17 de desembre 2021

"Maragall i el govern de la Generalitat: les polítiques del canvi"

* Aquest text és una aproximació a la meva intervenció a la presentació del llibre "Maragall i el Govern de la Generalitat: les polítiques del canvi", organitzada per la Fundació Catalunya Europa i RBA.


Aquest és un llibre prodigiós perquè, malgrat ser un balanç informat, extens i intens, d’una obra de govern, es llegeix amb passió. O com a mínim, aquesta ha estat la meva experiència. No és només un llistat de polítiques, de totes les accions, les vicissituds, els plans, les apostes (de vegades –massa vegades- no reeixides). Els diversos autors han aconseguit que el lector visqui un exercici immersiu en un episodi de la nostra història col·lectiva, el relat (disculpeu-me el mot) del primer govern d’esquerres i catalanista.

Un advertiment: aquest llibre no és una hagiografia del primer tripartit. No pretén ser-ho, i és d’agrair als autors que evitin la temptació. A les seves pàgines es desplega la història d’aquest govern amb llums i ombres, cruament de vegades, sense escatimar crítiques a la seva acció o a algunes de les iniciatives que va intentar dur a terme. Té molt mèrit, sent com és una iniciativa d’una entitat tan estretament vinculada a la figura del president Maragall, i veient el nivell de hooliganisme y goupisme que es gasta pel món, que s’hagi volgut afrontar la tasca d’explicar el govern Maragall des de la neutralitat. Neutralitat, tot s’ha de dir, no exempta d’estima, el que encara fa més remarcables les crítiques.

Per a mi, que em confesso membre d’aquella generació Maragall dels que ens vam fer grans entre els jocs i la seva presidència, la lectura d’aquest llibre ha estat un RETROBAMENT. Ha estat com si obrís una capsa i hi descobrís velles fotografies que no recordava haver guardat. M’he retrobat amb uns anys que em semblaven molt llunyans, malgrat no hagi passat tant de temps (avui precisament, 16 de desembre, fa divuit anys que el Parlament va investir Pasqual Maragall president de la Generalitat).

Sobre l’experiència dels governs d’esquerres i catalanistes s’ha estès un gran silenci. En part, certament, per l’acceleració que ha patit la política a casa nostra (i arreu) els últims anys. L’huracà en el que ens hem vist immersos al llarg de l’última dècada ha deixat en un passat nebulós els governs Maragall i Montilla. Però no només. Hi ha hagut un silenci interessat que ha caigut damunt del tripartit com una llosa, una voluntat d’esborrar el que podria considerar-se un error, o com assenyala Vallès al prefaci, “un parèntesi accidentat” o “una intrusió anòmala en la història de la Generalitat”.

Aquest llibre, doncs, vol ser un RESCAT, a parer meu. El rescat d’una experiència que ha quedat oblidada, o pitjor, que ha estat blasmada fins a convertir-la en una caricatura. En això el llibre és clar, i remarca unes claus que podrien explicar-nos el per què d’aquest voler silenciar i ridiculitzar l’obra del govern Maragall. Tres elements van apareixent al llarg del llibre: l’ambició, el canvi i la frustració.

AMBICIÓ. La paraula apareix en les primeres línies tant de la introducció com de l’epíleg. Una ambició forassenyada potser, com escriu algun autor. Una ambició que va més enllà, en qualsevol cas, del càlcul, i en aquest sentit com a mínim imprudent, si el que es busca per damunt de tot és mantenir-se en el govern. Una ambició, en qualsevol cas, que neix del convenciment de Maragall que Catalunya necessitava un canvi profund per encarar nous reptes.

CANVI. El govern Maragall no suposa un simple moment d’alternança després de vint-i-tres anys d’hegemonia dels governs de CiU. És un projecte de canvi i transformació profund de les polítiques i de la manera de fer política. En part, és un intent d’adequar la gestió del govern català a les noves coordenades mundials, com diu Ubasart. En part, és un intent de renovar accions polítiques gastades, anquilosades, després de més de vint anys d’inèrcia dels governs Pujol. Pràctiques clientelars, com diu Miralles de Imperial quan parla de les polítiques socials, que havien tocat fons a la legislatura 199-2003.

Però el canvi que planteja el govern Maragall va més enllà, molt més enllà, perquè pretén descompondre els fonaments del que ha estat la visió pujoliana de la Generalitat i del país. En aquest sentit, Maragall arriba a la presidència duent sota el braç un projecte de país nou i diferent, com assenyala Muñoz, responsable del capítol d’introducció.

Què proposa aquest nou projecte per a Catalunya? Dues qüestions essencials. D’una banda, deixar enrere la relació de convivència en la distància (la conllevancia d’Ortega, l’obligació de suportar-se) entre Catalunya i Espanya per establir una relació d’interdependència, que també inclogui Europa. Si el pujolisme consistia en preservar l’esfera catalana de la influència externa, per preservar així el poder incontestat de CiU a Catalunya, la visió de Maragall és la de la mútua influència, de la interpenetració: Catalunya vol influir a Espanya, Catalunya vol fer Espanya, i espera que Espanya influeixi a Catalunya, que en formi part, que s’hi comprometi. I el mateix a Europa.

