc anys i mig entre el 45 i el casi 50% del vot.

L’altra meitat del cos electoral no es configura com un bloc, sinó que es compon d’un espai intermedi, sotmès a una pressió creixent per cadascun dels extrems, i d’un bloc que es configura al voltant de la màxima d’aturar la independència, amb aportacions puntuals (21D) de segments de vot que habitualment no participen a les eleccions al Parlament.

Malgrat que es pugui considerar un bloc, ja que persegueix un objectiu comú i fins i tot pot arribar a crear ofertes conjuntes (Junts pel Sí el 2015, la nova Crida Nacional ara?), l’independentisme no és homogeni, ni molt menys. Hi ha gradacions, que sovint queden amagades per la tensió del moment. Si es grata, s’observa que no tots els membres d’aquest bloc hi han arribat per les mateixes raons ni estan disposats a mantenir-s’hi fidels amb la mateixa força.

En primer lloc, hi ha un nucli dur del bloc, els de pedra picada, que no ho són tant pels anys que fa que són independentistes (els “de tota la vida”) sinó per la disposició a fer passar l’objectiu de la independència per damunt de tot (literalment). Curiosament, aquest nucli dur està compost en una bona part de conversos, alguns d’ells conformaven l’antiga base pujolista dels vuitanta i noranta, reconvertits a l’independentisme la tardor del 2012. Persones d’edat, la majoria jubilats, nascuts a Catalunya de pares que també hi han nascut, catalanoparlants. Conformen la force de frappe cívica del bloc, la base de les concentracions, manifestacions, i circulació a xarxes (sobretot via whatsapp i facebook) de bona part de la propaganda independentista.

Aquest segment és possiblement l’element de canvi més significatiu que hem tingut a l’escenari polític català els darrers anys, pel que ha suposat de translació de l’eix d’equilibri des de posicions de catalanisme (o de nacionalisme pragmàtic) a posicions clarament independentistes. En aquest sentit cal recalcar que no han estat principalment els joves els que han modificat la composició dels espais polítics a Catalunya, sinó que precisament han estat els més vells, més concretament aquest segment (numèricament important) dels antics votants pujolistes convertits a l’independentisme.

Aquests comparteixen el nucli dur independentista amb els “de tota la vida”: més joves, amb certa sobre-representació del rerepaís, situats més a l’esquerra.

La resta de l’independentisme no ho és tant per conversió com per agregació, i aquesta ha estat la virtut del moviment, però també el seu punt feble. L’independentisme ha sabut aparèixer en aquests anys com l’única resposta a una situació que s’assumia com a insuportable per una part considerable de la població. La “utopia disponible” de què parlava Marina Subirats.

Una part considerable del que fins ara hem dit bloc independentista està formada per electors que trobaven en la independència la fórmula de protestar contra el govern central i, en general, l’Estat i la seva deriva autoritària i “neofranquista”. Aquest element, sàviament utilitzat pels independentistes a través de referents de gran potència visual i evocativa, ha estat l’element fonamental per agregar al bloc un segment que li ha fet fregar el 50% del vot a les eleccions al Parlament el 2015 i el 2017.

La convivència dins de l’independentisme d’aquests dos segments, els durs i els "tous", ha estat relativament fàcil gràcies a l’actuació del govern del PP i dels organismes estatals, les accions dels quals han jugat com aglutinador del conjunt del bloc. Això no vol dir que no hi hagi hagut tensions internes, principalment derivades de la pugna entre ERC i els hereus de CDC pel domini del bloc. Pugnes ben evidents abans de les eleccions de 2015 i la constitució de Junts pel Sí, que es van tornar a reproduir durant la tardor calenta de 2017, especialment a finals d’octubre, durant la campanya i posteriorment arran dels intents d’investidura de Puigdemont.

Precisament la batalla gens dissimulada entre carlins i republicans al si del bloc independentista ha modificat les posicions tradicionals de les forces dins del camp, tot component un sector dur configurat per la CUP i per la part de JxCat d’obediència puigdemontista, i un sector pragmàtic que aglutinaria ERC i en part el PDeCat.

La moció de censura a Mariano Rajoy de l’1 de juny va deixar en evidència aquesta nova composició. Però l’accés al govern del PSOE sembla haver provocat un terratrèmol sord en l’electorat que fins ara optava per les formacions independentistes. Més concretament en aquella part del bloc que s’hi havia afegit no tant per voler la independència sinó per utilitzar aquesta per “obligar Madrid” a asseure’s i negociar. Aquest és l’element nou que ho trastoca tot, i que podria estar al darrere de l’augment del vot no decidit.

Tant Pedro Sánchez com Quim Torra saben que es disputen el mateix vot, no tant per aconseguir-lo pels seus partits, sinó per mantenir-lo o no dins del bloc independentista. Si guanya Torra, l’independentisme seguirà tenint el 45% del vot, si guanya Sánchez caurà per sota del 40%, potser es quedarà en el 35%. I això canviaria completament l'escenari.

Torra sap que ha d’anar amb peus de plom en aquesta nova etapa. Ha de mantenir fort el nucli dur del bloc alhora que es disputa amb ERC el primer lloc. Per això donarà forma organitzada a la seva proposta política, que ja no pot passar només per la restauració del govern Puigdemont (cosa que s’ha vist impossible). Ha de mantenir la retòrica “republicana” i acostar-se a la CUP tant com pugui, tot i que això provoca un transvasament intens cap a aquesta d’ex-votants de JxCat.

Però alhora Torra i els seus entenen que tot l’entramat s’aguanta només si són capaços de mantenir dins del bloc (encara que sigui votant a ERC) a aquests votants que han optat per les forces independentistes com a resposta a l’immobilisme de l’Estat. A aquests votants no els mou “fer república” sinó intentar un acord. Però un acord pot fer fugir als durs. Només si el fracàs del diàleg és imputable a Madrid podrà mantenir (i reforçar) dins l’independentisme a durs i no durs. Torra va a la Moncloa i alhora espera que el judici a la cúpula del procés li serveixi d’excusa per fer saltar el diàleg pels aires.

L’estratègia de Sánchez va encaminada precisament cap al mateix objectiu, però en sentit invers. El nou govern vol afeblir l’independentisme exactament al revés del que va intentar (si és que mai ho va intentar) el PP. Sánchez és conscient que existeix aquest independentisme no independentista, i sap quina és la via per desmantellar-lo. Ofereix diàleg i intenta posar a Torra en una situació insostenible entre els durs de “república o república” i els que podrien acceptar un nou estatus. L’objectiu de Sánchez és refer els equilibris a Catalunya per la via de reforçar el mig, aquell espai majoritari fins a 2012 que en part va afegir-se a l’independentisme per reacció.

Les dades de les enquestes ens poden estar indicant això: s’ha encetat la disputa per l’ànima d’aquest segment electoral, que ara es manté a l’expectativa, observant, engruixint el grup de vot no decidit. No és menor. Són més de sis-cents mil electors, suficient per modificar els equilibris que s’han anat forjant des de 2012. Si des de llavors l’independentisme ha fregat el 50%, amb l’espanyolisme en el 30% i el mig en un raquític 20%, ara podríem estar davant de la possibilitat d’una modificació significativa d'aquests equilibris, el que canviaria profundament l’escenari polític català dels últims sis anys i obriria una nova etapa.

foto: rtve.es