18 de desembre 2019

Aires de 2005



La política aquests dies és un circ de dues pistes. La que concentra més llum és la menys decisiva. La que domina és l’altra, la que queda a la penombra. La pista aparentment central és la de la investidura, a l’altra, la fosca, la decisiva, es juga el domini de l’independentisme català entre ERC i JxCat (per posar nom a aquest magma boirós en què s’ha convertit el món postconvergent).

La investidura de Pedro Sánchez no es juga a la taula de la negociació entre PSOE-PSC i ERC. El que s’hi tracta té un destinatari que no s’asseu a la taula. Els negociadors el miren de cua d’ull. La part d’ERC no deixa de sentir el seu alè al clatell. Cada gest, cada concessió, cada petita passa, es mesura en la reacció del món postconvergent, en la possible resposta de Puigdemont, de qui els republicans escruten els silencis tant com les declaracions.

La partida de debò no es juga a la taula on s’asseuen els negociadors. Es juga a l’altra pista, on ERC i JxCat es disputen la victòria d’unes eleccions que no han estat convocades i que ningú sap quan es duran a terme. Però tothom, i especialment ERC, sap que seran en el moment que decideixi Puigdemont, és a dir en el pitjor moment per als republicans.

És per això que ERC necessita blindar-se. I aquí és clau la pista central. Si ERC tingués garantida la victòria sobre JxCat en les probables eleccions al Parlament, la negociació seria bufar i fer ampolles. Però ERC no té segura la victòria i les seves possibilitats depenen en part dels seus rivals (dir-ne socis de govern després de l’acord fiscal amb els comuns ja és excessiu).

D’aquí que la negociació amb els socialistes ha de permetre els republicans presentar-se davant el conjunt del món independentista com els clars vencedors del pacte, perquè del contrari JxCat posarà en marxa la maquinària electoral amb un sol i contundent missatge: ERC ha donat els seus vots als socialistes gratis. Ja ho van assajar a les eleccions generals de novembre, i no els va anar malament del tot.

Aquest escenari, i la por d’enfrontar-se altre cop a Puigdemont a les urnes (que ja va sortir vencedor el 21D i a les europees de maig), és el que més temen els negociadors republicans. I per això pujaran l’aposta. Si Sánchez accepta potser Puigdemont es repensa la convocatòria electoral i para el rellotge. Si Sánchez no accepta, ERC podrà carregar-li les culpes. En qualsevol de les dues hipòtesis, tot continuarà com ara.

El problema és si els socialistes accepten. Llavors tremolor de cames i suor freda a Calàbria. És el que ha passat avui. Estirabots i tornada a la taula. Res està pactat, no farem un pas enrere. Al retrovisor la imatge d’un Puigdemont que demà pot quedar lliure i confortablement assegut al seu escó de l’Europarlament. Malson a ERC.

La situació actual ja la coneixem. No és nova, l’hem viscuda al llarg del procés. La competència entre ERC i les diferents reencarnacions convergents explica molts dels camins que ha pres la política a Catalunya en els últims anys. Les decisions preses per uns i altres moltes vegades han obeït més a la pugna pel liderat de l’independentisme entre ells que a la pròpia dinàmica del procés.

Però aquests dies recorden poderosament el que va passar durant la primera meitat de 2005, quan es negociava la reforma de l’estatut d’autonomia al Parlament. La pugna entre ERC i CiU, amb aquesta última estirant de la corda per fer que els republicans trenquessin el govern d’esquerres, va dominar la negociació, la va segrestar, convertint la reforma de l’estatut en l’excusa per forçar unes noves eleccions que donessin l’oportunitat a CiU de tornar al govern de la Generalitat (eleccions que finalment es van produir, però no van dur Mas a palau).

Al final l’estatut sortint era el de menys (com ho és ara la legislatura i la possibilitat de permetre un govern de les esquerres a Madrid). L’objectiu era assegurar el retorn de CiU a la Generalitat, d’on l’havia fet fora el vil “tripartit” (els lladres de Ferrussola), com ara l’objectiu és assegurar el manteniment de JxCat a la presidència.

El final de la història és conegut de sobres. La negociació estatutària es va convertir en una subhasta a l’alça de trampes que col·locaven els convergents per fer caure ERC, que es veia obligada a anar-los a l’encalç i pujar l’aposta, per no semblar menys agosarats. Drets històrics, autodeterminació, nació... ERC va acabar abandonant el govern i demanant el no “crític” al projecte de reforma, que Mas havia acabat pactant amb Zapatero a canvi del cap de Maragall. L’estatut resultant va néixer tocat i repudiat per tothom (tret de Maragall), per més que ara ningú no ho vulgui recordar i s’esgargamelli contra la sentència del TC, convertida en el començament de tot plegat.

Aires de 2005. Dos que es barallen, els mateixos dos que aleshores. La investidura és l’excusa, com llavors ho era l’estatut. La clau és a la pista que queda a l’ombra, on s’intenta dirimir la mateixa pugna des de fa catorze anys.

foto: ccma.cat

15 de novembre 2019

10N: cansament i polarització

Les eleccions generals del passat diumenge poden interpretar-se en base a dos elements: el cansament de part de l’electorat pel fet que fos una convocatòria (una altra) repetida i la polarització de l’escenari polític al voltant de la crisi territorial. Evidentment, hi ha altres interpretacions possibles, tan vàlides com aquesta, o més.

Cansament i polarització no són elements isolats sinó que es relacionen. La polarització d’alguna manera anul·la el cansament, o l’efecte del cansament en els votants. I el cansament, al seu torn, només es dóna entre aquells votants que opten per opcions que no es troben als extrems de l’eix en què s’articula el conflicte polític principal (en aquest cas, la crisi catalana).

