30 de desembre 2015

Paisatge després del cicle

Mitjana del % de vot dels partits guanyadors a les eleccions de cada cicle, 1977-2015

La convocatòria general del 20 de desembre ha posat fi a un cicle electoral trepidant, extenuant, de canvi profund d’alguns dels elements fonamentals dels sistemes polítics català i espanyol. Més enllà de si hi ha noves convocatòries en els propers mesos (un fruit més del canvi... i de la no adaptació als nous temps per part d’algunes forces), els elements del cicle estan fixats i ens permeten fer una ullada al que possiblement serà el nou paisatge polític dels propers anys a Catalunya.

No és un soufflé, és terra ferma

Perquè el primer que cal dir és que el que hem vist en les quatre eleccions del cicle està cridat a mantenir-se. No es desfarà, com si es tractés d’un malson o la borratxera d’uns electors irresponsables, fent tornar els antics equilibris del sistema polític dels anys noranta. No. Aquest ha estat el primer cicle d’una nova etapa (fins i tot, segons com, diríem que n’ha estat el segon), que tindrà, com totes, una certa vigència temporal. Vol dir que no hi haurà canvis? Evidentment que sí, però dins d’uns marges. Perquè els elements fonamentals, constitutius, d’aquesta nova etapa que hem observat en aquest cicle es mantindran com a regles rectores del funcionament en el nou període.

Tendència general

El cicle marca una tendència que no és ni catalana ni espanyola, sinó europea i mundial. És el final del recorregut del domini de la classe mitjana com a grup estructurador de la societat. El final d’un període de mig segle (des del final de la segona guerra mundial), políticament dominat per dues forces alhora antagòniques i complementàries: la socialdemocràcia i els democratacristians, en les seves diverses versions locals. És la fi de l’era de la televisió, un instrument d’estandardització i homologació de les societats occidentals, superada per internet i les plataformes multicanal.

En política, el pas de la televisió a internet és el pas dels electorats que opten entre dues grans forces “catch all” a l’electorat volàtil que tria entre desenes d’opcions en un escenari dominat pel soroll i la multiplicació d’altaveus. Un elector sotragat per l’esfondrament dels elements sòlids (estudis, treball, status, benestar) que els grans partits proveïen. La crisi d’aquests grans partits és la crisi de la classe mitjana, que és la crisi de l’estat del benestar, liquidat per la globalització financera i l’emancipació de les elits (un concepte que li vaig sentir dir a Isidre Molas quan encara érem al segle vint).

No és nou. La revolta contra l’establishment, contra aquest establishment que ja no proveeix seguretat a la classe mitjana, era a la base de l’elecció de Barack Obama a les primàries demòcrates de 2007 (abans de la crisi). I és el mateix foc que ha alimentat iniciatives tan allunyades entre si com Beppe Grillo, l’independentisme escocès o català (o el cors, que acaba de guanyar el govern de l’illa), la radicalització jihadista d’alguns joves francesos, angelsos o belgues, el vot al Front Nacional o a l’UKIP, l’accés al govern dels xenòfobs escandinaus, el paper lamentable dels governs europeus davant l’allau de refugiats, el soprasso de Siryza sobre el PASOK i del Partit Socialista sobre el socialdemòcrata a l’endreçada Holanda, l’emergència de Podemos, el triomf de les esquerres a les alcaldies de les principals ciutats espanyoles o el sorprenent (?) lideratge de Donald Trump a les primàries republicanes d’aquest any.

Tot això que sembla tan diferent té un mateix origen: la cerca de seguretat, de respostes, per part d’uns electors que han quedat a la intempèrie en un món nou i estrany. I aquestes seguretats i respostes no les busquen en les antigues forces, perquè senten que aquestes no han estat capaces de protegir-los. Així doncs, el nou món polític està dominat per un gran èxode d’electors des dels partits que han dominat l’escena cap a partits nous, amb posicions més extremes ja sigui en l’eix esquerra-dreta o en el de pertinença, o en ambdós (antieuropeus, nacionalistes, independentistes d’esquerra o dreta radical).

