29 d’octubre 2015

Grans paraules al servei de petits interessos

La política d'avui, aquí i arreu, no té base, no s’aguanta sobre un pilar sòlid, no té un projecte al que aferrar-se. Només és gest i teatre i només persegueix seguir, sense més, sense plantejar-se més objectiu que el mantenir-se. Però per fer-ho es val com mai de l'èpica, de la grandiloqüència i de plantejaments maximalistes. És la paradoxa dels nostres temps, de la política impotent, que no pot fer res, i per a què no se li descobreixi el truc fa el fatxendeja, crida i gesticula sense parar. Precisament perquè no té res a fer, precisament perquè les seves accions (o no-accions) no tenen conseqüències, són només fum, retòrica buida.

Portem tres anys de procés i seguim allà on érem. No ens hem mogut ni un pam, per molt que diguin els exegetes del procés. La pressa i els interessos inconfessables malmetran el projecte independentista. Perquè és veritat que el temps juga a favor de la causa per la independència. El relleu generacional dels vells pels més joves du a un increment lent però constant (tectònic, com diria el mestre Molas) del pes de l’opció independentista, però a la majoria no s'hi ha arribat ara, com es va veure el 27s. La independència avui no compta amb la majoria... encara.

Però els actors del drama tenen pressa. Uns perquè creuen que mai no es tornarà a produir una conjuntura tan favorable com l’actual. Altres perquè volen salvar-se (és a dir, salvar els càrrecs i la posició). Tots tenen pressa. Però la pressa combina malament amb els processos polítics de llarg abast, que requereixen temps i paciència, molta paciència. I això és el que no tenen alguns. I això és el que, a la llarga, pot acabar malbaratant el procés i fent que la independència sigui impossible (com a mínim per a aquesta generació). Alguns dels líders del moviment independentista s’haurien de preguntar si no li estan fent un mal a aquest moviment, si no l’estan menant a un carreró sense sortida precisament perquè volen ser ells els protagonistes del fet, volen ser ells els que pugin al balcó per proclamar la república catalana. El moviment independentista ha crescut molt, s’ha fet fort i és l’actor polític hores d’ara més important del país (perquè és dels únics que té un projecte polític), però encara no és majoria. Encara no. Segurament més endavant. Segurament en uns deu anys, quan l’imparable moviment tectònic del relleu generacional venci l'equilibri de la balança social. Ara encara som al moment de construir, d’acumular forces, de fer camí. Ítaca encara queda lluny.

Però hi ha pressa. En part perquè es vol aprofitar el moment, perquè se suposa que part del suport a la independència podria perdre’s en una situació menys favorable (els independentistes donant suport a la teoria del soufflé?). Ara hi ha pressa. Una pressa que no obeeix al projecte sinó a la conjuntura, als interessos, a la batalleta d'uns i altres, a la politiqueria. I això afebleix el projecte i el pot portar al fracàs. Es declara solemnement la insubordinació de les institucions catalanes per un simple joc tàctic, per veure fins on pensen arribar els convergents per apuntalar Mas a la poltrona de president. Tan simple, tan estúpid, tan misèrrim com això. Sembla que els dirigents de les CUP han oblidat el que van dir la nit el 27s, que el plebiscit s'havia perdut i que calia perseverar. Una declaració valenta i coherent, que ara s'arracona per jugar a curt. Darrera de la solemne declaració que volen que  aprovi el nou Parlament (retòrica, teatre, gestualitat exagerada d’actors de la vella escola) no hi ha un projecte, no hi ha una idea. Hi ha un trumfo, una jugada, un “órdago” per fer-li suar a Mas la investidura. Un guant que Mas recull sol·lícit perquè li assegura que ell continuarà sent president i que CDC no saltarà en mil bocins, com a bon partit de govern.

CDC no té cap interès a desobeir. No és al seu ADN, per molt que diguin que ara han canviat i que ara sí que "van a totes". La declaració solemne d'insubordinació és el peatge que cal pagar, i CDC fa i farà el que sigui per aconseguir la investidura de Mas (és a dir, per mantenir-se al govern, encara que sigui regalant-ne la meitat a ERC). Si per fer-ho cal acceptar el que diguin les CUP, s’accepta. I si per fer-ho cal anar amb mocador palestí i sandàlies, s’hi va. L’objectiu, l’únic objectiu, es mantenir el govern. Aquest és el sol déu de la seva religió. I per acontentar-lo es fan les ofrenes que calguin i es balla la dansa que toca. L’hemeroteca n’és plena. El mateix Mas va amenaçar amb fer saltar la negociació de l’estatut per l’esment del president Maragall (visionari, com sempre) del 3%. I el mateix Mas va pactar amb Zapatero la reforma estatutària posant-li com a única condició la defenestració de Maragall, per aclarir-li el camí de retorn a la Generalitat. Què no faria ara per assegurar-se la investidura?