Això suposa un gir de noranta graus respecte de l’etapa Pujol. Però no és una invenció de Maragall. És l’ideari canònic del catalanisme. És el “fil roig i daurat” que esmenta Vicente Rufí parlant del planejament territorial. Transformar Espanya, no donar-li l’esquena. D’aquí que la reforma estatutària s’entengui com un pas en la transformació necessària d’Espanya sencera, com assenyala Ubasart. Transformació que encara està pendent.

El segon element del projecte és la claredat, que s’esmenta arreu del llibre. Claredat com a pacte escrit, com a acord públic. Tot el contrari de la política de Pujol, que es desplegava millor entre bambolines, el que li permetia tenir més marge d’acció, a canvi de no afrontar els grans canvis, anar fent la viu-viu, el “peix al cove”. En aquesta lògica l’aposta de Maragall per la claredat, que s’expressa no només en la reforma de l’estatut sinó també en l’acord pel finançament (Rivera), i també en els plans d’ordenació territorial (Vicente), prioritza els interessos generals per damunt dels propis, quelcom que Pujol mai no hagués entès i que, possiblement, és en part a la base del final abrupte de la presidència Maragall.

FRUSTRACIÓ. El tercer concepte que sura al llarg del llibre és el de l’oportunitat perduda, l’oda inacabada, en totes les seves derivades. Una frustració que neix de la curta durada del mandat presidencial de Maragall, les polítiques del qual certament van continuar en els quatre anys del president Montilla. Tot plegat, però, sembla poc precisament per l’ambició i el canvi que els governs d’esquerres pretenien. Hi ha una certa sensació de fracàs que apareix al llarg del llibre, ja sigui per accions que no es van poder dur a terme o per l’estigma de la reforma estatutària que d’alguna manera taca (i obscureix) bona part de la gestió del govern.

Possiblement les altes expectatives del govern expliquen aquesta sensació de fracàs, però també hi ajuda la imatge que n’ha quedat, d’aquest govern i en general de tota l’experiència dels governs d’esquerres a la Generalitat.

Es aleshores quan aquest llibre apareix com el que és: una REPARACIÓ. La reparació de la caricatura en què s’ha convertit el tripartit, que ha esdevingut un sinònim de caos i desordre (el famosíssim “dragon khan” de Carretero, que òbviament hi apareix esmentat).

Al llarg del llibre descobrim que, ben al contrari de la imatge que n’ha quedat, l’acció del govern Maragall no fou el fruit d’un seguit d’intuïcions poc raonades (les famoses “maragallades”), ni es pot reduir a l’operació de reforma estatutària. Només des del desconeixement o la mala fe es pot sostenir aquesta afirmació. Contra la segona no hi ha res a fer, contra el primer hi ha aquest llibre. I és en aquest sentit que és una reparació.

L’acció del govern Maragall és qualsevol cosa menys improvisada. Com a mostra el llibre vermell sobre la situació econòmica que s’elabora sota la direcció d’Antoni Castells en la legislatura 1999-2003, que cita Rivera. O fins i tot els escrits del propi Maragall recollits en el magnífic volum “Pasqual Maragall. Pensament i acció” (2017).

La pervivència de la caricatura dels governs Maragall i Montilla, després de divuit anys, no diu tant del que van ser i fer aquests governs com del país que som. Si el tripartit és encara ara una mena de plaga bíblica de la que Catalunya per fortuna es va salvar i que no volem que torni per res del món, és precisament perquè Maragall (i Montilla després) va gosar confrontar una idea profundament arrelada en l’inconscient col·lectiu: que el govern de la Generalitat està reservat a una sola força política (o as una família de forces), que només des d’una posició determinada es pot parlar en nom de Catalunya.

Que aquesta idea pervisqui encara en l’actualitat, que estigui interioritzada en el debat col·lectiu, que formi part del discurs inconscient dels mitjans de comunicació, que encara determini les aliances dels partits polítics, diu molt de la profunditat dels fonaments del mur contra el que es van estavellar les propostes de canvi dels governs d’esquerres i catalanistes.

És per tot això que el llibre és la REIVINDICACIÓ d’un un grup de gent, d’homes i dones que van somiar un país nou i el van voler fer possible. És la reivindicació d’un temps i d’un projecte de país, d’un intent de transformar Catalunya, que va pecar de moltes coses, i que va acabar sucumbint a les resistències, als interessos particulars d’uns i d’altes (dels rivals i dels amics), a una xarxa teixida entre la política i els mitjans, a la pulsió conservadora de la societat catalana, al “ja ens va bé com estem” i a l’arrelament d’una idea de les institucions com a propietat exclusiva d’una part. A vint anys de construcció, en definitiva, d’una idea de “nosaltres” que no ens comptava a tots. Idea que, dissortadament per al país, avui encara continua vigent.