Quan la política no és pedagogia

Un dels fenòmens que més sorprenen d’aquesta crisi de mai no acabar és la relativa facilitat amb la que els governs (el d’aquí i el d’allà) van implementant les retallades als serveis socials. Cert, hi ha protestes sectorials. Els de la cultura contra l’alça de l’iva, els funcionaris contra les rebaixes dels sous i l’acomiadament d’interins, els metges contra l’exclusió dels sense papers de la sanitat pública. Però no hi ha un aixecament general contra les accions manifestes de desmantellament de les polítiques de benestar que duen a terme tant la Generalitat com el govern central. Hi haurà qui dirà que és la por, que domina les classes mitges i els deixa garratibats entonant a cor el “virgencita, que me quede como estoy”. Hi haurà qui parlarà de l’individualisme rampant d’aquesta nova societat que ens van construint a base de decrets i alces de la prima de risc. No nego ni l’una ni l’altra. Però hi afegiria un element que crec  que té certa importància: la creació de l’Estat del Benestar a casa nostra va ser una decisió de les elits i mai no ha estat explicada a la ciutadania. D’acord, dit així sona fort. Provaré d'explicar-me.

 

Rafel Campalans és una figura poc coneguda. De fet, si no fos perquè la fundació del PSC pren el seu nom, poca gent li coneixeria. L’Isidre Molas i uns quants erudits més. La poca gent que ha sentit parlar de Campalans, tanmateix, és capaç de reproduir la seva sentència més famosa: “política és pedagodia”. Al pobre Campalans només se’l coneix per una frase (i gràcies), però déu n’hi do quina frase. Política és pedagogia. És a dir, fer política és principalment explicar, fer entendre, ensenyar. I aquesta és la part que la política de la transició (i la de després) no va fer. Va implantar la sanitat universal, certament, i la gratuïtat de l’educació, va millorar de manera important la qualitat de l’escola pública i va obrir a tothom les universitats, va establir les pensions no contributives, va dignificar el subsidi d’atur. Tot això es va fer. Però no es van explicar les raons de fons del perquè es feien les coses. 

 

La ciutadania s’ha beneficiat d’aquests avenços. N’ha vist els resultats. Qualsevol és atès en un hospital, independentment de la seva renda i posició, tots els infants estan escolaritzats gratuïtament i els jubilats cobren les seves pensions amb puntualitat gairebé germànica. El que no s’ha explicat és que aquesta és una opció, i que no és l’única, però en un moment donat ens va semblar la més justa. Les polítiques de benestar impliquen costos. Res és un regal, tot es paga. I es va decidir (?) que era millor pagar-ne els costos que assumir que cadascú es busqués la vida com pogués i si pots, pots, i si no a la misericòrdia (que és l’altra opció). Això no es va explicar, no es va voler explicar. 

 

El resultat és que sense pedagogia no hi pot haver convenciment. Si no s’explica perquè es fan les coses, tot sembla que neix perquè sí. Aleshores, de la mateixa manera, tot s’acaba perquè sí. De la mateixa manera que el “papa Estat” ens ha regalat les escoles i els hospitals, el rei del ganxo de la crisi ens els pren perquè hem sigut mals minyons i hem viscut (tornem-hi) per damunt de les nostres possibilitats. A qui pot sorprendre la passivitat general davant les retallades? No es pot demanar a la gent que lluiti quan no se’ls ha explicat perquè. Quanta raó tenies, Campalans!