29 de febrer 2012

El dogma de quadrar els comptes

El govern central ha recalculat el dèficit públic de l’any passat i li ha sortit un 8,5%. Sorpresa! Han sonat totes les alarmes i ja s’han llençat les gossades a la recerca dels “culpables”. Les comunitats autònomes! Ah, quin gran boc expiatori. Munició per a la “renacionalització”. Les comunitats autònomes, és clar. Tenen transferides les competències més oneroses (sanitat, educació) i un sistema de finançament (totes? No, menys Euskadi i Navarra) que les té permanentment escanyades. Solució? Un sistema de finançament millor? No! tornar a l’Estat les competències transferides. Quina gran jugada.

Però no és només això. Si enlloc de buscar culpables del dèficit ens entretinguéssim una mica a buscar el perquè del dèficit, no ens atabalaríem tant. Perquè la cosa és neta i clara. Hi ha dèficit perquè s’ingressa menys del que es gasta, no? Senzill. Els ingressos d’on venen? Dels impostos. I els impostos, d’on surten? Principalment de l’activitat econòmica. I doncs? Si no hi ha activitat econòmica...

Però n’hi ha més. La part del lleó de la despesa pública són prestacions. Prestacions per atur, per jubilació, despesa sanitària i educació, més els salaris de tot el personal que es cuida d’això. Si no hi ha activitat econòmica no només se’n ressenten els ingressos, sinó que també afecta la despesa. O què és, sinó despesa, el cost de l’atur? I amb cinc milions d’aturats no és una despesa menor. I amb una població envellida que reclama (com són!) pensions, suma que segueix. I si la part dels ingressos se sustenta en els impostos sobre una massa salarial que s'esllangueix...

La situació de crisi és tan forta que ni tenint, com tenim, unes prestacions d’atur raquítiques i unes pensions de misèria (la majoria), no podem dominar el dèficit. Per quadrar els comptes en la situació actual, amb l’economia pràcticament aturada, hauríem d’eliminar de soca-rel els sistemes de protecció, tot conjugant-ho amb l’acomiadament d’uns quants (milers de) funcionaris. Aleshores sí, aleshores ens quadrarien els números. El preu? És el de menys. Simples "danys col·laterals". Una societat de miserables, uns serveis públics de misericòrdia i, això sí, un Estat miraculosament sanejat, escrupolós, clenxinat i emmidonat, llest per passar l’examen del dèficit zero. I què? Ens plourien els milions en crèdits del mercat internacional? Seríem nomenats “PIG del semestre” per les agències de rating? És que li plouen els crèdits a Grècia, que ja ha fet bona part d’aquest camí? No. Acabar amb l’escarransit Estat del Benestar que tenim, desmuntar la sanitat i l’educació públiques, renunciar als sistemes de protecció, ens salvaria, com a molt, de rebre un calbot dels mercats. Però desenganyeu-vos, no ens trauria de pobres. Tot al contrari.

Una nota final. Ahir el gran mestre Joan Tugores deia a la ràdio que si l’esforç que hem fet el 2011 en retallades només ha servit per reduir vuit dècimes el dèficit, potser ens podríem començar a plantejar que aquesta no sembla ser la solució (fins i tot en una anàlisi grollera de comptabilitat simple de cost-benefici, que és el que sembla que s'estila ara). Oi?

22 de febrer 2012

Rien ne va plus

Gran metàfora d’aquesta pàtria nostra la que publiquen avui els diaris (http://www.lavanguardia.com/economia/20120222/54258244129/govern-ofrece-terrenos-viladecans-instalar-eurovegas.html). Sembla ser que el megacasino Eurovegas es construirà a Viladecans, allí on havia d’anar el flamant parc de la indústria aeronàutica, cridat a ser la punta de llança del canvi de model industrial. D’això se’n diu tancar el cercle (i no precisament el virtuós). Finalment, Catalunya ha aterrat, ha deixat enrere els somnis i ha decidit instal·lar-se en el malson. Allí on s’havia de crear un centre d’atracció d’indústria “del coneixement”, d’economia “d’alt valor afegit”, on treballessin els millors enginyers sortits de les universitats que tan graciosament hem finançat entre tots, acabarà acollint un immens complex de ciment on creueristes de tot el món es deixaran els diners (que gràcies a una legislació favorable, sortirà immediatament cap a algun paradís fiscal), deixant aquí les engrunes d’uns salaris de misèria per a uns quants privilegiats, llicenciats universitaris que donaran gràcies a Déu i al govern per oferir-los la possibilitat de ser cambrers, crupiers o mossos amb contracte temporal. Magnífic. Era això, el canvi de model productiu? Era aquest el brillant futur? La gran innovació catalana és afegir al “sol y playa” la ruleta? És aquesta l’“aposta per un turisme de qualitat”? Potser que no calia donar tantes voltes per acabar aquí, oi? Ara bé, potser sí que gràcies al megacasino El Prat serà finalment un hub intercontinental. I potser sí que el sector de l’”oci adult” disseminat al llarg de l’autovia de Castelldefels se’n beneficiarà (tot i que no cotitza i no fa créixer el PIB). I potser sí que millor tenir cent mil cambreres, porters, netejadors, aparcacotxes i mossos que carretegen maletes, que cent mil aturats (que, a més a més, costen un dineral a la caixa comuna). Però per arribar aquí no calia universalitzar els estudis superiors, ni malbaratar recursos fent que els “pobres” estudiessin, ni cansar les famílies fent-les aguantar els fills a casa mentre estudiaven màster rere màster. Només calia seguir el full de ruta dels Plans d’Estabilització de 1959: “sol y playa” i treball de baixa qualitat i (sobretot!) barat. En mal moment ens vam desviar de la recta via i vam creure que podríem ser un país europeu, amb una massa laboral formada, indústries competitives, recerca i innovació, talent... Tot allò que, vist des d’avui, fa riure (o plorar). No us equivoqueu. La nostra fita és ser Marroc! És el destí que sempre ens ha tingut reservat l’elit econòmica del país, feliç de tornar als vells bons costums: reforma laboral salvatge i càrregues policials. Si és que ho volem tot, sanitat i educació públiques i de qualitat, com si no ens adonéssim que el nostre destí és seguir sent un país de pandereta. O de tenora, que fa més de casa.

10 de febrer 2012

Clima favorable

Arran de la sentència que inhabilita el jutge Garzón, tres reflexions. La primera, que és una sentència “de família”, una venjança privada. Els jutges són humans. N’hi ha molts que li tenien jurada a Garzón. Per enveges, gelosies, alguna trepitjada de peu... Segurament Garzón no ha estat un sant (per molt encens que li llencin els que el volen beatificar en vida... o convertir-lo en màrtir). Segurament ha deixat algun damnificat, algú que li envejava la posició de “jutge estrella”. Algú que, davant la possibilitat d’”empurar-lo” no ha deixat passar l’oportunitat (“ara veuràs”), i segurament ha forçat tot el que ha pogut els procediments per asseure’l a la banqueta i condemnar-lo. Amb Garzón hi havia ganes, es notava.

Però a més de les baixes passions dels jutges com a part de l’espècie humana, també hi ha jugat un paper la ideologia. La carrera judicial a Espanya està trufada d’ultres, i el Tribunal Suprem n’és potser el millor exemple. Si fins i tot un govern tan “radical” com el de ZP va haver de nomenar un president del poder judicial com Carlos Dívar, un devotíssim catòlic de l’Opus Dei. El que s’ha produït a la societat espanyola en els últims quinze anys s’ha donat amb més força en el món judicial: els conservadors no només han guanyat la partida, sinó que han arraconat del tot els progressistes. Algú recorda Jueces por la Democracia? Quina mitjana d’edat tenen els progressistes de la carrera judicial? Hi ha una estratègia des dels corrents més ultres del catolicisme per ocupar les places de jutges i magistrats, i a fe que ho estan aconseguint. El poder judicial és l’última reserva de l’extrema dreta. I part d’això hi ha a la sentència contra Garzón.

La segona reflexió es refereix al cas Gürtel. Què en quedarà? Amb les proves aconseguides amb les gravacions inutilitzades, tinc la sospita (digueu-me malfiat) que s’ha introduït al procés un element que pot servir de sortida per als acusats. Si unes proves no valen, qui pot assegurar que la resta sí? I anar-hi anant fins a l’arxiu de la causa per manca de proves. O com a mínim, la seva prolongació en el temps, mentre els acusats van sortint de la presó amb fiances rebaixades (com ha passat amb el número dos de la trama, Pablo Crespo) i qui dia passa any empeny, i quan arribi la sentència ja els trobarà a tots al Brasil (o a Belice).

I aquí ve la tercera. Malgrat que la justícia té a gala estar per damunt del bé i del mal, no pot escapar-se de la conjuntura. I no és estrany tot el que està passant. I en part s’explica pel “clima favorable”. Exacte, hi ha un “clima favorable” per tot el que passa. Un “clima favorable” que explica l’absolució de Camps, que explica que no es tanqui el judici contra Garzón pels crims del franquisme (malgrat que els únics que segueixen acusant-lo són els de Manos Limpias), que explica també que la fiscalia de l’Estat no recorri l’absolució de Camps (“amiguito del alma”) o que el ministre de Justícia (el “moderat” Gallardón) doni carta blanca als jutges per autogovernar-se sense l’emprenyadora tutela de les institucions democràtiques. No dic que la victòria del PP sigui directament responsable de la condemna a Garzón, però sí que ha creat aquest “clima favorable” al sobreseïment d’alguns processos “enutjosos” per a la majoria governant i per un cert “reordenament” (és a dir, un retorn a l’”ordre”) dels pesos en l’àmbit judicial. Coses que en la situació anterior no s’haguessin produït, precisament perquè mancava el “clima favorable” que es dóna ara.