Cansament

Si hom mira les dades observa que el cansament s’ha centrat en els votants de l’esquerra i en part del vot a Cs. En el primer cas semblaria evident que el fracàs de la investidura i la consegüent convocatòria electoral ha pesat en una part del vot tant dels socialistes com d’UP. Conjuntament l’esquerra hauria perdut un milió de vots respecte de l’abril. Un milió que hauria anat a parar a l’abstenció, un cop descomptats els tres-cents mil que hauria recaptat Más País, provinents pràcticament tots de PSOE i UP, i concentrats majoritàriament a Madrid.

La desmobilització d’aquest segment de vot de l’esquerra no només s’hauria produït com a resposta a la manca d’acord entre PSOE i UP per fer govern, sinó també pel domini en l’agenda electoral del tema català, un tema que no mobilitza especialment l’electorat d’aquests partits.

El cas de Cs és encara incert, a manca de dades postelectorals, però es podria sospitar que la part del seu vot d’abril que marxa a l’abstenció (prop d’un milió també) es correspon a la facció més moderada, descontenta possiblement amb el gir a la dreta del partit. És interessant, tanmateix, que aquest vot no es transvasi a cap altra formació (els socialistes, per exemple), sinó que prefereixi quedar-se a casa.

Aquest moviment, juntament amb la desafecció de part del seu vot i la manca d’atracció significativa entre el votant d’UP, explica el fracàs de l’estratègia del PSOE en aquestes eleccions repetides, que l’havia de portar a consolidar una posició més forta de cara a una propera investidura.

Polarització

Com s’observa amb les dades, el cansament no ha afectat els partits situats als extrems del tema principal al voltant del que ha girat la campanya d’aquesta convocatòria, la crisi territorial. Ni les forces independentistes catalanes ni la dreta espanyola s’han vist afectat pel cansament inherent a una convocatòria repetida (només Cs l’ha patit, i ja hem dit que possiblement fos la part menys extrema del seu vot).

La polarització de l’escenari, que ha anat creixent al llarg de la campanya arran de la sentència del Suprem i els aldarulls posteriors, ha blindat el suport als partits amb una posició més nítida respecte de la crisi catalana. Ni els independentistes ni la dreta han patit una desmobilització significativa del seu vot d’abril.

Tanmateix, la polarització ha tingut dues conseqüències en aquests grups de partits. D’una banda, ha provocat una esllavissada de vot cap a les opcions més radicals dins de cada bloc. De l’altra, ha impermeabilitzat les fronteres dels blocs. Expliquem-ho.

Radicalització intra-bloc

Tant entre les formacions de la dreta estatal com entre les independentistes s’observa un patró similar en aquesta convocatòria respecte de l’abril. A la dreta s’aprecia un increment del suport a Vox (gairebé un milió de vots nous), que prové clarament de Cs i potser del PP. És un moviment que respon a la sentència del TS i tot el que ha vingut darrera. Les dades de les enquestes preelectorals són molt evidents. Abans de la publicació de la sentència s’observava un cert retorn del vot des de Vox al PP, un moviment coincident amb la naturalesa repetida de les eleccions i que apuntava a un escenari similar a la repetició de 2016: reforçament del partit principal del bloc (“vot útil”). Un cop es fa pública la sentència, però, el doll de vot que anava de Vox als populars s’atura i desfà el camí. És aleshores quan les estimacions del PP s’estanquen i Vox comença a pujar meteòricament. Els ultres no només recuperen el vot que els estava marxant, sinó que comencen a rebre vot de Cs de manera exponencial (també, però menys, del PP).

Entre les forces independentistes també s’observa un moviment similar. La CUP, que concorria per primera vegades en unes eleccions generals, es beneficiava del transvasament de vot provinent d’ERC. En part és un vot de retorn, que no havia optat pels cupaires a l’abril senzillament perquè no es presentaven, però també és un moviment nou, de vot d’ERC que comença a veure en la CUP una opció més sòlida, més radical, en el context generat arran de la sentència. D’aquest moviment també sembla treure’n profit JxCat, el que provoca que el vot d’ERC caigui, incapaç de frenar la fuga a la CUP i de penetrar en l’espai de suport dels ex-convergents.

Impermeabilització dels blocs

A ERC, i al conjunt de l’independentisme, també l’afecta la segona conseqüència de la polarització: la impermeabilització de la frontera del bloc. Les dades no mostren un transvasament sòlid cap a l’independentisme des dels comuns. Els prop de setanta mil vots que perden semblen engruixir l’abstenció, tal i com li passa a UP al conjunt d’Espanya. Semblaria clar que la polarització, l’augment de la tensió els dies posteriors a la publicació de la sentència, hauria tingut un efecte de tancament del bloc independentista, tot impedint-li créixer en espais propers. El conjunt del vot a les forces independentistes només ha crescut set mil vots des de l’abril, de manera que la millora del seu resultat en termes de percentatge sobre vot vàlid no es deu a un increment real dels seus suports sinó al descens del vot, per la desmobilització dels seus contrincants (clarament l’esquerra i Cs).

Als independentistes els ha passat el mateix que al PSOE. Els espais que podrien haver sumat han preferit marxar a l’abstenció que transvasar-se. De la mateixa manera que això posava en dubte ‘estratègia socialista, també suposa un pas enrere de les forces independentistes, que preveien que la publicació de la sentència els suposaria una oportunitat (esperada durant dos anys) d’incrementar el seu suport (“ampliar la base”) en aquells sectors que, tot i no compartir l’objectiu final, sí que es mostraven d’acord amb el suport als presos i en contra de la judicialització del “procés” (netament, els comuns). És difícil preveure un escenari millor per a l’independentisme per incrementar significativament el seu suport més enllà dels seus límits.

