24 de febrer 2017

Apunts de 2017 (2a part): Un sistema clavat




Fa exactament un mes, les enquestes per a les presidencials franceses situaven el candidat conservador, François Fillon, per damunt del 25% a la primera volta, en un frec a frec amb Marine Le Pen. Avui les seves expectatives no passen del 20%, i la seva participació a la segona volta està fortament compromesa. Entremig ha esclatat l’”affaire Fillon”, el cas de suposada contractació irregular de la dona del candidat com a assessora seva a l’Assemblea Nacional (després s’ha sabut que també es van contractar dos fills de la parella a expenses de l’erari públic).

El cas Fillon és l’exemple perfecte de la deriva del sistema en les últimes dècades. En primer lloc, pel que suposa de blindatge del propi sistema, convertit en una maquinària al servei d’una elit corporativa, d’un càrtel que inclou l’elit política, evidentment, però també l’econòmica (en totes les seves vessants i derivades). Un conjunt tancat que es nodreix de les prebendes del sistema i de les seves connexions i coneixences. Un càrtel, en definitiva, perquè es tracta d’un sistema tancat al que només és possible accedir per cooptació i mai per competència. Un oligopoli ben alimentat amb diner públic, ja sigui en forma de salari o de partida del pressupost.

Aquest grup, a més, comptaria amb la protecció dels mecanismes públics encarregats de vetllar pel compliment de les lleis, una part imprescindible del sistema, que garantiria el manteniment del propi sistema en els termes més avantatjosos pels seus integrants. Tot i que sempre pot ser necessari un boc expiatori que mantingui la creença que el sistema és just i atorga càstigs i premis de manera justa i proporcionada (o no tant)*.

Aquesta, òbviament, és una imatge distorsionada de la realitat. Però s’acostaria bastant a la imatge que tenen del sistema molts dels ciutadans amb dret a vot de les democràcies d’arreu del món, sobretot arran de l’esclat de la crisi financera global i de la cronificació d’alguns dels seus efectes.

Més de vuit anys després de l’esfondrament de Lehman Brothers el sistema manté les seves parets mestres. És més, l’elit fa temps que ha sortit de l’esvoranc, mentre que les classes mitjanes (aquells que havien provocat la crisi vivint “per sobre de les seves necessitats”) s’han convençut que trigaran a recuperar els nivells de renda pre-crisi, si és que mai ho fan.

Precisament la “sortida” de la crisi està sent, a ulls d’una part significativa de la societat, l’exemple més clar de divisió entre els que són “dins” del sistema i els que en queden “fora”, entre l’elit i el populatxo.

El problema per a les democràcies és que sovint s’observa com en el conjunt de l’elit s’hi compta l’elit política, les direccions dels partits que suposadament són els representants dels interessos dels ciutadans front els interessos dels “poderosos”. Aquesta és la part perillosa del cas Fillon. L’idea que els nostres representants no ens representen a nosaltres i els nostres interessos, sinó que treballen exclusivament per als seus... i per als dels seus amics.

No és una qüestió que afecti només la dreta, per més que una part de l’esquerra així ho defensi. Bona part del triomf de Trump a les presidencials americanes de l’any passat va ser la d’assenyalar (i aquest cop no era un “alternative fact”) els suports darrera la candidatura de Hillary Clinton. S’hi arrengleraven la major part dels poders fàctics de l’establishment, com ara els bancs d’inversions i les seves principals capçaleres, com el Wall Street Journal. D’aquí que una part de l’esquerra demòcrata acabés no votant per Clinton.

Com va passar amb la crisi, la culpa de la victòria de Trump va ser precisament d’aquests abstencionistes. No va ser de la incapacitat de la candidata demòcrata per plantejar una proposta “votable”. A França, si finalment guanyés Marine Le Pen (cosa molt poc probable... com ho era el triomf de Trump als Estats Units), la culpa cauria damunt dels votants que a la segona volta s’haguessin negat a donar suport al candidat alternatiu, sigui Fillon o Macron.

La imatge que obté bona part de la ciutadania és que el sistema està clavat i l’única sortida que ofereix als electors és la del mal menor front al gran monstre del nacional-populisme. És el que s’escolta per tots els altaveus “seriosos”. El soroll de fons diu: no hem acabat amb els paradisos fiscals, amb les portes giratòries (les de debò, no les caricatures), amb els efectes de l’austeritat, amb la disbauxa bancària, amb la cooptació dels reguladors, amb la desigualtat de tracte per part de la justícia, amb la depreciació de les condicions de vida dels treballadors, amb l’ensulsiada de l’estat del benestar, amb la irrellevància de les institucions europees, amb la col·lusió d’interessos entre el sector públic i el privat, però això sí, cal aturar Le Pen. 

I sí, tenen raó. Però que no s'exclamin si finalment una part del vot acaba decidint no votar. Algú els ho podrà retreure? 

* no puc resistir-me a fer un repàs de les informacions dels darrers dies que podrien interpretar-se sota aquest prisma: el cas Nóos, el de les targetes black, el del president de Múrcia i els relleus a la fiscalia, el cas Gürtel i les seves derivades... Per no anar més enllà d'aquest mes de febrer.

foto: corto74.blogspot.com