Una proposta modesta

Proposo al president Mas que faci una cosa. Podria reunir els senyors més rics de Catalunya, alguns dels quals s’asseuen al seu consell assessor per a la represa econòmica, i els podria demanar que, pel país, renunciessin a les operacions especulatives en contra de l’euro, que és la moneda del país, per part de les seves societats d’inversió, “family offices” i sicavs. És a dir, els podria demanar que els seus diners (els seus, els particulars) no servissin per enfonsar l’economia catalana i fer més difícil la vida dels seus (els seus!) compatriotes.

És fàcil i pot fer-se amablement, sense estirabots. No es tracta de fer nous impostos, ni de gravar el seu esforç i el de les seves empreses en pro del creixement. Que no pateixin. És només sol·licitar-los que tinguin una mica de coherència entre el que diuen en els fòrums i les jornades on parlen de com s’ha de superar la crisi i el que fan amb els seus diners. Que el patriotisme que exhibeixen quan es reuneixen amb ell, amb el president, i fan cara de preocupats, que el posin en pràctica de la manera més simple, evitant que els seus diners serveixin per fer allò que critiquen. Ja sé, ells no són els únics responsables dels atacs a l’euro, però no sembla molt lògic demanar-li patriotisme vers Catalunya a un fons d’inversió taiwanès. En canvi, els d’aquí, que es mostren capficats dia sí dia també amb el futur de la pàtria, podrien fer el gest. Ja no els demanem que les seves caixes i empreses participades deixin d’atacar l’euro, o de formar part de fons i d’instruments d’inversió que aposten contra la moneda única. Sabem la de milions que es fan amb aquestes operacions i no els demanem que renunciïn a un botí d’aquesta magnitud. És només un gest personal, estrictament personal, de coherència entre el que es diu i el que es fa.

Ho podria fer el president, i si se’n surt, per què no, ho podrien imitar el president Rajoy i la cancellera Merkel. Sortir no sortiríem de la crisi, segur, però possiblement tindríem la sensació de viure en una societat més honesta, on tothom rema en la mateixa direcció i on ningú té la sensació de ser l’únic enze que paga la festa.