La "síndrome d'ERC"

L’escenari que ens deixa aquesta convocatòria compta amb menys possibilitats per a les solucions que el que teníem després de les eleccions d’abril. La repetició electoral ha jugat en forma d’embut, reduint les possibilitats de desbloqueig. D’una banda, perquè l’increment de suport a les opcions més radicals deixa poc espai retòric a una entesa De l’altra, perquè el pes dels radicals al Congrés resta pes a les opcions que podrien entrar en el joc de l’acord.

Un tercer element sembla clau. El transvasament dins dels blocs de les opcions moderades (si considerem el PP moderat, en qualsevol cas més que Vox) cap a les extremes situa les primeres en una posició difícil, ja que qualsevol moviment cap a la moderació els podria suposar una nova minva de suport. És clarament el cas del PP respecte de Vox. Però també l’és d’ERC respecte de la CUP i JxCat. D’aquí que els republicans no ho tinguin fàcil per entrar al joc de les negociacions per facilitar una investidura (ni tan sols amb UP al govern).

ERC ha sofert una bona esgarrapada a la Catalunya interior, precisament allí on es disputa l’hegemonia en el camp independentista. Els republicans no aconsegueixen l’objectiu que es van marcar al llunyà 2003 i que van acariciar a les europees de 2014 (l’any que ho va canviar tot). En aquelles eleccions ERC va veure que era possible convertir-se en la forca dominant en el camp independentista i aquest ha estat l’objectiu que han perseguit des d’aleshores. Per fer-ho, havien de poder obrir forat amb els ex-convergents, un forat evident i sostingut, però no ho han aconseguit. A les autonòmiques de 2015 van haver de claudicar i fer coalició (Junts pel Sí), al 2017 Puigdemont els va guanyar la partida, a l’abril semblava que tornaven a deixar JxCat a distància però a les europees d’un mes després altre cop Puigdemont els va superar. Aquest cop han vist com disminuïa l’avantatge aconseguit fa sis mesos, i JxCat es mantenia i fins i tot avançava, aparentment immune a l’aparició de la CUP.

El fantasma del 21D persegueix ERC i la bloqueja, bloquejant al seu torn l’arena espanyola i la catalana.


* aquest text és la versió escrita de la meva intervenció a la taula rodona d'anàlisi dels resultats del 10N que es va fer el dijous 14 de novembre, organitzada per l'ICPS i el Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs.

13 de setembre 2019

Costos intangibles


La discussió sobre la conveniència o no de repetir les eleccions generals s’ha centrat, majoritàriament, en els possibles resultats electorals d’aquests comicis, en els costos i els beneficis per als diferents partits en termes de representació parlamentària, i de retruc en les possibilitats que obriria la repetició electoral de conformar un govern, és a dir de desllorigar el bloqueig en el que ens trobem des de les eleccions del 28 d’abril.

Les enquestes (altre cop les pobres enquestes) s’han alçat com els únics barems capaços de donar amb la resposta a la pregunta de si caldria o no caldria repetir les generals. Ho han fet en tremes quantitatius, és a dir, en funció de quina podria ser la conformació del Congrés que sortís d’aquesta hipotètica repetició. Qui pujaria? Qui baixaria? I en funció d’això, a qui l’interessa la repetició electoral? Quin en trauria benefici? I per damunt de tot, donaria una majoria capaç de conformar un govern? Ens situaria, la repetició electoral, més a prop de la sortida del túnel?

Les pobres enquestes especulen, intenten definir un escenari aproximat al que podria acabar donant una nova elecció el 10 de novembre. La majoria apunten les mateixes tendències, percentatge amunt, percentatge avall. Els socialistes millorarien lleugerament els resultats d’abril, també milloraria el PP després de l’ensorrada. A l’altra banda, UP, C’s i Vox retrocedirien. Cap d’aquests moviments, però, sembla inapel·lable, ja que la majoria se situen per sota del 5%. Tendències. Desplaçaments del vot lògics, previsibles, que responen a una situació d’estancament que no se sap cap a on acabarà evolucionant.

Per tant, en el moment que es concreti de quin cantó cau la partida, les cartes es barallaran de nou. Si finalment hi ha investidura i govern (del tipus que sigui) el més probable és que es mantingui l’escenari actual a l’espera del que passi durant la legislatura. Si es confirma la repetició electoral hi haurà moviments, impossible saber de quina magnitud, però l’escenari canviarà i el que ara sembla clar no ho serà tant.

Quan això passi, no culpeu les enquestes. Mai no han servit per saber què votarà la gent abans que aquesta gent decideixi què votar. Mentre no se sàpiga del cert que es repeteixen les eleccions no tindrem un dibuix clar del que pot passar el 10 de novembre. I aleshores ja serà massa tard per fer-se enrere. Aquest és el drama del moment actual. Si algú decideix llençar-se a la piscina ho haurà de fer sense estar segur de trobar aigua.

La decisió sobre la repetició electoral, doncs, implica costos. En escons i vots, en oportunitats, en desgast. Però aquests són costos que es poden calcular (tot i que no preveure del tot). No serà fins la mateixa nit del 10 de novembre que podrem saber si la convocatòria electoral haurà estat un encert o no, en funció dels escons que perdin o guanyin cadascuna de les forces. Aleshores podrem blasmar els que ho van poder evitar i no ho van fer (i han perdut vots i escons) i elogiar els que van triar la repetició electoral i han millorat les seves posicions.

Però hi ha costos que només podrem conèixer a llarg termini i que ens serà impossible de comptabilitzar. En percebrem l’ombra a les enquestes d’aquí un any o dos, n’intuirem la presència al nostre entorn immediat, a les converses de la gent. Aquests són els costos intangibles, aquells que no apareixeran mai en el balanç, però que tenen més importància, en termes sistèmics, que tots els escons que es guanyen o perden.

Perquè la democràcia no és un sistema de sumes i restes, és una troca d’afectes entrellaçats, un subtil equilibri de confiances, esperances i anhels entre ciutadans, partits i institucions, que costa molt bastir però que és relativament fàcil enderrocar.

Quin efecte pot tenir una possible repetició electoral en aquest sistema de fràgil estructura? És difícil incorporar aquesta variable a l’equació, perquè no és mesurable, no són grams, ni euros, ni vots, ni percentatges. Però hi són. Una repetició electoral per força ha de minar la confiança en el sistema democràtic, en els actors que no han sabut posar-se d’acord. Pot frustrar els anhels d’alguna part de l’electorat, que havia optat a l’abril per una opció creient que es faria realitat. Pot cremar les esperances futures de molts votants, que potser voten el 10 de novembre, però que han vist fer-se fum les promeses. La repetició electoral pot fer créixer el cansament, el desànim, el recel. I no només a l’esquerra. Sentiments d’aquest tipus necessiten poca cosa per expandir-se per tot el cos electoral, generant ciutadans descreguts, cínics, farts.

Algú guanyarà les eleccions si es repeteixen. Algú farà govern, perquè, tard o d’hora, n’hi haurà. Algú perdrà, algú possiblement renegui de l’opció triada i es doni cops de cap contra la paret (o no, pot pensar que els electors són uns desagraïts o que no han entès res, enzes). Tot tornarà a la normalitat amb una rapidesa sorprenent, ja veureu. Però per sota, en el fons, més enllà de la crosta dura del dia a dia, hi quedarà una ferida, un desencant boirós, un grinyol imperceptible de peces que no acaben d’encaixar del tot.

Això també s’hauria de tenir en compte quan es considera la possibilitat de repetir (un altre cop) les eleccions.

08 de juliol 2019

Del "En català, si us plau" al "En català, collons!"

Aquests últims dies han coincidit dos episodis relacionats amb l'ús del català i la seva suposada mala salut. D'una banda, un reportatge al “30 minuts” (amb títol molt ben trobat, “Llenguaferits”), de l'altra la “polèmica” al voltant de l'última cançó de Rosalía. Ambdós episodis denoten l'existència d'una opinió que considera que el català estaria en fase terminal, tot reculant arreu enfront del castellà.

Res de nou. Això que el català està a la últimes té quelcom de cíclic. És un discurs que va apareixent de tant en tant. El penúltim crit d'alerta va ser fa uns deu anys i llavors també el català estava a punt de desaparèixer. Hom diria que la preocupació per la salut de la nostra llengua i els discursos de mal averany sobre la seva supervivència tenen una cadència temporal fixada. Però això no és ben bé així, no és un moviment cíclic sinó en tirabuixó. Les polèmiques sobre la salut del català no són idèntiques les unes de les altres. Aquest episodi d'ara no és igual al de fa deu anys, malgrat que ho pugui semblar. Aquest cop es va un pas més endavant.

El que ha passat aquests dies, més enllà d'estirabots d'enzes (les lletres de les cançons en castellà passen un examen previ de la RAE?), és una mostra d'un pensament que es va afermant entre el sector més dur de l'independentisme, aquell que considera que el país ja està preparat pel monolingüisme. Ja en vam tenir una primera mostra amb el manifest Koiné, que sota un discurs benèvol defensava sense embuts que el castellà fos considerat una llengua de segona (quan no una llengua estrangera) a Catalunya.

Les polèmiques d'aquesta setmana beuen d'aquesta deu, i per tant no es poden considerar exabruptes d'il·luminats, sinó la part més visible d'un discurs ben travat, d'una posició política amb suficient gruix com per protagonitzar un programa de tv3. I no és nou. Alguns dels arguments que apareixen a “Llenguaferits” ja havien estat exposats per l'aleshores consellera de Cultura i actualment cap de files del grup parlamentari de JxCat al Congrés, Laura Borràs, en una entrevista a Política&Prosa, on es lamentava que el castellà fos dominant als “patis de les escoles”.

La idea de fons d'aquest sector és que ja s'hauria acabat la necessària fase de convivència del català i el castellà a Catalunya i ha arribat el moment de fer del català l'única llengua del país. Com si s'hagués arribat a la fi d'una mena de “període de gràcia” que se'ls hauria donat als castellanoparlants per “integrar-se” a la realitat lingüística nostrada. Tots hem escoltat darrerament (o hem llegit a les xarxes socials) clams que proclamaven que els que no han après català hores d'ara és perquè “no es volen integrar”, i per tant (se sobreentén) no tenen dret a quedar-se.

Aquest canvi (que, insisteixo, no el proposa una secta fanàtica minoritària sinó un sector del bloc dirigent del país) suposaria la modificació més profunda en relació a la llengua dels darreres cinquanta anys. En aquest temps, el català ha anat penetrant en el món castellanoparlant per simpatia i mitjançant l'aprenentatge a l'escola. El català, conscient de la seva feblesa (per no dir de la seva absència total) entre els catalans que tenen el castellà com a llengua pròpia, va anar fent-se present a través de l'escola i la televisió. Però en cap cas en confrontació oberta amb el castellà, o en competència amb aquest. Mai es va estimular l'ús del català com a substitutiu del castellà. Entre altres coses, perquè el català mai no podrà substituir el castellà. Per dos motius.

En primer lloc, perquè el castellà és un idioma més potent que el català. Això és així, malgrat els pesi als koiné i als que s'estiren els cabells quan senten el “cumpleanys” de Rosalía. Hi ha una mena d'il·lusió feliç en el sector més radical de l'independentisme, que confon els seus desitjos amb la realitat, o fins i tot que creu que en un termini relativament curt de temps (“tenim pressa”) els seus desitjos acabaran convertits en radiant realitat.

Malauradament per a ells, el català és una llengua de poca potència en relació a la llengua castellana. Això ho van entendre perfectament els promotors de la immersió lingüística, i aquest principi de realitat ha estat el que ha fet possible que avui el català, aquesta llengua petita però tossuda, tingui una salut de ferro. Gràcies a l'estratègia de penetració suau, amigable, avui tots els catalans i catalanes de menys de quaranta anys saben parlar, llegir i escriure en català. Això pot semblar poc per a alguns, però és moltíssim en termes històrics. És un immens triomf del país, que ha aconseguit crear una societat pràcticament bilingüe, gràcies a la implementació d'una estratègia gradualista, no de confrontació, a través de l'escola i dels mitjans públics.

És cert que avui la força de tv3 per atraure grans masses és menor, com ho és la força de totes les cadenes de televisió tradicionals (en el cas de la pública catalana també es podria considerar que el seu viratge ideològic dels darrers anys no ha facilitat la seva penetració entre el públic que té el castellà com a llengua pròpia). També és cert que l'escola com a agent socialitzador principal ha perdut força front a noves vies de caràcter menys formal (xarxes socials). Aquests canvis precisament desaconsellarien l'adopció d'una estratègia agressiva, perquè no hi ha eines per dur-la a terme més enllà d'una mitjans públics que només escolten/veuen els que ja parlen català i del DOGC.

I aquí ve l'altre motiu. No és només que el català no es pugui imposar, és que no volem que s'imposi. El català no pot ser mai una llengua d'imposició via DOGC. No només perquè no té la força per fer-ho (és al·lucinant que els que assumeixen que no la té creguin que pot imposar-se), sinó perquè els catalanoparlants no hauríem de voler imposar la nostra llengua. I no només pel fet de saber com se les dóna la imposició d'una llengua sobre una altra (mireu les dades sobre escriptura en català de bona part de la generació de catalanoparlants educada en el franquisme), no només perquè és impossible que el català s'imposi al castellà, sinó perquè sabem (o ho hauríem de saber) que intentar imposar la llengua l'únic que faria és rebentar el país.

Les dades ens diuen que hi ha tants catalans que consideren la seva llengua pròpia el català com el castellà (44% cadascun, amb un 9% que assenyala les dues per igual). De debò algú creu que la meitat del país renunciarà a la seva llengua? És que ho van fer els catalanoparlants durant el franquisme?

Al català li queda molt camp per córrer. A la justícia, als mitjans, també en el seu reconeixement per part de l'Estat com a llengua en situació d'igualtat amb el castellà i les altres llengües. Tot això, però, no pot legitimar una ofensiva que només pot dur al conflicte dins de Catalunya, un conflicte que hem aconseguit evitar durant cinquanta anys, un període en el que el català ha esdevingut la llengua principal en molts àmbits i ha aconseguit quelcom que als anys seixanta era una quimera: el bilingüisme real de pràcticament tota la població, independentment de la seva llengua materna.

Al català no el matarà que els nens i les nenes parlin en castellà als patis de les escoles. No el matarà Rosalía. El matarà l'obsessió d'aquells que creuen que ha arribat el moment de fer un país monolingüe.

29 de març 2019

D'incertesa, brúixoles i el botó de tornar enrere

En aquesta pre-campaña dominada per les enquestes, convertides definitivament en les úniques brúixoles en aquest temps incert, es produeix una incongruència segurament inevitable. A la pregunta de qui podrà aconseguir una majoria per governar, els titulars de qualsevol diari responen amb una contundència inapel·lable, sovint sense “forquilles”, a la brava. En base a les dades subministrades pels estudis demoscòpics, les primeres pàgines determinen a ulls de l’elector desorientat les possibilitats de pactes i d’acords. Només per citar els últims: 

Las tres derechas no sumarían para gobernar por el desplome de Ciudadanos y el estancamiento de Vox” (eldiario.es, 30 de març)
Sánchez ganaría, però necesitaría el sí de Cs o la abstención de los separatistas” (El Confidencial, 25 de març)
Sánchez solo podría gobernar si pacta con Podemos y los separatistas (ABC, 25 de març) 
El pacto de PP, Cs y Vox quedaria lejos de la mayoría absoluta en las elecciones generales” (El Pais, 25 de març) 
La derecha retrocede però mantiene la mayoría absoluta” (La Razón, 17 de març) 


Aquesta és la nova funció de les enquestes des que el panorama s’ha tornat tan confús i volàtil: defineixen, marquen i, fent-ho, vehiculen. Aquesta és la seva força i alhora la seva perdició, perquè en el fons les enquestes no serveixen per això (ja ho he escrit abans). Però la necessitat d’assegurances, de trobar agafadors en aquest escenari incert en què s’han convertit les eleccions (aquí i arreu), les ha convertit pràcticament en oracles, en les úniques eines capaces d’avançar la voluntat de l’electorat. 

La incongruència que deia al començament ve precisament del fet que, malgrat que les enquestes actuen com s’ha dit, les seves habilitats predictives són avui més febles del que han estat mai. Precisament perquè aquest escenari incert, el mateix que les eleva a la categoria de brúixoles, fa molt difícil predir a l’avançada quin serà el resultat de qualsevol elecció. 

Prenem la magnífica enquesta de Gad3 per a ABC apareguda a l’edició del dilluns 28 de gener. D’una banda el típic titular contundent (“PP, Ciudadanos y Vox suman mayoría con 181 escaños mientras Podemos se hunde”), i de l’altra, més endavant, una dada mig amagada: el 30,6% dels entrevistats declaren que és probable que canviïn el seu vot. És a dir, que més de nou milions d’electors podrien arribar a canviar el seu vot, i no tenen problema en dir-ho. Però tanmateix el titular assegura que un determinat grup de partits assoliria una xifra exacta d’escons (recalco, exacta).

Enquesta de Gad3 per a ABC, gener 2019 

Si es consideren els entrevistats que declaren intenció de votar un partit concret, l’enquesta posa de manifest que 5,5 milions d’aquests podrien canviar el seu vot. Representen una quarta part de tots els entrevistats que declaren intenció de vot i si els sumem a aquells que no en declaren, els indecisos i els que manifesten intenció de no votar, obtenim els nou milions de vots susceptibles de canviar de parer des d’ara (24 de gener) fins el mateix dia de les eleccions. 

Què vol dir tot això? Doncs que ara més que mai existeix una tensió entre el que es demana a les enquestes i el que aquestes poden oferir. És possible que sempre hagi existit una tensió d’aquesta mena, però mai ha tingut la força que té ara. Les enquestes viuen en un cercle viciós del que és molt difícil escapar i del que possiblement ningú n’és responsable, però tampoc ningú no fa res per apaivagar-lo. 

Mai abans havíem tingut tanta necessitat de conèixer, d’anticipar, i mai abans la capacitat de predicció de les enquestes havia estat tan feble. I precisament per això, mai abans la capacitat de les enquestes per “conduir” el vot havia estat tan i tan forta, i per tant mai abans havia estat igual de forta la temptació de fer servir les enquestes per “conduir” aquest vot. 


Els efectes dels pronòstics 

Les enquestes no són innòcues, i molt menys en un escenari incert. La seva influència, però, costa d’acceptar per part de l’elector. El 2016, el 60% dels entrevistats pel CIS després de les eleccions va declarar que havia conegut els resultats d’alguna enquesta, però d’aquests, menys del 20% assumia que aquest coneixement havia tingut alguna influència en el seu vot (i la majoria assenyalava que poca). A més, la majoria dels que admetien aquesta influència de les enquestes, deien que li havien reforçat la predisposició que ja tenien de votar pel partit pel que finalment van optar. 

Però les enquestes no només tenen una influència directa. En tenen una de molt més subtil, i poderosa. Les prediccions demoscòpiques influeixen als que influeixen en el vot, els prescriptors. I no ho fan tant guiant-los el vot, sinó determinant les possibilitats d’un resultat. Les enquestes, i sobretot la seva interpretació, i les interpretacions que es fan d’aquesta interpretació primera, creen una espècie de borsa on els partits “cotitzen” i és en funció d’aquesta “cotització” que alguns electors acaben decidint el seu vot. D’aquí també, que no en tinguin consciència de la influència de les enquestes i així ho assenyalin a les enquestes postelectorals. 

Ara mateix, a un mes de les eleccions generals, la incògnita que molts (el 30% del cens, segons Gad3 de gener) necessiten aclarir abans de decidir el seu vot és, d’una banda, si hi ha possibilitats reals que els tres partits de la dreta obtinguin la majoria absoluta d’escons al Congrés, i de l’altra, amb qui podran formar una majoria alternativa els socialistes, si només amb l’esquerra, amb l’esquerra i els independentistes, o només amb C’s. 

Diguem-ho clar. Aquestes preguntes només les podran respondre els electors el 28 d’abril. Però això és inacceptable per nosaltres. Volem saber, volem anticipar, volem conèixer per decidir. Però si decidim ja estem modificant el pronòstic, estem esberlant aquest coneixement previ que en principi fonamenta la nostra tria. Per això és tan important fixar les possibilitats d’un o altre escenari. I per això les enquestes estan condemnades a fallar, perquè són elles mateixes les que fomenten que els electors modifiquin les intencions de vot que declaren. 


El vot instantani 

Com deia, segurament sempre hi ha hagut un component d’aquest tipus, en totes les eleccions. Un contingent de vot que no es decidia fins al final, i ho feia en funció del que podia passar. La diferència ara és que aquest contingent és immens i que la seva desorientació és major (per tant, és major la seva dependència de la informació que troba en les enquestes). 

Si hom observa les respostes a la pregunta de en quin moment va prendre la decisió de votar o no i de votar per un partit o un altre, descobreix una tendència imparable: a cada nova convocatòria creix el nombre d’electors que declaren haver decidit el seu vot més a prop del dia de votació. Ja s’ha dit. El 2016, en unes eleccions repetides, el 18% dels que no van votar ho va decidir l’última setmana de campanya, i el 17% dels que van votar va decidir el seu vot en el mateix període. Total, gairebé sis milions d’electors es van decidir durant l’última setmana de campanya. 

Però si tenim en compte els que diuen haver decidit què feien el mateix dia de les eleccions, trobem que un milió va decidir no votar i 1,6 milions van decidir a qui votaven. Per tenir una idea de la importància d’aquest contingent podríem dir que són el 85% del vot a C’s d’aquelles eleccions, o la meitat del vot d’Unidos Podemos o dels socialistes. Què hauria passat si enlloc de decidir-se per un partit ho haguessin fet per un altre? Doncs hauríem obtingut un resultat completament diferent. No estem parlant d’una petita desviació d’uns escons amunt o avall. Ras i curt: el contingent d’electors que decideixen el seu vot el mateix diumenge de les eleccions té poder per decidir el resultat global dels comicis. 


I cada cop en té més. Si s’observa la sèrie d’enquestes del CIS, cada convocatòria hi ha més electors que diuen decidir-se l’última setmana o el mateix dia de les eleccions. Només el 2016 es trenca la tendència a l’alça, però perquè es tracta d’unes eleccions repetides. De fet, és el 2015 el que trenca la tendència, amb una alça inèdita, que s’explica pel canvi en l’oferta electoral amb l’aparició de Podemos i C’s. 


Enquestes postelectorals CIS, 1986-2016 

La tendència de fons, més enllà d’aquest moment puntual, és clarament a l’alça. I a l’alça serà en aquesta convocatòria, on a més apareix un nou actor damunt l’escenari, el que molt probablement afegirà un nou contingent de vot decidit a l’últim moment. Sense comptar el cas “desviat” de 2015 (per tant, sense comptar l’efecte que pot tenir la irrupció de Vox), una projecció lineal situa en prop de 3,5 milions d’electors el contingent que podria decidir el seu vot el mateix dia 28 d’abril. Suficient per esberlar qualsevol pronòstic. 

I si hi afegim els que possiblement decideixin el seu vot durant l’última setmana, tenim 6,6 milions d’electors per decidir a set dies de les eleccions. Quants vots poden separar la coalició de les dretes de la majoria absoluta? Uns centenars de milers? Un milió, com a molt? Doncs el dilluns de pasqua hi haurà sis vegades més vots al mercat. I el mateix diumenge 28 més de tres vegades més. 

Més enllà de possibles escarafalls dels que consideren el vot un element quasi sagrat, no és normal que la gent cada cop es decideixi més tard? Que no ho fem en qualsevol àmbit de la vida? El consum compulsiu ha arribat a la política, com abans havia arribat a tot arreu: al consum de qualsevol producte, a les vacances, al speed dating. Ho vols, ho tens. 

Hi ha un component generacional en aquesta mena de comportament, però no tot s’explica per això. El relleu generacional explica una part important d’aquesta tendència, prop del 40%, però la resta es deu a l’impacte del canvi de patrons en el consum, que no només afecta els nous votants sinó a tot el cos electoral. Un cos electoral que cada convocatòria té menys fixat el vot i que es decideix en funció de les expectatives sobre el resultat final. 


L’exemple del Brexit: existeix el “dret” a equivocar-se?

Com és un vot decidit davant l’urna? Quina naturalesa té? És un vot feble, és una temptativa de vot més que un vot en si. Dura tant com el temps que s’ha emprat per decidir-lo. Uns minuts. I com que generalment està subjecte a un resultat que possiblement no serà el real, és possible que sigui un vot del que el mateix diumenge a la nit ja s’estigui renegant. 

D’aquí que hi pugui haver electors que se sentin estafats i demanin la revenja. No és això el que passa amb la petició d’un segon referèndum sobre la sortida del Regne Unit de la Unió Europea? Un cop es va veure que el brexit guanyava el bremain van començar les queixes. Queixes dels que havien decidit quedar-se a casa perquè algú els havia convençut de la impossibilitat de la victòria dels brexiters. Possiblement una decisió de darrera hora, motivada tant per la seguretat del resultat com possiblement per la mandra d’anar a votar. 

Vivim en la societat de les segones oportunitats, precisament perquè vivim en la societat de la decisió instantània. Decidim a última hora convençuts que, si ens equivoquem, podem prémer el botó de tornar enrere, podem tornar el producte que no ens ha agradat, el pantaló que ens estreny, el regal fallit o repetit. Reclamem una segona oportunitat amb l’argument que ens vam atabalar, ho vam triar tot passant, no hi vam pensar gaire. L’un va amb l’altre. La compra compulsiva no ens pot perjudicar. La irresponsabilitat no pot ser culpable. 

Però s’oblida que les eleccions no són ben bé com anar de rebaixes. O no ho haurien de ser, que és una altra cosa. El diumenge a les vuit del vespre totes les paperetes són a les urnes, i les que no hi són no hi són, i les que són d’un color no són d’un altre. Les eleccions no són un joc, són quelcom seriós, malgrat que de vegades no ho sembli. 

No hi ha segones oportunitats ni botó d’escape. El que està fet, està fet. L’elector no té dret a rectificar un cop coneguts els resultats. Pot blasmar les enquestes (que sempre s’equivoquen), els polítics mentiders i els mitjans manipuladors, pot exigir una repetició electoral (i pot ser que la incompetència dels partits a l’hora de posar-se d’acord li l’ofereixin), però al final l’únic responsable, aquesta antiga paraula en desús, serà ell o ella. Ningú més. Així que decideixi el que decideixi i ho faci quan ho faci, haurà d’aguantar amb el que surti. Tant si li agrada com si no. El vot no té dret a devolució. 

06 de març 2019

La corbata espanyola




El maig de 2016, un mes abans de les eleccions generals repetides del 26 de juny, vaig publicar aquí una entrada amb el títol “La pajarita espanyola”, que explicava com s’articulava la competència entre els diferents partits polítics. L’estructura resultant tenia forma de llacet, perquè a la típica ordenació dels partits en funció de l’eix esquerra-dreta s’afegia la divisòria entre els partits “nous” i els “vells”. Era l’època de la nova política, recordeu? L’aparició fulgurant de Podemos i l’ampliació del radi d’acció electoral de Ciutadans a tot l’estat havia generat un flux de votants dels partits tradicionals (PSOE i PP, però també IU) cap a aquestes noves formacions.

El resultat era, ho hem dit, un llacet. A l’esquerra, Podemos representant la nova esquerra i IU la vella, a la dreta, el PP com a vell i C’s com a nou, i al bell mig els socialistes, amb espais de competència a esquerra i a dreta, principalment amb les formacions noves, tant Podemos com C’s. El paper del PSOE era el més complicat de tots, ja que el nus del llacet se situava just allà on eren els socialistes. Dèiem llavors “si els dos pols s’estiren, si hi ha polarització, el nus pot ofegar el PSOE”. I gairebé ho fa: Unidos Podemos va quedar a un punt i mig d’atrapar els socialistes.

La situació actual, com llavors a un mes de la convocatòria general, és diferent. Ara ja no podem parlar d’una “pajarita” quan observem el que diuen les dades sobre els espais de competència, sinó d’una corbata. I el nus no és damunt del PSOE, sinó damunt C’s.

Comparat amb fa tres anys (només tres anys!) l’esquema de competència ha perdut la doble dimensió. La “nova política”, omnipresent al debat electoral de 2015 i 2016, ha desaparegut gairebé per complet. En només tres anys, UP i C’s s’han integrat al sistema com a forces equiparables a les “velles”, el que diu molt de la plasticitat del propi sistema i de la capacitat dels electors per integrar i normalitzar les novetats en un lapse de temps relativament curt. L’acceleració del món actual fa que les dates de caducitat dels productes polítics s’escurcin dramàticament, de manera que el que fins fa poc era nou ara ja es consideri part del paisatge.

Tanmateix, la pulsió irrefrenable per la novetat segueix present en el cos electoral, com a reflex de la pròpia societat. Aquesta pulsió ara sembla encarnar-la Vox per una part de l’electorat, que veu en els d’Abascal ressons de la proposta trencadora que fa tres anys personificaven Podemos i C’s. No és possible entendre l’atracció de Vox sobre aquest segment de votants sense fer esment a la pulsió per la novetat, i a la necessitat de votar opcions antiestablishment, que no tenen perquè venir necessàriament per l’esquerra (només cal recordar Trump o Bolsonaro).

Igual que fa tres anys, l’escenari continua dominat per una política que tendeix a la polarització. Les dades mostren que la major part d’electors que es mouen entre partits ho fan als extrems: a l’esquerra, entre PSOE i UP, i a la dreta, entre C’s, PP i Vox. L’espai de competència del centre és exigu, amb menys de quatre-cents mil electors que ballen entre els socialistes i C’s. Poden ser pocs, però possiblement acabin sent fonamentals.

També com passava aleshores la major concentració de vot oscil·lant es produeix a l’espai de la dreta. Aquí és on es decidirà bona part del resultat d’aquestes eleccions (però no tot, ni la part més transcendental). La diferència amb fa tres anys és important. Quantitativament, perquè ara hi ha més de dos milions d’electors en disputa, mentre que el 2016 n’hi havia menys d’un milió. La diferència? L’explosió del vot al PP, que ha posat al mercat més d’un milió de vots nous.

Però el canvi a la dreta també és qualitatiu. El 2016 es disputaven aquest vot dues formacions, PP i C’s, mentre que ara n’hi ha tres, els dos anteriors i els nous de Vox. Precisament l’aparició de Vox els últims mesos ha provocat un increment del vot disputat, però també ha produït un canvi en les direccions del vot, concretament desplaçant una part del vot del PP que en principi anava cap a C’s que ara mostra intenció de votar per l’extrema dreta.

Si hom observa els transvasaments entre els tres grups de la dreta, sembla clar que el PP és el principal repartidor de joc: té més d’un milió de vots en disputa amb C’s i gairebé un amb Vox. La meitat del milió que es juga amb C’s ja se’l jugava fa tres anys, i en part el va aconseguir retenir amb l’apel·lació al “vot útil” durant la campanya de les eleccions repetides (entre el 2015 i el 2016 el resultat de C’s va caure en 373.000 vots, probablement “retornats” al PP per afavorir la consecució d’un govern popular estable). Aquesta apel·lació a concretar el vot en el PP tornarà a ser l’eix de la campanya popular. De fet, ja ho és.

El milió que es disputa el PP amb Vox és nou, fruit de combinar l’aparició de l’extrema dreta el desembre a Andalusia amb el nou discurs de dreta dura de Pablo Casado des que va assumir la presidència dels populars al setembre. L’estratègia de Casado ha obert les portes dels seus votants cap a l’extrema dreta, i l’èxit de Vox (i la propaganda, voluntària i involuntària, que li fan els mitjans) ha fet la resta. Entre votar un partit com el PP, corromput i poc fiable en la defensa d’Espanya (sí, hi ha gent que ho creu), o votar els nous i lluents defensors de la pàtria, la moral, les tradicions i els bons costums, no hi ha color. I en aquest discurs també hi entra part del vot que va abandonar el PP per recalar a C’s, precisament perquè els de Rivera (sobretot arran del resultat del 21D a Catalunya) eren vistos com més durs, més moderns i menys tacats per la corrupció que el vell PP. Són aquests vots els que ara viatgen cap a Vox, després de fer el trajecte de PP a C’s al llarg de 2018.

Precisament aquesta mobilitat, aquesta nova frontera que se li ha obert a C’s per la seva dreta, és el que explica els moviments de precampanya de Rivera, i més concretament l’anunci que mai no pactarà amb el PSOE. C’s ha fet un càlcul simple: es juga un milió i mig de vots per la dreta i menys de mig milió per la seva esquerra. No hi ha discussió, més quan a la dreta comença a fugir-te gent perquè no es fia que, arribat el moment i amb l’aritmètica necessària, no acabis pactant amb els usurpadors socialistes que okupen la Moncloa.

Però aquest moviment defensiu dels de Rivera, que pretén no perdre el que semblava que tenia guanyat en el calador de la dreta, pot acabar provocant una rèplica entre els votants moderats que C’s es disputa amb el PSOE. De gener a febrer s’observa una clara retracció del vot socialista que mostrava intenció de passar-se als taronja, i podria molt ben ser que aquest moviment respongui al desplaçament cap a la dreta de Rivera.

Aquest és el nus de C’s, la corbata que estreny el coll de Rivera, atrapat entre l’agitació del mercat del vot a la dreta i la necessitat de conservar una part del vot tradicional que es disputa a la seva esquerra amb el PSOE. Aquí és on raurà la clau d’aquestes eleccions del proper 28 d’abril. No només per a Rivera i els seus sinó per la possibilitat que els tres partits de dreta obtinguin els escons necessaris per fer govern. Si poden, ho faran. Si finalment no arriben, els lideratges de Rivera i de Casado podrien acabar sent qüestionats.