És
cert el que diuen que la història es repeteix, però com en la teoria del
tirabuixó, res no torna tal com va ser, sinó una mica modificat, diferent.
Aquests dies estem vivint una revival
d’un fenomen que va passar fa justament set anys. Algú diria que no n’aprenem,
que els catalans som rucs lligats a la sínia, que passem els dies donant voltes
sobre un únic eix. Jo no diria això, però crec que encara no hem sortit
d’aquell laberint on vam entrar (com Teseu sense Ariadna) fa set anys.
El
setembre de 2005 el Parlament de Catalunya va aprovar per ampla majoria un
projecte d’estatut d’autonomia. Recalco, un projecte. Era un primer pas
imprescindible en el camí d’aprofundiment del nostre autogovern, l’acord
català, que posteriorment s’havia de traslladar a Madrid per pactar-lo al
Congrés dels Diputats. Ah! Però aquest segon pas semblava un pur tràmit, a parer
dels comentaris de la jornada. Catalunya ja tenia el seu nou estatut. Els
catalans havíem parlat. I punt. Madrid no podia més que validar l’acord de les
forces catalanes. Cal que digui com va acabar la cosa? Cal que recordi com va
acabar aquell subidón? La confusió
(interessada en alguns casos) va acabar generant una enorme frustració, de la
que encara seguim bevent a raig set anys després.
Ara
la història es repeteix. És possible escoltar arreu arguments que diuen que
Madrid ha d’acceptar l’acord del Parlament de Catalunya sobre el nou sistema de
finançament (el pacte fiscal), perquè és un acord majoritari. I, evidentment,
si no ho fan, estriparem les cartes i ens aixecarem de la taula. Tornem-hi. La
mateixa paraula ho diu: pacte fiscal. Pacte? Entre qui? Doncs entre les forces
catalanes i posteriorment amb el govern central (o amb la majoria del Congrés
dels Diputats). L’expressió ho diu clarament. Sense el pacte amb Madrid no hi
ha nou finançament. I aquí també, i punt. Dir el contrari és marejar la perdiu
i tornar a generar frustració. I dir que trencarem la baralla és fer-se el mil
homes inútilment (a Madrid se’n foten de les recurrents fanfarronades dels
polítics catalans).
El
problema és que hi ha forces polítiques que han viscut històricament d’aquest
joc de trileros fet
d’estira-i-arronsa retòrics, indignacions patriòtiques, ultimàtums que mai no
es compleixen i sardinetes al cove. En això, però, la lògica del tirabuixó és
inapel·lable, perquè malgrat que sembli que la història no fa més que
repetir-se, en realitat avança tossuda i arriba un moment en què els jocs de
mans ja no serveixen i cal decidir-se entre la caixa o la faixa.
No crec que sigui possible ara el que sí va ser el
2005, per molta estelada que li posin al tema. Només hi ha dos camins. O es
negocia a Madrid l’acord del Parlament sobre el pacte fiscal, d’acord a la
situació actual de pertinença de Catalunya a un Estat, l’espanyol, o es tira
per la via del trencament (amb els costos i les incògnites que això suposa).
Intentar fer veure que som independents de
facto (i que per tant no cal l’acord amb Madrid) només porta a un cul de
sac. Per tant, o juguem al joc acceptant les normes o (legítimament) trenquem. Fer
el petardista per després utilitzar un altre cop la ressaca del subidón patriòtic per sortir amb
avantatge en unes (possibles? probables? properes?) eleccions al Parlament aquest
cop serà impossible. (foto Ara.cat)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada