19 de novembre 2013

La “jefa”



Els últims esdeveniments de la política espanyola tenen nom i cognom: Rosa Díez. Ella és a l’origen de les preses de posició dels dos partits grans en les últimes setmanes. Díez ha aconseguit que PSOE i PP ballin la música que ella toca, que corrin a la cursa per definir qui és més espanyol. Certament, la situació a Catalunya l’ha ajudat, però no és menys cert que ella i la seva UPyD (seva en el sentit més literal del terme) han sabut situar-se al centre de l’escenari estatal i fer que tothom li balli l’aigua i li rigui les gràcies. I això amb només cinc diputats i poc més d’un milió de vots.

Que Rajoy es trobés diumenge passat els seus joves de Nuevas Generaciones cantant el futbolístic “yo soy espanyol, espanyol, espanyol” és culpa de Rosa Díez. El PP ha estat el primer a apuntar-se a l’estela de la líder d’UPyD. En part perquè els plantejaments de Díez lliguen amb els plantejaments tradicionals dels populars, però també perquè les enquestes demostren que UPyD és la principal beneficiària de les pèrdues dels de Rajoy. Segons l’últim CIS d’octubre, el 4% dels votants del PP de 2011 ara optarien per Díez. En percentatge semblen pocs, però representen prop de mig milió de vots. A més, hi ha més de dos milions de votants populars indecisos, que podrien estar temptats d’optar pel discurs nacionalista sense complexos d’UPyD. Si ho fessin, la victòria popular a les propers eleccions estaria seriosament compromesa. D’aquí que el PP es llenci de cap a competir per aquest espai.

El tema, de fet, no és nou. El 2008 Díez ja va demostrar als de Rajoy com se les gastava. Dels tres-cents mil vots aconseguits per UPyD en aquella convocatòria, pràcticament la meitat venien del PP (segons l’enquesta postelectoral del CIS), i pràcticament tots els recollia a la comunitat de Madrid, on els de Díez aconseguien fer-se un lloc donant veu a la denúncia de la reforma estatutària catalana.

El 2011 va ser el PSOE la víctima de l’ascens d’UPyD. Mig milió de vots socialistes haurien anat a engrossir les arques de Díez i els seus (CIS postelectoral 2011), el que suposa pràcticament la meitat del resultat d’UPyD en aquella convocatòria. I tot i que ara el PSOE només cediria a UPyD un percentatge testimonial del seu vot (un 2,5%), la competència de Díez en el terreny de les idees és clara. I també ho és la seva força.

Va ser una iniciativa parlamentària d’UPyD el que ha desencadenat la darrera (?) disputa interna entre els socialistes. La proposta dels de Díez, un regal enverinat per a mostrar la feblesa dels socialistes en la defensa de la unitat d’Espanya, va fer reaccionar la vella guàrdia del PSOE, provocant el canvi de vot a l’última hora i la divisió amb els diputats del PSC. Les rèpliques d’aquell terratrèmol han arribat fins el PSC, tot forçant un gir copernicà dels socialistes catalans en relació al dret a decidir, disfressat de gran victòria sobre el sector crític en el consell nacional extraordinari el cap de setmana passat.

És doncs Díez i la seva agenda la que està movent els fils de la política, no només a Espanya, sinó també a Catalunya, ja que la despenjada del PSC tindrà conseqüències en el possible èxit del “procés”. Cal apuntar a la culata de Díez el premi de fer baixar el PSC de la majoria a favor de la consulta, i també cal assignar-li l’èxit de situar el PSOE (malgrat les apel·lacions al “federalisme”) més en sintonia amb el PP que amb les forces catalanistes.

És Rosa Díez qui fa girar la política espanyola per allà on més li convé, erigint-se en el mascaró que conté l’onada sobrianista a Catalunya, en l’últim reducte de l’Espanya unida, i obligant PP i PSOE a seguir-la en aquesta cursa. Pot ser que no en tregui un gran rèdit, però és evident que ha aconseguit col·locar el seu missatge front a un PP i un PSOE desorientats. La “jefa” guanya.