El mateix argument, actors diferents

En el cas català el cicle s’ha viscut en una constant sensació de vertigen. De fet, estem instal·lats en el vertigen des de fa tres anys (per no dir cinc), el que ve a demostrar altre cop que Catalunya és el laboratori del que després acaba passant a tota Espanya (com Barcelona és el laboratori del que després, més o menys, acaba ocorrent al conjunt de Catalunya).

Aquest vertigen de cavallets (o de sínia més aviat) crec que ens fa veure com una novetat absoluta allò que no és sinó una modificació superficial del que ha estat el mecanisme tradicional que ha mogut el vot català. En aquest sentit, el cicle ens deixa un escenari que només es diferencia del passat en els protagonistes, perquè els moviments profunds són pràcticament els mateixos. Com abans, els electors catalans voten diferent en funció del tipus d’elecció. Quan venen municipals, es vota en funció de les possibilitats de victòria de les opcions situades a esquerra i a dreta a cada municipi. En canvi, a les eleccions autonòmiques la part més important de l’electorat tria en funció de les relacions entre Catalunya i Espanya, mentre que a les generals es torna a imposar la lògica esquerra/dreta.

Certament, el cicle mostra una tendència a la polarització, amb posicions més dures per part de l’electorat (i dels partits), seguint la tendència mundial, associada a l’autisme (l’encapsulament) de les forces tradicionalment majoritàries. Però el mecanisme segueix sent el mateix. D’aquí les diferents majories. La major diferència respecte a cicles anteriors és als partits. Si abans municipals i generals les guanyava el PSC i les autonòmiques CiU, ara a les municipals hi ha un vot més repartit, a les generals guanya l’esquerra de En Comú Podem i a les autonòmiques els independentistes de Junts pel Sí.

Més coral, menys solistes

Un element de diferència d’aquest cicle és el major repartiment dels suports entre opcions diferents. És una tendència amb solera a Catalunya, de més de deu anys, però que en aquest cicle ha batut rècords. En són exemples tant la composició del parlament com la de molts consistoris i la dels diputats escollits a les últimes generals. Arreu s’imposa un major repartiment del vot. Prova d’això és el gràfic que encapçala aquest escrit. En aquest cicle electoral només el guanyador de les eleccions autonòmiques ha superat el 30% del vot vàlid. I això perquè no era un partit sinó l’agrupació de les dues forces més votades el 2012. A les generals, el guanyador (En Comú Podem, també una candidatura d’agregació de diferents organitzacions) no ha superat el 25%, i a les municipals (CiU) amb prou feines passa del 21% (deu punts menys que fa quatre anys).

El cicle marca l’ocàs de les grans majories d’un sol partit que havien estat la norma a Catalunya durant els vuitanta i noranta. L’escenari polític d’avui ja no té un dominador únic, només quan es formen coalicions (Junts pel Sí). S’imposa la negociació i el pacte (allò que els nostàlgics d’altres temps anomenen inestabilitat).

Els itineraris de vot i les fronteres poroses

La disponibilitat de forces i el canvi de l’eix principal en funció del tipus d’elecció fa que els salts dels electors entre partits sigui un dels elements fonamentals de la Catalunya política des de 1977. Ho eren abans i ho són ara. La diferència és que ara són més i més diversos. En el “món d’ahir” els itineraris principals de vot es donaven entre les dues forces dominants (CiU i PSC) i l’abstenció, i donaven forma als dos mecanismes d’explicació del vot català: el vot dual i l’abstenció diferencial.

Ara seguim tenint una porció important de vot volàtil, és possible que siguin més que abans, però el més nou és que trien entre un ventall més ample de partits. Així, tenim electors que han votat Colau a les municipals, Arrimadas a les autonòmiques i Domènech a les generals; o PSC, la CUP i ERC; o CiU, C’s i PP...

Hem passat d’un grup bastant “controlable” de vot volàtil a un festival d’itineraris de vot entre les més diverses opcions electorals en funció del tipus d’eleccions, que no segueixen els paràmetres clàssics. El votant ha diversificat les seves trajectòries entre opcions diferents, dibuixant itineraris complexos, no aptes per a simplificadors i simplistes.

Les Catalunyes electorals

Tanmateix, aquest moviment entre opcions en funció de l’elecció que se celebra segueix una certa lògica, de manera que quan veiem els resultats dels partits en el territori ens apareixen pràcticament els mateixos “països electorals” descrits per Josep Maria Vallès a principis dels vuitanta. La diferència altre cop és als partits, a l’ampliació del ventall d’opcions a disposició de l’elector.

Així, a la Catalunya interior que senyorejava CiU hi han establert el quarter general ERC (de fa temps) i les CUP. A la metropolitana, la taca vermella del PSC s’ha acolorit del taronja de C’s i del morat d’En Comú Podem, en funció de quin sigui l’eix dominant. A l’Ebre segueix havent-hi vot al PP, però també hi ha aparegut C’s, i ERC li ha pres la cartera a CiU en més d’un municipi. L’únic espai que sembla nou (perquè és veritablement nou) és a la segona corona barcelonina (el nou Ohio català), on hi ha un veritable melting pot electoral, que lliga amb la barreja de vells residents i noves incorporacions (entre aquestes, fills i filles de la metropolitana que no encaixen amb els patrons clàssics de definició política).

Sorpresa! Catalunya és complexa

De tot plegat se’n deriva una constatació: electoralment Catalunya és un país complex. O millor hauríem de dir que Catalunya segueix sent un país complex. Perquè sempre ho ha estat, i el més probable és que ho segueixi sent. Catalunya era complexa abans i ho és ara. La diferència és que els ingredients d’aquesta complexitat han canviat, però el fons de la recepta (el brou) és el mateix de sempre.

No hauria de sorprendre gaire aquest moviment. D’una banda, el compost humà de l’electorat català és molt diferent del dels noranta. En els últims vint anys s’han incorporat a la vida política els nascuts en democràcia i els del “baby boom” s’han fet grans, han tingut fills, s’han entrampat amb hipoteques i veuen perillar el seu estatus social malgrat ser la primera generació universitària. D’altra banda, la generació que va fer la transició va passant. D’aquí que la pulsió de canvi vagi guanyant terreny.

I no només és això. És més senzill. El pas del temps modifica les coses. Millor dit, l’acumulació del temps, la combinació d’aprenentatge i degradació. Portem casi quaranta anys d’un sistema que no ha patit grans modificacions i que ha mostrat totes les imperfeccions i les arrugues. És la corrupció, però també el rovell de les organitzacions que han dominat l’escenari. Afortunadament, el sistema democràtic permet la seva pròpia regeneració. I aquí és on som.


Dues consideracions finals. Primera, la Catalunya d’avui és tan comprensible com la d’ahir. Hi ha qui tendeix a confondre la novetat amb la incertesa (de vegades, interessadament) i és un error. El cicle de 2015 no ha estat una disbauxa, sinó que ha seguit un patró, diferent (i tampoc ni tant) del previ, però un patró al cap i a la fi. I com tot patró es pot estudiar i analitzar.

La segona consideració. Hi ha qui confon novetat amb inestabilitat (potser interessadament també), com si el resultat del cicle portés indefectiblement a una incapacitat d’assentar les institucions. D’aquí algunes de les interpretacions sobre la necessitat de convocar noves eleccions (a Catalunya, a Espanya), que poguessin “restituir” l’estabilitat perduda.

Pensar així és propi d’esperits conservadors temorosos dels canvis, ja sigui per enyorança del passat o simplement per interès, perquè aquest passat els proporcionava posicions avantatjoses. Hi ha qui voldria que el cicle de 2015 només fos un parèntesi, després del qual tot tornaria a ser com era, tornarien els “vells bons temps” de les majories monopartidistes i de la “lottizzazione” de les institucions públiques. Malauradament per a ells, no sembla que les coses hagin de ser així (ni que es repetissin les eleccions ad infinitum). Som en un nou escenari, vulguin o no. Adapt or die.

17 de desembre 2015

20D: apunts de campanya


PP
Abans de començar la campanya, els populars comptaven amb sis milions de votants fidels i, el que és més important, amb un avantatge sobre el PSOE entre un i dos milions de vots. Evidentment, sis milions de vot decidit per al PP signifiquen una pèrdua tremenda de suport respecte de les eleccions de 2011, però són un coixí suficient per plantejar una campanya al ralentí, que tingui com a objectiu principal  quedar primers. Simple. Per fer-ho, el PP s'ha dedicat a evitar riscos, esquivar perills i arribar al 20D sense sobresalts.

El disseny de la campanya ha estat mil·limetrat, marca de la casa. Els arguments principals han estat manllevats de la campanya portuguesa (“ens van deixar un país destrossat i l’hem aconseguit arreglar”, "anem per bon camí, no ho espatllem"), en tot moment s’ha intentat protegir un Rajoy que durant el seu mandat ha batut tots els rècords d’impopularitat, i s’ha evitat parlar de la corrupció, la criptonita dels populars, apartant dels focus a personatges nocius com Bárcenas o els de la Gürtel.

Les enquestes mostren l’efectivitat del plantejament del PP: el seu vot no s’ha mogut ni un mil·límetre, no ha crescut però no ha baixat, i la distància amb els socialistes, que li posa a l'abast el seu objectiu de ser primera força, s’ha mantingut inalterable (1,6 milions d’avantatge mitjà en les enquestes publicades des d’octubre).

L’únic moment de perill per al PP va tenir lloc al debat cara a cara amb Sánchez, l’únic al que va accedir a anar Rajoy. El candidat socialista va utilitzar la criptonita a fons i Rajoy es va equivocar enganxant-s’hi, el que va fer reflotar la corrupció com a argument de campanya (cosa que fins el moment els populars havien controlat, fins i tot fent dimitir l’ambaixador a l’Índia). Tanmateix, segons el tracking andorrà l’episodi no ha servit per retallar l’avantatge del PP.

Una altra cosa és l’escenari post 20D. En principi el PP serà el partit més votat i el que tindrà més escons al Congrés, però li serà molt complicat configurar una majoria no ja estable sinó una majoria per a la investidura. Els últims sondeigs, amb la baixada de C’s, anuncien la necessitat d’un pacte a tres. Aquí s’obre la possibilitat certa que el PP hagi de sacrificar Rajoy. Les travesses estan obertes entre els meninos i el “club de la gaita” (no cal ser diputat per ser president del govern).

PSOE
A diferència dels populars, els socialistes no es podien permetre una campanya de manteniment, ja que sortien clarament per darrere. El PSOE només manté quatre dels sis milions de vots obtinguts el 2011. L’objectiu de la campanya era créixer, sumar suports. El problema per al PSOE era que partia d’una situació a la defensiva, ja que el seu espai estava amenaçat des de l’esquerra (Podemos) i des del centre (C’s).

L’elecció de Pedro Sánchez aparentment havia servit per assegurar l’espai que li havia quedat al PSOE després de perdre suport els dos primers anys de la legislatura (el període de pròrroga de Rubalcaba després de la derrota de 2011), però no havia aconseguit créixer (i reduir l’avantatge del PP) més enllà de l’activació de part del vot un cop començat el cicle electoral (sobretot a partir de les andaluses).

El problema de Sánchez aquesta campanya ha estat, d’una banda, l’estratègia del PP d'esquivar qualsevol cos a cos. Només el debat cara a cara amb Rajoy li ha donat al líder socialista la possibilitat de presentar-se com alternativa al PP. Està per veure si l’episodi només ha servit per revitalitzar els que ja estaven convençuts o li ha permès guanyar suports entre els que dubten entre votar PSOE o PP (1,3 milions segons el preelectoral del CIS).

De l’altra banda, la pressió a la que l’han sotmès els partits nous (sobretot Podemos), amb l’assimilació del PSOE amb el PP i el plantejament de les eleccions com un duel entre els “vells” i els “nous” partits, ha impedit als socialistes de convèncer una part important del seu vot tradicional de l’esquerra i el centreesquerra que ells són l’única alternativa real als populars. Sobre aquest front ha jugat Podemos.

Sánchez necessita guanyar aquestes eleccions per afermar la seva posició com a líder del PSOE. Si el 20D no guanya, li podrien moure la cadira. Si el resultat del PSOE és molt dolent podria passar la mateixa nit de diumenge, si no ho és tant podrien esperar a la negociació de pactes al nou Congrés.

C’s
El perill per a C’s en aquesta campanya era l’assimilació amb el PP. Els de Rivera han pivotat la seva estratègia sobre la distinció vell/nou evitant en tot moment decantar-se entre PSOE i PP. D’aquí el rendiment que han tret al suport a Susana Díaz a Andalusia, que mostraven cada cop que algú (des del PSOE generalment) els volia presentar com el “nou PP”.

Aquest equilibri entre dreta i esquerra s’ha trencat en algun moment de la campanya, sobretot amb la polèmica sobre la violència masclista, que C’s no va saber aturar i que els va situar a la dreta. No els ha ajudat tampoc l’oferta de pacte estable feta per Rajoy ahir, ni que Catalunya no hagi estat un element important en la campanya, que el PP no ha utilitzat precisament perquè afavoria C’s.

A C’s li ha passat una mica el que va passar amb Podemos fa un any: han començat a rebre atacs i s’ha esvaït part del seu atractiu com a força sense cap taca. El problema per als de Rivera és que això ha succeït enmig de la campanya, sense possibilitat de recuperació , i possiblement sigui això el que assenyalin les últimes enquestes.

El problema de C’s és el mateix que va tenir Podemos a les andaluses: les expectatives. Durant la primera part de la campanya als de Rivera se’ls vaticinava que podrien arribar a desplaçar el PSOE del segon lloc. Si finalment acaben tercers empatats amb Podemos o fins i tot quarts, tindran problemes de gestió del resultat. Només els salvaria (i a mitges) ser la primera força a Catalunya.

L’autèntica prova de foc per a C’s vindrà després de les eleccions, ja que totes les enquestes l’assenyalen com la parella de ball ideal en qualsevol pacte de legislatura. Els de Rivera poden trobar consol en la desgràcia, ja que l’aritmètica pot obligar a un pacte a tres, on el paper de C’s quedaria més diluït.

Podemos
Van començar la campanya a remolc perquè totes les enquestes els pronosticaven una clara tendència a la baixa. De fet en un any Podemos havia passat de ser l’estrella rutilant de la política espanyola a ser pràcticament uns empestats. Però han sabut trobar una estratègia clara i coherent (els dos elements fonamentals en una campanya electoral): ha apuntat directament a la bossa de vot més nombrosa i més despistada, els exvotants socialistes.

La campanya dels d'Iglesias s’ha basat en reforçar els dubtes dels electors que havien votat PSOE abans de la desfeta de 2011. D’aquí els recordatoris constants a les suposades incoherències dels socialistes i l’apel·lació a l’esperit dels governs dels vuitanta, com si Podemos en fos hereu. Aquesta estratègia de seducció (només alterada per alguna sortida de to, com la de Colau i els socialistes “criminals”) té com a objectiu els dos milions de votants que dubten entre Podemos, PSOE i IU.

El principal risc per a Podemos era el mecanisme del “vot útil” que el PSOE ha intentat durant la campanya, i que no sembla haver funcionat. En primer lloc, perquè no es percep la possibilitat que el PSOE pugui guanyar les eleccions, i en segon lloc perquè en una part important del vot d'esquerres ha prevalgut la distinció entre vells i nous, introduïda per Podemos, que associa PSOE i PP (precisament el binomi que Sánchez va intentar trencar amb el seu atac a Rajoy en el cara a cara).

De tots els partits, Podemos és potser el que té millor panorama postelectoral. En primer lloc perquè no sembla ser que hagi de patir per la gestió de les expectatives, sinó tot el contrari. I després, perquè no serà clau en cap dels escenaris d’entesa que prefiguren les enquestes (a no ser un escenari en el que Pedro Sánchez intenti ser investit amb el suport de C’s i Podemos). Fins i tot en el cas que s’iniciï un procés de reforma constitucional, Podemos podria jugar a ser l’outsider (i quedant a l’espera d’una patinada del PSOE que li posi en safata el centreesquerra).

IU i UPyD
Les ventafocs de la campanya, expulsades per l’aparició de Podemos i C’s. Actuen sota radar, de manera que són difícilment detectables i el seu resultat és incert. Menys incert el d’UPyD, l’espai de la qual ha estat conquerit per C’s completament (no només l’espai electoral sinó també bona part dels quadres). IU sembla que ha aconseguit salvar un vot fidel que li permetrà tenir presència al Congrés i, per tant, certa visibilitat, tot i que la seva aspiració de ser “la CUP” de la propera legislatura sembla llunyana.

DiL
La pedra a la sabata de la campanya de CDC ha estat la no consecució d’un acord amb les CUP per a la investidura de Mas i la formació d’un nou govern independentista. Així, la campanya formal de DiL ha tingut un perfil baix, amb el lligam amb el 27S com a element predominant, que volia convèncer els que ja havien votat JxSí que votessin DiL com la seva seqüela lògica. La campanya “de debò” ha estat la permanent filtració sobre les negociacions amb la CUP i la proximitat d’un acord per a la investidura de Mas i la formació de govern. L’objectiu d’aquesta campanya paral·lela era el votant fidel de CDC que es podria veure desencoratjat per l’evolució dels esdeveniments després del 27S.

ERC
L’objectiu dels republicans en aquesta campanya ha estat la d’esdevenir la primera força del bloc independentista. És per això que van forçar la presentació de llistes separades amb CDC. El 20D havia de servir per dilucidar l’equilibri de forces entre ambdós. Si ERC aconseguia superar DiL refermaria l’escenari de les europees de fa un any, de manera que es cobraria el fet de ser la primera força de l’independentisme en la configuració del nou govern de la Generalitat, no tant en l’aspecte formal (hores d’ara les conselleries estan repartides), sinó en l’informal, molt més determinant.

Per assolir el seu objectiu, a ERC només li calia mantenir el seu vot del 27S i atraure alguns descontents de CDC i alguns pragmàtics de la CUP. En un escenari de forta fragmentació com el previst, es pot ser primera força amb només el 20% dels vots, el que permet als partits adoptar una estratègia conservadora. Lluny d’això, ERC ha escollit el risc i és possible que la cabriola de presentar un cap de llista com Gabriel Rufián li passi comptes diumenge. L’elecció de Rufián podria acabar despistant el vot proper a ERC sense aportar-li aquella porció de vot a la que sembla apel·lar la candidatura (castellanoparlant, metropolità). Si això acabés sent així, ERC haurà perdut una oportunitat d’or per superar CDC i condicionar l’escenari post 20D a Catalunya.

10 de desembre 2015

El Front Nacional, una moda europea

El diumenge 6 de desembre, al primer torn de les eleccions regionals a França, el partit més votat fou el Front Nacional. La notícia podria semblar una anècdota si no fos que a les europees de fa un any el FN ja fou la força més votada. Certament, ambdues eleccions conviden poc a la participació. A les regionals una mica menys de la meitat dels inscrits, a les europees el 42%. Però la tendència és sòlida i ve de lluny. En totes les eleccions, siguin del tipus que siguin, el FN ha doblat el vot entre el cicle 2007-10 i el cicle 2012-15 (a les europees l’ha triplicat). Això sol ja hauria de valer per encendre les alarmes i no tirar mà de l'arsenal d'excuses habitual, però hi ha elements “qualitatius” que ens fan un dibuix complex del nou vot al FN i que ens estan parlant d’un canvi profund de la configuració de l’escenari polític, que no només val per a França.