Assegurar el govern, aquest és l’objectiu darrere de les grans paraules. Per fer-ho es farà el que calgui. Assegurar el govern i després ja es veurà, perquè a CDC saben molt bé que la vida dóna moltes voltes i ara ets aquí i demà qui sap. L’únic important és aguantar al govern, perquè des del govern es té força i es manté la centralitat, es distribueix el joc. Per a què? Per tenir aixopluc, per aguantar, seguint la màxima d'Andreotti (l'autèntic profeta del pujolisme) que el poder desgasta a qui no el té. Ser al govern per continuar sent imprescindible pels uns i els altres. Fora del govern, CDC no és res i queda totalment exposada als processos judicials que havia aconseguit trampejarperò que ara se li van acumulant i que se li acosten perillosament al moll de l'os.

El govern és el salconduit de CDC per continuar sent l'amo del joc, la banca del casino. Per dir als empresaris que si no hi ets tu vindran els altres i són pitjors. Dir a Espanya que si no hi ets, l’alternativa són les CUP i el desgovern. Dir a les CUP que si no hi ets tot l’envelat se’n va a norris. Intercanviar favors, ser la peça imprescindible del puzle, el node per on passa tot. I així assegurar-se l'endemà, sigui quin sigui. A la república catalana, a la reforma constitucional, al nou país o al vell, amb les CUP o amb Foment, però ser-hi (i fer que t’ho perdonin tot).

Catalunya s’endinsa una mica més en el carreró sense sortida de la retòrica buida a compte d’una independència sense prou suport, pel sol fet que Mas i els seus aspiren al blindatge que els donaria el govern. Alta política de baixos interessos. Quan més petit l’objectiu, més grans les paraules, més histriònic el gest. El problema és que darrere hi anem tots, hostatges entusiastes o rebecs, obligada comparsa d’un partit empetitit, triturat, investigat, en plena fugida cap a no se sap on.

16 d’octubre 2015

El mal necessari


La imputació de Mas, Rigau i Ortega per la consulta del 9N és una acció política, no judicial. Per tant, és una acció que busca rèdits polítics, és a dir electorals. Al PP fa temps que se li en fum utilitzar les institucions de l’Estat per als seus interessos, malgrat que això acabi perjudicant la legitimitat d’aquestes institucions. Ho vam veure amb la utilització del Tribunal Constitucional durant el llarguíssim procés contra l’estatut, origen de l’actual situació política a Catalunya.

En aquell procés demencial ja es va veure que els populars no tenien cap mania en retorçar la legalitat (que diuen defensar) per assolir els seus objectius. Llavors, l’objectiu era tornar al poder, ara l’objectiu és mantenir-s’hi. Tan senzill com això. Qui hi busqui més interpretacions no entén la lògica del PP. Els conservadors es guien segons la interpretació més crua de Maquiavel: fer el que sigui per conquerir el poder i mantenir-lo. Ras i curt. Per fer-ho, tot val. Rebentar els equilibris entre els poders de l’Estat, legislar “ad hoc”, incendiar Catalunya, manipular, fer servir com peons a jutges, fiscals i inspector d’hisenda. Els cadàvers que van quedant a la cuneta del seu gloriós camí són simples víctimes col·laterals, sacrificades a favor d’un únic objectiu: el poder.

Catalunya ha estat una peça preuada d’aquesta estratègia, però crec que ens equivoquem si llegim les accions del PP en lògica catalana. Tenen lògica estatal. El PP fa temps que ha abandonat electoralment Catalunya. No els interessa. No hi guanyaran vots, però sí que els és útil per als seus propòsits. No tant per guanyar vots a la resta d’Espanya (que també), sinó per evitar que el seu principal rival els guanyi.

Al PP fa temps que van entendre que Catalunya és la clau de les victòries socialistes a les eleccions generals. Andalusia es dóna per descomptada, però Catalunya aporta (aportava?) el plus que els cal als socialistes per avançar els populars en el còmput final. La victòria mínima d’Aznar el 1996 no s’explica sense els vuit-cents mil vots d’avantatge de González a Catalunya (que van deixar el milió i escaig d’avantatge d’Aznar en uns pírrics dos-cents mil), i la segona victòria de Zapatero el 2008 es deu única i exclusivament al vot català (el milió d’avantatge del PSC sobre el PP, que va donar la volta a l’avantatge popular a la resta de l’Estat).


Diferencial de vot entre PSOE/PSC i PP a Catalunya, Espanya sense Catalunya i el total d'Espanya
Eleccions generals 1993-2011 (en xifres absolutes)

De fet, no és nou. El 1999, és a dir fa setze anys, en un estudi d’Isidre Molas i un servidor, concloíem que el diferencial de vot socialista entre les eleccions autonòmiques i les generals es devia principalment al suport dels electors catalanistes al PSC en les segones eleccions. És a dir, en aquell paper explicaven que el vot dels socialistes a les eleccions generals era més catalanista que el vot de les autonòmiques, on el PSC s’enfrontava a una força clarament espanyolista i de dreta. El 1996 González salva el resultat del PSOE de la catàstrofe precisament pel suport del vot catalanista, com tres anys abans el vot d’aquest sector li salva la presidència (a Catalunya els socialistes tripliquen l’avantatge sobre el PP respecte de la resta d’Espanya). I el mateix succeeix el 2008 (amb l’estatut ja al TC) amb Zapatero.

Sembla evident que a Génova van entendre perfectament el paper cabdal del vot catalanista en les victòries socialistes a les eleccions generals (sembla evident també que a Ferraz no ho van entendre, i sembla que encara no ho han entès). Així, la utilització del Constitucional per carregar-se l’estatut tenia un objectiu polític evident: tallar el suport del vot catalanista al PSOE en unes noves eleccions generals. És a dir, evitar situacions com les de 1993, 1996 i 2008, quan el catalanisme havia salvat el resultat socialista. Evidentment, el PP tenia altres motius per sentenciar l’estatut, però sospito que el principal fou aquest.

I seguint aquesta lògica tan utilitarista es pot entendre que el govern Rajoy insisteixi a mantenir viu el “problema català”amb la impugnació del president Mas i projectar-lo fins al 20-D. No és tant que el PP aconsegueixi guanyar vots amb el tema (que també), sinó que evita que els socialistes puguin plantejar les eleccions en base a la divisòria esquerra-dreta, PSOE-PP, Sánchez-Rajoy, que els és més favorable... sobretot a Catalunya.

La tàctica de Rajoy parteix de dues idees simples però òbvies: primer, qui guanyi el 20-D governarà, i segon, el PSOE no podrà guanyar sense el vot català. Simple i evident. La disputa d’aquestes eleccions està en quin partit (si PSOE o PP) quedarà primer. Tothom coincideix que cap partit tindrà majoria absoluta, però és evident que no és concebible que el que quedi segon pugui desplaçar el primer, malgrat que compti amb els suports necessaris. La cultura política espanyola no està preparada per un escenari d’aquest tipus. Pot donar-se (i de fet s’ha donat) a nivell municipal o autonòmic, però no es donarà a nivell estatal. No encara. Per tant, el que quedi primer, governarà (ja veurem amb quins suports i ja veurem qui encapçalarà el govern). Així doncs, la clau d’aquestes eleccions serà quedar primer.

I aquí és on entra Catalunya. Els socialistes no poden eixugar l’avantatge del PP a la resta de l’Estat sense comptar amb un bon resultat a Catalunya, és a dir, sense comptar amb el suport d’una part significativa del vot catalanista, que continua sent la majoria electoral del país. I aquest vot no optarà per les llistes socialistes si segueix viva la confrontació sobre la independència, perquè precisament des de fa cinc anys (des de la sentència del TC) bona part d’aquest vot ha anat evolucionant cap a posicions independentistes o properes a l’independentisme, com es va veure el 27-S.

D’aquí que a Rajoy li convingui mantenir viu el debat. No tant perquè amb aquesta tàctica el PP aconsegueix molts vots a la resta d’Espanya (que sí, però no seran suficients per compensar les pèrdues), sinó perquè evita que el PSC torni a aconseguir penetrar en l’electorat catalanista, i compensi l’avantatge que el PP aconseguirà al conjunt de l’Estat.

Evidentment, l’estratègia popular no està exempta de riscos. D’una banda, obre la porta a C’s, que és el gran beneficiat de la mobilització del “no” (com es va veure el 27-S), però a Rajoy no l’importa que els de Rivera tinguin una posició forta al Congrés dels Diputats. De fet, els pot ser útil per al a governació futura. L’interès primer del PP és superar al PSOE, després ja es veurà.

Un altre risc de la tàctica popular és enquistar el “problema català”, però ja fa temps que això al PP no importa gaire. Fins i tot, les conseqüències de la impugnació de Mas poden tenir una derivada interessant per a Rajoy. La metamorfosi del president des del número quatre de la llista de Junts pel Sí al martiri patriòtic posa pressió a les CUP per investir Mas, i a Rajoy al final sempre li interessarà més tenir a Palau un Mas reforçat que un Mas en mans de les CUP. Pel que pugui venir després del 20-D.