29 de juliol 2012

Una proposta modesta



Proposo al president Mas que faci una cosa. Podria reunir els senyors més rics de Catalunya, alguns dels quals s’asseuen al seu consell assessor per a la represa econòmica, i els podria demanar que, pel país, renunciessin a les operacions especulatives en contra de l’euro, que és la moneda del país, per part de les seves societats d’inversió, “family offices” i sicavs. És a dir, els podria demanar que els seus diners (els seus, els particulars) no servissin per enfonsar l’economia catalana i fer més difícil la vida dels seus (els seus!) compatriotes.

És fàcil i pot fer-se amablement, sense estirabots. No es tracta de fer nous impostos, ni de gravar el seu esforç i el de les seves empreses en pro del creixement. Que no pateixin. És només sol·licitar-los que tinguin una mica de coherència entre el que diuen en els fòrums i les jornades on parlen de com s’ha de superar la crisi i el que fan amb els seus diners. Que el patriotisme que exhibeixen quan es reuneixen amb ell, amb el president, i fan cara de preocupats, que el posin en pràctica de la manera més simple, evitant que els seus diners serveixin per fer allò que critiquen. Ja sé, ells no són els únics responsables dels atacs a l’euro, però no sembla molt lògic demanar-li patriotisme vers Catalunya a un fons d’inversió taiwanès. En canvi, els d’aquí, que es mostren capficats dia sí dia també amb el futur de la pàtria, podrien fer el gest. Ja no els demanem que les seves caixes i empreses participades deixin d’atacar l’euro, o de formar part de fons i d’instruments d’inversió que aposten contra la moneda única. Sabem la de milions que es fan amb aquestes operacions i no els demanem que renunciïn a un botí d’aquesta magnitud. És només un gest personal, estrictament personal, de coherència entre el que es diu i el que es fa.

Ho podria fer el president, i si se’n surt, per què no, ho podrien imitar el president Rajoy i la cancellera Merkel. Sortir no sortiríem de la crisi, segur, però possiblement tindríem la sensació de viure en una societat més honesta, on tothom rema en la mateixa direcció i on ningú té la sensació de ser l’únic enze que paga la festa.

17 de juliol 2012

No tan inevitable


El govern Rajoy ha volgut “vendre” les seves retallades com a inevitables. En la seva compareixença compungida, cartoixana, que contrastava amb l’actitud de “barra brava” de la bancada popular, el president va dir vàries vegades que no ho feia per gust, que s’hi veia obligat, que si fos per ell... però, afegia seguidament, no hi ha altre sortida, no hi ha alternativa, jo faig el que he de fer (una de les típiques sentències marianes, com allò de governar “como Dios manda”). Però és mentida. El PP ha aprofitat el terrabastall de les retallades per “colar-nos” una reforma profunda dels fonaments de la nostra societat que no respon a la inevitabilitat que el govern vol vendre, ni a les imposicions de la pèrfida Europa, sinó a una tria conscient, ideològica. El rescat bancari (sense contrapartides, De Guindos dixit) el paguen uns i no altres. Assalariats, petit comerç, aturats, emprenedors, autònoms funcionaris. Aquests són els col·lectius que afrontaran la part del lleó de l’ajust. Era inevitable? No, de cap manera. Es podia haver repartit la càrrega de forma diferent, però ha estat decisió del govern fer-ho així. És una decisió, per tant, política, conscient i premeditada, no fruit de la improvisació ni de la urgència.

El conjunt de les “reformes” (les anunciades i les que van “aparèixer” dissabte al BOE) deixa anar un tuf de dreta rància: els aturats són uns mandrosos i cal que se’ls castigui, la cultura és un luxe (i els artistes uns vividors), la universitat només pels que estudiïn (si després no troben feina és que no s’ho han treballat prou, o que són mandrosos, ergo aturats, ergo cal que se’ls castigui...), sobren regidors (bàsicament perquè els partits petits han de quedar fora del sistema i garantir les majories del PP), cal controlar els municipis, que són nius de corrupció (alguna cosa deuen saber sobre el tema), els funcionaris són uns penques (a la foguera també!), els emprenedors són el futur (però els pugem l’irpf al 21%), tenir feina és un luxe (així que ja pots estar content), la paga de nadal no és un dret, és un regal, les vacances ja no diguem, i la pensió encara més. Ara bé, si hom ha defraudat, l’Estat li atorga el pedró i té butlla, si s’ha construït una casa en sòl públic arran de mar, se li legalitza, si s’és un alt directiu d’una empresa important, el ministre De Guindos té a bé “demanar-li un gest” (són paraules textuals) per a què moderi les seves retribucions.

No, aquest paquet de retallades no era inevitable. És ideologia pura i dura, en la millor tradició dels governs conservadors (a cop de BOE). Què es pretén? El desmuntatge social. És una decisió que té una finalitat política, que busca un canvi social, crear una societat nova. “El neoliberalismo cañí ha alcanzado sus últimos objetivos”. Però això no s’ha acabat, sinó que no ha fet més que començar. Ara és més veritat que mai l’eslògan de som el 99%: assalariats, pensionistes, aturats, estudiants, autònoms, comerciants, petits i mitjans empresaris, funcionaris. Som el 99% i pretenen que paguem els plats trencats de l’1%. Dijous tothom al carrer. Som el 99% i, tant si volen com si no, ens hauran d’escoltar.