El vot del FN en aquestes eleccions regionals no és el vot de la dreta tradicional, no ocupa els seus espais, no copia el seu mapa d’assentament. La implantació del FN no es produeix a les àrees típiques del vot conservador (massís central, Aquitània, Normandia, Alsàcia i Lorena), sinó que arrela en algunes àrees on tradicionalment hi ha hagut un fort vot a l’esquerra (l’exemple palmari: el desindustrialitzat Nord Pas de Calais). El FN s’implanta tant a la França d’esquerra com a la de dreta. Per què? Doncs perquè “al mercat” hi ha vot d’esquerra i de dreta, vot dels gaullistes i dels socialistes. Són els votants moderats de principis de segle que s’han trobat a la intempèrie amb l’esclat de la crisi econòmica, i que no han trobat en les seves antigues fidelitats una resposta a la seva situació de desempara, de precarietat, una resposta que sigui alternativa a la que se’ls ha ofert durant els últims anys (devaluació salarial, retallades de drets socials i esperar que la “recuperació” els arribi) i que no els ha convençut.

Aquest és un vot a la recerca d’aixopluc, de protecció, front a una tempesta que amenaça amb arrabassar-los els elements de seguretat que els proporcionava l’Estat social previ a la crisi (pensions, educació de qualitat, treball digne). I aquesta protecció ja no l’ofereixen les forces “centrals”, ni la dreta tradicional ni un PS que s’ha vist arrossegat per la manca d’alternativa a un neoliberalisme que continua sent hegemònic malgrat la crisi. Així doncs, l’antic votant dels partits majoritaris, deixat a la intempèrie, troba aixopluc en el discurs del FN, en la retòrica de la renacionalització, del retorn de la sobirania, de l’antieuropeisme, o en el de la seguretat, el dels “francesos primer”, que assenyala la immigració com la principal culpable de la situació (ja sigui per la competència pel treball o per les polítiques socials, o pel terrorisme d’arrel jihadista).

La clau que mou els votants francesos en aquest cicle és la protecció, sentir-se protegit davant d’un món inhòspit i perillós. D’aquí el retorn a les “àrees de confort”, que són els vells conceptes sòlids d’abans de la revolució industrial (la nació, la sang, la religió) i no les classes socials, esvaïdes en l’ evolució “líquida” dels últims trenta anys. La tempesta de la crisi global ha deixat al caire del precipici la part més feble de la classe mitjana, els hereus ascendits de la vella classe treballadora, amb estudis però abocats a feines en precari, sense seguretat social ni perspectives de millora, sinó tot el contrari. Aquesta sembla ser la nova base del FN, jove, emprenyada, temorosa, cansada, que se sent tractada injustament i que busca un culpable a la seva situació. I a aquest votant el FN li proporciona culpables (les elits, els immigrants) i un refugi segur (la França només per als francesos).

Si mirem a qualsevol país d’Europa ens trobem un quadre similar: una fracció de la societat que es despenja i uns partits “centrals” que són incapaços de donar-hi resposta (alguns perquè no volen, els altres perquè simplement no en saben). De resultes, l’emergència d’un vot de trencament amb un establishment que no sap donar resposta, que no ofereix protecció, aixopluc. No només passa a l'Est (a Hongria, a Polònia, on l’esquerra ha desaparegut del parlament). Passa a Dinamarca o Finlàndia, on governen els ultres, passa a Alemanya amb AfD i Pegida, passa al Regne Unit amb el referèndum europeu instigat per l'UKIP. Passa a Escòcia, on el laboristes han estat escombrats, o a Catalunya. O a Espanya. Algú se sorprèn del que pot passar el 20D? Algú se sorprèn que el PP parli en els seus anuncis d’una Espanya “segura y unida”? Protecció, aixopluc, refugi, retorn a les essències, a allò que és sòlid. Una tendència europea.