12 de novembre 2013

El centre no és el que era

Hi ha una lectura de la conferència política del PSOE d'aquest cap de setmana en clau d’espais ideològics, que defensa que la “radicalització” dels socialistes els allunya del centre, és a dir de la majoria que, gràcies a aquest moviment, estaria a punt per caure en braços del PP. Ho diuen en portada dos dels diaris conservadors de Madrid (ABC: El PSOE regala el centro al PP i La Gaceta: El PSOE renuncia al centro).

La idea no és esbojarrada, però em temo que sigui obsoleta. És més pròpia dels anys noranta que del moment actual, més adient als temps en els que la socialdemocràcia europea assajava la “tercera via” (sí, ja hi va haver una tercera via) definida per Giddens i Tony Blair, que consistia a conquerir el favor de les classes mitges, enriquides després de vint anys de millores econòmiques (des de la crisi de 1979) i de transformació de les antigues fàbriques dels seus pares per modernes oficines.

Aquelles classes mitges, aquell centre de Blair (i de Schroeder, que el 1998 tenia com a lema de campanya precisament "Die neue Mitte", el nou centre), eren els fills dels obrers industrials del miracle europeu, dels trenta anys de prosperitat que va acabar amb les crisis dels setantes. Aquelles classes mitges covades en la ofensiva ideològica conservadora de Tatcher i Reagan dels vuitanta, que va aconseguir trencar els lligams de la vella societat industrial.

Aquest és el mateix centre que va conquerir Aznar el 1996, urbà, postindustrial i pagat de si mateix. Un centre que es definia políticament per la seva indefinició, per la volatilitat dels seus plantejaments. Un centre que presagiava l’eclosió dels “nous rics” de principis de segle, de la "reconquista" espanyola d'Amèrica Llatina amb "all included" a Playa Bávaro.

Aquest centre ja no existeix. O més ben dit, el centre segueix existint, però és un altre centre. La crisi l'ha canviat. La classe mitjana li ha vist les orelles al llop i s’ha tornat més “dura” en els seus plantejaments, menys frívols, si es vol. El centre té por. Por al futur, por a no poder fer front als compromisos que van adquirir quan  es creien rics. Tenen por a perdre el status, a la precarització (la que ja viuen els seus fills i a la que ells s’enfrontaran quan es jubilin).

És un centre desorientat, que exigeix respostes i no les troba, que s’ha vist abandonat per aquells que deien defensar-los. És un centre que recela, quan no directament detesta, dels polítics que fins ara ocupaven l’escenari (ho diu a cada nova enquesta).

Aquest centre és el que nodreix les files del nacional populisme arreu d’Europa, és el que es desconnecta de les institucions que fins fa dos dies semblaven inamovibles. És el centre i no només el lumpenproletariat el que compra el discurs fàcil del cap de turc (l’immigrant, Europa) a França, al Regne Unit, a la civilitzada Alemanya. És el centre el que trenca les costures de la “hibernació constitucional” a Espanya perquè busca una manera de no caure en el forat negre en què s’ha convertit l’escala social ascendent de fa deu anys.

Aquest nou centre és el que no ha trobat respostes als seus neguits per part d’uns partits als que percep còmodament instal·lats a les institucions, còmplices del sistema que ens ha dut fins aquí i incapaços de donar a l’angoixa de la classe mitjana empobrida la més mínima resposta  (més enllà d’apuntar-se als discursos xenòfobs o de balbucejar llocs comuns).

Aquest centre nou busca algú que li doni aixopluc i seguretat. De fet, el centre sempre ha buscat això. La diferència és que ara no es fia d’aquells que tradicionalment li han proporcionat protecció. Ni d’una dreta que l’envia als inferns de la precarització mentre li promet una recuperació que mai no arriba, ni d’una socialdemocràcia que no té altra cosa per oferir-los que l’espantall retòric de l’Estat del benestar, que ella mateixa va ajudar a desmantellar durant els anys de l'“exuberància” financera.

Potser el PSOE ha perdut definitivament la credibilitat per reconquerir les classes mitges, però el gir ideològic que ha pres en aquesta conferència és possiblement l’única manera que té d’intentar no acabar arraconat. I que no s’enganyin els estrategs de la dreta, el temps de l'alternança automàtica entre PSOE i PP està en vies d'extinció.